RAFAEL VALLBONA. Leopoldo Pomés solia dir que “una fotografia és bona quan la seva contemplació va més enllà del que es veu”. El fotògraf sentia una enorme atracció pel que hi ha de misteriós en una imatge, perquè són les fotos enigmàtiques les que obren fins a l’infinit la imaginació de l’espectador. La foscor d’una finestra, la mirada perduda d’un personatge anònim, la llum ardent i sense ombres o l’atractiu provocador i poderós d’una dona, són les expressions del món més íntim de Pomés, aquell que el gran auditori no va saber descobrir, amagat com va quedar darrere les bombolles del cava i l’enlluernament general que va causar el seu art publicitari. Aquest univers ignot i carregat de dubtes i preguntes sense resposta és el que dona a conèixer l’exposició Després de tot, la principal de les cinc que conformen l’onzena edició de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs que es pot veure a Palafrugell fins el dia 11 d’octubre.
Comissariada per Karin Leiz i Juliet Pomés, la mostra proposa una mirada diferent i íntima a la ingent i indòmita obra de Pomés (Barcelona, 1931-Girona, 2019).
L’envellit pijerio de la Costa Brava, que amb l’habitual indolència classista, agreujada enguany per les limitacions de viatjar que imposa la pandèmia, escampa els seus lloms bronzejats per la terrassa del menut club nàutic de Tamariu xumant sense esma Coca-coles Zero i copes de cava, hauria de visitar la biennal. Seria una teràpia. Descobririen que, darrera una mirada o un forat fosc, hi ha una vida intensa i convulsa que batega més enllà de la seva estreta visió del món (aquest estiu encara més prima). Probablement pocs ho faran, donen gràcies a Déu per haver-los permès refugiar-se al seus caus empordanesos dels quals només en surten per navegar o sopar, i de moment ja en tenen prou. Ells s’ho perdran, perquè les cinc exposicions són una autèntica celebració de la vida rica i plena (és a dir, sacsejada, canviant i transformadora), un estat al qual tot ésser humà hi té dret malgrat les crisis i les malalties, i de com la fotografia pot ser molt més que l’instrument d’una interpretació esmorteïda del món que Susan Sontag va teoritzar.
Aquesta XI Biennal Xavier Miserachs, a més de ser un acte militant de vindicació i fermesa de la cultura en temps de temporals de tota mena, és una demostració de com l’art interpel·la l’espectador en cada moment de la història, una actitud imprescindible en èpoques d’abaltiment. Així, inquirint sense condescendències, la biennal il·lumina aquest rar i lànguid estiueig 2020 de la Costa Brava. Pomés hi posa la mirada íntima cap al vertigen del misteriós; Cristina García Rodero (Puertollano, 1949), a través d’una antologia del seu itinerari personal i vital, aporta a Amb la boca oberta una visió feridora del ritual com a essència de les diverses formes que té cada cultura per enfrontar-se al paorós i desconegut; Pere Palahí (Girona, 1907-Sant Cugat del Vallès, 1994) ens recorda a Retrats de felicitat efímera 1928-1939 que en un altre temps també havíem cregut viure per sempre en un món segur i exempt de conflictes; Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018) mostra les llums i ombres d’un Josep Pla setantí en una altra simbòlica imatge del món d’ahir i el jove palafrugellenc Lluís Català (1978) retrata a Nosatrus els seus conciutadans ara i avui, amb els seus temors i esperances, una llum al final d’aquest estiu afligit.
I si completeu l’excursió d’estiu amb la visita a l’exposició de Josep Clarà a la Fundació Vila-Casas o passeu a l’horabaixa per la galeria Miquel Alzueta al Palau de Casavells entendreu, si no ho heu entès encara, que la cultura, i més en aquesta època funesta i ruïnosa, cura.
Visits: 141