VICENÇ BATALLA. El primer llargmetratge de la catalana Clara Roquet, Libertad, es va haver de presentar sense ella a la Setmana de la Crítica del passat Festival de Canes perquè es trobava en quarantena a Barcelona per haver donat positiu de Covid. Per això, ens va gravar un vídeo als espectadors com a alternativa. Afortunadament, al cap d’uns dies va poder desplaçar-se a la Costa Blava, asimptomàtica com pràcticament havia estat del virus, per poder fer la promoció de la pel·lícula.

Als seus 32 anys, l’osonenca Roquet s’ha estrenat amb un llarg després d’haver realitzat dos curtmetratges, El adiós (2015; Espiga d’Or a Màlaga i un Gaudí) i Les bones nenes (2017). Però, a la seva trajectòria, també compta amb la participació als guions de 10 000 Km. (2014) i Els dies que vindran (2019), de Carlos Marqués-Marcet, i Petra (2018), de Jaime Rosales. Una carta de presentació que li ha permès d’aventurar-se en aquest projecte més ambiciós darrera de la càmera sobre la història de dues adolescents d’orígens diferents, una catalana filla de bona família (Nora/Maria Morera) i l’altra colombiana filla de la minyona (Nicolle García/Libertad).

A la crítica que vam fer durant el festival, destacàvem algunes coses però també n’assenyalàvem d’altres que no ens havien agradat tant. El fet de poder parlar directament amb la realitzadora a Canes ens va donar la possibilitat de poder contrastar totes aquestes qüestions. Fora del Palau de Festivals, perquè la Setmana de la Crítica és una secció exterior, i en una de les platges glamur que hi ha a La Croisette, una Roquet riallera ens va explicar com havia anat aquesta curiosa presentació en dos temps i quina és la mirada que li ha volgut donar al seu llargmetratge. 

Quina impressió has tingut de la reacció a la pel·lícula, primer des de Barcelona i, ara, ja aquí a Canes?

“Va ser molt estrany perquè durant la ‘première’ era a casa meva, sola, i, de quan en quan, em connectaven per FaceTime. I, de cop, s’escoltaven crits i aplaudiments. Però, després, es tancava i jo seguia sola a casa… Va ser una jornada molt emocionant, perquè feia molt de temps que havíem fet aquesta pel·lícula. Va ser l’any passat, i la vam haver de guardar per la pandèmia”.

Ja la teníeu, fins i tot, muntada?

“Bé, la vam acabar sense presses perquè ja sabíem que no estrenaríem fins a aquest any. Però feia molt de temps que tenia ganes de compartir la pel·lícula amb el públic, i el fet de no poder-hi ser va ser molt trist. De totes maneres, ara que he arribat, que veig que té una vida pròpia i que la gent l’ha apreciada molt, ja se m’ha passat tot. Les coses s’obliden, per sort”.

Això vol dir que tots els núvols que podien haver-hi han desaparegut?

“La tristesa se m’ha passat de seguida, sobretot perquè l’acollida de la pel·lícula ha estat molt bona. I és fantàstic adonar-te’n que ella ja se’n surt per si sola. Qui ha de venir al festival és la pel·lícula, no jo. Hauria estat una cosa molt bonica de ser-hi el primer dia, però per a ella no era necessari. Li ha anat molt bé sense mi”.

La confrontació entre dues adolescents de quinze anys

I, parlant ja directament de la pel·lícula, perquè vas voler que el seu punt de vista fos el de les dues noies de quinze anys?

“Per a mi, hi ha una cosa molt potent en l’adolescència que és el moment de creació de la identitat pròpia. I part d’aquesta creació, és la creació de la identitat de classe. És un moment de molta intensitat, on totes les emocions es magnifiquen. I on estàs trencant amb la identitat que et ve donada de la teva família i creant-te’n una de nova. És molt important posar en dubte tota aquesta herència familiar que té la Nora al llarg d’aquest estiu, i al llarg dels seus quinze anys. És el moment en el qual ella està buscant la seva pròpia identitat, i qualsevol esdeveniment i qualsevol experiència es magnifica molt. La pel·lícula, d’alguna manera, es pregunta com aquest estiu de la Nora amb la Libertad acabarà definint aquesta nena en el futur”.

Per què vas escollir, precisament, una mare colombiana que fa de minyona i fa venir el mateix estiu la seva filla? Per què vas decidir-te per aquesta identitat sud-americana?

“El meu primer curtmetratge, ‘El adiós’, anava d’una cuidadora boliviana el dia de la mort de la senyora de la qual se’n feia càrrec. I la família l’aparta una mica del dol. En aquell moment, vaig buscar dones que treballessin de cuidadores a Catalunya. I gaire bé totes eren colombianes, bolivianes o equatorianes. En particular, em vaig trobar amb la història d’una dona colombiana que em va impactar. Perquè parlava de com havia deixat enrere la seva filla i la seva filla ja no la reconeixia. I hi ha alguna cosa de Colòmbia, també pel seu cinema perquè hi he estat bastantes vegades, que em crida molt l’atenció. I, per això, vaig decidir que per al meu llargmetratge serien colombianes”.

En un moment determinat, si no recordo malament es parla de la ciutat de Cali, a la costa del Pacífic. M’han explicat que vau fer venir expressament les dues actrius de Colòmbia.

“Sí, tant la Nicolle (la filla) com la Carol (la mare)”.

Vau fer un càsting a Colòmbia?

“Sí, perquè per a mi era molt important que la Nicolle García vingués del mateix lloc que el personatge de la Libertad i tingués unes experiències similars. Al no ser una història que jo coneixes tan íntimament, era important que ella m’aportès aquest coneixement i que poguéssim construir el personatge juntes. I el mateix va passar amb la Carol Hurtado, que sí que és actriu professional. La Nicolle, no. A ella ens la vam trobar en un ‘street casting’ patinant pel carrer, a Medellín. És la Carol qui és de Cali. Bé, de fet, la Nicolle és de mig camí entre Medellín i Cali. Però ens va semblar que, per l’accent i per les seves experiències, era més lògic situar-les les dues a Cali”.

Afortunadament, vau poder rodar abans de la pandèmia. Ara, on són les dues?

“La Nicolle ara és a Medellín, a punt d’entrar a la universitat. I no estudiarà pas art dramàtic. Em va dir que havia estat una experiència molt bonica per a ella, però que no volia ser actriu”.

Doncs, actua de forma molt natural.

“De fet, ara sembla que ho troba a faltar. Però, al principi, em va dir que no. I la Carol és actriu, i és cantant. Té un grup bastant conegut a Colòmbia, que es diu Haga Que Pase. I està treballant amb la seva banda, a Cali. Van tenir una gira per Europa. I està bastant involucrada en temes socials. És algú amb molta consciència”.

Les diferències de classe amb immigrants i amb nadius

I la Maria Morera, en el paper de la noia catalana Nora, per què us vau decidir per ella?

“La Maria havia fet ‘La vida sin Sara Amat’ (2019), de la Laura Jou, i la Laura me la va recomanar moltíssim. Per a mi, la Maria és una superdotada de la interpretació. Només té quinze anys. Bé, ara ja en té disset. Però en el seu moment, amb quinze anys, tenia una maduresa emocional molt estranya per a una nena tan petita. Va ser conèixer-la al càsting i, tot i que vaig seguir mirant d’altres noies, sempre tornava a la Maria”.

I, en canvi, els personatges adults resulten com bastant antipàtics. El teu punt de vista és el moment de la construcció de la personalitat, quan ets molt més obert. A la Nora Navas, com a mare, no li dones un paper massa agradable de fer. Potser el paper de la Vicky Peña, com a àvia, sí que és més obert en el sentit que està perdent la memòria i es torna a deixar anar. De fet, als adults els poses en un segon pla…

“Sí, per a mi era molt important centrar-me en aquestes nenes. És important que les pel·lícules tinguin un focus molt clar. Els altres personatges també estan molt desenvolupats, cadascun amb la seva història, però havien de quedar sempre més fora de camp. El personatge de l’Àngela, l’àvia, em resulta molt interessant perquè crec que, amb la pèrdua de la memòria, hi ha una pèrdua de la identitat de classe. Això és el que fa que ella s’acosti d’una manera com molt plana i propera a la Libertad, i a la seva mare. Provoca que aquesta cosa de classe que té tan present la Teresa, la mare, l’àvia no la tingui”.

Jo el que he escrit com a crítica és que també hi ha diferències de classe entre els catalans, i entre els espanyols. No tothom disposa d’una casa de segona residència, amb servei. Sí que apareix en el pare i el fill que s’encarreguen de la barca de la família, i estan socialment per sota. Però a Colòmbia, com a tota Sud-amèrica, la desigualtat de classe pot arribar a ser encara molt més accentuada…

“Jo volia que la pel·lícula també explorès la diferència de classe dins del mateix país. Amb el Manuel i el Manolo, el fill i el pare que porten la barca, també tenen aquesta relació de classe amb la família. De fet, la Nora la filla els hi diu al final que també són com de la família. I no ho són tampoc! No és només pels que vénen de fora”.

Les localitzacions, si no m’equivoco, són a Blanes, Lloret de Mar, però també a Sitges i Vilanova i la Geltrú…

“És al port del Garraf on vam situar l’acció del vaixell”.

I la torre, és al Maresme?

“És a Llavaneres, exacte”.

Potser són llocs que ja coneixies d’abans…

“Jo sempre he estiuejat a Lloret de Mar, i a Blanes… La meva família tenia una casa on es reunien vàries generacions. Era molt divertit, i van ser estius molt especials. Aquesta herència hi és molt a la pel·lícula”.

Les llengües de la pel·lícula

Estic obligat a preguntar-te, sabent quines són les localitzacions i en un país com Catalunya on també es parla indistintament el català i el castellà, i d’altres llengües, com és que no se sent cap paraula de català. És un tema de finançament?

“En el seu moment, va ser un tema de finançament. Va ser una decisió de producció. Ara hi ha moltes més ajudes al cinema en català, però no en el seu moment. Encara que, per definició, la pel·lícula ha de ser el vuitanta per cent en castellà perquè són colombianes i parlen castellà. Posar només el vint per cent de català no ens suposava cap benefici i ens suposava molts costos, perquè havíem d’estar doblant la pel·lícula constantment. Sí que vaig intentar que al poble se sentís el català. El que passa és que no s’acaba de sentir massa. També amb el càsting dels nois volia molta diversitat. Hi ha el Moha, que és marroquí. Hi ha el personatge del Peque, que és d’ètnia gitana. Volia reflectir diferents identitats. Ens va sortir així, i ara m’agradaria que hi hagués hagut una mica més de català, encara que fos en l’ambient. A mi m’agradaria molt fer pel·lícules en català, però la cosa va anar així. Espero que ningú no s’ho prengui malament”.

Hi ha un altra qüestió i que és que la burgesia catalana, o la classe mitjana, parlen habitualment català i, quan s’adrecen a algú que ve de fora, canvien al castellà. Això també és una altra forma d’explicar una diferència de classe canviant d’idioma…

“Hi ha moltes famílies catalanes que són castellano-parlants. En un cert estatus social, és bastant habitual que sigui així. En el cas de la llengua a la pel·lícula, ho vaig pensar de manera molt funcional i potser no li vaig donar la importància que té. I ara sí que penso que hauria estat millor que hi hagués hagut més varietat, però en el seu moment va ser una decisió de producció”.

Precisament, Jaime Rosales va presentar la seva última pel·lícula Petra, on participaves al guió, a Canes a la Quinzena de Realitzadors fa tres anys. Com et va servir com a experiència aquesta feina com a guionista, també amb Carlos Marqués-Marcet, per a aquest primer llargmetratge?

“Moltíssim. He après molt del Carlos i del Jaime, i de tots els directors amb els qui he treballat. I una cosa molt important que he après és que les pel·lícules han d’estar travessades per una sola mirada. Que hi hagi un punt de vista. Per això, quan escric intento molt mimetitzar-me amb la mirada del director. Que tot el que jo faig estigui al servei d’aquesta mirada. Ells dos, i els altres, em van ensenyar a ser molt rigorosa en aquest sentit”.

No sé si ja tens algun altre projecte, però el fet de passar per aquí, per Canes, això et dona una dimensió per poder pensar en gran. Com et veus el dia de després, amb tots els condicionants econòmics que també suposa la pandèmia? Tot i que potser hauràs d’allargar la promoció per a quan Libertad s’estreni a França (a l’Estat espanyol surt el 19 de novembre).

“Ara m’han dit que s’estrenarà, a França, a principis de l’any que ve. La veritat és que jo estic molt contenta amb la rebuda que ha tingut la pel·lícula. Sí que tinc una idea que m’agradaria escriure, i estar al Festival de Canes m’ajudarà segurament a poder-la finançar. Però, ara mateix, estic molt centrada en tornar a escriure guions. Estic escrivint un guió amb el Marqués-Marcet, que serà el tercer que fem conjuntament, i un amb la també barcelonina Elena Martín, que ho dirigiran ells. Tenia moltes ganes de tornar a ser guionista. I, de moment, estic molt centrada en això”.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

Visits: 222