VICENÇ BATALLA. Àfrica no és només el país convidat aquesta temporada cultural a França, batejat com a Africa2020, sinó que també és el continent al voltant del qual gira el Festival Grec 2021 de Barcelona. De la Biennal de Dansa de Lió, que ha compartit alguns dels seus espectacles amb Les Nits de Fourvière, provenen fins a quatre peces que es veuran aquest estiu a l’amfiteatre de Montjuïc i al Mercat de les Flors: À un endroit du début, de Germaine Acogny; Re:Incarnation, de Qudus Onikeku; Wakatt, de Serge Aimé Coullibaly; i Transverse Orientation, del grec Dimitris Papaioannou; a més del concert de Fatoumata Diawara, que també va ser present a Lió.
Un dels majors protagonistes del mes de juliol a Barcelona serà el nigerià Onikeku, amb tallers i trobades i que ens va meravellar amb el seu Re:Incarnation i l’energia que desprenien els seus ballarins i ballarines. Però a la Biennal també vam veure d’altres espectacles amb protagonistes africans que ens van hipnotitzar: Itmahrag, d’Olivier Dubois; Mal-Embriaguez Divina, de Marlene Monteiro Freitas. Les fronteres segueixen tancades a bona part del món i no només a causa de la Covid, si del que es tracta és de migrants que es juguen la vida travessant el Mediterrani, i totes aquestes obres i d’altres d’occidentals també en fan referència des de diferents angles. Crònica d’aquests espectacles, a una banda i altra de la riba.
Qudus Onikeku va néixer a Lagos fa 37 anys, se’n va anar a estudiar circ a França i va tornar el 2014 per fundar el Qdance Center (actualment The People Center) i compartir la seva experiència amb d’altres acròbates, ballarins i artistes de tot tipus de disciplines de casa seva. El 2107, va ocupar el primer pavelló nigerià de la història a la Biennal de Venècia amb la seva videoinstal·lació Right Here, Right Now. I ara ha creat Re:Incarnation (al Mercat de les Flors el 6 i 7 de juliol), amb deu joves ballarins i ballarines de tot el país que no tenen formació clàssica però que, com diu ell, “tenen l’energia de la ciutat, el ‘groove’ de Lagos”. És a dir, una addictiva barreja de l’afro-beat que Felia Kuti va patentar als anys setanta i tots els ritmes actuals urbans i mundialitzats.
I no és només una declaració d’intencions, sinó que la força, l’esperit i la gràcia d’aquests deu intèrprets es contagia des de l’escenari al públic, com vam poder comprovar al Radiant-Bellevue, de Caluire-et-Cuire, la segona setmana de juny. Es tracta de l’epopeia ballada dels iorubes, el poble entre Nigèria i tot el delta del riu Níger que l’esclavitud també va portar al Carib i al Brasil, i segons els quals tenim moltes vides i naixem, morim i ens reencarnem. Com la música i les danses antigues i modernes. A més, la coreografia s’acompanya de la música en directe d’Olatunde Obajeun, primer amb instruments tradicionals i després amb una guitarra elèctrica que progressa sobre bases ambientals digitals i entra en trànsit com ballarins i ballarines.
Onikeku, que és artista associat del departament d’Arts, Migracions i Esperit Emprenedor de la Universitat de Florida, ha organitzat durant tres anys l’anomenat danceGATHERINGlagos. I, aquest any, amb el nom d’Afropolis 2021, ho expandeix geogràficament més enllà de Lagos sinó a Barcelona i Chicago. A la capital catalana, se celebra del 10 al 18 de juliol al Graner Fàbrica de Creació, on el 6 i 7 de juliol té lloc a més el taller Meeting Grounds (una iniciativa que es va encetar l’any passat a Sud-àfrica), en què ell és un dels professors convidats. Si algú vol saber què està passant en aquests moments en quant a dansa afrofuturista, ja coneix quina és la cita.
Més afrofuturisme coreogràfic
El nigerià també va ser un dels coreògrafs de la tradicional desfilada de la Biennal, amb amateurs de la regió, que aquest any a causa de les restriccions de la pandèmia es va realitzar a porta tancada i només amb públic dels participants al gran amfiteatre gal·lo-romà de Lió (epicentre de Les Nits de Fourvière). La televisió pública regional en va fer un reportatge de més d’una hora. Que acaba amb un petit concert de Faoumata Diawara, una de les madrines de la desfilada juntament amb Germaine Acogny. Diawara (que actua al Teatre Grec el 5 de juliol) hi va interpretar amb tota la seva fúria el Sinnerman popularitzat per Nina Simone.
L’altre coreògraf abanderat de l’afrofuturisme és el burkinès Serge Aimé Coullibaly. No vam poder veure Wakatt (que significa la nostra època i és al Teatre Grec el 22 i 23 de juliol), però sí el 2017 Kalakuta Republik al Festival d’Avinyó, una recreació lliure, política i musicalment, de la sala on Fela Kuti feia els seus cèlebres concerts (amb les cadires volant entre el públic com a l’espectacle, encara que en aquest cas únicament era entre els intèrprets).
Coullibaly, que viu entre Brusel·les i Bobo-Diolasso on com Onikeku ha creat el seu propi espai Ankata com a laboratori d’intercanvi d’experiències, s’acompanya a Wakatt del flautista francès Magic Malik i el seu grup en directe per aquesta peça sobre la por i les manipulacions de les nostres societats, però també sobre el desig i la bellesa, per a sis ballarins i quatre ballarines.
L’anomenada mare de la dansa contemporània africana, la senegalesa nascuda a Benín Germaine Acogny, exposa a À un endroit du début (A un lloc del començament; el 28 i 29 de juny al Mercat de les Flors) la seva identitat desdoblada entre l’Àfrica i Europa (posseeix la nacionalitat francesa), però també familiar entre un pare il·lustrat funcionari del Senegal colonial i una àvia sacerdotessa ioruba. La direcció i dramatúrgia correspon al franco-alemany Mikäel Serre, que a partir d’una tradició atàvica africana que tenia per descobrir es va inspirar del personatge grec de Medea per fer de la història íntima d’Acogny una figura tan tràgica com d’emancipació femenina del continent. El resultat d’aquest solo, en què Acogny s’aproxima al teatre amb textos i imatges dels seus avant-passats i que es va crear el 2015, funciona a mitges. Però el plaer de veure-la als seus 77 anys, després d’haver estat precursora amb Maurice Béjart i haver obert la via a noves generacions d’artistes des de les seves escoles al Senegal, és un plaer i un regal.
Tragèdies gregues i egípcies sobre l’abisme
Les tragèdies i els mites grecs és consubstancial del treball de Dimitris Papaioannou, que al Teatre Nacional Popular de Villeurbanne va fer l’estrena mundial de Transverse orientation (al Mercat de les Flors de l’11 al 14 de juliol). Continuant amb el seu joc de cossos nus entrellaçats i figures oníriques del seu anterior The Great Tammer vist el 2017 a Avinyó i programat al Grec, encara que aquesta vegada a plena llum i sense l’obscuritat, el seu nou espectacle juga amb els cicles històrics de creació i destrucció de les civilitzacions.
Els set ballarins són intercanviables con a un únic personatge masculí i la ballarina és una dona amb múltiples cares de les heroïnes d’aquesta odissea. Enmig, apareix la figura del toro com a arquetip del poder masculí en la cultura mediterrània des dels seus orígens a Creta i que la figura femenina contraposa. Encara que potser el moment més impactant és quan al final els intèrprets desmunten tot el terra de l’escenari envaït per l’aigua en una doble metàfora d’una Grècia disseminada en multitud d’illes i les crisis climàtica i de la immigració al qual està sotmès a hores d’ara el Mare Nostrum.
De les convulsions de l’arc mediterrani en dona bona fe el que ocorre a Egipte, amb una població juvenil que va fer la revolució a principis de la dècada passada per tornar-se a trobar amb una dictadura de generales, previ pas per un govern islamista. Però als carrers i a tota la vida social n’ha quedat el mahraganat, una música saturada barreja de rap i electrònica a mode de hardcore del malestar i vitalitat d’aquesta joventut. D’això va Itmahrag, una disbauxa amb quatre ballarins i tres rapers dirigit pel francès Olivier Dubois (excel·lent d’intensitat ja el 2016 amb Auguri) que es passa la meitat del temps al Caire. En col·laboració amb el centre d’arts B’sarya d’Alexandria, Dubois ha estat capaç de traslladar aquest entorn sobre un escenari a mig camí d’una performance i un concert i un passatge sideral de vint minuts on no hi ha treva per a l’oïda. Un veritable cop de puny sanador.
L’altra bufetada a l’audiència va ser Mal-Embriaguez divina, de la capverdiana Marlène Montero Freitas, que no té manies en utilitzar aquells recursos que poden ser considerats de mal gust segons les convencions però que, de fet, aconsegueixen portar un grau més enllà el llenguatge corporal i expressiu. Establerta a Lisboa i amb contactes amb d’altres figures heterodoxes franceses com François Chaignaud, Montero Freitas reflexiona sobre el mal a les societats contemporànies que sacrifiquen llibertat per seguretat davant l’altre que espanta. I ho fa amb nou intèrprets (una d’elles, una noia sense cames que es desplaça amb una agilitat esbalaïdora) que tant en moviment com en paraula (només hi ha onomatopeies) semblen estar presos d’un estat catatònic. Asseguts en una tribuna de tres nivells com a jutges d’un tribunal que castiga i condemna totes les formes no reglades, per allà hi passen totes les Inquisicions de la història i, fins i tot, una sarcàstica audició del Llac dels cignes que perverteix definitivament el concepte clàssic de la dansa. Una veritable sacsejada a les bones formes.
Circ, músiques urbanes i a capel·la
A Les Nits de Fourvière, hi ha un altre espectacle africà al juliol que creua dansa i circ FIQ! (Desperta’t), amb el Grup Acrobàtic de Tànger i direcció de la francesa Maroussa Diaz Verbèke, i que arriba abans al Teatre Grec el 9 i 10 de juliol. Una quinzena de joves de tot el Marroc construeixen tot tipus de figures acrobàtiques recorrent tant a les piràmides tradicionals com a les noves eines de la cultura urbana, ajudant-se de Dj Key i de l’imaginari pop del fotògraf Hassan Hajjaj.
Des d’un punt de vista més clàssic, el serbi-hongarès Josef Nadj que és un referent a França des de fa anys d’una dansa contemporània despullada i sòbria va presentar a Fourvière Omma, amb vuit ballarins de Mali, Senegal, Costa d’Ivori, Burkina Faso, Congo-Brazzaville i la República Democràtica del Congo. Com alter egos de Nadj, amb la seva característica americana i pantalons negres, a mesura que avança l’obra a base de ritmes jazzístics i silencis cadascun d’ells va agafant el seu propi protagonisme alhora que manté la solidaritat amb el grup. Potser no sorprèn i, de vegades els ballarins semblen massa continguts, però la peça no està exempta de moments de gran bellesa.
Els que no van poder venir van ser els membres del cor sud-africà Phuphuma Love Minus, que preserven els cants rurals dels zulús en la seva emigració als suburbis, però els vam poder veure i escoltar a través del vídeo gravat per acompanyar l’espectacle d’obertura a Fourvière i de la Biennal Alarm cloks, de la cantant Camille coreografiat per Robyn Orlin. La sud-africana li va preparar a la artista francesa, en una versió en gran format respecte a l’estrena a Ginebra al setembre passat, un elegant dispositiu amb material reciclat com a vestimenta i primers plans projectats sobre la pantalla a partir de diferents càmeres perquè Camille desplegués tot el seu encant personal i vocal amb cançons a capel·la. L’u de juny, va ser el primer gran espectacle a França després de gaire bé set mesos amb la cultura tancada.
Una altra de les vetllades especials a l’amfiteatre gal·lo romà va ser la intensa posada en escena de l’electrònica ambiental i frenètica alhora de Rone per part del col·lectiu (LA)Horde a Room With A View, que havia quedat interrompuda a París al març de l’any passat. Els intèrprets del Ballet Nacional de Marsella es deixen anar fins al clímax final posseïts pel directe de Rone, cosa que feia que el públic s’hagués de reprimir per no aixecar-se del seu seient i posar-se també a ballar.
En aquesta línia, emocionant va ser l’homenatge de les ballarines del All 4 House per al seu director Ousmane Sy, desaparegut sobtadament al desembre passat als 45 anys, en la representació de Queen Blood. Pensat com a una oda a totes les feminitats, el parisenc d’origen malià Sy hi desenvolupava els seus interessos per la música house i el ball freestyle tal com ell l’havia practicat en la seva joventut. L’espectacle té un moment força sensible quan se sent el cant d’una veu, diríem un altre cop de Nina Simone, i que serveix d’introspecció per a les ballarines.
Somnis de futur i somnis trencats
Trencant potser amb tota la negritud de l’article, i fins i tot amb els referents més clàssics del seu compatriota Papaioannou, Euripides Laskaridis continua endinsant-se amb Elenit en la vessant més corrosiva i políticament incorrecta del somni europeu trencat a Grècia. Ampliant de solos o duos a troupe les seves performances en què ell és el clown major amb el seu personatge transgènere amb una veu distorsionada, tot l’enfilall d’altres personatges inversemblants i llenguatge mímic que pul·lulen a l’escenari li serveix en aquest cas per denunciar el ciment Elenit que durant quaranta anys es va utilitzar per construir les cases al seu país i que s’ha revelat d’alta toxicitat pel seu amiant.
La Biennal també va viure una atapeïda programació a la batejada com a Experiència Fagor, a les antigues i enormes naus d’aquesta fàbrica, on s’hi podien trobar instal·lacions de testimonis de la joventut de la regió sobre què esperen del seu futur o directament una peça Entropic Now, de Christophe Haleb, creada especialment per a una colla d’estudiants d’institut que es barrejaven desinhibits entre els assistents.
I al centre artístic de Les Subs s’hi va celebrar una nova edició professional del Focus Danse a nivell europeu. Allà vam poder veure el solo gens ortodox de la catalana Núria Guiu Spiritual Boy Friends. Ens anunciaven una evocació sobre el ioga en l’època de les xarxes socials i hi ha al·lusions iròniques sobre els beneficis d’aquesta pràctica a distància, però sobretot el que destaca de la seva performance és l’ús d’imatges d’actualitat de tot tipus (inclòs Carles Puigdemont) i el ball a ritme de reggaeton que exhibeix Guiu normalitzant un nou estil en la dansa contemporània sense treure-li tota la seva càrrega eròtica.
Al Subs, s’hi van exhibir alhora els cinc solos de Danse encore, amb membres del Ballet de l’Òpera de Lió. Entre ells, el també sorprenent Love del valencià Marcos Morau (La Veronal), amb Paul Vezin. Un solo que es converteix en duo amb una enigmàtica caixa de cartró. Però reservem per a un altre article properament sobre el Festival d’Avinyó el que ens va dir aquell dia Morau, que tancarà el certamen de teatre de la Provença amb Sonoma. I on la madrilenya Angélica Liddell hi estrenarà Liebestod (al Teatre Lliure, dins el Grec, del 23 al 25 de juliol).
Poesia dels ravals i la negritud
Per tancar totes aquestes cites lioneses, i dins Les Nits de Fourvière amb un espectacle en què també s’hi barreja la dansa i el circ, és encomiable l’esforç que fan totes les parts per dur a terme l’opera María de Buenos Aires, l’única que va compondre Astor Piazzola i l’única que s’ha fet mai en el tango. La porta en escena la companyia australiana Circa de Yaron Lifschitz (que ja està acostumat a coreografiar Xostakóvitx o Stravinsky), la interpreta l’Orquestra Nacional d’Alvèrnia, dirigida pel valencià Roberto Forés Veses, l’acompanya el lionès Ensemble Negracha, amb el bandoneonista William Sabatier, i la canten la canadenca Wallis Giunta i el baríton texà Luis Alejandro Orozco. La història amb llibret d’Horacio Ferrer és força espessa, amb les anades i vingudes de l’ombra de María pels ravals de Buenos Aires (els subtítols per al públic francès semblaven més aviat un treball iconogràfic que efectiu per comprendre la trama), però els acròbates de Circa i dues ballarines de l’Òpera de Lió ho situen en una estètica contemporània i vertiginosa, mentre que la veu en lunfardo d’Orozco és de les que es gaudeixen.
Si el nostre punt final és el Festival Grec, aquest es va obrir amb la peça Carrer Robadors (27-29 de juny), versió en català de la novel·la Rue de voleurs del francès d’adopció barcelonina Mathias Enard. Tota una declaració de principis amb aquesta epopeia d’un marroquí de Tànger decebut pel rumb de les primaveres àrabs i que acaba aterrant a Barcelona enmig del moviment dels indignats. La dirigeix Julio Manrique i, de moment, ja té continuïtat de l’1 al 7 de setembre a la mateixa ciutat al teatre Romea.
Aquest viatge africà del Grec passa per Tànger, Dakar, Lagos, Kinshasa, Luanda, Windhoek i Ciutat del Cap. Amb espectacles i concert que hem comentat i d’altres com Trio da Kali, Dear Winnie (Jr.cE.sA.r, KVS & NNT), Samsó (Brett Bailey), Annobón (Andrea Bel & Recaredo Silebo Boturu), 2 de noviembre, el quitador de miedos (Cía. Aïda Colmenero Dïaz), Broken Chord (Cor Jove de l’Orfeó Català & Gregory Maqoma) o Parole Due (Odile Sankara).
I potser la millor forma d’acabar és recollir els versos que s’inclouen al catàleg aquest any del Grec, un fragment de Nit de Siné del poeta i ex president senegalès Léopold Sedar Senghor (publicat originalment el 1945 al recull Chants d’ombre): “Com arriba a bressolar-nos, el silenci ritmat. Escoltem-ne el cant, escoltem com batega la nostra sang fosca, escoltem com batega el pols profund d’Àfrica en la boira dels pobles perduts”.
Visits: 145