VICENÇ BATALLA. No hi ha projeccions públiques al Campo Santo, no hi ha trobades a l’auditori del Palau de Congressos, una mica menys d’exposicions i gaire bé totes concentrades al convent de les Mínimes i l’església dels Dominicans i menys presència de fotògraf·es internacionals in situ, però el Visa pour l’Image de Perpinyà 2020 se celebrarà com anunciat del 29 d’agost al 27 de setembre. Le pandèmia del coronavirus no ha pas impedit que es faci aquesta 32 edició a la ciutat nord-catalana que ha adaptat l’organització a les circumstàncies sanitàries amb l’accés gratuït en línia de les exposicions fins al 30 de setembre i trobades virtuals dels/les seu·ves autor·es.
L’actualitat del Planeta fan més necessàries que mai aquestes imatges quan la mobilitat s’ha vist fortament reduïda però els conflictes, les violències i les injustícies no s’aturen pas. De la Covid-19 a les manifestacions antiracistes als Estats Units, del moviment a Hong Kong contra el control xinès als sinistres efectes de l’home sobre el medi ambient, passant per la visió de l’Àfrica del vencedor del World Press Photo, la cita del fotoperiodisme dona testimoni un any més de l’estat del món. Amb una cohabitació, d’altra banda, amb un ajuntament d’extrema dreta recentment escollit. Panoràmica, amb clixé cas per cas, de cadascuna d’aquestes vint exposicions.
El coronavirus continua sobrevolant i condicionant totes les activitats públiques. El Visa pour l’Image 2020 no podia no fer-ne una de les seves exposicions col·lectives Pandèmie(s), amb més de cinquanta fotògraf·es de tot el món que reflecteixen com aquest virus invisible s’ha propagat als quatre racons del Planeta fins a provocar una crisi sanitària, social i econòmica de conseqüències imprevisibles. El fotògraf Peter Turnley (43 portades per al Newsweek), obligat aquest cop a quedar-se immòbil, ha captat en blanc i negre la vida aturada de la seva ciutat a El rostre humà de la Covid-19 a Nova York. Entre els/les fotògraf·es escollit·des per a la col·lectiva, hi ha el català Luis Tato ja present a Perpinyà fa dos anys. I a l’exposició anual de la premsa quotidiana internacional, es troba Ferran Nadeu, d’El Periódico de Catalunya, i Cristóbal Castro, de la web El Món Terrassa, entorn la pandèmia a les seves ciutats.
L’altra exposició col·lectiva per a l’ocasió és I can’t breath, sobre les manifestacions antiracistes arreu dels Estats Units després de la mort de l’afroamericà George Floyd a Minneapolis el passat abril asfixiat sota els genolls d’un policia. Hi participen fotògraf·es de Los Angeles times, The Sacramento bee, The New York times i The Washington post.
Dues exposicions sobre la revolta hongkonguesa
Per la seva part, les protestes a Hong Kong contra el control polític i la repressió de la Xina que es produeixen des de l’estiu del 2019 mereixen dues exposicions individuals. Primer, Els contestataris de Nicole Tung nascuda a l’ex colònia britànica i que havia passat una desena d’anys seguint conflictes al Pròxim Orient. Després, Punts de vista oposats del londinenc Anthony Wallace que cobreix els esdeveniments hongkonguesos des de fa quatre anys i mig i la seva feina de fotògraf en cap a la delegació local de l’AFP. Les seves imatges de les violències policials i resistència dels joves han rebut el Premi de la ciutat de Perpinyà Rémi Ochlik.
L’Àfrica del World Press Photo
L’autor de la foto de l’any World Press Photo, el japonès Yasuyoshi Chiba, desenvolupa a L’Afrique de Chiba el seu ull sobre el continent des del seu lloc de fotògraf en cap de l’est africà també de l’AFP a Nairobi. Titulada Straight voice (Veu ferma), l’instantània coronada el 2020 mostra un jove sudanès recitant una poesia de combat envoltat per la llum dels mòbils de tots els seus companys el juny del 2019. Una mobilització pacífica que va aconseguir fer caure el dictador Omar al-Bashir i va permetre un acord amb els militars per intentar establir una democràcia al país. “Àfrica m’a ofert un terreny perfecte d’aprenentatge per esdevenir un altre fotògraf”, admet Chiba al text d’intencions de l’exposició on afegeix que “la noció del temps o del compromís hi és diferent, i és normal que les coses mai no passessin com estava previst”.
Aquesta foto al Sudan i totes les altres guanyadores del World Press Photo 2020 es poden veure fins al novembre a l’església De Nieuwe Kerk d’Amsterdam, i paral·lelament hi ha en marxa una gira mundial que passa a l’octubre per Vitòria (Centro Cultural Montehermoso) i València (Fundación Chirivella Soriano) i serà a Barcelona del 10 novembre al 13 desembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
D’aixecaments pacífics en d’altres indrets que no s’esperava pas n’és també testimoni l’exposició Irak: cent dies de ‘thawra’, de la francesa Émilienne Malfato, que ha cobert les protestes des d’octubre del 2019 per denunciar un sistema corromput i viciat per les ingerències estrangeres i que utilitza les rivalitats religioses per perpetuar-se. Precisament, la paraula thawra vol dir revolució.
La violència a Guerrero i l’aigua a Cuba
En un altre continent i un altre tipus de violència, l’italià Alfredo Bosco ha auscultat durant anys la realitat de l’Estat mexicà de Guerrero, al sud-oest del país. En aquest projecte personal convertit en un encàrrec de Le Figaro magazine, Guerrero, l’Estat oblidat recorre una de les zones més perilloses de Mèxic, que no té res a envejar a les regions frontereres amb els Estats Units. El territori abans paradisíac d’Acapulco s’ha transformat en l’extensió més gran de conreu d’opi del país. I amb això els càrtels de la droga i d’altres organitzacions criminals s’hi han traslladat i es disputen el botí. El 2018, s’hi van assassinar 874 persones; un rècord que segurament es va sobrepassar el 2019 i que ho serà el 2020. Com a reacció, grups d’autodefensa armats formats per les poblacions locals han aparegut i trossegen encara més el paisatge. El treball ha estat recompensat amb la Visa d’Or humanitària de la Creu Roja.
A Cuba, l’alemanya Sanne Derks que va estudiar fotoperiodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, parteix de l’article 76 sobre el dret a l’aigua de la nova Constitució del 2019 per posar en evidència totes les contradiccions del règim i aquest lloable desig: canvi climàtic, infraestructures envellides, impacte de l’embargo estatunidenc… Manifiesto del agua posa de relleu com la població utilitza la imaginació per accedir a l’aigua i com una armada de camions-cisterna estan obligats a subministrar els nombrosos barris sense xarxa de distribució.
Poblacions en risc a Índia, Pakistan i Alt Karabakh
Aquest mateix canvi climàtic empobreix més si és possible l’Índia amb unes temporades de monsons cada cop més pertorbades. A Sequera i diluvis a l’Índia, l’estatunidenc Brian Denton en dona prova amb imatges de les inundacions mortíferes d’una banda i de l’extrema sequera de l’altra. No només al centre més àrid del país, sinó també no lluny de Nova Delhi en un treball per al The New York times.
Seguint a l’Índia i als Estats de Maharashtra i Karnataka, la francesa Chloé Sharrock s’interessa a Sugar girls per l’escàndol de les dones que tallen la canya de sucre i que sovint són víctimes de la histerectomia per part dels seus patrons i metges privats per obtenir beneficis (600 euros l’operació). Les revelacions van aparèixer el maig del 2019 i, malgrat les denúncies, milers de dones continuen condemnades a ser esterilitzades a causa de la seva forta precarietat.
A Els últims Mohana (el poble ocell), la també francesa Sarah Caron segueix aquest poble pescador que es remunta a fa 5.000 anys al Pakistan i que veu el seu futur amenaçat. Ja només queden un grapat dels seus habitants a l’últim enclavament flotant del llac Manchar, al sur de la vall de l’Indus. Des del 2018, Caron hi passa sis mesos a l’any i ha publicat el reportatge al Figaro magazine per alertar sobre els residus industrials que enverinen les aigües del llac i arruïnen l’ecosistema natural i humà.
Al disputat Alt Karabakh, república autoproclamada de majoria armènia al territori de l’Azerbaidjan al Caucas, es promou la demografia autòctona amb l’atribució d’una casa quan s’arriba el cinquè o sisè naixement. L’armènia Anush Babajanyan retrata a Un territori inquiet aquestes famílies nombroses, que viuen en una regió sotmesa a una tensió constant entre les dues ex repúbliques soviètiques tot i l’alto el foc del 1994.
Catàstrofes ecològiques al mar, Amazònia, Canadà i Sicília
El fotògraf estatunidenc resident a Tòquio James Whitlow Delano amplia la investigació sobre els residus industrials i dona a conèixer en imatges els vuit milions de tones de plàstic a l’any que van a parar als nostres oceans. Un estudi el 2015 apuntava que el 90% dels ocells marins ingereixen plàstic i cada vegada moren més de gana per la pèrdua de zooplàncton i el tall en la cadena alimentària. Delano se n’ha anat a Txennai, a l’Índia, Manila, a les Filipines, o a les mines del Perú per il·lustrar el seu treball Un planeta ofegat pel plàstic. El 2015, va fundar a Instagram l’EverydayClimateChange (ECC), on fotògraf·es de tots els continents hi documenten catàstrofes ecològiques.
Un exemple obvi és la desforestació de l’Amazònia a causa dels incendis i la intervenció culpable de l’home a partir de polítiques de destrucció de la vegetació en favor de les explotacions agrícoles i mineres i en detriment de les poblacions indígenes que havien preservat aquest equilibri. El brasiler Victor Moriyama, per a The New York Times, és l’autor de La desforestació de l’Amazònia on ressegueix la dramàtica disminució del bosc tropical i l’augmentació de la cultura intensiva davant la impotència dels indis.
Una cosa semblant ocorre al Canadà, encara que se’n parli menys, al voltant del petroli d’esquist a les reserves dels pobles autòctons de Fort Chipewyan, a Alberta. Es tracta de la més gran i més destructiva de les extraccions petrolíferes al món. El canadenc Ian Wilms recorda a Tant que el sol brilli que el tractat colonial de 1899 entre la reina Victòria i les 39 comunitats de les Primeres Nacions els imposa per sempre més cedir les seves terres en nom del progrés. El resultat és tot tipus de malalties que estan aniquil·lant aquestes Primeres Nacions.
Tot i que sense anar més lluny, el complexe petroquímic d’Augusta-Priolo, a la costa siciliana de Siracusa, contamina de manera endèmica. La russo-francesa Elena Chernyshova a Sacrifici mostra aquest enorme complexe que fabrica el 34% dels productes petrolífers italians, però des del 1958 aboca 500 tones de mercuri cada any a la badia d’Augusta. La taxa de mortalitat per càncer de pit a la regió s’havia incrementat fins al 30% el 1980, les malformacions congènites arribaven al 6% el 2000 i els avortaments són quatre vegades més elevats que a la resta del país. Es calcula que 18 milions de metres cúbics de fangs tòxics s’han acumulat al fons de la badia durant tot aquest temps.
El llenguatge dels llops i la solitud de les dones empresonades
Com a contrast amb aquests darrers reportatges, l’estatunidenc Ronan Donovan a El més proper dels llops a l’Extrem Àrtic explora els llops blancs del parc de Yellowstone com a depredadors menys perillosos que l’home. Durant un any, Donovan va seguir per al National Geographic aquestes famílies de llops que posseeixen un llenguatge propi més sofisticat del que les llegendes ens han volgut fer creure. I que han acabat per habituar-se a la presència humana.
Les dones són les protagonistes de A l’exterior, de la francesa Axelle de Russé, sobre la població carcelària femenina a França i la seva difícil adaptació al sortir. A l’octubre del 2019, representaven 2.485 del total de persones a la presó al país (un 3,5%). Però la seva situació és de fort aïllament perquè únicament hi ha quatre centres penitenciaris per a dones a França, i tres d’ells estan concentrats al nord. Gaire bé el 100% de les detingudes han estat víctimes de violències (informe de 2003), i el 65% de les alliberades retornen a la presó al cap de cinc anys. El que demostra el fracàs del sistema. De Russé ha seguit Magalie, Adeline, Rahmouna i Laura, amb sorts dispars, i amb qui va contactar a partir del documental Femmes en peines (Dones en pena), d’Arnaud Selignac. El reportatge és un retrat de les quatre i un al·legat perquè no resultin invisibles.
Visites físiques i virtuals
Aquestes vint exposicions es podran visitar personalment al convent de les Mínimes i l’església dels Dominicans, a més de la caserna Gallieni propera, amb un nombre limitat d’espectadors alhora. Estaran obertes del 29 d’agost al 13 de setembre, així com el cap de setmana del 19 i 20 de setembre. Mentre que el cap de setmana del 26 i 27 es mantindran les exposicions del convent de les Mínimes. Del 14 al 18 de setembre i del 21 al 25 setembre, serà el torn per als grups escolars.
Un terç dels/les fotògraf·es exposat·des seran presents a Perpinyà. I, tot i que aquest any les trobades i els intercanvis siguin virtuals (en podcast i/o a YouTube), els/les fotògraf·es que s’hagin pogut desplaçar faran visites programades per comentar les imatges. I per a una major difusió, del 29 d’agost al 30 de setembre la web de Visa pour l’Image permetrà de recórrer aquestes imatges des d’internet.
No hi haurà les tradicionals i esperades vetllades de projeccions a l’aire lliure al Campo Santo, però del 31 d’agost al 6 de setembre aquestes projeccions quotidianes que expliquen l’actualitat de l’any i que es complementen amb grans reportatges es passaran de forma ininterrompuda durant el dia a la capella de La Funerària amb un aforament màxim de cent persones per passi. Simultàniament, cada dia una desena de reportatges es penjaran a la web des de les 10h fins a les 14h de l’endemà. I el cap de setmana del 19 i 20 de setembre, les projeccions es faran a La Villette de París.
La crisi sanitària impedeix l’entrega física dels guardons Visa d’Or. De fet, impedeix l’agraïment del públic amb els seus aplaudiments, les intervencions dels guanyadors i les possibles sorpreses de tot directe. La mateixa actualitat de la jornada provoca introduccions i comentaris càustics amb la seva veu greu del director del festival, Jean-François Leroy. Però el Visa pour l’Image no ha pas oblidat en aquesta edició de retre homenatge en un dels seus reportatges al fotògraf estatunidenc Paul Fusco, autor de les mítiques imatges de la població esperant a les vores el pas del tren amb les despulles de Robert F. Kennedy el 1968 en direcció a Washington i que va morir el passat 15 de juliol.
VISA D’OR NEWS 2020
Visits: 338