VICENÇ BATALLA. El Pedro Almodóvar més sincer de Dolor y gloria entra en competició al Festival de Canes aquest cap de setmana, i amb l’Almodóvar més sincer vam tenir l’oportunitat de parlar un grup de periodistes espanyols poques hores abans de la projecció oficial. Al costat d’Antonio Banderas, Penélope Cruz, Asier Etxeandia, Lorenzo Sbaraglia i Nora Navas. Esperant potser obtenir la seva primera la Palma d’Or, aquestes són les confessions a flor de pell del director manxec que revela que li agradaria escriure-li una pel·lícula sencera a Rosalía.

A punt d’arribar als setanta, el realitzador Pedro Almodóvar és un habitual del Festival de Canes on a més ha estat membre (1992) i president del jurat (2017). I s’ha endut el Premi al Millor Director (Todo sobre mi madre, 1999) i al Millor Guió (Volver, 2006), encara que mai no ha obtingut la Palma d’Or. Amb Dolor y gloria, estrenada a l’Estat espanyol el març passat, els comentaris des de Canes és que es tracta d’una seriosa candidata al màxim guardó a l’espera de veure els vint-i-un films a competició d’aquí al 25 de maig i del que decideixi el jurat presidit pel mexicà Alejandro González Iñárritu.

En una taula rodona al costat d’altres companys de la premsa espanyola en una terrassa d’un hotel de la Croisette, assegut davant d’una tassa de te que no arribarà a acabar-se, un relaxat Almodóvar va detallant aquesta vint-i-unena pel·lícula de la seva carrera que també és la més autobiogràfica. Reconeix que ha estat com un alliberament haver-la fet, el que se suma a la bona acollida de crítica i públic que es perllonga ara a França el dia de la seva estrena, així com a Itàlia. Motiu pel qual reflexiona sobre el caràcter universal de la seva història.

“Més enllà que sigui jo qui em poso davant de la càmera o a través d’Antonio (Banderas, en el paper del realitzador de la ficció Salvador Mallo), tothom sap el que és descobrir la seva sexualitat molt aviat, als nou anys, encara que no sàpiga posar-li nom”, em respon a la pregunta sobre com es rebran a l’estranger escenes com la de Salvador Mallo en la infància d’un petit poble de la Manxa en els cinquanta adonant-se que se sent atret pel sexe masculí. “És el fet de sentir aquesta primera pulsió del desig”, emfatitza el director.

I prossegueix sobre una escena central de la pel·lícula quan es retroba en l’actualitat amb un antic amant (que interpreta l’argentí Lorenzo Sbaraglia) que va tenir al Madrid dels vuitanta: “En general, la major part de les persones saben què és tenir una relació, estar enamorat d’algú i haver de decidir que has de tallar aquesta relació. I això és com tallar-te un braç, que és antinatural”.

El significat d’aquesta època, la famosa Movida, Almodóvar també creu que és un lloc comú per a molta gent. “Si a un francès li parles de la ‘Movida’ sap a què ens referim. I a un italià, igual. La meva experiència amb la premsa italiana i francesa ha estat d’absoluta complicitat. No hi ha cap part de la pel·lícula en la qual s’hagin sentit estranys”. I, tot i que encara està per veure la reacció nord-americana, el manxec es tranquil·litza. “Crec que com més petit o local et fas, almenys en la meva experiència, les coses s’entenen millor. Tot el relacionat amb el desig i la família, s’entendrà perfectament”.

Moment per a la Palma d’Or?

Bona part del món cinematogràfic es troba aquests dies a Canes, posant sota els seus focus cadascun d’aquests vint-i-un llargmetratges a competició. “Una vegada que vinc, prefereixo estar en competició que sempre és més excitant que una gran gala. Això no vol dir que vagi a guanyar perquè conec molt bé les regles de joc. He estat dues vegades part del jurat”.

I quina és la sensació de tornar a trepitjar la Croisette, després d’haver portat Julieta el 2016? “Un cop acabada la pel·lícula, ha estat una mena de bàlsam. Perquè estava preocupat per les mateixes raons que el protagonista: no estar segur de poder fer físicament la pròxima pel·lícula. En el meu cas, no només físicament sinó perquè tinc por de no sentir la mateixa passió que he sentit fins ara per explicar històries. I per explicar la següent. Tinc por que això, en algun moment desaparegui. El fet d’haver-la fet és que he superat aquesta incertesa… momentàniament, perquè després tornarà a aparèixer”. Per si de cas, diu, ja està escrivint dues històries.

Hi va haver un moment de vertigen en començar a escriure el guió de Dolor y gloria, reconeix el realitzador. “M’adonava que hi era, jo a la pàgina. I jo soc molt pudorós. De la meva vida personal, ni als meus amics els parlo. Però un cop superat el vertigen, em vaig convertir en un tema més de les meves pel·lícules. És cert que, en les escenes amb la mare (que interpreta Julieta Serrano), recordo i em fa vergonya dir-ho que en algun moment plorava quan les escrivia. És una imatge gairebé kitsch d’un director. No m’agradaria tenir aquesta imatge de mi mateix. Però seguia escrivint pensant que era un bon símptoma perquè, si m’emocionava a mi, també emocionaria a més gent”.

Això no vol dir que tot el que apareix en pantalla li hagi passat al mateix Almodóvar, o de la forma exacta en què s’explica. “Jo no he fet cadascuna de les coses que fa el protagonista. Però he estat en aquests camins. Els he recorregut, d’una altra manera. He viscut un amor truncat en un moment en què l’amor era viu i molt viu”. Respecte a la seva mare real, Francisca, també hi ha matisos. “Jo no he tingut aquesta relació d’estranyesa amb la mare. Però suposo que representa les mirades d’estranyesa que jo sentia d’una manera molt intensa quan era nen al poble, fins i tot en la família i en el col·legi… I m’apropio també de les experiències de tota la meva família”.

I, sobre aquest món tan rústic en què Penélope Cruz interpreta a la seva mare, hi ha una part d’imaginació i una altra que no. “Jo no he viscut en una cova! Però sé molt bé el que és que la teva família emigri en una situació d’enorme precarietat. Nosaltres ens vam anar cap a Extremadura. No m’he enamorat tampoc, als nou anys, d’un paleta. Però podria haver-me passat. El que no em va passar està dins de la possibilitat que hagués pogut passar”.

Antonio Banderas i Penélope Cruz

I qui podia encarnar millor que ningú altre aquest director misantrop ple de malalties i inseguretats que Antonio Banderas, que fa un parell d’anys va patir un atac cardíac? “Antonio em va transmetre un missatge que, després, va complir rigorosament: que es posaria absolutament a les meves mans, que entenia que era un material molt íntim. D’altra banda, era el més legítim per interpretar-lo. Perquè, moltes de les èpoques de les quals parlo, les coneix de primera mà. I va entendre abans que l’hi digués que, el que li anava a demanar, era l’oposat al que li havia demanat en altres pel·lícules. No era el Banderes apassionat, amb aquesta bravura característica. No havia vist mai aquests gestos en un altre film d’Antonio. I li estic molt agraït”.

En el cas de Penélope Cruz, al manxec també li semblava evident tornar a recórrer a ella en el paper de mare com en el passat. “La idea de mare a Espanya, quan jo vaig començar a fer cinema, era Rafaela Aparicio o Florinda Chico que em semblaven esplèndides. Però era com si en la nostra cultura no es permetés posar a una dona que, a més de ser mare, fos atractiva. Això el cinema italià ho havia fet molt bé amb el neorealisme: les mares de Sophia Loren eren exultants. I, a mi, m’atrau molt la imatge de Penélope en aquest sentit”.

Una pel·lícula per a Rosalía

Algú que s’afegeix a l’equip almodovarià és la muntadora catalana Teresa Font, després de la desaparició de José Salcedo, que havia treballat en totes les pel·lícules del realitzador. “La recerca d’un nou muntador m’inquietava molt. Però Teresa és exactament la muntadora que necessito. Si ella vol, tot el que faci en el futur ho faré amb ella”.

I un nom que està en boca de tots des de fa un any és el de la cantant barcelonina Rosalia, que ha explotat amb el seu àlbum urbà El mal querer. Encara que abans havia gravat Los ángeles, de flamenc més pur. I que fa una breu aparició cantant a l’inici del film. Li agradaria a Almodóvar seguir treballant amb ella, li pregunto? “Coneixent i veient com va funcionar, hauria d’escriure per a Rosalía una pel·lícula folklòrica perquè és una gran cantaora de flamenc. Una pel·lícula folklòrica contemporània. Té una enorme naturalitat i molta gràcia. Seria una forma de fer un aggiornamento del gènere folklòric i posar-la a ella a interpretar-lo. Estic esperant que em vingui al cap una història. O hauria de fer un remake”.

Visits: 225