‘Benedetta’, de Paul Verhoeven, i la pesta

GUY FERRANDIS/SBS PRODUCTIONS | Virginie Efira, interpretant la mística i sàfica monja a <em>Benedetta</em>, de Paul Verhoeven
GUY FERRANDIS/SBS PRODUCTIONS | Virginie Efira, interpretant la mística i sàfica monja a Benedetta, de Paul Verhoeven

VICENÇ BATALLA. A punt de complir 83 anys, l’holandès Paul Verhoeven no s’entendreix i continua fabricant artefactes explosius per al cinema com és el cas de Benedetta, la història d’una monja lesbiana a la Toscana al segle XVII plena d’ecos contemporanis. És a competició del Festival de Canes, després d’haver-se rodat el 2018, no haver-se pogut presentar a l’edició del 2019 per malaltia de Verhoeven i haver hagut d’esperar un any més per l’anul·lació del certamen el 2020. Però la cinta arriba intacta amb el seu poder de deflagració, i una nova heroïna per Verhoeven, Virginie Efira, que desafia propis i estranys. També destaca a competició la nova entrega sobre les relacions generacionals del noruec Joachim Trier, Júlia (en dotze capítols), i el rol que li atorga a la seva vegada Trier a la jove actriu Renate Reinsve. Per la seva part, el txadià Mahamat-Saleh Haroun, amb Lingui, tracta obertament sobre els tabús de l’avortament al seu país i, en general, a l’Àfrica, encara que sigui d’una forma massa pedagògica. I, finalment, La Fracture, de la francesa Catherine Corsini, intenta parlar d’aquesta fractura social que van evidenciar els armilles grogues però no se’n surt.

Una espera tan prolongada per presentar en públic Benedetta, amb tota la càrrega eròtica i blasfema afegida, podia acabar convertint-se en un petard mullat. Però, no. És veritat que la pel·lícula de Verhoeven té aquells elements kitsch de les cintes de monges en convents i els fantasmes sexuals i que s’hi tracta tota mena de miracles, exorcismes i inquisicions que s’associa amb l’època de la Contrareforma, però insistim que el film va més enllà i s’acaba imposant als escepticismes per la seva contundència i la presència més que física de la belga Virginie Efira, entre mística i sàfica.

Ni la mare superiora, una Charlotte Rampling més pragmàtica i escèptica que ningú, ni el nunci de Florència, un Lambert Wilson tan oportunista com cretí, ni la resta de les monges, des de la seva jove amant fins a les competidores, arriben mai a saber quina és la naturalesa real de Benedetta, si il·luminada o manipuladora, ni tampoc els espectadors, i, de fet, a Verhoeven tampoc no és el que li interessa sinó la possibilitat d’explorar aquest episodi històric i fer-lo ressonar entre nosaltres ara. Per exemple, l’epidèmia de pesta italiana del 1629 al 1631 que condiciona totes els esdeveniments que veiem a la pel·lícula, inclòs un confinament a la localitat de Pescia on transcorre el relat.

Les flames de Virginie Efira

GUY FERRANDIS/SBS PRODUCTIONS | Daphne Patakia (la monja Bartolomea) i Virginie Efira, a l'escena en qüestió de l'estatueta de la verge com a consolador a Benedetta
GUY FERRANDIS/SBS PRODUCTIONS | Daphne Patakia (la monja Bartolomea) i Virginie Efira, a l’escena en qüestió de l’estatueta de la verge com a consolador a Benedetta

Allà hi va viure la monja Benedetta Carlini, al convent de les teatines, el judici eclesiàstic de la qual el va exhumar la historiadora estatunidenca Judith C. Brown al llibre Impudic Acts (1986), que en castellà es va traduir més explícitament com a Actos vergonzosos Sor Benedetta: entre santa y lesbiana (Crítica, 1989). Verhoeven, i el seu guionista David Birke, expliquen que el setanta, vuitanta per cent que es veu al film no s’ho han inventat. També l’escena de la que se’n parlarà més, i que de fet va representar la condemna en vida de Benedetta, on la monja Bartolomea (Daphne Patakia) li introdueix com a consolador una estatueta de la Verge Maria que abans havia arrodonit per la seva base.

Jesucrist també hi apareix com a salvador i amant ambigu en els èxtasis de Benedetta, i tots els comportaments que en aquella època es consideraven com a antinaturals encara ara poden tornar a escandalitzar si s’observa l’actual creuada integrista d’algunes ideologies. Encara que el director holandès el que fa amb aquesta pel·lícula és construir un altre dels seus personatges femenins que escapen del seu control i adquireixen vida pròpia amb el seu cos, transcendint l’actriu. Va ser el cas de Sharon Stone amb Instint bàsic (1992) o, més recentment, d’Isabelle Huppert amb Elle (2016). En aquell moment, ens va semblar que Huppert es menjava Verhoeven però ara es pot dir que Verhoeven i Efira aconsegueixen alhora trencar tota mena de tabús, sexuals, escatològics i de dogma dels codis cinèfils. Serà curiós veure com reacciona el jurat. De moment, a les sales franceses ja es projecta el film mentre que a l’Estat espanyol arriba el 29 d’octubre.

Els dotze capítols de Júlia, de Joachim Trier

OSLO PICTURES | Renate Reinsve, en el rol de Júlia (en dotze capítols), de Joachim Trier
OSLO PICTURES | Renate Reinsve, en el rol de Júlia (en dotze capítols), de Joachim Trier

El plantejament de Joachim Trier per a Verdens Verste Menneske, (The Worst Person In The World, literalment en noruec), però traduït en francès com a Júlia (en dotze capítols), és semblant al de les comèdies jovenívoles de Woody Allen tot i que amb els codis actuals d’aquesta joventut. Trier, de 47 anys, ha anat a buscar Renate Reinsve, que ja intervenia a la seva pel·lícula més coneguda Oslo, 31 de agosto (2011), per encarnar aquest personatge central al film que, en dotze capítols, un pròleg i un epíleg, ens relata la seva crisi dels trenta, entre els desitjos de seguir tenint totes les portes obertes i el d’una estabilitat necessària a la llarga econòmica i familiarment. I tant l’imaginatiu dispositiu com el treball de la simpàtica Reinsve, interactuant amb els seus companys i els seus pares, resulta fresc i emotiu.

Les relacions personals de la noia s’adapten a l’entorn d’una ciutat escandinava com Oslo, on la pressió urbana és menor a d’altres capitals, l’educació i la cultura hi juguen un paper important i la sensibilitat ecològica està estesa. Però, com a la resta del món, la protagonista s’enfronta al dilema de ser mare en funció del que ella desitja i del que les seves parelles volen. El punt de vista del realitzador és el d’ella, no el del seu company més estable i de major edat -possible alter ego de Trier- qui, tot i ser un dibuixant de còmics underground i polèmic entre les feministes, sí que es projecta a més llarg plaç. No revelarem el desenllaç de l’assumpte, però sí que remarcarem que, en cadascun d’aquests capítols, la narració fílmica es renova i ofereix un mosaic dels diferents angles, i sentiments, de Júlia. Especialment ben trobat és quan tots els personatges es congelen i ella aprofita aquest lapse de temps suspès per prendre una d’aquestes decisions vitals.

Trier havia estat ja a competició a Canes el 2014 amb El amor es más fuerte que las bombas, un projecte internacional amb Isabelle Huppert, Gabriel Byrne i Jesse Eisenberg que tenia també les seves qualitats i unes delicades relacions familiars. Però és evident que, des del seu hàbitat natural, el realitzador aconsegueix una major gràcia en els seus plans. No hi ha data a l’Estat espanyol, però la cinta s’estrena a França el 13 d’octubre.

Les denúncies de Mahamat-Saleh Haroun, al Txad, i Catherine Corsini, a França

PILI FILMS | Rihane Khalil Alio, en el paper de Maria, la filla, i Achouackh Abakar Souleymane, en el d'Amina, la mare, a Lingui, de Mahamat-Saleh Haroun
PILI FILMS | Rihane Khalil Alio, en el paper de Maria, la filla, i Achouackh Abakar Souleymane, en el d’Amina, la mare, a Lingui, de Mahamat-Saleh Haroun

També està realitzat des d’un punt de vista femení Lingui. Les liens sacrés (Lingui. Els llaços sagrats), del txadià Mahamat-Saleh Haroun. Qui va guanyar el Premi del Jurat (una mena de Palma de Bronze) el 2010 amb Une homme qui crie (Un home que crida) i va ser ministre de Desenvolupament Turístic i Cultura amb el president Idriss Déby, assassinat a l’abril passat per rebels contra el règim, continua ara la seva carrera cinematogràfica en una obra defensora del dret de les dones a la llibertat del seu cos a l’Àfrica i la seva independència dels codis masculins. De fet, lingui és la paraula que designa els lligam familiars i de veïnatge, barrejats amb la religió islàmica, impedeixen la plena llibertat de les dones.

No busquin estrenes amb subtítols en castellà a la filmografia de Haroun perquè no n’hi ha. No ha arribat mai en sales comercials per sota dels Pirineus, tot i que aquest últim títol ja està anunciat a les sales franceses per al 8 de desembre. El seu cinema es mou entre un ritme contemplatiu davant dels conflictes bèl·lics al seu país (com era el cas a Un home que crida) i un altre de més extravertit i dinàmic sobre la joventut txadiana (com al musical Grigris, vist a Canes el 2013). Lingui es troba entre ambdós, perquè la seva història és la d’una mare soltera tot i que creient que, a la seva vegada, ha d’afrontar que la seva filla s’hagi quedat embarassada als quinze anys. La possibilitat d’avortar xoca o amb la religió i el càstig de la llei o amb uns sistemes alternatius en què, sigui per per no disposar de diners suficientes o pel seu caràcter clandestí, les noies s’exposen a perdre la vida. És un mel·lodrama de denúncia social.

CAROLE BETHUEL | Valeria Bruni Tedeschi (burgesa parisenca) i Pio Marmaï (caminoner de Nimes) a La Fracture, de Catherine Corsini
CAROLE BETHUEL | Valeria Bruni Tedeschi (burgesa parisenca) i Pio Marmaï (caminoner de Nimes) a La Fracture, de Catherine Corsini

Aquesta és la virtut i el defecte de la pel·lícula perquè sacrifica el treball psicològic de les dues protagonistes, i dels homes que tenen davant, a canvi d’exposar de forma diàfana però massa lineal aquestes injustícies que viu la població femenina. En tot cas, que el film es pugui estrenar en un país en aquests moments tan inestable ja és tot un repte.

I finalitzem amb una altra pel·lícula de denúncia social, en aquesta ocasió directament a França, però del que se n’havia d’esperar més perquè el seu títol era molt ambiciós: La Fracture (La fractura), de Catherine Corsini. La veterana directora reuneix en aquest relat de tota una nit al servei d’urgències d’un hospital a París dues dones parella de fet de la burgesia de la capital (Valeria Bruni Tedeschi, això sí molt divertida, i Marina Fois) i un camioner vingut de Nimes per manifestar amb els armilles grogues (Pio Marmaï) i tot un munt de gent ferida pels antidisturbis aquells dissabtes de finals del 2018. Un plantejament molt teòric, esquemàtic, sense càrrega documental i que s’acaba perdent en el guirigall dels crits i les corredisses com si fos l’episodi d’un telefilm. Al final de la nit, no ens hem identificat ni amb aquests personatges centrals ni amb els milers d’anònims que es manifestaven perquè França no s’oblidi d’ells.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

   

Hits: 51