RAFAEL VALLBONA

Capítol 5. Els anys segurs

Si amb alguna expressió àmplia es podrien definir els 23 anys de govern de Convergència i Unió a Catalunya seria amb la de l’època de la seguretat. La recuperació plena de l’autogovern amb l’aprovació de l’Estatut de Sau l’any 1979, va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat per la mescla de moderació, reivindicació i nacionalisme que va aplicar de forma gradual i intel·ligent; una política batejada com de “peix al cove”. Així, gent que ni era necessàriament de dretes ni essencialment nacionalista, el va votar en massa a les convocatòries electorals de 1980, 1984, 1988, 1992 i 1995. I el 1999, tot i el lògic desgast, encara va guanyar en nombre d’escons (que no de vots) i va revalidar el mandat fins al 2003.

Els socialistes, convençuts que aquella societat eminentment jove els faria costat com havia passat l’abril de 1979 als ajuntaments de la zona metropolitana, inclosa Barcelona, van contemplar amb perplexitat com el nacionalisme moderat esdevenia hegemònic a Catalunya, gràcies a una política interclassista que va portar Convergència a convertir-se en el partit de masses del país, desbancant la influència en les organitzacions de la societat civil que els partits d’esquerres havien tingut els darrers anys del franquisme.

Entre els joves que llavors rondàvem els 20 o 25 anys el missatge de Pujol era clar i llaminer: aquell era el moment històric de construir un país modern i just. La dicotomia era participar en el projecte de reconstrucció, tot i els prejudicis polítics vers la dreta catòlica i lligada al poder econòmic, o auto excloure’s de l’oportunitat de la modernitat. En el cas dels joves allò volia dir accedir a la vida digna que els seus pares mai no van poder tenir, tot i els esforços esgotadors que van fer durant el desarrollismo, i poder dur a terme el projecte vital somiat (estudis, treball, habitatge, família, crèdit).

Els primers anys de govern convergent van ser temps de construcció. No exempts del tot de les trifurques i martingales de la política, l’educació, la sanitat, la llengua, la cultura, l’economia o el camp van viure una transformació com mai en la història recent de Catalunya. La inversió pública es va disparar i el país sencer va prosperar. Necessitats de tècnics i dirigents ben preparats, els governs Pujol van optar per una política oberta de mires, que va portar molts joves no convergents, i que potser ni els van votar mai, a assumir càrrecs de responsabilitat a les noves estructures del país. Als ajuntaments i diputacions on manaven, els socialistes van buscar també ampliar aquesta base jove. Era la lògica. Aquest relleu atrevit, i l’enfrontament constant entre l’ajuntament de Barcelona i la Generalitat, més per un nebulós concepte de modernitat i país que no pas per l’acció política, va polaritzar un llarg període (fins a la crisi econòmica posterior als JJ. OO.) en què els joves del baby boom van superar tots la trentena i, tècnicament, van passar a formar part de la societat adulta, la de tenir fills i hipoteques. La dels que paguen impostos i apuntalen el model de vida que anhelem. La que ens va donar a l’Adriana, a la Teresa i a mi un horitzó clar que els pares i avis mai no van conèixer.

  Així, aquella generació que, en ser majoritària, havia empès de forma decisiva la transformació del país, es trobava ara a una banda o altra del tauler polític, en la majoria dels casos de forma accidental. Uns eren a la Diputació i els altres a la Generalitat, a Com Ràdio o a Catalunya Ràdio, al TNC o al Lliure… Era un equilibri fràgil i no desproveït de controvèrsies i estirabots. A tothom li va tocar el rebre un dia o altre, però va ser la forma imperfecta, desmesurada, apassionada i orgullosa de participar activament en la transformació d’aquell país envellit i devastat que els baby boomers havíem rebut en herència.

La victòria de Pasqual Maragall a les eleccions del 2003 va ser un acte de justícia històrica. La gent crescuda a l’empara del pujolisme, madura i consolidada, va actuar des de la responsabilitat de la influència social que ara havia assolit. Barcelona s’havia convertit en una ciutat protagonista de la vida, l’economia i la cultura europea i mediterrània. Els Jocs i l’apertura a milions de visitants l’havien posat en el mapa del món d’avui. I amb la capital tot Catalunya. El món sencer redescobria un país antic i modern, culte i atent als reptes de la nova era tecnològica i global. Per garantir la pervivència en aquest nou món i assegurar els temps a venir calien noves maneres d’entendre la realitat.

Esgotat el model constructiu de la dreta nacionalista, calia passar el poder a una política més valenta que fos capaç d’entendre els nous reptes socials als quals un país modern s’enfrontaria els pròxims anys. Així, les noies i els nois dels anys seixanta hauríem pogut passar un relleu plàcid i segur als nostres immediats continuadors, que haurien fet perdurables els anys segurs. Seria el segon gran èxit de la generació, el triomf de la maduresa.

Però, presos d’una certa altivesa i d’una sobredosi d’autoestima dels bons temps, vam perdre de vista que res no se’ns ha regalat, i que tot cal pagar-ho amb el seu preu real.

Pròxim capítol. El final de la política

Capítols anteriors

Visits: 124