Loach, Diop i Hausner, tres propostes diferents d’un món a la deriva

ARXIU | L’ambient d’uberització que es viu a Sorry we missed you, de Ken Loach
ARXIU | L’ambient d’uberització que es viu a Sorry we missed you, de Ken Loach

VICENÇ BATALLA. Les pel·lícues a competició del veterà Ken Loach, la francesa que ha rodat al Senegal Mati Diop i l’austríaca que ho ha fet en anglès Jessica Hausner aborden aquest món de capitalisme tentacular encara que amb registres i sensibilitats diferents. Loach, l’home de les dues Palmes, ho fa a Sorry we missed you amb la seva habitual crònica social. Diop fa servir a Atlantique el mar com a realitat i onirisme dels joves que hi perden la vida emigrant. I Hausner, amb el film més rodó, hi recrea una distopia sobre el control i la falsa felicitat a Little Joe.

La denúncia social a les pel·lícules del britànic Ken Loach, i el seu guionista Paul Laverty que escriu des de Madrid, sempre és pertinent. Així va guanyar la seva segona Palma d’Or fa tres anys amb Yo, Daniel Blake. També quan tracta de l’agitada història del Regne Unit i Irlanda amb què va guanyar la primera amb El viento que agita la cebada el 2006. L’actual Sorry we missed you és com una derivació de Yo, Daniel Blake. Aquella criticava els retalls en la protecció social pública, que deixa abandonades persones desvalgudes només per la lògica de la rendibilitat. Aquesta es focalitza en la uberització de l’economia, a partir de les noves tecnologies i el nou capitalisme d’internet, que aconsegueix carregar-se les conquestes laborals dels treballadors durant l’últim segle.

Per explicar-ho, Loach es val d’una família de Newscatle on el seu cap decideix posar-se a treballar per a una empresa de distribució de paquets que la gent encomana (per entendre’ns, el més semblant a Amazon). L’esperit de llibertat i iniciativa que li ven l’encarregat s’acaba convertint en un malson per al pare de família, la seva dona que treballa d’assistent social i els seus dos fills menors. No es pot posar malalt, no té vacances i, quan li sorgeix un imprevist, ha de pagar una multa si no troba un substitut.

El protagonista treballa catorze hores sis dies a la setmana i, a més, ha de tornar el crèdit de la furgoneta. En algun moment, aquesta història d’un fet real en la vida de cada cop més gent arrenca els aplaudiments del públic. Però a Loach, que té el mèrit i coratge de seguir fent pel·lícules als seus quasi 83 anys, se li troba falta aquella frescor dels personatges que respiraven i reien en un to molt més documental que ara. Aquest determinisme cinematogràfic és el que li resta la força perquè acaba caient en arquetips i situacions mecàniques.

L’objectiu de Mati Diop, que es llança al seu primer llargmetratge després d’haver-ne fet de curts i mitjans i explorat ja els seus orígens africans, és fer visibles aquells joves que emigren de les costes del Senegal cap a Espanya i, en el camí, hi troben la mort. Nosaltres, en fem un breu als diaris. I, per donar-li una dimensió més transcendent, Diop utilitza la metàfora de la mar que els engoleix però que després els retorna com a zombis a Dakar. Allà, reproduint la lògica d’explotació del primer món, els poderosos d’acord amb els corruptes funcionaris locals construeixen torres i deixen de pagar els seus treballadors. El cercle es tanca d’aquesta manera i el film, que retrata alhora aquesta joventut africana en mutació, osa doblar-ne el sentit social amb l’oníric. Aquí és on, al final, personatges i històries acaben confosos i es perd l’energia del principi. Però li recomanaríem la visió de la pel·lícula al candidat a l’ajuntament de Barcelona Manuel Valls cada cop que utilitza de forma tan oportunista els manters a la seva campanya.

ARXIU | Una falsa felicitat de la biotecnologia a Little Joe, de Jessica Haussner
ARXIU | ARXIU | Una falsa felicitat de la biotecnologia a Little Joe, de Jessica Haussner

Una altra aproximació a un món que es deshumanitza és el de Jessica Hausner, que ja acumula cinc pel·lícules i un estil força personal. L’anterior, Amour fou sobre el suïcidi del poeta germànic Heinrich von Kleist, va deixar bons records fa cinc anys a la secció paral·lela Un Certain Regard. A Little Joe, s’inspira d’Un món feliç d’Aldous Huxley per recrear una societat que diposita en els avenços biotecnològics tota la seva fe fins que les seves pròpies creacions n’acaben dominant la seva voluntat. Aquest Londres entre retro i futurista i on la consigna és ser feliç a qualsevol preu que sembla ser més actual que mai, fa encara més por que la pròpia lluita diària per sobreviure. Perquè, en aquest cas, hi estem tots anul·lats. I la forma com ho filma Hausner, amb sobrietat i minimalisme, causa esgarrifança amb una música contemporània estrident que ho reforça.

Kantemir Bagalov i Patricio Guzmán

A Un Certain Regard, que ens serà impossible de seguir en la seva integritat, hem vist una gran pel·lícula que ben bé hauria pogut estar en la competició principal. A Beanpole (Llargaruda), segon film del jove rus de trenta anys Kantemir Bagalov, s’utilitza el Leningrad de 1945 just acabada la guerra i dos personatges centrals femenins per construir una història que té moltes lectures amb la Rússia d’avui. Es revela d’entrada la prostitució a la que se sotmetia les dones durant el conflicte, però sobretot el traumatisme d’uns conflictes bèl·lics que no cessen, amb una lluita de classes i una homofòbia latents, encara que es visqui en règim comunista o se’n reivindiqui l’herència. Al seu primer llargmetratge, Demasiado cerca (Tesnota), l’acció estava centrada al Caucas Nord i confrontava famílies jueves i musulmanes. El director continua aquí filmant enganxat al rostre dels actors, en bona part la nit i recorrent la seva evolució de forma claustrofòbica però amb una gran bellesa.

No podem dir el mateix de la pel·lícula d’obertura d’Un Certain Regard de la quebequesa Monia Chokri La femme de mon frère. Actriu dels inicis de Xavier Dolan, qui era a la sala, en treu tots els tics d’aquests i no en conserva cap les de les virtuts. En canvi, fora de competició, el xilè Patricio Guzmán segueix amb el seus documentals extraient-ne poesia malgrat continuar referint-se al cop d’Estat de Pinochet el 1973. En aquesta ocasió, amb La cordillera de los sueños que a partir dels Andes com a mirador de la història del país reuneix escultors, vulcanòlegs, escriptors i fotoperiodistes per parlar d’aquesta dictadura que es va acabar però en va deixar el llegat neoliberal.