RAFAEL VALLBONA

Capítol 7. Cap a una nova realitat

Al llindar dels baby boomers, José Montilla (1955) va governar al marge de la política (actitud que, precisament, defineix els supervivents en política). Amb un perfil de president de diputació cridat a Palau per inaugurar obres i convidar a berenars, va tenir l’honor d’estrenar els últims hospitals que s’han construït a la Catalunya metropolitana, i l’escàs mèrit de tallar la cinta d’un aeroport sense avions; vull dir, que la seva glòria es reparteix al cinquanta per cent. Amb aquell caràcter amansit, l’ex-alcalde de Cornellà només va fer que propiciar el retorn al poder de Convergència, cosa que va succeir a les eleccions de novembre de 2010. Un any més jove, Artur Mas (1956), va ser pioner de la generació majoritària del canvi que arribava a la presidència de la Generalitat. Amb posat de pijo de l’època de la Cota 74 (paradigma dels nois benestants d’aquella quinta) i discurs profundament neoliberal i èpicament patriòtic va enlluernar molts dels seus coetanis que, per l’edat i les cornades de la vida, ja començaven a anar justos de vista, alguns de pesquis, i la majoria d’armilla; perquè els embats de la crisi, com sempre, s’estaven acarnissant amb la soferta classe mitjana.

Mas va triomfar gràcies a dues idees: a) Espanya ens roba, i b) això no ha anat bé; relatives al dèficit fiscal de Catalunya i a la negativa del president espanyol, Mariano Rajoy, a negociar un pacte fiscal. Amb un relat acomboiat fins al cansament pels mitjans de comunicació propis i els afins per subvencions, molta gent de bona fe, castigada amb crueltat per la crisi o no, va anar creient gradualment en l’epopeia política d’un aprenent de mariner que es postulava com a gran timoner capaç de dur el país a les més altes cotes de llibertat mai no assolides. Amb aquest titular i cap argument va repetir victòria electoral el 2012, dos mesos i mig després de la primera gran manifestació per la independència de Catalunya.

Enfront la gentada que es manifestava contra les retallades, Mas deia: “minories molt sorolloses intenten impressionar i introduir dubtes a les majories silencioses“. Aquestes majories mudes li reien les metàfores nàutiques tot agitant l’estelada blava mentre el Govern els anava retallant els serveis públics pels quals almenys dues generacions, havien lluitat. Entre 2010 i 2014, la inversió en sanitat va caure en 1.300 milions. Però allò, a molta gent, que en aquell temps estava encara força sana, es veu que li importava poc, i si li importava en culpava Madrid; el que comptava era fer camí cap a Ítaca (això sí, sense haver llegit mai ni Homer ni Kavafis; per què, si l’heroi ja ens guia?).

A finals dels setanta només hi havia alguns joves independentistes. Eren nois i noies catalanoparlants, quin ideari consistia en un socialisme a la cubana amb una forta càrrega cultural, herència dels darrers bastions del catalanisme radical fill del Maig del 1968 i del llegat d’Estat Català (Front d’Alliberament de Catalunya, PSAN) i d’unes quantes lectures mal enteses de Joan Fuster o Rosa Luxemburg. Però tot plegat es movia més en el terreny de la mitologia juvenil que no pas en el de la praxi política. A meitats dels vuitanta, el govern Pujol els enviava la policia cada Onze de Setembre quan es reunien al Fossar de les Moreres. No era que esvalotessin ni que creixessin gaire perillosament, era que el president els volia recordar que allà manava ell, i que l’única forma políticament vàlida de ser nacionalista era ser convergent.

Com que tant ell com els seus coetanis (que no companys) d’estelada amb fons groc s’havien fet grans, en Mas va calcular que se’ls hauria esbravat el furor comunista. Si queien aquests, la resta, els que mai no havien pres partit per res, serien preses fàcils; i així va resultar ser. Va atiar les brases del catalanisme amb les premisses (a i b) ja exposades, i va guanyar tres eleccions, carregant-se l’estat del benestar i, de passada, fonent la vella Convergència per estalviar-se responsabilitats personals i penúries financeres en tots els casos de corrupció; com qui envia un cotxe al desguàs per estalviar-se pagar les multes.

El cercle obert amb l’acusació de Maragall “vostès tenen un problema que es diu 3%”, es tancava. La política havia deixat d’existir del tot i la majoria de catalans al voltant dels cinquanta anys ni se n’havien adonat; és més, estaven convençuts que les coses anaven totalment al revés: que ara començava la seva (i estrenada en molts casos) vida política. Una realitat nova i, per fi, gloriosa. Un avenir de somnis i cançons; més que política: intel·ligència emocional, autoajuda. Fe.

No fa gaires dies vaig veure Artur Mas a TV3. Parlava de la crisi del coronavirus com si ell no hi tingués res a veure. És més, amb una barba de fals intel·lectual socialdemòcrata, parlava amb un to d’inconformisme ex-càtedra, com si no hagués estat ell qui va retallar el sou dels treballadors de la sanitat un 12%. Segur que molts dels seus companys generacionals van trobar assenyada la seva intervenció, que en Mas sempre ha tocat de peus a terra. Eren els mateixos que, quan la CUP el va engegar, van creure en un il·luminat que els va fer somiar en truites sense trencar ous.

Pròxim capítol. L’ocàs d’un món somiat

Capítols anteriors

Visits: 111