VICENÇ BATALLA. L’activista pels drets humans a Mèxic Miriam Rodríguez va ser assassinada el 10 de maig del 2017 davant de casa seva, a San Fernando, a l’Estat de Tamaulipas. La realitzadora romanesa-belga Teodora Ana Mihai (Bucarest, 1981) i el novel·lista mexicà Habacuc Antonio De Rosario (Reynosa, 1981) havien començat el 2015 un projecte de documental que es va convertir en ficció sobre la violència al nord del país, al costat de la frontera texana dels Estats Units. I Miriam Rodríguez, que entre 2012 i 2014 va estar buscant el cos de la seva filla segrestada fins que va trobar restes seves, era el personatge en el qual s’anava a basar La civil. Després del tràgic succés, Mihai i De Rosario encara van tenir una major motivació per a dur a terme el llargmetratge. I, per a això, van aconseguir convèncer per al paper la bregada actriu Arcelia Ramírez. L’equip complet va poder presentar la cinta, rodada entre novembre i desembre de l’any passat enmig de la pandèmia, a la secció Un Certain Regard del passat Festival de Canes i en van obtenir el meritori Premi a l’Audàcia.

Curiosament, un altre llargmetratge que també tracta de la violència a Mèxic, Noche de fuego de Tatiana Huezo (situat a Sierra Gorda, a Querétaro, i que no vam poder veure), es va emportar una Menció Especial en la mateixa secció Un Certain Regard. Totes dues directores provenen del documental, però en aquesta ocasió han preferit utilitzar la ficció per a tractar temes tan espinosos com aquest que necessiten d’una certa distància (recordem el reportatge fotogràfic d’Alfredo Bosco a l’Estat de Guerrero, presentat al darrer Visa pour l’Image). En el cas de Mihai, que va néixer a Bucarest però es va criar a Bèlgica i va estudiar cinema als Estats Units, ha comptat amb la productora flamenca Menuetto Film (Girl, Lukas Dhont), però també amb finançament dels germans belgues Dardenne, el romanès Cristian Mungiu i el mexicà Michel Franco. Abans de conèixer-se els premis, vam mantenir una calorosa conversa amb Mihai (que domina també el castellà) i el seu coguionista De Rosario des d’una de les terrasses del Palau de Festivals de Canes, tan allunyat de la història que s’explica a la pel·lícula.

Com va sorgir l’interès per explicar una història com aquesta i com vau començar a crear el trencaclosques de la trama?

Teodora Ana Mihai: “D’entrada, Habacuc va fer una gran feina, perquè es tracta d’un tema molt complex. Érem conscients d’això, i calia matisar les coses. Calia treballar-ho perquè no es tornés una caricatura. Hi havia d’haver matisos, i aquesta sensibilitat important per a mi com a directora. També és part del meu estil”.

Com vau arribar a conèixer-vos?

Habacuc Antonio De Rosario: “Ens vam conèixer a Bèlgica. Jo estudiava un mestratge a Anvers, i allà ens vam trobar. Era el 2014, i ella estava desenvolupant el seu documental (‘Waiting for August’, sobre la infància al seu país d’origen) a Romania. Allà va començar a sorgir la idea d’anar a Mèxic per a documentar alguna cosa a la frontera. Vam aconseguir canalitzar-nos en la investigació, i el viatge va començar… Vam arribar al nord de Mèxic, a la frontera amb Texas. D’allà sóc jo. Vam començar a investigar a la meva ciutat, a Reynosa (Estat de Tamaulipas). Encara que sí, jo vaig néixer a la part estatunidenca de McAllen. Allà, a la frontera, vivim amb un peu en un cantó i un peu en l’altre”.

Del documental a la ficció

I havies escrit abans ficció o assaig?

Habacuc: “Habitualment, ficció”.

Teodora: “Però també tens assajos”.

Habacuc: “Sí, tinc assajos. Però, normalment, sempre acabo novel·lizant-los… I, així, vam iniciar la recerca a Reynosa. I, d’allà, la història ens va anar portant a San Fernando, més al sud, amb comentaris dels testimonis que rebíem. Vam trobar moltes històries”.

Teodora: “Massa històries, desafortunadament. Era impressionant. Quan vam començar la recerca, jo volia fer un documental des del punt de vista dels adolescents. I vam començar a les escoles, parlant amb els nens. A Tamaulipas, i després també a l’Estat veí de Nuevo León. Ens va impressionar el gran nombre d’ells que tenien contacte amb la violència perquè els havia afectat els seus pares, als avis, als oncles… era una bogeria. Els preguntàvem als nens que volien ser de grans, i ens responien que ‘narcos’. Com si fos el mateix que ser policia. Els atreu, i especialment si neixes en una regió o en una situació que no és privilegiada. El perill és real”.

Potser això ha condicionat que no hàgiu fet un documental, sinó una pel·lícula de ficció. Perquè fins i tot hi ha perill a l’hora de rodar…

Habacuc: “Ho vam intentar. Com diu Teodora, vam començar buscant orfes. I vam acabar trobant una mare, buscant a la seva filla. Quan vam començar a seguir-la per a documentar-la, ens vam adonar molt ràpid que hi havia una censura ja inherent. No només la que és òbvia, sinó per part d’altres persones fossin d’institucions o civils que actuaven davant de la càmera d’una forma i, darrera de les bambolines, ens deien coses més reals. I era això altre el que volíem documentar”.

Teodora: “I, a vegades, també va haver-hi autocensura perquè tampoc volíem posar en risc les persones que ens confiaven la seva història”.

El fet de conèixer la història de Miriam Rodríguez, a qui desgraciadament també van assassinar, va ser potser el punt d’enclavament. Quan es va produir la idea de passar del documental a la ficció, abans o després de conèixer la Miriam?

Habacuc: “Primer va ser el seu testimoniatge, i l’intent de documentar-la. Vam anar-hi amb tot l’equip i ho vam intentar. Però, molt ràpidament, ens vam adonar que no es podria fer. Ho vam parlar amb ella, i va estar-hi d’acord. Fins i tot estava disposada a col·laborar en la ficció”.

Teodora: “Jo vaig seguir en contacte amb ella durant una mica més d’un any, abans que passés el que va passar. La van matar el dia de la Mare a Mèxic, que és el 10 de maig, el 2017. Fins a aquest moment, vam estar en contacte malgrat que ja no treballàvem el tema com a documental. Ja estàvem desenvolupant la ficció, i buscàvem fons per a poder realitzar la pel·lícula”.

Teníeu una motivació suplementària per a fer-la després d’aquest tràgic succés?

Teodora: “Sí, era importantíssim aconseguir-ho. Finalment, donar-l’hi veu. Un dels principals motius de Miriam per a acostar-se a nosaltres i compartir la seva història, jo com a directora i Habacuc com a escriptor, era que podíem aconseguir una plataforma internacional per al seu cas. Per a ella, era fonamental perquè les coses poguessin dirigir-se cap a un punt de millora. No dic que, fent una pel·lícula, canviarà el món però cadascú posa el seu granet de sorra, contribueix a la seva manera”.

I no vau tenir la impressió que això, a vegades, us depassava una mica? El projecte no era molt ambiciós, amb tota aquesta gent que pateix la violència?

Teodora: “Va ser molt pesat. En diversos moments, almenys jo, vaig sentir que no sabia si podria carregar amb tot aquest pes. Perquè necessites empatia per a poder fer una bona feina, que tingui significat”.

L’actriu Arcelia Ramírez, en el paper protagonista

No havíeu fet ficció, com a directora, ni cinema, com a escriptor. Va ser fàcil trobar l’actriu Arcelia Ramírez per a encarnar Miriam Rodríguez?

Habacuc: “Responent en termes de narrativa, va ser molt difícil d’entrada ser allà per a donar suport i parlar amb aquest col·lectiu de famílies que tenien a algú desaparegut. Però també perquè, al final, havíem recollit molts fets, històries, documents de denúncies d’arxius de diferents persones. I, cadascú, posseïa un element del que se’n podia fer una ficció. Molt aviat, ens vam adonar que calia saber qui era el nostre protagonista i, havent escollit el cas de Miriam, què s’anava a explicar de tota la seva història. Començant ja pel propi nom: deixar d’anomenar-la Miriam i començar a anomenar-la Cielo. Era molt complicat, perquè estàvem molt avançats en el guió. Ja promocionàvem la pel·lícula per aconseguir finançament, i continuàvem anomenant-la Miriam”.

Teodora: “I quan es va tornar ficció, amb un personatge tan impactant, jo sabia que necessitàvem una gran actriu. Amb molta disciplina i molt talent, que pogués donar vida a aquest personatge. A Arcelia la tenia en el radar des de la pel·lícula ‘Como agua para chocolate’ (1992). Va ser la primera pel·lícula mexicana que vaig veure, i em va encantar. Tot i que en aquesta pel·lícula no té el paper protagonista, se m’havia quedat al cap. I, mentre buscava a altres actrius per al personatge, el seu nom continuava apareixent en el meu entorn. Em vaig tornar a recordar d’ella, vaig aconseguir el seu contacte i l’hi vaig enviar el guió. Ho va llegir en pocs dies, i la seva reacció va ser molt maca. L’hi va agradar molt, i ens va dir que volia donar vida a aquest personatge”.

L’hi havia de causar molt de respecte fer un paper com aquest, en tot cas?

Teodora: “És un paper molt reptador, per a una actriu. Però espero, i tant de bo, que es quedi. M’agradaria pensar que sí, que és un personatge memorable”.

I, després, quan ja ho teníeu tot preparat, va arribar la Covid. Arriba la pandèmia i no sabeu si podreu rodar la pel·lícula i quan. Anàveu a rodar en llocs que no són fàcils, i amb poc temps. Ho vau fer finalment entre novembre i desembre de l’any passat…

Habacuc: “Arcelia seguia molt interessada i entusiasta amb el projecte. I no sabíem si la pel·lícula s’arribaria a filmar o no, no sabíem què faríem. Hi havia molta incertesa, no només per a nosaltres sinó també per als mateixos productors. I Arcelia continuava allà, al nostre darrere. Això va ser també un pilar per a Teodora, sent aquest el seu primer llargmetratge de ficció”.

Teodora: “Arcelia estava molt emocionada de fer possible que la pel·lícula es portès fins al final”.

Hi ha una pregunta delicada sobre l’estat de dret a Mèxic. És el cas quan veus, a la pel·lícula, que els militars eliminen directament els sospitosos que suposo que heu tret de testimonis, quan veus que les víctimes poden arribar a ser botxins. Aquest és un tema de reflexió a la vostra obra…

Habacuc: “Podria donar-te una resposta molt diplomàtica. Però Borges deia que ell escrivia ficció per a distreure o commoure. Des del principi, quan estàvem escrivint el guió, vam dir que a nosaltres no ens interessava de fer política, no ens interessava d’inscriure’ns en el debat polític. I aquesta pel·lícula tampoc era per a distreure. Nosaltres anàvem a commoure. Aquesta va ser la nostra intenció des del principi. I és el que buscàvem amb l’equip, amb l’actriu, amb el guió. Entenem que és una història molt comuna, que és als diaris. Però nosaltres volíem trobar la manera de commoure al públic malgrat tot”.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

Visits: 271