‘Els bons dies’, Rafael Vallbona (extracte)

 

De llibres sobre els convulsos dies de l’octubre del 2017 a Catalunya se n’han escrit molts. De ficcions, que prenen en part aquest rerefons que va sacsejar el país i va tenir repercussions a fora, menys. Rafael Vallbona en fa un punt de partida per a la seva novel·la breu Els bons dies, que va guanyar el Premi Roc Boronat 2019 i ha editat recentment el segell Amsterdam d’Ara Llibres. La seva és una visió personal i intransferible d’una escapada a París a les acaballes de la Transició, entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, i el seu retorn trenta-set anys després a la recerca d’uns ideals, uns amics i un món en el qual ja no s’hi reconeix. Entre la melancolia i la insubmissió. ParisBCN publica sencera la primera de les quatre parts. Una oportunitat per endinsar-se en un viatge en el temps i els seus records.

 

RICARD

U

SOC A ORLY. De tant en tant m’aixeco a mirar les pantalles d’informació i comprovo amb insistència l’estat del meu vol per recordar-me on vaig, per sentir que algú em diu que torno a casa. Casa. És una veu que ressona dins meu d’una manera críptica, com una paraula estrangera que sents per primera vegada i que, sense saber què vol dir, se t’enganxa i no pots deixar de repetir. Casa. És un concepte que, per a mi, amb el pas dels anys ha perdut el sentit de forma gradual. Casa. Què és casa? Quina casa? De qui?

I, malgrat això, no estic somiant: volo a Barcelona. Tot i la catàstrofe que els diaris europeus diuen que s’acosta. Tot i el temporal que m’arrossega com un ninot sense ànima ni pensament. Tot i que ahir m’havia promès ser valent d’una vegada i quedar-me a París. Al cap i a la fi, quan un no recorda què vol dir casa, i contempla impotent com els lligams sentimentals s’han trencat amb el temps, i com són substituïts per una tristesa vaga que a voltes voreja la ira, potser seria millor allunyar-se de la urgència tramposa del present i instal·lar-se en una altra època, menys audaç potser, però precisament per això més alliberada. Un temps sense el parany de l’ara desconegut, de la immediatesa incerta, del vertigen col·lectiu. Una realitat impostada que es presenta a si mateixa com el parnàs però que, quan toca terra, es queda en un no res.

El discurs oficial de la memòria sosté que les persones sense passat són més pobres, però jo crec que també són més lliures. Com en Martí.

Per això, en aquest desesper que em fa venir un fred de mort, lluny de l’enlluernament banal, he vingut a París per capturar el temps evanescent sobre el qual en Martí i jo volíem aixecar les nostres vides en una altra època, quan la melancolia no ho tenyia tot, quan érem joves i crèiem que la quimera era l’únic futur possible. I no es tractava d’un somieig del pensament deixat anar a l’atzar. Mort el dictador, amb alguns amics més grans que nosaltres borratxos a plena llum del dia per celebrar-ho, amb aires de festa al carrer, amb els homosexuals descarant-se, amb milers de persones manifestant-se en pau, amb festes i balls, amb teatre i màscares, aquell paisatge es tornava un dolç ideari que anàvem forjant dia a dia, també amb els llibres que llegíem, amb les pel·lícules que vèiem, amb els amors, amb la roba i els cabells.

Passàvem les tardes escoltant música a l’equip estèreo que ell tenia a l’habitació de casa els pares i bastint utopies entre el vell conegut i el nou anhelat. Miràvem de trampejar com podíem l’enuig de l’àvia per l’elevat volum de l’aparell i la contundència d’alguns discos de jazz i rock, però per a nosaltres aquella dona a penes era un finestró al món d’ahir, una pàgina que preteníem cremar amb decibels, alguns porros de marihuana i un esperit a prova del feixuc llegat dels pares. De nit, el nostre coratge corria per bars tenebrosos, fins que la matinada diluïa les restes dels licors en estranys jocs de llum obli- qua. Zeleste, Màgic, el Pastís, l’Encanteri i altres llocs que es perden en les zones fosques de la ment, perquè no vaig pensar a apuntar els noms a les llibretes de notes que ara intenten socórrer aquest desfici, eren fars que ens marcaven un camí tan incert com atractiu.

Una revolta cultural sempre és així de bella i breu. Cruel.

El miratge va durar pocs anys. Es perfilava una nova època, en què cap dels nostres somnis tindria espai. Ens havíem d’oblidar del que estàvem vivint. Ens omplien de lleis, institucions i suposades normes de convivència que tothom, sense distinció d’ideologia, aplaudia amb entusiasme. Una nova eufòria col·lectiva s’imposava per decret i arrasava qualsevol convicció. Havíem viscut un parèntesi, un rar buit de dominació, i d’aquell illot on en Martí i jo érem dels escassos nàufrags, crèiem que en fa- ríem un paradís. I no. En poc temps els caiguts en la desesperació sotsobraven en vides d’hipoteca i crèdits mai no desitjats. De la resta, hi havia de tot: gent que va deixar la pell en universos transparents d’heroïna, arribistes demencials que van saber reorientar el rumb cap on indicaven els nous temps, artistes crepusculars ofegats en el seu propi laberint, i alguns supervivents.

En Martí i jo ens crèiem d’aquests; o almenys ho volíem ser. Per això vam dir de marxar una temporada a orejar-nos. Sortir a respirar un aire menys viciat que aquell que proclamava una concòrdia que s’escrivia des de la submissió. Com si el país fos nou i no hagués estat mai habitat per la vergonya.

Des de l’estació de França, un tren desmanegat ens va dur a Portbou. «És l’últim gris que penso veure en la meva vida», va sentenciar en Martí, jocós, a la duana. Me’n vaig riure. Després, altres trens igual d’atrotinats ens van dur a Marsella, Roma, Praga i Berlín, abans d’embarrancar a París. Jo deia que era per la vida fàcil que es respirava als cafès, pels llibres de vell dels bouquinistes o perquè un dia vaig veure Milan Kundera a Le Divan. Arrogant i abrandat, en Martí deia que no, que érem allà per Hemingway. I es va posar a córrer cap a la place de la Contrescarpe buscant el seu lloc al món on ser pobre i feliç, tal com havia fet l’escriptor americà mig segle abans.

— No t’enganyis, amic —deia eufòric—. Tu i jo també som vestigis d’una generació perduda. La nostra idea de fer un món més just, governat per les idees, els llibres i les cançons, i on estimar sigui fàcil i ens faci lliures, ha estat derrotada de manera definitiva.

— T’has cregut allò que et va dir una nòvia, que tots els paios de la nostra generació volem ser Hemingway.

— És clar que sí, si imitar-lo vol dir tenir una vida aventurera, viatjar, conèixer gent i llocs, aprendre des de l’experiència i fer totes aquelles coses que sempre t’han dit que no has de fer.

Era una manera d’entendre les coses que jo no sempre compartia. De moment, de pobres ja ho érem, i els fets de cada dia precipitaven la història contra qualsevol mena de somni anhelat. Però no ho volíem veure, i vam viure a París com si en veritat fos una festa. Quan a en Martí li arribava un dels girs postals que la seva mare li enviava d’amagat del marit, dinàvem a Le Petit Saint Benoit, un vell bistrot davant de la casa de Marguerite Duras, i ho rematàvem amb un calvados a Les Deux Magots, i compràvem paquets de Gitanes i el Libération. Però aquella vida opulent passava molt poc sovint. L’habitual era un cuscús eixut a qualsevol antre, i una ampolla de vi barat per entrar en calor al banc d’un parc, o d’amagat a la biblioteca del districte quan feia massa fred. I a la nit, al nostre hotel de la rue Corvisart, prop del metro elevat del boulevard Blanqui, jo intentava convertir tot allò en notes que, algun dia, potser serien una novel·la. No podia evitar seguir el rastre de l’aprenentatge que tants escriptors admirats havien deixat a la ciutat.

Sabíem que vivíem en una bombolla que un dia esclataria, que la il·lusió era pur narcòtic, però no en parlàvem mai. Ens ho teníem prohibit. De vegades se m’escapava alguna expressió com ara «quan torni a Barcelona…», i en Martí em reptava emmurriat. En aquest aspecte, ell era molt més fidel a la idea que ens havia fet posar ales a les sabates un any abans. A l’anhel d’una vida plena tal com l’havíem imaginada en morir el dictador. Ell seguia sent capaç de desempallegar-se de tot, inclosa la memòria si calia. Jo maldava per deixar-me portar pel seu caràcter indòmit, però em sabia, em sé encara avui, més poruc.

Cada dia era una vida, i no hi havia demà ni futur fins que no arribava. Era l’única possibilitat d’ajornar el naufragi, i durant uns mesos vam fer de París la metàfora d’una utopia que sabíem irreal. Però havíem de volar mentre fos possible. La caiguda arribaria igual, creia jo. Ell, potser no.

Vam establir el final d’aquell deliciós deliri un dilluns de novembre. La tardor havia estat molt curta, i l’hivern apressat aprofundia l’aspecte taciturn que el meu amic mostrava des de feia dies. Camí de l’estació, un vent gèlid batia l’ampla vorera del boulevard Arago provocant remolins de fulles que s’entortolligaven al voltant de les cames. Hauria donat qualsevol cosa per entrar al Premier i seure a la terrassa a veure passar la vida, l’espectacle més gran que havia presenciat en aquella ciutat, un dia més.

El Talgo sortia d’Austerlitz a les nou. Amb un balbuceig dubitatiu, en Martí em va dir que havia d’acomiadar-se d’algú i comprar alguna cosa, i vam quedar a dos de nou davant del quiosc de l’estació. Encara conservo el seu bitllet; l’eco de la conversa d’aquella tarda va ressonar al compartiment durant tot el solitari viatge de tornada a Barcelona. Per ser sincer he de dir que no em va sorprendre gaire que no es presentés: en Martí no estava fet per rendir-se d’aquella manera, per tornar capcot a Barcelona, al barri, a la família; per pregar que l’acollissin, per acceptar el que ell en deia «l’estafa de la transició».

En Martí no va renunciar mai a tot allò que, d’adolescents, entre discos, fum i riures, havíem dit que se- ríem. I que el pas submís del temps havia convertit en impossible, gairebé en delictiu segons com.

*

He trigat trenta-set anys a tornar a París. Em feia basarda trepitjar de nou tots aquells carrers, ara que ja no soc jove i que fa anys que vaig abandonar la idea d’emular l’agosarada vida de Hemingway. I això que no puc dir que no hagi tingut una vida intensa, que no visqui amb dignitat, que no hagi pogut fer tantes coses com havia imaginat, i unes quantes que ni sospitava, i que no hagi pogut donar sortida a uns quants somnis que d’altres potser no van desitjar amb tanta força o sort.

La decisió d’en Martí m’ha corsecat tots aquests anys, em costava de pair. Però el que m’ofegava de veres era la meva determinació. La universitat era una trista fàbrica d’adotzenats sense expectatives. A poc a poc, però amb eficàcia, la mediocritat uniformitzada s’anava imposant en la vida comuna. La revolta d’uns anys abans havia perdut el sentit cultural i polític i el prestigi social. L’època dels concerts, de les festes populars i de l’alegria al carrer, aviat va ser considerada com un temps de disbauxa vehement i comprensible quan se surt d’un esvoranc tan profund com el que havíem viscut durant quatre dècades. S’explicava com una trapelleria tolerable per la immaduresa dels seus autors. El que importava en aquell moment era oblidar el passat fosc i la procaç reacció, i centrar-se en el futur esplendorós que, segons asseguraven, ens esperava a tots. I en pocs anys tot allò que vam viure, i en què vam creure, va ser esborrat. Un campionat del món de futbol que va omplir Barcelona d’estrangers com mai no s’havia vist, mentre el cel s’enfosquia premonitòriament per un paorós incendi forestal que consumia el massís del Garraf, i l’anunci que la ciutat optaria a uns jocs olímpics, van ser l’eficaç metzina contra les preguntes punyents. El millor argument per al revisionisme històric contra el qual, aquells joves que volíem un país just, modern i lliure de restes del franquisme, ens vam estavellar.

Per què vaig tornar, si es veia a venir que tot acabaria en un no res decebedor? No tinc cap resposta convincent.

Vaig publicar el primer llibre després de guanyar un premi d’escàs relleu. Algú va dir que aquella colla de joves seríem capaços de fer una literatura normal, i les editorials ens van obrir les portes. Però les notes que vaig redactar al nostre atrotinat hotel de París no es van convertir en una novel·la. Em cremaven tant a les mans que mai no van ser res.

I, en tots aquells anys, mai no vaig voler anar a buscar en Martí. Amb el temps em vaig deixar portar pel sopor dominant, suposo.

Moltes coses de la vida, també la majoria dels llibres, potser haurien estat diferents si aquell dia de novembre tots dos haguéssim tornat a Barcelona, tal com ho havíem acordat. O potser no, ves a saber. Ara bé, fos el que fos, hauria tingut un còmplice, algú en qui sustentar les excuses per les errades que, afectin o no, sempre ens acaben desvetllant una nit; i després passen a les coses que fem, a les pàgines que escrivim.

Fa un temps, un crític va sentenciar que els meus llibres destil·laven un sentiment tràgic de l’existència. Sense saber res dels meus anys joves, no ho podia haver encertat més. La fractura de la idea que teníem sobre el futur, personal i comú, va ser un esdeveniment funest que m’ha acompanyat sempre i encara m’acompanya avui. De fet, torna a agafar-me del braç amb força, ara que el desassossec s’ha tornat a instal·lar al que, m’agradi o no, he d’anomenar casa meva.

I així, el que m’havia fet allunyar del passat ha acabat fent-me tornar per buscar un nou fil d’Ariadna.

Primer vaig pensar a viatjar amb tren, però m’hauria semblat una mena de punt i seguit vergonyant entre el passat del Talgo i el present del TGV; un dèiem ahir poc digne. Per això vaig preferir un vol a un aeroport desconegut per a mi, buscant descobrir la ciutat de nou. Tornar a començar. Tampoc no vaig agafar gaire equipatge, sobretot per evitar haver de facturar. Ja tindria temps per decidir què fer, i, si em calia més roba, la ciutat és plena de botigues.

París és una ciutat que, quan la coneixes, saps que va més enllà de tu i que amb el temps et conformarà un conjunt d’experiències necessàries, però a vegades poc satisfactòries. Hi he tornat per respirar, igual que fa tres llargues dècades. I respirar és fugir. Llavors i avui. En la direcció adequada o a la deriva. A finals dels anys setanta es va imposar una calma amnèsica per consens que ens ofegava, i ens en vam allunyar. I ara tot aquell desmemoriament serè ha esclatat en un temporal feroç i imprevisible que m’escanya amb la mateixa fúria.

El dia 1 d’octubre em vaig acostar a un tranquil col·legi electoral sense entrar-hi, però aquell mateix vespre, mirant les notícies, la rabiüda violència de la policia i la còmplice incompetència de la política em van interpel-lar amb desassossec fins al col·lapse. Ja no era davant del mirall preguntant-me què passava, una pilota de goma l’havia esmicolat, i les mirades ferotges d’uns i les tan càndides com falses dels altres em van deixar mut. Després de tot el dia de vaga general sense moure’m de casa, la nit del 3 d’octubre estava nu, sol i cabrejat mentre el veïnat clamava contra l’estultícia a cops de cassola. De matinada vaig patir un accés d’angoixa.

L’endemà, la convulsió va augmentar. El soroll eixordador i imparable a les xarxes socials, al carrer, a la ràdio i la televisió, m’atrofiava la ment. Tot jo estava paralitzat per l’emergència sobtada i incapaç d’avançar en el llibre en què estava treballant. Horroritzat per l’autoritarisme, i perplex davant la ineptitud i la rotunda falta de respecte al lliure pensament, em vaig reconèixer un Teseu anant en sentit contrari; capbussant-me en el laberint fins a quedar-m’hi varat, sense possibilitat de tornar a un present que m’havien fet creure segur. No hi ha res més enganyós que la memòria, que sempre s’ha usat per condemnar la gent a un futur galdós. Arribat a aquest punt, només em quedava fugir.

Per això he tornat a París. Per recuperar, abans no sigui massa tard, la llibertat de l’home rebel per a qui el passat ja només és una ombra evanescent.

I en el vaivé d’aigües grises i negres que aquest espectre fonedís descrivia, alguns dies estranyament diàfans s’hi intuïa la silueta d’en Martí. Ell era una peça clau per revertir la indolència d’anys, per reconquerir la capacitat de dir no que estava perdent en aquell enrenou.

*

Si al llarg de tots aquells anys algú m’hagués demanat que anés a cercar-lo, no ho hauria fet. Els amics l’havien deixat per un excèntric i se n’havien oblidat, i la família ja havia perdut l’esperança de retrobar-lo, i s’havien acostumat a parlar d’ell en passat, com si fos mort. Jo no. Durant trenta-set anys, ben pocs dies havia deixat de pensar-hi: era el símbol de la revolta. I ara el súbdit ja no acceptava noves ordres d’uns i altres.

Enmig d’una cassolada que va convertir el meu carrer en una mena d’escola de samba en ple carnaval, vaig decidir posar-me a la feina. No hi havia cap garantia de res, era un llançar-se a la piscina del temps sense saber si hi havia aigua, però potser era la darrera oportunitat d’esmenar l’engany col·lectiu de joventut que ens va empènyer a creure que es podia fer un país nou sense eliminar del tot les xacres que l’havien convertit durant anys en un invàlid.

Aniria a París, buscaria en Martí i, si s’esqueia, m’hi quedaria. Quant? Ves a saber. Per sempre? Per què no. En aquell moment hi havia poques coses que em lliguessin a Barcelona. I, d’altra banda, tot el que feia aquí ho podia fer allà. Marxava d’una ciutat convulsa, però qui m’assegurava que, en cas de tornar-hi, no la trobaria igual o pitjor? Estabornida, sotmesa, potser.

No va ser fàcil desenterrar el passat; tot i que sabia bé on era: dins unes capses de cartró desades en un armari amb el material d’esquí, antigues joguines de la meva filla i una caixa d’eines que mai ningú no fa servir. Recordar un temps d’esperança cou en l’ànima. D’això no se n’escapen ni els detractors més ferotges de la nostàlgia, per molt que, altius, arrufin el nas. Agafades entre elles per una goma elàstica resseca que es va fer bocins en treure-la, les cinc llibretes Clairefontaine on cada nit havia escrit un devessall de notes disperses destinades, sense sort, a ser la base de la meva primera novel·la, encara esperaven, pacients, un temps millor.

Dels centenars de pàgines esgrogueïdes, escrites amb lletra desigual i lletja, barrejant majúscules i minúscules en un caos tipogràfic producte de l’empenta vital de l’època o del vi, n’havia tret dos noms anotats al vol: Patrick Molino i Jane Gaul. Tot i que eren una pista molt tènue, tenia la ferma decisió d’explorar-la fins al final. I ja es veuria on em duien.

Després de regirar records explorant l’incert i pantanós desert de la memòria un parell de dies, vaig co- mençar a rememorar amb vaguetat la Jane. El rostre lànguid, els cabells llargs i rossos, un mig somriure tímid, m’apareixien a poc a poc, però sense arribar mai a il·luminar-se del tot; com una foto antiga que es va esclarissant.

Era anglesa i estudiava història a la Sorbona. O això era el que deia, perquè no la recordo mai amb llibres, ni crec haver-li sentit a dir que tenia exàmens o treballs per fer. És clar que fa tant de temps, que ben bé la podria estar confonent amb algú altre. A la Jane la vam conèixer en nits agitades al Café Delmas, però també ens la trobàvem al Premier o a l’Île Aux Signes, prop del cau on vivíem. Era un personatge esmunyedís. Tothom l’esperava, tothom demanava per ella, i no semblava ser-hi mai. Llavors, en l’instant més insospitat, apareixia i esvalotava totes les tertúlies d’estudiants anant de taula en taula sense dir gran cosa, només dibuixant aquell mig somriure tímid que quedava trist sota la tísica llum groga del local, i prometent futures cites per estudiar o anar a la Cinémathèque que mai no s’arribaven a concretar. Es deixava convidar a cervesa per algun dels més abrandats conversadors i, de sobte i sense acomiadar-se, desapareixia sense deixar rastre.

Més d’un va intentar seguir-la pel carrer, saber on anava, però sempre era com si s’hagués volatilitzat. Fins a la pròxima aparició, tan inesperada i enigmàtica com l’anterior. Aquella actitud augmentava la intriga d’aquella modesta celebritat d’estudiants de lletres, poetes discretament maleïts, passavolants i vividors paupèrrims que pul·lulaven llavors per aquells indrets.

Una vegada me la vaig trobar pel carrer, a la rue des Reculettes, una via anodina, amb una gran escola i edificis de pisos impersonals i alts que davallava de prop de la place d’Italie fins a uns jardins. Ho recordo bé perquè era el camí que jo utilitzava per anar del metro a l’hotel. Fosquejava. Anava unes passes per davant meu. La vaig saludar pel seu nom, i va semblar que se sobresaltava en sentir-lo.

— Perdona, anava pensant en les meves coses —va ser tot el que em va dir. I va fer la seva habitual ganyota de cortesia.

Vam caminar plegats fins a la plaça. Li vaig proposar de seure a prendre un te. Feia fred aquell vespre. Vam buscar una taula a prop d’una estufa i vam posar les mans al voltant de la tassa per revenir-les. La notava incòmoda. A més, duia una gorra de llana beix que no li esqueia gaire damunt la cabellera llisa i rossa.

— Tu ets molt amic d’en Martí, oi? —va deixar anar de sobte.

— Sí; de fet, fa uns quants mesos que viatgem junts. Som de Barcelona.

— És maca, diuen, Barcelona.

— I tant. Si vols, quan hi tornem, pots venir a veure’ns. Te l’ensenyarem.

No va respondre. Va fer un glop llarg d’aquell te bullent, es va posar bé la gorra i la bufanda, va mussitar un tènue ciao, i va marxar abans que li pogués preguntar si anava cap al metro com jo.

La Jane tenia un parell d’anys més que nosaltres, i vestia com ho fèiem tot el jovent de l’època: texans de camals amples, jersei gruixut, samarreta, fulard. Recordo una magnífica jaqueta de pell marró que es va posar així que va refrescar i ja no se la va treure fins que vam desaparèixer de la seva vida. I no em ve a la memòria gairebé res més d’ella.

Amb aquella evocació tan vaga no sabia pas com començar a buscar-la.

Per contra, en Patrick Molino és com si l’estigués veient ara mateix. Prou que se n’encarregava ell de no passar desapercebut. Alt, cepat, d’ulls clars, veu gruixuda i barba espessa i rinxolada, aquell aprenent d’escriptor i revolucionari de cafè que sempre vestia camises de llenyataire, anorac i grans botes de muntanya, era l’ànima de totes les tertúlies. Com que a França l’eurocomunisme de Georges Marchais havia entrat en declivi del tot, almenys entre el jovent, el que es portava en les discussions d’aquelles inacabables trobades era una mena de situacionisme tenyit d’ecologista i amb un toc de modernitat. Sense discussió, Guy Debord feia temps que era el filòsof més admirat, però els qui duien la veu cantant no paraven de citar Raoul Vaneigem i els seus Tractat del saber viure per a ús de les joves generacions i Llibre dels plaers. En Patrick era d’aquests. Arrogant en el seu posat públic i vehement en l’exposició de les seves creences, aquell jove alsacià estudiant de filosofia era un personatge inquietant de tan segur com se’l veia sempre. Hi havia qui deia d’ell que era un superb, i que tractava les noies de qualsevol manera, però si dominava les converses era perquè els altres reconeixien en ell un líder natural. També hi havia qui assegurava que, a la universitat, era un company generós, educat i respectuós amb l’autoritat acadèmica. En resum, potser era un individu desconcertant, segons com, però a en Martí i a mi sempre ens va tractar amb fraternitat.

— Sou els nostres exiliats espanyols —deia amb grans rialles.

A més, no havia vist mai ningú prendre un cafè darrere l’altre com li havia vist fer a ell. Fins i tot en aquest detall destacava. Ara, a qui no havia suportat mai era a la Jane, i mira que ho havia intentat. Almenys en això, en Patrick Molino no era superior a la resta d’estudiants, o a la mena de gent que fos que habitava gairebé de manera perenne tots aquells bars.

L’avidesa per saber a cada segon què estava passant als carrers de Barcelona em feia passar hores a internet. En una estona en què semblava no succeir res d’extraordinari, vaig fer una cerca dels dos personatges, però el rastre era difús i desconcertant. De Jane Gaul, però acabat amb d, només vaig trobar el perfil de Facebook d’una escocesa de seixanta-set anys, de complexió forta, pell rosada i uns braços capaços de desmanegar-me. Per l’aspecte era difícil que fos ella. Per l’edat no podia ser ni ella ni la seva mare. Ni Twitter, ni Instagram, ni Linkedin, ni referències indirectes a webs de centres escolars, esportius o associacions. Cap pista.

Però el que em va trasbalsar va ser la recerca d’en Patrick Molino. Hi havia força informació sobre ell a les pàgines web de les editorials. Havia escrit diverses novel·les per a editorials importants com ara Gallimard i Actes Sud. Havia guanyat el Goncourt des Lycéens per Cahier des oubliées (traduïda al castellà), i una altra de les seves novel·les havia estat portada al cinema (tot i que vaig ser incapaç d’esbrinar si s’havia estrenat mai a Barcelona). Un triomfador, tal com tothom vaticinava ja en aquells llunyans dies d’avalot. Si no hagués viscut tots aquells anys al marge de la cultura francesa, hauria conegut la seva obra i llegit algun dels seus llibres; quina niciesa, la meva. Però la beca per estudiar literatura americana que em va concedir l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona, i que em va portar un any als Estats Units, me’n va apartar del tot.

En un article a Le Monde vaig descobrir que l’absurditat de la vida se li havia manifestat de la manera més dramàtica. En una excursió amb la seva filla al Ballon de Guebwiller, a la seva terra alsaciana, la Beatrice, de catorze anys, havia mort en caure de forma accidental per un penya-segat. Incapaç de superar la pèrdua, i empès per un intens sentiment de culpabilitat, l’ufanós i reconegut, però també generós i intel·ligent Patrick Molino, s’havia tret la vida amb una sobredosi de fàrmacs.

Esmaperdut, em vaig deixar caure al sofà de l’estudi. De lluny, la pantalla de l’ordinador brillava mostrant una lluminositat enganyosa. Jo recordava en Patrick discutint amb passió de política, teatre, literatura i cinema en aquells dies boirosos de joventut. La barba esbullada, la camisa desbotonada, tota la gran còrpora suada per l’ambient carregat de l’antre i l’efusió de la polèmica. O dempeus, amb les grans botes damunt d’una cadira, proclamant la seva llei personal que obligava al fornici tres cops per setmana, cinc si s’havia faltat a aquest precepte amb anterioritat.

Amb la mirada extraviada en totes aquelles imatges d’un altre temps ja perdut, vençut per un somieig agre, el pensament va errar per l’estança creant una imatge nítida de la meva pròpia filla estesa al fons d’un barranc, ensangonada i inerta; amb la motxilla penjada d’un arbust i els vidres de les ulleres trencats en mil trossets, formant un calidoscopi macabre que descomponia un feix de llum.

Vaig incorporar-me de sobte i vaig gargotejar de qualsevol manera un missatge greu i urgent al seu mòbil. Un minut després em va trucar. «Què et passa, pare? M’estranya que m’enviïs un missatge mal escrit i sense accents.»

Em vaig inventar una excusa per no haver-li d’explicar la visió. Vam riure una estona i, en penjar, vaig comprar un bitllet d’avió a París. Només d’anada.

 

DOS

 

SE’M FA ESTRANY SER A PARÍS tants anys després. No reconeixia gairebé res, però, a la vegada, semblava com si hi hagués estat feia quatre dies. L’ambient resclosit i rescalfat del RER i el metro em connectaven amb el passat. És lògic, aquests indrets canvien poc. Però el carrer, la gent, les botigues, no tenien res a veure amb el que recordava de trenta-sis anys enrere. Vells bistrots convertits en McDonald’s, franquícies de roba on hi havia hagut épiceries antiquíssimes, gent mirant el mòbil mentre caminaven, riuades de turistes brandant pals de selfie. Definitivament totes les ciutats, a poc a poc, es tornen idèntiques. Deuen estar contents els sàtrapes del neoliberalisme, veient com han acabat amb la identitat dels pobles.

I París, encara que conservi molts llocs on s’ha escrit la història de la cultura, no ha escapat d’aquesta anihilació generalitzada. Fins i tot el nostre ronyós i tronat hotel ara era un establiment asèptic d’una cadena.

A finals dels setanta, a París encara hi havia molta gent que vivia en hotels. Hi havia persones soles que preferien una cambra a la trista buidor d’un pis. S’establia una mena de parentiu entre els clients d’aquests hotels, i fins i tot amb els propietaris. Amb el temps, tothom acabava sabent-ho tot de la resta d’hostes. S’ajudaven, s’aconsellaven, sopaven plegats. Formaven una mena de família que feia agradable o insuportable la vida en aquella mena d’establiments.

I quan un es cansava d’aquella parentela accidental, només havia de buscar una nova habitació. Era una feina més lleugera que haver de formar una nova família. La informació sobre aquests hotels corria com la pólvora.

Ja suposava que qualsevol similitud amb la fonda on havíem estat allotjats en Martí i jo seria pura imaginació meva, però, tot i això, quan vaig descobrir que encara hi havia un hotel en aquell lloc i amb el mateix nom, el cor em va fer un bot i no vaig poder evitar reservar-hi una habitació.

El recepcionista em va explicar que el vell hostal Magendie havia anat a terra el 1992, i que al solar s’hi havia aixecat el nou edifici. «Tot canvia», va sentenciar. I en el seu cas era cert. Abans cap empleat d’enlloc no hauria estat tan amable d’explicar-me la petita història d’un local; s’hauria limitat a grunyir i a llançar-me la clau de la cambra. Fins i tot el caràcter del personal havia canviat una mica.

L’habitació era al tercer pis, i donava a la rue Magendie, tot i que veia també un fragment de la rue Corvisart i l’hospital que hi ha a l’altra banda de la vorera. A l’antic hostal, la finestra donava a un pati estret i llord on hi havia una bugaderia. No vèiem ni el cel, però l’olor penetrant de sabó i roba neta mai no m’ha abandonat.

Ara, a més del carrer, també veia dues tendes de càmping instal·lades prop del mur de l’hospital. Al voltant hi havia dues bicicletes velles, caixes amb atuells de cuina, verdures, patates i un fogonet de càmping. Havia vist dos homes llevar-se i preparar-se una beguda calenta, i, a mig matí, també s’hi distingien dos sacs de dormir estesos, airejant-se. Era un panorama força habitual en diversos llocs de la ciutat. De totes les ciutats.

*

En Patrick era qui m’oferia, d’entrada, més pistes per poder saber alguna cosa del grup, i potser per trobar en Martí. Havia estat un personatge públic, havia tingut una mort tràgica i tenia un lloc on començar a preguntar. La meva editora coneixia un col·lega d’Éditions Gallimard, on publicava en Molino, i em va posar en contacte amb ell.

Les oficines de l’editorial estaven situades en un discret i elegant carrer del districte 7è, a prop de l’Assemblea Nacional. A la recepció vaig demanar per en Jules Petitpierre. Una noia de veu neutra em va fer passar a una saleta per a visites, i al cap de deu minuts va aparèixer un jove, que es va presentar com en Jules, amb una carpeta sota el braç.

— Ben poca informació li puc aportar sobre aquest autor que no hagi estat publicada als diaris. Per desgràcia va tenir un final ben tràgic. Eren amics?

— Sí —vaig emfatitzar—, ens coneixíem des de joves. Feia anys que no ens vèiem, és clar. Jo vaig tornar a Barcelona, ell va fer la seva a París, i no vam tornar a coincidir més. La vida que dona voltes, ja ho sap.

En Jules, que per l’edat ben poc en podia saber dels tombs de la vida, em va lliurar la carpeta. Contenia unes quantes fotocòpies de diaris, revistes i notes de premsa de l’editorial. En total, poca cosa. La vaig desar a la motxilla que duia.

— És tot el que li puc oferir. S’ho pot quedar, és clar. Ara, si em permet, m’esperen en una reunió.

Vaig passejar per Saint-Germain fins a Les Deux Magots, com havíem fet en Martí i jo tantes vegades imitant els flâneurs dels temps de Baudelaire, quan caminar era un art que desvetllava els sentits, empenyia la creativitat i dissuadia la gana. Sovint entràvem als bars, morts de fred després d’estar voltant sense rumb pels carrers i, en veure tota aquella gent asseguda durant hores, cridàvem: «Caminar us fa lliures».

— I tant. Sereu els cadàvers glaçats més lliures de Père-Lachaise. Seieu i preneu-vos un got d’aquest anticongelant —responia en broma en Patrick Molino tot alçant un got de vi.

I cap allà que anàvem, si convidava.

Com la resta de la ciutat, el bulevard també havia canviat: les botigues, el soroll, el trànsit; fins i tot el comportament de la gent era diferent. Però el lent vagareig sota els plàtans sense esma em va retornar una confortable melancolia com feia anys que no notava. I quan vaig seure a la terrassa em sentia estranyament còmode, lleuger, com si levités per damunt de les banalitats de cada dia, de la vida urgent que ens embafa i ens prohibeix assaborir aquests parèntesis de tristor productiva. Vaig demanar un te negre i vaig posar damunt la tauleta els papers que m’havia lliurat el diligent editor de Gallimard.

Hi havia la nota de premsa oficial que l’editorial va difondre quan va morir, una altra anunciant el llançament d’una de les seves novel·les, i les fotocòpies del que havien publicat quan va morir les edicions en paper de Le Figaro, Libération i Le Monde. Cap novetat, perquè el que jo havia llegit a internet era el mateix. El darrer full era un article in memoriam publicat a la revista literària Lire i firmat per una tal Ségolène Blanquet. El text anava més enllà de les notícies dels diaris. L’autora demostrava haver-se llegit la seva obra i conèixer-lo en persona de temps, o totes dues coses. En resum: sabia de què i de qui parlava. Però en tot l’escrit no es filtrava ni un detall que em pogués ser útil per seguir la meva cerca. O sigui que vaig decidir trucar a Lire i demanar per la tal Ségolène Blanquet. Esperava que ella em revelés alguna dada més de les que deia a l’article. Hi havia un rerefons. Segur. No sabia què, però ho intuïa. Amb els anys havia desenvolupat un cert olfacte per descobrir la rebotiga d’un text, la «fusteria de la novel·la», com ho havia sentit anomenar una vegada a Juan Marsé, referint-se a una novel·la pèssima que havia guanyat un premi molt important.

Després de tornar-me ximple buscant el telèfon, vaig aconseguir parlar amb en Baptiste Liger, el redactor en cap. Em va dir el que ja em suposava: que mademoiselle Blanquet era una col·laboradora, que no anava mai per la redacció i que no em podia facilitar el seu telèfon. I ho va rematar amb l’habitual «désolé». Per sort vaig reaccionar abans no pengés. Li vaig dir que era escriptor i que estava fent un article sobre Patrick Molino per a una revista de Barcelona. Sorprès per l’assumpte, Liger va reaccionar amb afabilitat corporativa i em va donar una adreça de correu electrònic, tot i que, per intentar dissuadir-me, em va advertir que no sabia si era vàlida. I des del mateix telèfon vaig escriure a Ségolène Blanquet.

No vaig tenir temps ni de pensar per on podia començar a buscar Jane Gaul (si era viva, si vivia a París), que el telèfon va vibrar. La Blanquet em saludava amable i, sorpresa que algú de Barcelona volgués escriure un article sobre un autor poc conegut a Espanya com en Patrick Molino, em deia que estaria encantada de parlar amb mi, i fins i tot em suggeria lloc i hora: l’endemà, a les dotze del migdia, al cafè Au Père Tranquille, a la rue Pierre Lescot, davant de les Halles; un lloc cèntric que no em costaria de trobar.

Se’m va escapar un somriure recordant el dia que vam robar un llibre a la FNAC de les Halles. Vam patir tant, vam córrer tant, vam suar tant, que potser ens hauria sortit més a compte pagar-lo, sobretot tenint present que el furt no ens va servir de gaire. Volíem robar Au château d’argol, la primera novel·la de Julien Gracq, un llibre entre romàntic i surrealista que havia interessat a André Breton, i amb els nervis ens vam endur Les eaux étriotes, un recull d’assaigs literaris i notes de lectura.

Vaig agafar el metro fins a place d’Italie. Necessitava descansar. Les matines a què obliguen els vols barats i els records que m’anaven assaltant amb desordenada intensitat m’havien fatigat. Vaig sortir davant de l’edifici de vidre i acer d’un hotel i centre comercial, i em vaig pensar que m’havia equivocat d’estació. Em vaig girar neguitós, amb la urgència de localitzar algun element que fos capaç de reco- nèixer, com els nens quan es deixen anar de la mà dels pares i els fa l’efecte que es perden. A la cantonada amb Blanqui vaig localitzar el Café de France, el lloc on havia estat a soles amb la Jane Gaul una única vegada, i vaig respirar alleugerit. Vaig anar a l’hotel i vaig fer una llarga migdiada.

*

Em vaig despertar mig estabornit i em vaig ficar sota la dutxa. Necessitava un bon passeig per seguir el fil d’Ariadna que havia vingut a buscar i que, en lloc de conduir-me a una sortida incerta, m’endinsés per sempre més en el laberint d’una memòria fonedissa, en la dèbil llum de la qual trobaria el perfil ombrívol de l’amic extraviat en la bogeria juvenil.

Vaig anar place d’Italie avall, on el districte 13è canvia de fesomia, a la recerca d’antigues passes perdudes. Els vells edificis, les tavernes on els veterans recordaven la guerra encara viva en la seva dèbil memòria, havien anat a terra per deixar pas a enormes blocs de pisos. El sud del sud és el barri xinès. Quan jo l’havia conegut a penes era un petit triangle atapeït de gent deambulant entre les altes torres d’habitatges públics. Amb els anys, el barri havia trencat les antigues barreres naturals i s’escampava fins més enllà dels jardins de Choisy, un parc d’inspiració clàssica que no lliga amb la comunitat que l’usa. La utopia socialitzadora de l’urbanisme vertical dels setanta va fracassar a la banlieue i va triomfar aquí. Per què? Perquè els asiàtics són gent discreta, conformada i humil, i no es queixen si en un minúscul apartament hi han de viure tres generacions. Van venir de l’antiga Indoxina, de Cambodja i de ves a saber on, van treballar molt, i ara són els amos. L’orient francòfon es va refugiar a la metròpoli i ara se l’han fet seva. Això ja ho intuíem fa tres dècades; ara és definitiu.

A l’horabaixa encara hi havia una corrua de decrèpits jubilats francesos empenyent carretons d’anar a plaça Ivry avall, capcots i amb l’orgull ferit, per anar a comprar al Paris Store, el súper més barat i més gran. La pensió no dona per a més, i per menjar han de recórrer als xinesos.

Amb la fosca, parelles, famílies senceres i colles d’amics de tot l’estol de pobles i races de la ciutat feien cap al Chinatown Olympiades. Hi vaig entrar, i em van saludar com si em coneguessin de tota la vida. No, no tenia reserva. Era igual, em van trobar una taula al costat de la finestra. Els vells xarucs van anar desapareixent de les voreres, i la nit va anar caient entre olors indescriptibles i plats xinesos, vietnamites, japonesos o tailandesos.

Un parell de vegades hi havíem vingut amb en Martí. El China, que en dèiem, llavors era un cau petit, i en sorties empudegat de fum d’olis fregits mil vegades. Ara era un espectacular restaurant gastronòmic de tota mena de cuina asiàtica.

Havent sopat, un huangiju ben filtrat i envellit em va il·luminar la ment. El primer cop havíem vingut tots dos sols. Jo acabava de rebre uns diners dels pares i ho volíem celebrar. La segona vegada havíem vingut tota una colla. Hi havia gent, els rostres dels quals se m’apareixien borrosos després de tants anys, però veia amb claredat en Patrick Molino i la Jane Gaul asseguts a l’extrem d’una taula llarga. Parlaven entre ells a cau d’orella. Es feien confidències d’amants, o era per poder-se sentir enmig de l’estrepitós xivarri que hi havia al local? Les llacunes mentals obren nous interrogants, dubtes que crèiem tancats. Però al puzle del record fracturat hi havia algunes peces que començaven a casar. No formaven cap imatge definida, estava molt lluny encara de reconèixer el meu amic en aquell caramull de fitxes desordenades, però una veu sorda i fosca que em ressonava al cap em deia que ja no podia tirar enrere perquè portava massa trencadissa d’anys, gent i fets a les meves espatlles.

Vaig fer la volta per Tolbiac. En una cantonada hi havia un quiosc encara obert i vaig comprar el Libération pel suplement de llibres dels dissabtes. Però la foto que ocupava tota la portada del diari em va esgarrifar tant, que vaig vagar pel carrer sense esma fins que van tancar tots els bars. Amb un fons acolorit i festiu de banderes, el diari anunciava la proclamació de la independència de Catalunya i la immediata suspensió del Govern de la Generalitat i de l’Estatut per part de l’Estat. Punt.

En aquell lloc on jo encara en deia casa, s’havia consumat una gran lliçó de memòria negligent. I en sortíem escaldats, com sempre.

*

A primer cop d’ull, Ségolène Blanquet era una cinquantina simpàtica i molt parisenca; vull dir: amb un aspecte elegant i passat de moda, una veu fina fins a perdre’s en l’escala d’aguts i un vocabulari ple d’elisions, síncopes i sobreentesos que costava de seguir. Feia vint-i-cinc anys que es dedicava a la crítica literària en diaris, revistes i la ràdio. Em va reconèixer només entrar.

— He vist una foto de vostè a internet. Perdoni el meu desconeixement de la seva obra. De fet, d’autors catalans crec que només he llegit Mercè Rodoreda i Enrique Vila-Matas.

— No s’ha de disculpar de res, jo tampoc no he llegit mai cap novel·la d’en Molino. Pensava comprar-ne un parell després de parlar amb vostè.

Si sabia qui era no tenia sentit amagar-li l’autèntica intenció de la recerca sobre Patrick Molino, tot i que li vaig assegurar que intentaria publicar un article sobre ell al diari on col·laboro de tant en tant.

Li vaig explicar per damunt l’època a París amb en Martí, com vam conèixer en Patrick i tots els altres, com era de jove, la partida, el silenci d’una trentena llarga d’anys i el meu interès per recuperar els personatges i la història. Però no li vaig descobrir el motiu principal pel qual havia decidit deixar, almenys per una temporada, Barcelona. No ho hauria entès.

— Jo li diré tot el que sé, que no és gran cosa més del que vaig escriure —va dir adoptant de sobte un to neutre, gairebé administratiu—. Però què li fa pensar que les persones que va freqüentar aquells anys no han canviat com ho ha fet vostè mateix? Potser no en volen saber res de vostè, no pel qui és, sinó per algunes de les coses que van viure plegats en aquella època. Senzillament, potser no volen tornar a furgar en la memòria d’un temps que ja han oblidat. Tinc entès que van ser uns anys una mica salvatges, podríem dir-ne.

— Veig que n’està ben informada.

— No s’ho pensi. En Patrick m’havia comentat algunes coses de manera molt vague: discussions políti- ques, llargues nits d’alcohol, alguna baralla per dones i poc més.

No m’ho vaig empassar. A mesura que parlàvem, m’adonava que la Blanquet havia tingut alguna mena de relació amb en Molino que, ves a saber per quin motiu, no estava disposada a confessar.

— Tampoc no vam cometre cap delicte, van ser vicissituds de la vida jove i desendreçada. No hi ha gran cosa més que el que vostè coneix.

— Tret dels rastres que la memòria deixa en l’esperit de cadascú. De vegades són més greus i intensos que els propis fets.

— Sigui com sigui necessito comprovar en persona aquesta suposició que vostè fa. És per això que he tornat.

— I si descobreix que entre ells i vostè no hi ha cap fil que els uneixi, se’n podrà tornar a Barcelona tan tranquil? A mi, un cop així, em deixaria tan trasbalsada que no sé pas si seria capaç de fer res de bo mai més. És clar que els escriptors aquestes coses saben passar-les per la batedora literària i n’acaben fent una novel·la. Si n’escriu una no hi voldré sortir. I perdoni la franquesa, no ho dic en sentit crític, al contrari, sempre m’ha admirat la capacitat de fagocitar la vida que té la literatura.

— És un risc que val la pena córrer. I en aquest punt de la meva vida, aquesta és una contingència menor. L’hi asseguro.

— D’acord. Com vulgui.

No sé si em va entendre bé, però la simpatia inicial se li havia esborrat del tot del rostre.

— Ja li he dit que gairebé tot el que sé d’en Molino ho vaig escriure a l’article de Lire. Li va costar molt publicar les primeres novel·les, i ho va fer en editorials molt petites i ja desaparegudes. Mai no va deixar de ser un radical d’esquerres, un home incòmode per a la cultura oficial, que en aquest país és molt tibada, i l’establishment no l’hi va perdonar ni quan va començar a publicar a Gallimard i es va consagrar amb el Goncourt des Lycéens. Però era un bon novel·lista, i hauria fet una carrera llarga si no hagués tingut aquell final tràgic. La vídua té un original que no vol que es publiqui. Però conec algú que l’ha llegit i m’ha garantit que és una novel·la excel·lent.

— Estava casat, doncs.

— N’havia estat. Feia anys que s’havia separat, però tenien una bona relació. Es coneixien de tota la vida. Ja havien començat a sortir quan eren estudiants. Era del seu cercle d’aduladores juvenils. De fet, ella és l’hereva universal de tots els seus drets.

— Com es diu?

— Josephine Chatou. Si vol parlar-hi, no crec que hi tingui inconvenient. Torna a estar-se a la mateixa casa on vivien de casats, a la rue de Cherbourg, 8, prop del parc Georges Brassens, al districte 15è.

D’entrada, Josephine Chatou era un nom que no em sonava. Però corria tanta gent al voltant d’en Molino en aquell temps, que tot era possible.

— La coneix, vostè?

— D’aquella manera. Hem parlat un parell de vegades.

— Li puc dir que hi vaig de part seva?

— Millor que no.

No em vaig atrevir a preguntar-li el perquè, la resposta era prou contundent. Vaig pensar que l’article a Lire potser no havia agradat, o que hi havia hagut alguna cosa entre ells que la dona no va saber fins que va morir. Aquell «millor que no» podia ser era una de les claus de volta del seu canvi sobtat d’actitud.

— El coneixia de jove, en Molino? —vaig atrevir-me a preguntar.

— No. Era set o vuit anys més gran que jo. La primera vegada que vaig parlar-hi va ser quan el vaig entrevistar per a Le Parisien arran de la publicació de Les temps rares, la seva tercera novel·la.

Definitivament la Ségolène estava a la defensiva. Potser es pensava que volia furgar alguna mena de vis escabrosa o íntima en la vida i la mort d’en Molino. Les meves preguntes havien tocat massa la delicada línia de la privacitat, i l’havia posat en alerta. Si era això és que hi havia alguna cosa amagada.

Vaig fer tot el que vaig poder per destensar la situació. Només ho vaig aconseguir a mitges, o potser era un posat de falsa cortesia. Fos com fos, l’entrevista es va dissipar vers les mil i una banalitats de la vida, també la literària d’aquí i d’allà, buscant el moment precís de posar-hi el punt final.

Abans d’acomiadar-nos, davant l’entrada del metro de Porte Lescot, em va recordar els títols que havia de llegir d’en Patrick: Maladie, la primera, «passional, fascinant, intensa, una riuada de literatura sortida des del fetge», em deia amb insistència; La nuit que ne finit, «un bell i tràgic poema en prosa sobre els desheretats de la nostra societat», va postil·lar, i Cahier des oubliées, «un dels premis importants de les lletres franceses. Imprescindible». Li vaig prometre que li enviaria algun dels meus llibres; encara que no els pogués llegir, que els guardés com a record.

Tres petons després, com manen els cànons de politesse francesa, vaig caminar entre les pizzeries, kebab, franquícies i botigues de quincalleria per a turistes buscant la rue des Lombards, on havia escoltat Michel Petrucciani per primera vegada. Plantat davant la porta del club, el record d’aquella nit se’m va rebel·lar claríssim, sense cap presa falsa, sense buits ni imatges desenfocades.

*

El pianista tocava dues nits al Duc des Lombards en formació de trio, amb Aldo Romano i Jean-François Jenny-Clark. Les crítiques dels primers discos eren unànimes: amb divuit anys, i malgrat la malaltia degenerativa que patia de naixement, Petrucciani era el nou geni del jazz europeu. La sala estava plena com un ou mitja hora abans de començar el passi. El públic suava per la calor humida que entelava els vidres que donaven al carrer i pel neguit de l’espera. Amuntegats damunt del petit escenari, els instruments lluïen sota els focus, esperant, tranquils, el segon en què es convertirien en protagonistes de totes les mirades. Els cambrers no donaven l’abast i les cerveses eren mars de frescor enmig d’un núvol de fum i humanitat.

Anàvem quatre aquella nit, segur: en Martí, la Juliette, en Jean Luc i jo. En Jean Luc no parava de xerrar. Era un gran aficionat al jazz. Cada mes llegia el Jazz Magazine i ho sabia tot, i al seu apartament hi tenia una exquisida col·lecció de discos. Va ser ell qui ens va animar a anar al concert, i estava molt excitat; no parava de fer ritmes estranys picant damunt la taula amb l’encenedor. Al final, la Juliette li va agafar la mà perquè s’estigués quiet. Ens estava posant nerviosos a tots.

Per fi es van apagar els llums, fet que només va provocar que la inquietud de la gent augmentés. Però quan algú va sortir a escena portant en braços el petit pianista, estrafet per la malaltia, la xerrameca i els xiulets es van convertir en un gran aplaudiment de respecte i reconeixement. L’escena corprenia de tan commovedora com era: aquell home a qui havien d’enfilar al banc i que necessitava una pròtesi per arribar als pedals del piano, estava a punt de rendir-nos a tots amb el seu virtuosisme.

I el que va passar l’hora i mitja següent va ser un autèntic viatge per tots els sentiments que és capaç de remoure i alterar la bona música. Els primers minuts jo no podia treure els ulls d’aquella insòlita figura. La seva fragilitat xocava amb l’energia excitant que treia de dins del seu cos. Mai no havia viscut una situació com aquella. I un cop superat el primer impacte, vaig volar.

Els meus amics estaven tan emocionats com jo. Fins i tot en Jean Luc va confessar que s’havia sentit transportat com poques vegades. Hi havia gent que no parava de sospirar, d’altres esbufegaven com un búfal, a uns quants els ulls semblaven sortir-los de les òrbites. La majoria teníem la roba i els cabells xops i estàvem bocabadats, hipnotitzats. Les cerveses s’escalfaven, abandonades als seus gots. El món girava al voltant d’un piano.

En acabar, la Juliette va suggerir d’anar a fer una darrera copa. Vam dir que sí d’esma, però res d’aquella nit tardoral no tenia ja cap interès. En una hora i mitja havíem viscut tantes emocions d’alta graduació que la resta de les coses de la vida ens semblaven fútils, vulgars.

L’endemà no deixava de repetir-me que aquella nit havia estat real, que no l’havia somiada.

*

No sabia quantes hores havien passat des que m’havia acomiadat de la Ségolène. Començava a fosquejar i, sense saber gairebé com, em vaig trobar a la Contrescarpe. El Delmas era obert, i em van servir un armanyac.

Per molt que hi pensava no recordava cap Josephine a la colla que vam freqüentar en aquella època. És clar que podia haver-hi arribat després, o abans, tot i que, en aquest cas, n’hauríem sentit a parlar a algú altre. Qui podia ser? D’on havia sortit? La Ségolène m’havia deixat ben clar que era una noia de l’entorn d’en Patrick, dels anys d’estudiant i activista. Havia concretat fins i tot que era de la seva cort, que no solia ser escassa. Però a mi no em venia al cap.

Pensar en la vídua d’en Molino —o hauria de dir-ne exvídua?— em va fer recordar la Jane. Començava a assumir que seria impossible trobar-la. No sabia per on començar. Sense en Molino no tenia cap pista. I no creia que la tal Josephine, si accedia a parlar amb mi, me’n sabés donar cap. Un supòsit era que no la conegués o que no la recordés, cosa difícil si havia estat de la colla que seguia en Patrick per tots els bars. Una altra possibilitat era que no me’n volgués dir res, que ni tan sols la volgués recordar; això tindria més lògica. Malgrat que tots anàvem molt d’alliberats i presumíem de no tenir complexos en matèria de relacions sexuals, les tírries i baralles per una noia o un paio eren habituals.

Un altre complex petitburgès, just el que lluitàvem per no ser. Però, en matèria sexual, és clar, tothom tenia prejudicis de classe.

Dos armanyacs després, les ombres del passat m’assaltaven. Les invectives contra els eurocomunistes, les discussions sobre si Coment ça va era un film revisionista i significava el cant del cigne de Godard, l’estafa de la neofranquista transició espanyola orquestrada per la Trilateral, o les natges de la Chantal Morland, se succeïen de manera atropellada amb frases que ara rebotaven d’una banda a l’altra del meu cap i mai no acabaven en res. Fins que entrava la Jane.

Llavors la tensió de les converses disminuïa, les cerveses o els conyacs s’assaborien amb més dolçor, l’espessa boira de fum dels Gauloises s’esvaïa. I la nostra fràgil existència d’estudiants, expatriats i poetes sense versos enviava les misèries fora del local, i la vida s’il·luminava com no havíem vist mai.

Però aquella llum que ens excitava la pell i ens tensava les neurones s’havia anat difuminant amb els anys, i ara a penes era un tènue fil entortolligat en algun racó de la memòria que, trenta-i-tants anys després, no aconseguia trobar.

Tenia algun sentit seguir embarrancat en aquell escull? O tot plegat era una excusa, amagar el cap com l’estruç per fer veure que no m’assabentava del que estava passant a Barcelona? El motiu amagat, però veritable, que m’havia fet tornar a París tants anys després.

Em donava uns dies de marge. Potser quan despertés d’aquell record narcotitzant l’aire de Barcelona seria més respirable i podria treballar en el llibre, i sortir a sopar amb els amics per parlar de qualsevol cosa, i fins i tot escriure un article sobre Patrick Molino al suplement de cultura del diari. Potser.

Per si de cas, de camí cap a l’hotel vaig evitar els quioscs que encara eren oberts.