Auzet/Gaudé: poesia i política al rescat d’Europa

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Una de les escenes de Nous, l'Europe, banquet des peuples, de Roland Auzet, al Festival d'Avinyó 2019
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Una de les escenes de Nous, l’Europe, banquet des peuples, de Roland Auzet, al Festival d’Avinyó 2019

VICENÇ BATALLA. Des de l’estrena de Nous, l’Europe, banquet des peuples, al juliol passat al Festival d’Avinyó 2019, la vida política i social al nostre continent no és que hagi millorat. Però la proposta de teatre musical col·lectiu de Roland Auzet a partir del text de Laurent Gaudé segueix tenint sentit, potser encara més, ara que arriba a L’Archipel de Perpinyà on es va crear la peça abans no continuï de gira per França, Suïssa i Polònia. Sobre l’escenari, en cada cas conviden alguna personalitat pública per fer-l’hi una sèrie de preguntes. A Avinyó, vam assistir-hi la nit que intervenia l’expresident francès François Hollande. No sabem qui hi haurà el 9 i 10 de gener a Perpinyà. Però de lectures europees des de Perpinyà no en falten.

El poema èpic de Gaudé (Premi Goncourt el 2004), que s’inicia amb les revolucions nacionals del 1848 i s’acaba amb una crida a despertar les consciències per inventar una nova Europa dels pobles per sobre de tecnòcrates i populistes, es trasllada en escena amb onze actors de tot el continent i llengües, un cor d’una cinquantena de persones entre professionals i aficionats i diferents músiques que repassen aquesta història agitada i els conflictes més immediats amb els drames de la immigració en primer pla. Auzet, promotor d’experiències híbrides com aquesta, ens en parlava en el moment de l’estrena de l’obra.

Una cosa tan seriosa com és Europa i el futur dels que hi vivim no es pot deixar només en mans dels polítics. Sobretot si aquests tornen a utilitzar-la per llançar-se-la uns als altres. Aquesta és la preocupació del provençal Roland Auzet i el parisenc Laurent Gaudé que porten col·laborant des de fa una desena d’anys. Auzet com a director d’escena, però també compositor i pedagog. Gaudé des de la taula d’escriptor, dramaturg i viatger per països d’adopció com el sud d’Itàlia.

D’aquesta fructífera trobada a diferents nivells, va néixer la proposta actual. “Si en una societat el poeta i el polític no es parlen aquesta és una societat decadent, és evident”, reflexiona Auzet enmig del calor avinyonenc poques hores abans d’aquesta estrena. “Tinc el sentiment que avui en dia és on ens trobem. Fa falta que el poeta i el polític puguin construir junts elements de civilització perquè la nostra societat pugui continuar escrivint-se”.

Aquest és el tercer projecte d’ambdós, després de l’òpera per a públic juvenil Mille orphelins el 2011 i la creació teatral de la novel·la Écoutez nos défaites el 2018. I, quan fa dos anys es van plantejar de continuar treballant junts, els hi va semblar evident tractar la crisi europea. “Si es mira actualment una cartografia entre Itàlia i Suècia passant pels països de l’Est, es veu s’abatre una mena de núvol gris sobre el territori”, continua Auzet. “S’escolta molt la veu dels populistes. I tinc el sentiment que nosaltres no fem el nostre treball, nosaltres que tenim la possibilitat d’incloure al plató veus que comparteixin, que formulin, que qüestionin. Per aixó, ens vam dir que faríem un gran poema sobre Europa”.

El banquet dels pobles

VICENÇ BATALLA | El director teatral Roland Auzet al Festival d'Avinyó al juliol passat
VICENÇ BATALLA | El director teatral Roland Auzet al Festival d’Avinyó al juliol passat

Gaudé és força conegut a França pel seu Premi Goncourt el 2004 per Le soleil des Scorta (El sol de los Scorta, en castellà a Salamandra). L’editorial barcelonina també li ha publicat unes altres tres novel·les (El legado del rey Tsongor, 2002; Eldorado, 2006; i La puerta de los infiernos, 2009) i un recull de contes (Una noche en Mozambique, 2007). Però, des de fa una dècada, no hi ha cap més traducció de les novel·les que ha seguit fent i les seves nombroses peces teatrals. En els seus textos, la sensibilitat mediterrània i la inquietud pels conflictes geopolítics sempre hi és present.

A Nous, l’Europe, banquet des peuples (Actes Sud, 2019), el poema s’estén per unes 200 pàgines en forma de vers lliure i històric repassant els diferents episodis que han marcat el continent des de les revolucions nacionalistes del segle XIX. “Comencem al 1848 perquè la revolució d’aquesta data a Europa és, sens dubte, constituent de la idea de la modificació de les relacions entre un poble i els seus dirigents”, ens precisa Auzet que així també ho ha plasmat sobre l’escena.

El poema èpic de Gaudé és captivant i àgil. Comença en aquesta data simbòlica en què s’estaven formant les futures nacions italiana i alemanya i es produïa els renaixements, per exemple, de cultures com la catalana. Continua amb els efectes de la Revolució Industrial a Anglaterra (amb l’arribada del tren i el proletariat a les mines), les Exposicions Universals, la colonització africana i asiàtica per les matèries primeres de les potències europees, la Primera Guerra Mundial, la crisi dels anys trenta, la pujada dels feixismes, l’holocaust nazi, el Teló d’Acer, la creació de la Unió Europea, la Caiguda del Mur de Berlín, la guerra dels Balcans i l’ampliació de la UE fins a l’impasse actual. El leiv motiv de Gaudé és que una UE freda i tecnòcrata era necessària per calmar els instints generats en aquests darrer segle i mig, però ara per no tornar a caure en els mateixos errors fa falta un nou impuls que il·lusioni i torni a federar els pobles. Una cosa que ell converteix en aquest banquet final babèlic.

Diferents veus i llengües

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Els actors i actrius de l'espectacle, membres del cor i aficionats al pati de l'institut Saint-Joseph d'Avinyó
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Els actors i actrius de l’espectacle, membres del cor i aficionats al pati de l’institut Saint-Joseph d’Avinyó

“És un espectacle que intenta trobar una forma de veu de la ràbia i la responsabilitat”, resumeix Auzet en la seva transformació teatral. De fet, Gaudé va escriure una altra versió diferent a la del llibre expressament en clau dramatúrgica. I, després, Auzet encara l’ha adaptat més en funció del treball amb actors i músics. “Més que una transformació, és una manera perquè el plató s’apropiï de les paraules; i jo soc més aviat un escriptor de plató, a partir d’un material literari”, precisa el director escènic.

Els actors i les actrius tampoc no són tots necessàriament professionals, sinó que responen a la diversitat del continent i els teatres per on Auzet porta la seva obra. Així, hi apareixen francesos, suïssos, irlandesos, alemanys, polonesos, grecs, magribins, antillans, quebequesos o brasilers. Amb tots els seus accents. “La meva inspiració ha estat la de trobar elements de tractament de la veu: la veu cantada, la veu parlada, les llengües… La quasi totalitat de la matèria musical, són les veus. Provinents de tradicions diferents”. D’aquesta manera, es passa de la interpretació d’un contratenor a la d’una noia amb la seva guitarra i veu heavy. I s’hi afegeixen els cors que, aquest estiu, corresponien als de l’Òpera d’Avinyó i un grup d’amateurs per acabar sumant sobre l’escenari fins a una setantena de persones.

No sempre hi ha traduccions simultànies amb subtítols de totes les intervencions, amb una intenció clara de contribuir a aquesta sensació babèlica. I de reunió polifònica al voltant d’aquest llarg poema de Gaudé. Se succeeixen els distints quadres històrics, tot i que el començament i el desenllaç tenen que veure estrictament amb l’actualitat. Això fa que, de vegades, el ritme durant les dues hores i mitja no sigui constant i les al·lusions a aquesta actualitat més frontal es puguin doldre de massa bones intencions. Tot i que el mateix Auzet ens va assegurar que l’espectacle, “sense cap mena de dubte, evolucionarà”.

Testimonis convidats i euroescepticisme

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | L'expresident francès François Hollande, durant la seva intervenció a l'estrena de l'obra el passat 6 de juliol
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | L’expresident francès François Hollande, durant la seva intervenció a l’estrena de l’obra el passat 6 de juliol

Una de les sorpreses diàries és el gran testimoni convidat, enmig de la representació, per respondre a les preguntes ja preparades. A Avinyó, amb vuit funcions, hi va destacar François Hollande, l’ex ministra de Cultura Aurélie Filippetti, l’ex primer ministre italià Enrico Letta, l’ex parlamentari basc Eneko Landaburu, l’ex secretari general de l’Organització Mundial del Comerç Pascal Lamy o la líder altermundialista Susan George. “Això fa que l’espectacle es trobi envoltat d’una proposició de compartiment i d’acció”, raona Auzet que espera que contribueixi al debat d’idees entre el públic. En unes condicions més reposades que no pas les de l’arena política o el carrer.

Perquè no és, precisament, el que predomina en l’atmosfera europea. Si es té en compte els resultats de les recents eleccions europees, amb l’avanç de l’extrema dreta tot i que encara no siguin decisius. “L’actualitat a mi mai no m’ha fet ser pessimista o optimista”, contraresta el responsable de l’obra. “Sempre he tingut ganes de fer córrer les idees, de lluitar per aquestes idees. No perquè sigui difícil, jo seré negatiu. És una postura de civilització, d’humanitat”.

Si ens referim a França, l’Agrupació Nacional (ex Front Nacional) de Marine Le Pen va obtenir un 33%. Però a les presidencials del 2017 Le Pen filla va passar a la segona volta, i va acabar acumulant gaire bé un 34% enfront Emmanuel Macron. I, més concretament, al departament dels Pirineus Orientals del qual Perpinyà n’és capital Le Pen va arribar al 47% respecte al 53% de Macron.

Un any i mig després, va esclatar la mobilització dels gilets jaunes (armilles grogues) que a la zona semi rural de Perpinyà hi ha tingut una incidència especialment important. “A l’obra, no parlem dels ‘gilets jaunes’ però és com si nosaltres mateixos ho fóssim”, confessa Auzet sobre un moviment que ha traspassat ideologies i ha unit gent de condicions socials força diferents contra les reformes a marxes forçades de la presidència de Macron. En un malestar que s’estén per Europa i del qual el brexit n’és un altre símptoma.

La Catalunya del Nord com a espai de creació

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Els actors i les actrius de Nous, l'Europe, banquet des peuples, en un dels quadres de l'obra
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LARGE | Els actors i les actrius de Nous, l’Europe, banquet des peuples, en un dels quadres de l’obra

I tampoc no és aliè el fet que l’espectacle s’hagi concebut en un territori com és la Catalunya del Nord. Una de les cançons per a l’alliberament dels pobles que es canta durant l’obra és L’estaca de Lluís Llach, que adaptaven en versió polonesa els treballadors dels estibadors de Gdansk de Solidarnosc contra el règim titella de la Unió Soviètica. 

“És capital! Perpinyà és una frontera, o millor dit és una cosa transfronterera. És europea perquè hi ha un desig en relació amb Catalunya. Perpinyà és la capital del nord, i Barcelona és la capital del sud. Tot i que pertanyin a dos països diferents. És també una qüestió de llengua, de civilització, de tradicions… Som al cor del projecte d’aquesta qüestió de països entre ells. I al cor de la qüestió de la regionalització, al cor de la qüestió del tema polític”. Auzet, per tant, no defuig la qüestió del conflicte entre Catalunya i Espanya per molt que tot el que es digui susciti les reaccions més enceses.

“Alguns qualifiquen aquest conflicte de populisme i d’altres de republicanisme. Tampoc no hi ha una resposta clara. Hi ha un conflicte entre les regions i els Estats-nació”, assenyala el dramaturg provençal. Per a ell, el que ocorre sobre l’escenari ha de servir per proporcionar vies de reflexió. En una Europa, com recollíem ja en la crònica general del passat Festival d’Avinyó, que segons Auzet continua sent “una odissea” i malgrat reconèixer que sent “molta ràbia” per com la gestionen els seus dirigents.

Com a colofó des d’un punt de vista optimista, afirma: “Ens sentim molt contents d’haver estat en aquest laboratori humà i territorial per crear aquest projecte sobre Europa. No hagués tingut en absolut el mateix tipus d’esperit en un altre lloc”. La seva gira, de moment, s’acaba a la primavera a Saint-Denis, a París, i no baixa dels Pirineus. Tot i que la companyia ActOpus d’Auzet va estrenar Ninet’InfernO al Festival Grec de Barcelona el 2015. I el fet que l’actual director de l’Archipel Scène Nationale de Perpinyà sigui Borja Sitjà, ex director del Grec. Una qüestió de temps i de fe en el teatre com a espai poètic també per a la política.

 

Extracte de ‘Nous, l’Europe, banquet des peuples’ (Laurent Gaudé)

ARXIU | L'escriptor Laurent Gaudé
ARXIU | L’escriptor Laurent Gaudé

Qui som nosaltres ara?

El que compartim,

És el fet d’haver travessat el foc,

D’haver estat, cadascun,

Botxí i víctima,

Joventut emmordassada i mans cobertes de sang.

El que compartim,

És l’humanisme inquiet.

Sabem el que l’home pot fer a l’home,

Coneixem l’abisme,

Hem estat engolits per la seva profunditat.

El que ens lliga, és el fet de ser un poble angoixat,

Que sap l’ombra que hi ha en ell.

Europa, és una geografia que vol esdevenir filosofia.

Un passat que vol esdevenir brúixola.

Un territori de cinc-cents milions d’habitants,

Que ha decidit d’abolir la pena de mort,

De defensar les llibertats individuals,

De proclamar el dret d’estimar a qui vulguem,

Lliure de creure o de no creure.

Som humanistes i això s’ha de veure

en el que escollim.

Cap Déu únic a Europa,

Cap panteó davant el qual agenollar-se.

El territori és vast i així ha de seguir.

Hem construït un continent Babel,

Estrany i complicat,

Que només depèn d’aquest equilibri subtil

Entre independència i fraternitat.

Qui sommes-nous maintenant ?

Ce que nous partageons,

C’est d’avoir traversé le feu,

D’avoir été, chacun,

Bourreau et victime,

Jeunesse bâillonnée et mains couvertes de sang.

Ce que nous partageons,

C’est l’humanisme inquiet.

Nous savons ce que l’homme peut faire à l’homme,

Nous connaissons l’abîme,

Nous avons été avalés par sa profondeur.

Ce qui nous lie, c’est d’être un peuple angoissé,

Qui sait l’ombre qui est en lui.

L’Europe, c’est une géographie qui veut devenir philosophie.

Un passé qui veut devenir boussole.

Un territoire de cinq cents millions d’habitants,

Qui a décidé d’abolir la peine de mort,

De défendre les libertés individuelles,

De proclamer le droit d’aimer qui nous voulons,

Libre de croire ou de ne pas croire.

Nous sommes humanistes et cela doit s’entendre

dans nos choix.

Aucun Dieu unique en Europe,

Aucun panthéon devant lequel s’agenouiller.

Le territoire est vaste et doit le rester.

Nous avons construit un continent Babel,

Étrange et compliqué,

Qui ne tient que dans cet équilibre subtil

Entre indépendance et fraternité.