VICENÇ BATALLA. La cordovesa Mariola Membrives s’ha convertit en els últims temps en la núvia de Lorca. L’hi posa la veu musical a l’espectacle Federico García, de Pep Tosar, que porta dos anys rodant per la Península Ibèrica amb el seu actual elenc amb èxit de crítica i públic. Va fer la seva particular versió free-jazz d’Omega, el disc flamenc-noise entorn el poeta granadí d’Enrique Morente i Lagartija Nick. I, el març passat, va publicar el seu segon àlbum Lorca, Spanish songs (Karonte) mà a mà amb el guitarrista referent novaiorquès Marc Ribot. A part de les seves múltiples col·laboracions amb d’altres músics barcelonins, valencians i madrilenys i la seva participació al FreeBach212 de La Fura dels Baus, també compta amb un espectacle propi en preparació La reina toro que parla de la memòria històrica i familiar. Per portar al directe les seves Spanish songs, esperant en un futur fer-ho directament amb Ribot, aquest mes de juny ha començat una gira amb una banda de guitarres elèctriques que converteixen en encara més etern Lorca.

“Més que una necessitat, Lorca és una cosa que sempre ha estat allà”, emfatitza una Mariola Membrives que poques hores després pujarà a l’escenari per a una nova funció de Federico García al Teatre Goya de Barcelona a la primavera. “Ja he dit vàries vegades que és ell qui m’escolleix a mi. Potser, en aquest últim cas, sí que l’he anat a buscar jo”. Perquè la cantant va trobar en la seminal Colección de canciones populares españolas que Lorca (1898-1936) va gravar el 1931 amb la Argentinita (1898-1945) la inspiració per a les seves Spanish songs, una cop també va haver trobat en Marc Ribot la parella ideal a la guitarra per efectuar aquest nou viatge en el temps.

“Les lletres, el so d’aquestes cançons i els textos de Lorca abans de llegir ja els coneixia. Per a mi, és com a part de la terra. Com l’Alhambra! Algun dia la van construir, però sembla que sempre ha estat allà. Federico va néixer un dia, però sembla que hi és des d’abans del món”. La natural d’Andújar, abans d’anar a viure a Còrdova, conserva frescos els records d’infància que la van familiaritzar amb aquesta lírica que es transmet de generació en generació.

La seva mare i la seva àvia, ja li cantaven. “La meva àvia em criticava la veu perquè ella la tenia molt fina, molt fina… Sí, tinc àudios d’ella cantant. Ella, quan m’escoltava a mi, s’emocionava i plorava. Em deia: engreixa la veu! canta més ràpid!”. Tot i que no l’hi creava pressió, sinó que “era un regal”.

Des d’Omega a La enamorada

Des d’aquella infància als anys vuitanta d’un país que redescobria Lorca, en tots els sentits, la veu de Membrives s’ha educat i exposat a les més diverses sonoritats. Una vegada estudiat teatre contemporani a Madrid i cant i jazz a Barcelona, on hi viu des de fa catorze anys. El 2016, El Dorado Sociedad Flamenca Barcelonesa l’hi va proposar de fer una revisió del mític Omega (El Europeo, 1996) de Morente i Lagartija Nick amb el títol d’Omega 20.16. Juntament amb Pedro Barragán, el noise de la banda granadina es va transformar en un directe que s’obria a la improvisació per a quintet de jazz i guitarra flamenca i que guiava el timbre de Membrives.

“Malgrat que, al final, el que ho movia tot eren els textos de Lorca. Els arranjaments jo els feia d’una manera no musical. Una cosa que a alguns músics, els tornava bojos. A Oliver Haldon (guitarrista), me’n recordo que una vegada que havia de fer un solo en comptes de llenguatge musical jo li deia: escolta els teus morts! o que parlin els teus morts! I era Lorca qui manava”.

Abans de publicar Spanish songs, va haver-hi temps a finals del 2018 per a l’espectacle La enamorada. “Una altra espècie de catarsi per treure fantasmes”, defineix la cantant. Es va presentar en varis festivals de jazz, al costat del trombonista Vicent Pérez, el contrabaixista Tom Warburton i el guitarrista Jordi Matas.

La connexió amb Marc Ribot

Mentrestant, anava avançant l’intercanvi a distància entre Membrives i Ribot. Ella li enviava els arranjaments seus i del pianista Daniel García Diego del disc original de Lorca perquè el nord-americà li imprimís la seva personalitat a la guitarra en un diàleg a dos. El músic de Newark havia acceptat el repte, després de l’interès de l’andalusa per a aquesta combinació. “Sento una complicitat molt gran, tot i que som tan diferents i venim de mons tan distints”.

En el procès de recerca per donar-li forma a la seva nova entrega discogràfica, Membrives havia pensat inicialment en anar-se’n a gratar en d’altres territoris igual d’atàvics. “Buscava un so on hi hagués alguna cosa tradicional, una veu lleugera, alguna cosa ancestral. Alguna cosa jueva, sefardita. I vaig començar a investigar i a intel·lectualitzar-ho massa. Em vaig dir que això no era veritat. I un amic meu em va recordar el disc de La Argentinita amb Lorca. I ja em va venir la mare, l’àvia, alguna cosa meva… Ja em podía atrevir a tornar a aquella infància. A aquest joc amb tant de drama, tant de dolor, tant de plorar. A jugar, però amb alguna més senzilla”.

“Hi ha una situació com límbica, sense temps, on estem tots a la vegada”, evoca l’artista en el moment en què recorda que la seva àvia acaba de morir fa poc i per això li dedica aquest disc. “És un context que m’és familiar, on jo sento aquesta veritat o aquest abisme”. Així descriu que ja va concebre el seu primer àlbum Llorona (Whatabout Music, 2014), també a duo amb el contrabaixista japonès Masa Kamaguchi. “Amb ‘Llorona’ i amb Masa, m’ajunto amb músics que em situen en d’altres contextos que no espero. O com quan vaig fer allò de la Piccola Orchestra Gagarin (‘Sed libera nos a malo’’, maig 2018), en què ho vaig ficar en un ambient totalment diferent. I això em fa estar més a prop d’una cosa personal”.

L’embruix del personatge de La Tarara

Dels dotze temes de Colección de canciones populares españolas (La Voz De Su Amo, 1931), Membrives en recull nou i n’hi afegeix uns altres dos amb lletres del poeta granadí i música seva i de García Diego: Agua, ¿dónde vas? y Tiempos extraños. Lorca hauria gravat fins a cinc discos de quatre temes cadascun, en què va immortalitzar temes populars com Anda jaleo, Zorongo gitano o Los cuatro muleros. Ell els adaptava, reescrivia la lletra i els interpretava al piano i Encarnación López La Argentinita li posava la veu, el taloneig i les castanyoles. En temps recents, Paco de Lucía o Josephine Foster amb Víctor Herrero han fet versions. Tot i que la cantant cordovesa es va remetre directament a l’original per a no veure’s condicionada.

“Des de Madrid, Daniel i jo vam fer uns arranjaments en base a una cosa molt orgànica. Que anava fluint d’una manera molt natural. En els tons, els ritmes i respectant bastant els arranjaments que havia fet Federico”. El tema que més crida l’atenció per l’enèrgic solo de Ribot, sense por a la distorsió, és el de La Tarara. Una cançó d’origen sefardita, que Lorca va convertir en un personatge de sensualitat ambigua. I del que se segueixen fent versions modernes, com la dels francesos Ninó Laisné i François Chignaud que vam veure a l’excel·lent Romances inciertos al Festival d’Avinyó de l’any passat.

“El personatge de ‘La Tarara’ es una boja o un travesti. I, després, li deixem a Ribot que aporti la seva personalitat i la seva creativitat. I ell ho va multiplicar per mil. Jo, per la meva part, veig ‘La Tarara’ no sé si com a un travesti o una marieta: una senyora que no encaixava. A vegades, podia estar borratxa en una cuneta. Però és una força de la naturalesa, continguda. Vam parlar amb Marc de sentiments, de conceptes. Vam profunditzar en el que escoltàvem, en la història que explicàvem. I ell ens ho va retornar i va transmetre amb la seva música”.

Membrives també destaca la seva versió a la guitarra de Sones de Asturias. “És una jota, però en les mans de Ribot sona a desert americà. Quan li dius d’on vé, ell ofereix la seva gran generositat sense imposar-se mai al tema”. Les forces atàviques tornen a fer-se presents a la conversa. “Les cançons, que han perdurat al llarg dels segles en alguns casos i que Federico les ha deixat tal qual, manen. La història mana”.

Un directe amb guitarres elèctriques

El difícil ara és posar-se d’acord amb Ribot per portar-ho al directe. El novaiorquès té una atapeïda agenda mundial de concerts amb varis projectes a la vegada. Un d’ells és Songs of resistance 1942-2018 (Anti, 2018), que apareix com a reacció a la situació política al seu país amb col·laboracions com les de Tom Waits, Steve Earle o Meshell Ndegeocello. El maig, va passar per Madrid en solo. I, al juliol, actuarà a la marató Bagatelles del seu compatriota John Zorn amb una trentena de músics al Festival de Jazz de San Sebastià.

Una altra cosa són els programadors locals i el risc que vulguin assumir pel duo Membrives-Ribot. Per això, perquè aquestes versions lorquianes prenguin vida, la cantant ha decidit posar en marxa una Mariola Membrives Guitar Band. “El mateix Marc no podria reproduir totes les guitarres que ha gravat en cada cançó. El que sí que farem, amb l’objectiu de divertir més, és fer-ho amb vàries guitarres i un trombó, el de Vicent Pérez. A muntar xivarri!”.

Aquest format es va estrenar a principis de juny al nou espai barceloní Utopia125. I es va alternant amb les guitarres elèctriques de Javier Pedreira, Dani Pérez i Osvi Grecco, a més del trombó de Pérez. La gira continua per altres locals de Barcelona, la Nova Jazz Cava de Terrassa i l’Ultramar de L’Escala.

El Federico García de Pep Tosar

És una temptació preguntar-li per la seva presència escènica, ella que també és actriu, i les comparacions amb La Argentinita: ¡la Argentinita era molt Argentinita! Va ser Manuel de Falla, però també Ignacio Sánchez Mejías, qui la va escollir per a Lorca per davant de la més coneguda Niña de los peines. “La de La Argentinita era una veu que, en aquella època, consideraven radical. I avui dia seria lírica lleugera”.

Però Membrives necessita, no obstant, una dramatització per a les seves interpretacions. “Cada cançó la sento com a una història. És més, durant molts anys vaig tenir pànic escènic. Si fos només una cantant, no podria. Tinc que ficar-me en un personatge. En cada espectacle, afegeixo coses com en aquest cas les castanyoles. Però, al margé d’alguna projecció o element teatral, l’actitud, la proposta és la d’un personatge. Allà trec la sang!”.

Li serveix, per això, el seu treball sobre els escenaris que continua amb Federico García de Pep Tosar i Evelyn Arévalo. L’èxit d’aquesta obra documental i musical sobre la vida i obra del granadí universal, on ella canta totes les cançons en diferents idiomes i registres, li manté la tensió per a les seves aventures futures. “I no et pots caure, no pots despistar-te. Quan s’explica el pas de Lorca per la Residencia de Estudiantes de Madrid, aquella cançó té aquella energia. I, quan la història arriba a Nova York, té aquesta altra energia. I la teva veu és el personatge. Encara que directament ho interpreti el ballarí”.

Davant de la bona acollida, fins i tot s’ha hagut de buscar un elenc alternatiu per assegurar tots els compromisos. Membrives també forma part del FreeBach212, en què La Fura dels Baus i Divina Mysteria li treuen la polseguera al compositor barroc en un espectacle que venen representant sense interrupció des de l’estiu del 2017.

La reina toro en gestació

Però aixó no li impedeix disposar d’un projecte d’espectacle del que ella n’és la autora. Es tracta de La reina toro, en el qual s’endinsa en el passat familiar de la seva àvia i besàvia durant la Guerra Civil a partir de textos de Max Aub (1903-1972) i José Bergamín (1895-1983). “En aquesta obra, poso tot allò que elles no van poder parlar. És com a una espècie de missió per a mi. Un día la meva àvia em va explicar una cosa que li van fer a la meva besàvia”. Membrives s’emociona en aquests moments, però continua. “Em va explicar la meva àvia coses que li van passar a la meva besàvia. La van ficar a la presó quan es van emportar el meu besavi, que era alcalde del seu poble. I què explicaven? Que va sortir rapada, amb un llaç vermell, però que d’això no se’n va parlar mai més: com que no se’n va parlar mai més? Explica’m. I no en va parlar més”.

La idea li va venir d’una frase en un llibre d’Aub: “el que vostè ha d’explicar és el que passava a les presons de dones del seu país”. A partir d’allà i d’uns textos taurins de Bergamín, va escriure l’obra. “I d’això ja fa tres anys. La tinc totalment estructurada, amb ball i música original en directe, amb vídeo. Ja hi ha una directora, Montse Bonet, i els músics per als arranjaments com el ballarí Miguel Ángel Serrano. Només falta que algú aposti per l’obra. Perquè, si no, l’hauré de finançar jo. Sento que ho haig de fer, s’ha de dir”.

Ho diu amb aquesta convicció amb la qual, des del Teatre Goya barceloní, per la nit li cantarà a Lorca com si fos un últim crit. Juntament amb Tosar, el guitarrista Rycardo Moreno, el percussionista David Domínguez i el bailaor José Maldonado. I amb el públic dempeus aplaudint tot l’equip de Federico García.

Visits: 170