VICENÇ BATALLA. La competició de Festival de Canes ha engegat de veritat amb dues pel·lícules d’origen i gèneres diferents, però que comparteixen la mateixa ràbia i rebel·lió contra l’abús de les injustícies i el poder. D’una banda, el thriller semidocumental francès Les misérables a la banlieue de Ladj Ly, i de l’altra, el western futurista brasiler Bacurau de Kleber Mendoça Filho i Juliano Dornelles.
De pel·lícules sobre la banlieue, els suburbis francesos, se’n fan moltes. Però no totes capten realment des de dins la vida d’aquests habitants que només surten a les notícies pels conflictes. Arribat als quaranta anys, Ladj Ly ha decidit convertir tot el material documental que havia el·laborat fins ara en una ficció i n’ha sortit Les misérables que juga directament amb el títol de la coneguda novel·la de Victor Hugo. Perquè Ly és nascut a la localitat perifèrica de Montfermeil, allà on l’escriptor del segle XIX va situar part de la trama del seu llibre i allà on el 2015 va esclatar la revolta dels joves dels suburbis cremant cotxes i que es va estendre per tot França. Concretament, a l’aglomeració de Clichy-Sous-Bois/Montfermeil a unicament quinze kilòmetres de París.
El realitzador d’origen malià prové del polígon de pisos de Les Bosquets, una de les zones més degradades del país i on hi conviuen més de trenta nacionalitats diferents. Som al famós 93, el número de departament del Sena Saint-Denis. Ladj porta des dels disset anys gravant la vida de la seva població. I abans i després del 2005 n’ha tret diferents documentals, dins el col·lectiu Kourtrajmé (Kim Chapiron, Romain Gavras, JR… ). En el moment que n’ha volgut fer un llargmetratge de ficció s’ha basat en les seves pròpies experiències i intuïcions convertint-ho en un trepidant thriller que no és maniqueista ni reduccionista.
Els personatges principals són tres policies que patrullen durant la jornada, però que posseeixen les seves pròpies contradiccions i permeten d’anar ampliant la panoràmica en aquest marginal entorn urbà del qual se n’extreu si més no una poesia que va des dels pisos esgavellats i els solars abandonats a les vistes des d’un dron. I, dins, la vida d’aquestes diferents comunitats que es creuen entre magrebins, subsaharians, blancs, famílies gitanes i un melting point amb els seus tripijocs i solidaritats locals.
Western futurista a Pernambuco
Ens situem en un altre continent i en un futur proper, a la regió del nord-est del Brasil i en un petit poble semidesèrtic que resisteix a l’acaparament de l’aigua per part dels poderosos i els interessos nord-americans. És el municipi fictici de Bacurau i la història es desenvolupa com a un western futurista on els habitants s’han d’organitzar per evitar morir de gana i ser arraconats a les seves pròpies terres. Kleber Mendoça Filho i Juliano Dornelles portaven anys escrivint aquest guió i l’actualitat sembla com si s’hagués posat d’acord en relacionar directament el relat amb el malson de l’arribada al poder de Javier Bolsonaro i la seva intenció d’obrir completament els recursos del país a les multinacionals. Com un Mad Max brasiler.
Perquè, a més, els mercenaris que assetgen el poblat són supremacistes blancs que estan encegats per la violència. Però una part important del film, segurament la més captivant, resideix en el color, vivacitat i lluites del passat que exhibeixen aquests habitants mestissos que no perden els seus costums malgrat abraçar la modernitat i protagonitzar les baralles intrínseques del seu poble. Ambdós realitzadors són de la regió i és on s’inspiren millor per als seus projectes. Mendoça Filho va ser a competició a Canes fa tres anys amb una meritòria Doña Clara (Aquarius), on el personatge de Sonia Braga resistia l’especulació urbanística a primera línia de mar de Recife. Ara, Braga fa front en aquest cas a un altre actor de renom com l’alemany Udo Kier que és un habitual dels films de Lars Von Trier.
Hi ha un tercer personatge ambigu en la seva sexualitat i llegendari en la seva existència que fa que la pel·lícula no perdi mai les seves arrels mítiques i psicotròpiques. I, la banda sonora, s’alterna entre música tradicional o composta per l’ocasió i un tema del nord-americà John Carpenter a qui de passada se li rendeix homenatge per les seves distopies. A Carpenter se li feia els honors, precisament, aquest dimecres a la Quinzena de Realitzadors.
Views: 120