VICENÇ BATALLA. Arribats a l’equador del Festival de Canes, i esquivant els perills d’un virus que segueix condicionant tots els moviments, dues pel·lícules a competició ens parlen d’aquelles relacions invisibles que no es veuen però formen part del viscut quotidià. Aquesta és la fantàstica plasmació en pantalla de Drive My Car, del japonès Ryusuke Hamaguchi, que malgrat ser el film més llarg que opta a premi amb tres hores necessita precisament de tot aquest temps per fer-nos arribar visualment aquestes figures presents i absents de la cinta, amb un exercici de la paraula i el silenci que deixa petjada. Endinsant-se en la illa de Fårö d’Ingmar Bergman, la francesa Mia Hansen-Løve es fa seva a la seva vegada l’herència cinematogràfica d’aquest tòtem fer portar-ho al seu terreny deconstruint històries del passat i el futur. Més clàssica, però amb l’encant d’aquells lligams com a veïns d’uns territoris força inhòspits entre Finlàndia i l’actual Rússia, és Hytti Nro 6 (Compartiment nº 6), del finès Juho Kuosmanen. En canvi, la presència un altre cop en la màxima competició de Sean Penn, amb Flag Day, no està justificada i encara menys, tot i que pugui semblar estrany, la de Nanni Moretti amb Tre piani (Tres plantes).
Ryusuke Hamaguchi, el realitzador japonès de 42 anys actualment més en alça, no va arribar a les pantalles occidentals fins al seu llargmetratge del 2015 en cinc capítols i gaire bé cinc hores Senses (que a França es va veure als cinemes en tres parts). A l’Estat espanyol, a l’octubre s’estrena per primer cop una pel·lícula seva Guzen to Sozo (La ruleta del amor y la fantasía), presentada a la Berlinale al març passat. Però tant Senses, un elegant i sensible encreuament d’històries de parella i generacionals al Japó contemporani, com Asako 1 & 2, la seva primera participació en competició a Canes el 2018, han quedat inèdites fins ara a la Península.
La intensa producció d’Hamaguchi li permet de presentar ara a Canes aquestes tres hores de Drive My Car, basat en un conte de Haruki Murakami del recull del 2014 Homes sense dones (Empúries, 2015). A diferència de les seves pel·lícules anteriors en què se superposaven diferents històries paral·leles i en el cas d’Asako de vegades els personatges podien quedar una mica diluïts, en aquesta ocasió seguim un protagonista central (l’excel·lent Nishijima Hidetoshi) que en travessa simultàniament d’altres, sobretot dones, en un puzle de situacions i sentiments que confereixen aquest cop el llargmetratge d’una unitat deliciosament harmònica.
El dol per mitjà de la paraula de ‘Drive my car’
El paper d’aquest protagonista és el d’un actor i director teatral, amb una companya guionista de sèries de televisió (Kirishima Reika) que es mor abans que ell munti una versió multilingüe d’Oncle Vània, l’obra de Thékhov, a Hiroshima. D’entrada, les escenes al llit quan fan coincidir coit amb el desenvolupament dels guions d’ella ja sobten per la seva inventiva. Encara que el fil que roman durant tota la pel·lícula són els enregistraments que li ha fet ella amb la seva veu perquè ell pugui donar les rèpliques del personatge de l’oncle Vània escoltant-les a l’interior del cotxe, mentre condueix. És la manera com la mantindrà en vida i com la seva nova conductora (impressionant de sobrietat la jove Miura Toko) coneixerà aquesta història de dol que estarà lligada a una altra viscuda per ella mateixa. Un quart personatge clau és el de l’actor i amant rival del director teatral (Okada Masaki), que confronta cara a cara les pors i angoixes dels rols masculins. I, com a colofó, apareix una noia sud-coreana muda (Park Yoo-rim) que es comunica amb el llenguatge dels signes i que contribuirà a aquest memorable joc entre la paraula, els gestos i els silencis en què s’haurà transformat el film.
El ritme és sostingut i pausat, prenent nota d’altres mestres de la regió com Jia Zhang-ke o Lee Chang-dong. No fa falta introduir cap mena de dramatisme a aquests girs vitals de cadascun dels personatges; el ritme el marca la seva respiració i el de les imatges. I com a epíleg, a més, hi ha una bonica metàfora rodada ja en plena pandèmia que demostra que Hamaguchi és capaç de llegir cinematogràficament els canvis a les nostres vides. La cinta s’estrena a França el 18 d’agost i no té data encara a l’Estat espanyol.
Els fantasmes femenins de ‘Bergman Island’
En aquest joc d’esperits i fantasmes, la francesa Mia Hansen-Løve se’n surt de forma brillant a la illa sueca de Fårö identificada per sempre més amb el cèlebre director teatral i de cinema Ingmar Bergman, amb Bergman Island. Feia por que la pel·lícula no es convertís en un clixé amb la seva parella de protagonistes realitzadors (interpretats per Vicky Krieps i Tim Roth; i com a possible recreació de Hansen-Løve i la seva ex parella, el també director Olivier Assayas), que se’n van a la illa a escriure els seus guions respectius. Un perill perquè la subtil Hansen-Løve ens havia fallat amb el seu anterior film Maya (2018), amb un fotògraf de guerra insuportablement egòlatra. Però aquesta nova pel·lícula ens tranquil·litza que només va ser un accident.
Aquest risc del clixé, després d’haver vist ja l’exhaustiu documental de l’alemanya Margarethe von Trotta Entendiendo a Ingmar Bergman (2018), també es dissipa a mesura que el cinema entra a l’escenografia de Hansen-Løve. Perquè hi introdueix una pel·lícula dins d’una altra pel·lícula, i personatges que s’entrecreuen entre l’una i l’altra amb l’agilitat i senzillesa que caracteritzen la directora. Hi ha evidentment un homenatge a Bergman, Hansen-Løve va anar a la illa cinc anys seguits inclosos els del rodatge el 2018 i 2019, però també la seva cara menys amable com a intractable amb les seves dones i fills. I, sigil·losament, el rol de Krieps va agafant cada cop més ascendent respecte al de Roth fins a convertir-se en el principal com a apropiació femenina d’aquest llegat Bergman. La pel·lícula dins la pel·lícula es complementa amb els personatges encarnats per Mia Wasikowska i Anders Danielsen Lie (present ja al film noruec en competició Júlia) i, en aquesta trama de nines russes, en sortim amb una mirada nova sobre aquest lloc de pelegrinatge cinèfil gràcies a la lleugeresa i melancolia de la directora.
A destacar que, a l’escena del Bergman Tour, hi ha un cameo del crític de cinema català i actual director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Jordi Costa. I, coneixent l’interès per la música de ball de Hansen-Løve (demostrada el 2014 amb l’entranyable Eden, sobre l’altra cara del French Touch), hi ha evidentment una escena disco amb el The Winner Takes It All dels Abba i el I Love to Love (But My Baby Loves to Dance), de Tina Charles, que es repeteix als crèdits de tancament. A França, el film s’estrena aquest mateix 14 de juliol i, a l’Estat espanyol, el 22 de desembre.
El fred però acollidor ‘Compartiment nº 6’, de Juho Kuosmanen
Sense moure’ns de terres escandinaves, el finlandès Juho Kuosmanen realitza a Hytti Nro 6 (Compartiment nº 6) un aconseguit exercici retro en terres àrtiques que compta amb una delicada trobada entre dos éssers que fugen de la seva solitud. Kuosmanen, que es va donar a conèixer el 2016 amb El día más feliz en la vida de Olli Mäki sobre la història real d’un boxejador als anys seixanta, continua furgant en el passat en aquest cas el d’una Rússia post-soviètica que sembla no haver canviat d’era i que situaríem cap a l’any 2000. I ho fa utilitzant aquells colors foscos, verds i marronosos amb els quals ha excel·lit el seu compatriota Aki Kariusmäki, que s’adiuen a aquest ambient una mica fora de temps i a l’enclaustrament del vagó nº 6 amb lliteres on coincideixen els dos personatges per aquest viatge des de Moscou a la ciutat lapona de Múrmansk.
Ella és una jove estudiant d’arqueologia finesa (Seidi Haarla), que deixa enrere una història d’amor amb una moscovita de major edat del circuit cultural de la capital, i ell un jove rus sense cap altra aspiració que anar-se’n a treballar a les mines de Múrmansk per guanyar diners i emborratxar-se mentrestant (Yuriy Borisov). L’encontre és brusc i podria resultar previsible perquè, de mica en mica, s’acaba establint una relació d’afecte entre ella que, en el fons se n’adona que tot i finesa mai no serà acceptada per segons quin cercles russos, i ell que se m’amaga darrera de la seva virilitat per incapacitat de mostrar el seus sentiments. Però el treball de Kuosmanen i la interpretació dels actors, més d’altres situacions que s’intercal·len durant el viatge, fan creïble aquesta relació i serveixen tant per explicar una època grisa que sembla que no se n’hagi d’anar mai de la Rússia contemporània com les emocions que sorgeixen en un territori tan hostil com el nord rus. Al final del viatge, no és que els dos mons tan diferents d’un i altre s’hagin evaporat però sí que la companyonia en aquest entorn tan glacial els ha servit per sentir-se una mica menys malament. I la culminació visual del film en plena Lapònia també és digna de contemplar-se.
Decepcionants Sean Penn i Nanni Moretti
I entrem en el capítol de les dues decepcions dels últimes dies, amb pel·lícules que haguessin pogut estar a la selecció oficial pels seus autors però es justifiquen poc en competició si aquest any hi ha un oberbooking de 24 títols. L’actor i realitzador nord-americà Sean Penn va viure un fracàs absolut fa cinc anys quan va presentar, també en competició, Diré tu nombre, una excursió amorosa entre Javier Bardem i Charlize Theron com a membres d’una ONG a la guerra de Libèria. Aquesta història d’amor omplia tot el primer pla i les víctimes del conflicte quedaven totalment amagades. En aquesta ocasió, Flag Day manté més la compostura, en un cara a cara en pantalla entre el mateix realitzador i la seva filla Dylan Penn -aquest seria el seu major atractiu-, però tampoc no té sentit que ocupi la plaça de moltes altres pel·lícules de major qualitat que segur que ens estem perdent a la secció paral·lela Un Certain Regard.
Per resumir-ho, Flag Day és la història real d’un seductor però mentider compulsiu, John Vogel, que va acabar estafant milions de dòlars mentre la seva filla deixava de creure en ell i es posava a treballar com a periodista per contrarestar la seva ifluència. D’això, ella en va escriure un llibre en el qual es basa lliurement el film. Penn juga amb les complexes relacions pare-filla d’aquesta història i el seu doble sentit sabent qui són els qui ho interpreten i, per evocar els moments feliços dels anys setanta, utilitza unes imatges que es volen amateurs de Super 8 però que, aquestes alçades, no tenen res d’original. Ens consolem amb la música que sona de Cat Power. No hi ha data a l’Estat espanyol, però a França el film s’estrena el 22 de setembre.
Per la seva part, Nanni Moretti s’ha basat per primera vegada en un text aliè per posar en escena Tre pyfgfgiani (Tres plantes), que és una novel·la recent de l’autor israelià Eskhol Nevo. És la pitjor pel·lícula que li hem vist al realitzador i també actor italià. Ja no ens va convèncer la seva anterior, Mia Madre, a Canes el 2015. I ara ha trasplantat aquest relat israelià a les famílies burgeses d’un edifici de Roma. I el resultat no deixa de ser un relat descosit, amb personatges plans i fins i tot retrògrads i una facturació que moltes sèries de televisió actuals superen amb escreix. També sense data a la Península, surt a França el 27 d’octubre i esperem que no enterboleixi la carrera d’un Moretti en el seu moment força més inspirat.
* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021
Visits: 100