Deena Abdelwahed, de les Nuits Sonores al Sónar

ARXIU | La música tunisiana Deena Abdelwahed, sense màscara
ARXIU | La música tunisiana Deena Abdelwahed, sense màscara

VICENÇ BATALLA. La figura electrònica, àrab i militant queer de Deena Abdelwahed il·lumina i empodera tant les Nuits Sonores lioneses com el Sónar barceloní. La primera etapa és del 28 de maig al 2 de juny a Lió en la dissetena edició del festival dels sons tecnològics i compromesos francès, que compta amb una nodrida representació de dones capdavanteres en aquesta mena de sons, vingudes dels quatre continents i dels més diversos registres: Peggy Gou, Lena Willikens, Kelly Lee Owens, Marie Davidson o Charlotte Gainsbourg. Les acompanyen d’altres precursors de la connexió afroamericana i els ritmes cibernètics: Tony Allen & Jeff Mills, Model 500 (Juan Atkins), Richie Hawtin, James Blake, The Comet Is Coming (Shabaka Hutchings), veterans com Nitzer Ebb i noves veus hexagonals com Flavien Berger. Una programació ambiciosa, proteïforme i desplegada per tota la trama urbana lionesa que forma xarxa amb la resta de convocatòries continentals similars i té el seu reflex en l’European Lab Camp simultani. De les Nuits Sonores al Sónar al juliol, un mateix esperit ressona contrari als vents electorals de la por.

La tunisiana Deena Abdelwahed és una de les 64 artistes i personalitats escollides per a aquest any 2019 dins la xarxa We Are Europe, que uneix vuit festivals semblants del continent. Ella és nascuda a l’Àfrica, tot i que des del 2015 resideix a Tolosa de Llenguadoc. Però no ha oblidat el seus orígens ni les reivindicacions provinents del seu país, com tampoc una doble condició de dona i militant LGBT. I ho fa a través de la seva música, que molt bé reflexa el seu primer àlbum Khonnar (InFiné, 2018) després d’uns primers temes en formats més curts i les seves poc convencionals sessions de dj. El so hi és fosc, esquerp, a contracorrent de les pistes de ball encara que no només no les abandona sinó que les fa avançar. I ho acompanya de la seva veu soterrada i amb unes lletres amb àrab que no defugen cap dels malestars d’aquestes dues civilitzacions que comparteixen el Mediterrani. Ella es pregunta sobre la seva identitat i nosaltres no hi veiem pas una aproximació exòtica que busqui una fusió per complaure les orelles sinó un crit insubmís que fa remoure idees preconcebudes.

ARXIU | Deena Abdelwahed, amb una de les màscares que l'hi dissenya l'artista alemany Judas Companion
ARXIU | Deena Abdelwahed, amb una de les màscares que l’hi dissenya l’artista alemany Judas Companion

“A la recerca de la música de club futurista àrab”, com ella mateixa defineix en les presentacions del disc i amb una proposta estètica i d’imatge que juga amb les màscares, Abdelwahed es troba en plena gira mundial per dur al directe Khonnar. I un altre dels elements poc coneguts és que la seva gravació la va fer a Barcelona, als estudis d’Edu Tarradas que quan compon es fa dir Clip!. Dels nou talls que integren l’àlbum, tots són obra pròpia de l’artista tret de Rabbouni on l’autoria es comparteix amb Tarradas i la lletra i melodia amb l’egipci Abdullah Miniawy. El mateix Tarradas, com a Clip!, ha fet una remescla de Tawa, d’on n’ha sortit aquest 2019 a InFiné l’EP Tawa (remixes) i ja n’està preparat un segon com a Khomar remixes. Les col·laboracions de la tunisiana passen, d’altra banda, per remescles a la seva vegada per al libanès Bachar Mar-Khalifé i temes conjunts amb la sueca Fever Ray. Actualment, és resident com a dj del club Concrete de París i la radio dels sons urbans de Londres Rinse FM.

Una projecció internacional, en la línia d’altres noves figures del futurisme àrab com l’egípcia Nadah El Shazly arribades ambdues a la trentena, que la fa guanyar posicions als grans festivals. La vam veure punxar el 2016 al Transmusicales de Rennes. Ho va tornar a fer fa un parell d’anys al Sónar. I ara ja ocupa escenaris i horaris més centrals. A les Nuits Sonores serà el dimecres, 29 de maig, a les Anciens Usines Fagor-Brandtpoc abans de la mitjanit. I al Sónar de Barcelona, després d’actuar el passat març al Sónar d’Istambul, el 20 de juliol a les immenses naus de Montjuïc 2. Però centrem-nos, de moment, en la programació del festival lionès amb d’altres artistes destacats com a proposta de recorregut durant sis intensos dies.

3Phaz i SAMA’ (dimecres, 29 / divendres, 1; Anciens Usines Fagor-Brandt)

En la mateixa línia nord-africana i futurista, just després d’Abdelwahed hi haurà l’actuació de l’egipci 3Phaz. Com a impulsor de l’anomenat post-shaabi, la música popular dels carrers d’El Caire des dels anys setanta alimentada d’electrònica (també marhagan o jeel), les seves actuacions es fan rares. I és una ocasió per veure què en surt de la incorporació de tota la ferralla de màquines a aquesta expressió tan genuïna de les urbs àrabs. Hi haurà l’ocasió de seguir-lo a través d’internet perquè es retransmetrà com a Boiler Room.

De Ramal·la, però resident actualment a París, la palestina SAMA’ (àlies de Sama Abdulhadi) va ser la primera en fer sonar techno als territoris ocupats quan només tenía tretze anys alhora que també ballava breakdance. Errant entre Jordània, Cisjordània i Beirut, ha estat a la vegada seleccionada aquest any com a activista cultural per We Are Europe. Mentre prepara el seu primer àlbum, la inquieta Kamilya Jubran l’ha integrada al seu grup interàrab Sodassi. Darrera els plats, Sama combina els foscos ritmes centreeuropeus amb la influència de la dabka, el ball folklòric del Llevant oriental.

Tony Allen & Jeff Mills i Nihiloxica (dissabte, 1; Anciens Usines Fagor-Brandt)

No sé si fa falta presentar el cèlebre bateria Tony Allen, inventor de l’afrobeat al costat de Fela Kuti. Des que ha començat el segle XXI, el nigerià porta una frenètica activitat en solitari o amb modernitats com Damon Albarn (The Good, The Bad & The Queen, que actuen al juliol a les també lioneses Les Nuits de Fourvière). Camí dels vuitanta anys, fa poc ha gravat així mateix un àlbum Tomerrow Comes The Harvest (Blue Note, 2018) amb un dels referents del techno de Detroit com és Jeff Mills. Encara recent als nostres altaveus, el venen a presentar en directe amb aquesta hipnòtica barreja de percussió orgànica i digital.

Una simbiosi que també busquen els quatre percussionistes ugandesos (als tambors) i els dos britànics a la bateria i els sintetitzadors de Nihiloxica. Per ara, compten amb l’EP del mateix nom (Nyege Nyege Tapes, 2017) però ja el vam veure reflectit en viu al desembre passat al Transmusicales i l’efecte és xamànic i enlluernador amb moments de clímax que fan honor a l’apel·latiu afrotechno. Integrants alhora de la selecció We Are Europe 2019.

Model 500, Richie Hawtin i Ectomorph (dimecres, 29 / divendres, 31; Anciens Usines Fagor-Brandt / divendres, 31; La Sucrière)

I a qui també se li pot atribuir la paternitat del techno és al detroitià Juan Atkins. Des del 2008, ha recuperat el seu projecte Model 500 rodejat de Mike Banks (Underground Resistance), DJ Skurge i Marc Taylor. Amb qui el 2015 va publicar l’àlbum Digital solutions (Metroplex), que continua en la senda de fer cohabitar Kraftwerk amb George Clinton com quan a principis dels anys vuitanta inventava un nou gènere que s’ha estès per tot el planeta. Una oportunitat de celebrar-ho en directe.

D’una generació més jove, però testimoni d’aquesta escena de Detroit des de la fronterera ciutat de Windsor, el canadenc Richie Hawtin hi va aportar la seva dosi de minimalisme amb discos de referència a finals dels noranta i principis del 2000 com a Closer (Novamute, 2003). Ara ha decidit recuperar-lo per convertir-ho en un híbrid concert-sessió, amb imatges immersives que ha batejat CLOSER amb majúscules i que al Sónar de l’any passat ens va subjugar. Per acabar-ho d’arrodonir, el francès resident de les Nuits Sonores Laurent Garnier tancarà la nit darrera els plats.

De la mateixa ciutat de Detroit, es podrà veure el directe analògic, modular i amb multitud de Moogs del duo Ectomorph (Brendan BMG Gillen-Erika Sherman) que menys coneguts són no obstant això objecte de culte. I de la veïna Chicago, estan anunciats els Mutant Beat House que fan avançar el gènere propi de la ciutat fent-hi entrar membres dels LCD Soundsystem. Com a djs, es podrà gaudir dels històrics del house amb ramificacions al jazz i el hip hop Glenn Underground i GE-OLOGY.

Bonobo, Kelly Lee Owens i Djrum (dimecres, 29; La Sucrière)

En aquesta edició, les Nuits Sonores tornen a comptar amb quatre artistes comissariats per a les jornades diürnes a La Sucrière. I obre el ball el britànic, ara instal·lat a Los Angeles, Bonobo. Com la resta de curadors, no farà directe però en el seu cas sí que ha anat a buscar aquells artistes que més bé representen la seva àmplia paleta d’interessos musicals: de l’electrònica al jazz, passant pels ritmes tribals. En aquest registre, s’inscriuen les i els djs Marysonacid (Berlín, African Acid Is The Future), Shanti Celeste (Xile-Bristol), Frankie Francis (Londres, Sofrito), Alexander Nut (Londres, Eglo Records) i el pioner Andrew Weatherall (Londres, Rotters Golf Club).

Per als concerts, ha tingut el bon gust d’anar a buscar, d’una part, l’escocesa Kelly Lee Owens que amb el seu primer àlbum del mateix nom (Smalltown Supersound, 2017) li atorga a l’electrònica aquella dimensió pop que de vegades es troba a faltar. De l’altra, l’anglès d’origen hispà Djrum (Félix Manuel) que al seu segon àlbum Portrait with firewood (R&S Records, 2018) confirma el seu exquisit tacte pels ritmes urbans, el classicisme i l’aventura. Completen els seus directes, l’italià enamorat de les percussions africanes Clap! Clap! (Cristiano Crisci) i la saxofonista londinenca Nubya Garcia de qui en tornarem a parlar quan ens referim a Shabaka Hutchings.

Peggy Gou, Nu Guinea i The Mauskovic Dance Band (dijous, 30; La Sucrière)

La sud-coreana Peggy Gou s’ha convertit en el fenòmen de l’última temporada amb el seu èxit It Makes you forget (Itgehane), que obre l’EP Once (Ninja Tune, 2018). Resident a Berlín, aporta al house el càlid exotisme oriental. El seu nom serà present a tots els grans festivals de l’estiu, del Primavera Sound al Sónar.

La seva carta blanca a Lió, l’ha aprofitada per convidar a tocar els italians instal·lats a la capital alemanya Nu Guinea que a Nuova Napoli (NG Records) canten tots els seus temes de reminiscències italo disco en napolità. Anteriorment, havien fet un disc de reinterpretacions de Tony Allen i a més estan inclosos dins del We Are Europe 2019. Els precediran en escena els també napolitans Mystic Jungle (Periodica Records). I els succeiran els holandesos The Mauskovic Dance Band, liderats per Nic Mauskovic que no és altre que el bateria de Jacco Gardner i Altin Gün. O sigui, entre la psicodèlia occidental i l’oriental. La seva banda es compon de cinc músics i hi entra tant la cúmbia com bases digitals.

Com a complement a la jornada Peggy Gou, es podrà escoltar des de la cabina l’israelià Roi Pérez (Berlín, Berghain), Ben UFO (Londres, Hessle Audio), Yu Su (Corea del Sud-Vancouver) i els ja esmentats GE-OLOGY i Glenn Underground.

Maceo Plex, C.A.R. i Radioactive Man (divendres, 31; La Sucrière)

Habitual en les tres últimes edicions del festival, el cubà-estatunidenc Maceo Plex (Eric Estonel) resident a Barcelona s’erigeix en aquesta ocasió en programador d’una de les jornades. A part dels Ectomorph de qui n’hem parlat en un capítol anterior, els seus directes escollits són la francesa C.A.R. i l’anglès Radioactive Man. Chloé Raumet àlies C.A.R. prossegueix el seu treball d’electrònica pop fosca amb un segon àlbum Pinned (Ransom Note, 2018) ara que s’ha instal·lat a Londres, després d’haver-se donat a conèixer a París amb Kill The DJ. Keith Tenniswood, pel seu cantó, adopta com a Radioactive Man una actitud de devorador de tot tipus de variants del techno detroitià i que factura per al segell Rotters Golf Club de Weatherall o Asking For Trouble (Luxuri sky garden, 2017).

Darrera els plats, Eric Estornel ressuscita un altre dels seus pseudònims Mariel Ito per a la seva vessant més electro o directament el de Maceo Plex per al seu efectiu techno-house. Encara que la seva alta productivitat també l’ha portat recentment a treure tot un plegat d’EP’s més endurits com a Maetrik per al seu propi segell Ellum Audio (Mutant series, 2018). L’acompanyaran a la cabina el francès Madben (Astropolis), l’australià Jensen Interceptor (Lone Romantic), el nord-americà Danny Daze (Omnidisc), la barcelonina Mars Levi (Ellum) i els anglesos Midland (Graced) i Joy Orbison (Hinge Finger).

Lena Willikens, Toulouse Low Trax i Marie Davidson (dissabte 1; La Sucrière)

Activista també We Are Europe 2019, l’alemanya Lena Willikens agafa en aquests moments el relleu de l’esperit de Düsseldorf que va veure néixer Kraftwerk i D.A.F. des de la seva residència al Salon des Amateurs. A més, el 2015 va publicar el seu primer àlbum Phantom dellia a la discogràfica Cómeme que el xilè Matías Aguayo té a Berlín. Per aquest motiu, ha programat com a concert el fundador fa quinze anys del Salon des Amateurs Detlef Weinrich que seguint amb la seva francofília titula el seu projecte Toulouse Low Trax. Alhora hi serà actuant la montrealesa Marie Davidson, que l’any passat va editar el seu estimulant tercer àlbum en solitari Working class woman per a Ninja Tune.

I, durant aquesta jornada, hi haurà alhora els directes de l’italiana instal·lada a Londres Elena Colombi (radio NTS) i els ja citats Mutant Beat Dance. Per la seva part, Willikens punxarà conjuntament amb el serbi Vladimir Ivkovic que és resident així mateix al Salon des Amateurs. I, al seu costat, es trobaran l’alemanya Nika Son (Hamburg, Noctui), la francesa OKO DJ (Lió, BFDM), l’italià Donato Dozzy (Tresor/Panorama Bar), els anglesos Batu (Timedance) i Philip Jondo (NTS/Salon des Amateurs) i el veterà holandès I+F (Viewlexx/MurderCapital).

James Blake i Chilly Gonzales (dimecres, 29; Anciens Usines Fagor-Brandt / dimarts, 28, Auditorium de Lyon)

Amb el permís de la resta, el cap de cartell d’aquesta edició al nostre entendre és James Blake. Als seus trenta anys, és un dels noms que defineix la dècada que es tanca i acaba de publicar el seu quart àlbum Assume form (Polydor, 2019) amb col·laboracions de la talla d’André 3000, Travis Scott, Moses Summey o Rosalía. És una de les figures que millor personifica les fronteres desdibuixades entre el circuit independent i el comercial pel seu treball per a Jay-Z, Beyoncé, Kendrick Lamar i Frank Ocean. I ha creat un estil propi portant cap al terreny del soul intimista les descobertes dels gruixuts baixos del dubstep. Amb la marca dels silencis entre nota y nota per a digerir tanta gravetat. A més, a la mitjanit del dimecres el seu concert s’allargarà durant una hora i quart perquè es pugui assaborir una mica més el seu lirisme efervescent.

L’altre cap de cartell és Chilly Gonzales, qui ja ha exhaurit per aquesta raó totes les entrades de l’Auditorium de Lió com a concert especial d’obertura de les Nuits Sonores. Hi vindrà a interpretar el seu darrer àlbum Solo piano III (Gentle Threat), on emula un Erik Satie. El canadenc, que viu entre Berlín i París, performer i megalòman, gaudirà per a ell sol dels 2.000 espectadors de capacitat que té aquest auditori.

The Comet Is Coming i Nubya Garcia (dimecres, 29; Anciens Usines Fagor-Brandt / dimecres, 29; La Sucrière)

I el nostre segon cap de cartell, com a digna primera part de James Blake, és The Comet is Coming que té com a alma mater el saxofonista Shabaka Hutchings. Epicentre de la nova escena jazzística de Londres, tot i que les seves influències i pràctica sobrepassin les estretes mirades del purista món del jazz, el britànic originari de les Barbados demostra amb els seus projectes The Comet Is Coming, Sons Of Kemet (imprescindible Your queen is a reptile; Impulse!, 2018) i Shabaka And The Ancestrors que aquests sons no estan morts sinó que esperaven algú com ell perquè els hi tornés a donar vida mitjançant aquestes invocacions a la música del seus avantpassats i la seva projecció cap a dimensions còsmiques. I, si no, escoltin la seva última entrega Trust in the life force of the deep mistery (Impulse!, 2019) de The Comet is Coming. Una autèntica màquina de groove juntament amb el pianista Dan Leavers i el batería Max Hallett. Imperdonable perdre-se’ls.

En la mateixa línia i circuit londinenc, hi ha el concert de Nubya Garcia que programa durant la jornada diürna Bonobo. D’origen i influència caribenya, Nubya integra aquesta nova galàxia entre diferents gèneres com n’és testimoni el seu primer àlbum Nuby’as 5ive (Jazz Re:freshed, 2017).

Jon Hopkins, Nitzer Ebb i Curses (dimecres, 29 / divendres, 31; Anciens Usines Fagor-Brandt)

Una transició perfecta després de James Blake és el directe del també anglès Jon Hopkins que, arribat a una certa maduresa perquè està a punt de complir els quaranta, s’ha revelat d’una gran exquisidesa entre ambient i electrònica de ball. Ho proven els seus dos últims àlbums per a Domino:  Inmunity (2013) i Singularity (2018). Una de les millors bandes sonores alhora de la dècada. No en va, el 2017 va ser un dels comissaris de les jornades diürnes.

Representants de l’Electro Body Music (EBM) dels vuitanta a les illes britàniques de Tatcher, el tribut històric aquest any correspon als Nitzer Ebb. El cantant Douglas McCarthy i el teclista i percussionista Bon Harris van tornar el 2009 amb l’àlbum Industrial complex (Major Records) que estava molt per sota del que havien demostrat. Però únicament per escoltar la seva proclama Join in the chant paga la pena veure’ls en viu.

Com a deixebles de tota aquesta escena europea de ritmes marcials a cavall entre els vuitanta i els noranta, els novaiorquesos residents a Berlín Curses van editar l’any passat el seu primer àlbum Romantic fiction per al segell de Jennifer Cardini Dischi Antunno. I no és per casualitat que actuïn just abans.

Lorenzo Senni i J-Zbel (dimecres, 29; Anciens Usines Fagor-Brandt)

Exponent del reciclatge dels sons del tan menystingut trance dels noranta per a actualitzar-lo i fer-ne tota una reflexió teòrica, l’italià Lorenzo Senni persevera en aquest camí ara que ha estat acollit per la prestigiosa discográfica Warp. Des del 2016 no para de publicar-hi EP’s. Serà interessant de comprovar-ho en directe.

La mateixa nit i al mateix escenari en un horari estel·lar, és el torn del trio lionès J-Zbel que segueixen mantenint el seu anonimat malgrat haver estat seleccionats també com a artistes We Are Europe 2019. Des de fa quatre anys, els seus EP’s carregats de techno impur apareixen en vinil a la discogràfica local Brothers From Differents Mothers (BFDM). L’altre projecte lionès en concert és el d’Abschaum, de Chris Poincelot, que explora la via oberta pel krautrock germànic.

Un altre cop des de Düsseldorf, Dj Normal 4 & Jan Schulte preparen el seu primer directe a partir de l’enyorat so de les raves i ritmes tropicals.

Des d’Hamburg, és una fanfàrria MEUTE qui s’encarregarà de transformar els himnes per a la pista en versions de banda de vent, metalls i percussió. Mentre que, des de Brusel·les, hi haurà l’oportunitat de descobrir el pop sintètic de SKY HA1 i l’electrònica mutant de Maoupa Mazzocchetti.

Charlotte Gainsbourg i Flavien Berger (dissabte, 1; Anciens Usines Fagor-Brandt)

I, per recordar que ens trobem en un festival francès, dues figures que continuen situant la chanson en terrenys fèrtils perquè segueixi irradiant la resta del món. D’un cantó, Charlotte Gainsbourg que amb el temps s’ha guanyat per mèrits propis el reconeixement com a actriu camaleònica i ara també de personatge musical independentment dels seus cognoms. L’àlbum Rest (Because, 2017), amb composicions de Guy-Manuel de Homen-Christo (Daft Punk), Paul McCartney i Conan Mockasin, producció de SebastiAn i lletres seves, n’és un bon exemple. I de la seva banda en directe, com ho vam veure l’any passat al We Love Green parisenc, se’n desprèn una gran emoció.

De l’altra i en un registre alhora molt personal i autoirònic, destaca el més jove Flavien Berger que reescriu els codis del pop i l’electrònica a la francesa. El mateix 2017, va editar el doble àlbum Leviathan (Pan European) que va generar els elogis de la crítica especialitzada. En aquest cas, la seva transposició en escena la fa rodejat de “tres robots fantasmes” com ell mateix qualifica les seves màquines.

Entremig, la parella Nova Materia formada per la francesa Caroline Chaspoul i el xilè Eduardo Henriquez un cop retornats de la seva aventura Pánico al país sud-americà, ofereixen una altra de les versions locals. Combinant instruments clàssics i d’altres que es fabriquen amb objectes metàl·lics, busquen perllongar l’experiència de les cançons del seu disc It comes (Crammed, 2018) per fer-la encara més intensa.

Encara hi ha una vintena més de sessions de dj, alguns de renom, a la programació oficial. Però deixem que cadascú ho pugui descobrir pel seu compte.

Femi Kuti, Rival Consoles i Efrim Manuel Meneck (Le Circuit) (dijous, 30)

El dijous a la nit, com és tradicional, l’oferta nocturna es reparteix entre les diferents sales de la ciutat, que efectuen el seu propi cartell arrenglerant-se amb l’esperit del festival. És com a un off coordinat de les Nuits Sonores. En aquesta edició, són tretze els espais que programen actuacions i sessions de dj a canvi només de cinc euros l’etapa: Ambassade Club, Groom, Les Halles du Faubourg & Marché Gare, Le Lavoir Public, Mac X Encore, La Maison Mère, Ninkasi Gerland, L’Opéra Underground, Le Périscope, Le Petit Salon, Le Sonic, Le Terminal, Le Transbordeur.

En destaca la trobada entre Femi Kuti, el fill gran de Fela, i el combo sud-africà BCUC als soterranis de l’Òpera de Lió. També Efrim Manuel Menuck, fundador dels quebequesos Godspeed You! Black Emperor a Les Halles du Faubourg. Per la seva part, el Ninkasi Gerland compta amb els estatunidencs de Sub Pop Hot Snake i els coreans DTSQ. Le Périscope, en el seu cas, porta dues bandes de l’estimulant escena experimental noruega: Moon Relay i Christian  Wallumrød & Kim Myhr. I la péniche del Sonic hi aporta des d’Atenes al viatger Qual.

En una línia directament més electrònica, el Transbordeur té com a major reclam el concert del britànic Rival Consoles que es mou entre la pista de ball i els sons atomofèrics aptes per a bandes sonores imaginàries. L’acompanyen els alemanys Die Wilde Jagd, els japonesos Kikagaku Moyo i els francesos Zombie Zombie. I al Terminal, el veterà François X protagonitzarà una sessió fins a altes hores de la matinada.

Jacco Gardner i Vitalic (Le Sucre / La Sucrière) (29 de maig- 2 de juny) 

L’activitat però no es detè tampoc al club Le Sucre, la terrassa de La Sucrière oberta tot l’any. Cada nit del festival, hi ha matinada temàtica. El dimecres, sis hores de techno-house als plats del nord-americà Seth Troxler. El dijous, una festa de la ràdio alpina Radio Meuh amb l’atractiu concert dels holandesos Jaco Gardner i Nico Mauscovic. El divendres, són quatre djs belgues qui hi desembarquen com a Brussels Takeover. I el dissabte és el torn per als activistes locals d’Intérieur Queer, amb l’actuació del francès Vitalic amb la veu alemanya de Rebeka Warrior com a Kompromat.

El mateix Vitalic reincideix el diumenge a la tarda a La Sucrière per a una Closing Party, on hi fa un directe del seu projecte més contundent DIMA. Serà a la escena 1930 i dins d’una programació que s’escampa tant pel Sucre com per l’esplanada davant el gran edifici com haurà estat el cas per als curadors del festival oficial. Hi sobresurten al Sucre les sessions internacionals d’Octo Acta, Avalon Emerson i la liverpuliana Or:la, que també forma part de la selecció We Are Europe 2019. I, a l’esplanada, set hores ininterrompudes des de la cabina de l’anglès Daniel Avery.

Paral·lelament, l’anomenada Villa Schweppes al restaurant La Piscine, a La Guillotière, preveu dues jornades monogràfiques gratuïtes de migdia a mitjanit el dijous i el divendres enfront les aigües del Roine: Pardonnez-nous amb cinc djs; i Boudin Room amb Simon Bomans. I, a la gran plaça Charles de Gaulle de l’Auditorium, es recupera el participatiu A Street With que convida col·lectius lionesos a donar a conèixer els seus artistes locals. En aquesta ocasió, el dijous i el divendres la selecció corre a càrrec de Sentiments i Patchorks. 

I, si algú encara no en té prou, l’Extra! engloba una trentena d’altres propostes organitzades per associacions i entitats de Lió i els voltants. Tot és gratuït, majoritàriament al carrer, entre el 25 de maig i el 2 de juny, i amb fins i tot passejades musicals en vaixell.

Per si de cas, les famílies amb canalla també disposen del Mini Sonore (4-12 anys), que en aquesta edició s’ubica als terrenys de La Station Mue de Confluence. Tallers, ràdio amb els petits, desfilades de moda infantil i concerts adaptats a les orelles dels més menuts.

Dorian Concept i Jerusalem In My Heart (European Lab Camp) (30 de maig-2 de juny)

Tota aquesta frenètica activitat té com a contrapunt la novena edició a Lió de l’European Lab, impulsat així mateix per Arty Farty, per fomentar el debat entre artistes i activistes. I que ja s’ha estés per tot el continent amb d’altres antenes a París i Brusel·les i, aquest any, alhora tindrà parades a la ciutat romanesa de Cluj-Napoca i Madrid.

A Lió, la novetat en aquesta edició del 30 de maig al 2 de juny és que se celebra als nous locals d’Arty Farty a Confluence, on s’hi desenvolupa un ambiciós projecte d’incubador per a empreses emergents i culturals. Es tracta del l’H7, que en la seva dimensió de creació i comunicació es diu Hôtel71, on hi havia l’antiga Halle Girard i que va ser escenari durant uns anys de les Nuits Sonores. L’objectiu s’inscriu en la lògica que ha inspirat el festival des del primer dia d’efectuar accions efímeres en espais urbans en desús o transformació per imaginar la ciutat de demà.

Els tres dies de discussions de l’ara rebatejat European Lab Camp, amb entrada gratuïta, estan plens de creadors, investigadors, periodistes, promotors i activistes de tota mena sota el lema Europa: el dia després. De fet, els debats es produiran just 72 hores després de la celebració de les eleccions europees el 26 de maig. Depèn de quin en sigui el resultat, també ens podrem consolar musicalment amb les actuacions que tancaran cada jornada. Entre elles, el dijous la de l’austríac Dorian Concept (Ninja Tune) i el divendres la dels quebequesos Jerusalem In My Heart (Constellation) amb una festa de clausura el diumenge.