El kilòmetre zero postpandèmia de Les Nits de Fourvière i la Biennal de la Dansa a Lió amb ‘Alarm clocks’ de Camille i Robyn Orlin

MEHDI BENKLER | El solo de Camille coreografiat per Robyn Orlin <em>Alarm clocks</em>, al setembre passat a La Bâtie-Festival de Ginebra
MEHDI BENKLER | El solo de Camille coreografiat per Robyn Orlin Alarm clocks, al setembre passat a La Bâtie-Festival de Ginebra

VICENÇ BATALLA. El calendari del desconfinament a França ha afavorit que Les Nits de Fourvière, anul·lades l’any passat, i la Biennal de Dansa, aplaçada al setembre, es posin d’acord per a una inauguració conjunta el primer de juny a mode de kilòmetre zero postpandèmia per a la cultura a Lió. Aquesta serà l’oportunitat de poder presentar en bones condicions la creació Alarm clocks, un solo de la cantant i ballarina Camille coreografiat per la sud-africana Robyn Orlin sobre el motiu de l’aigua a l’escena del Gran Teatre gal·lo-romà. Se celebren els 75 anys de Les Nuits de Fourvière, nascudes el 1946 de les cendres de la Segona Guerra Mundial amb un esperit de renaixement per l’art dramàtic, líric i contemporani. La Biennal de Dansa és la meitat més jove, amb la seva dinovena edició, i manté el seu caràcter internacional malgrat les dificultats de la situació.

En total, no menys d’un centenar d’espectacles i concerts se succeiran durant els mesos de juny i juliol a Lió als turons gal·lo-romans, però també per tot arreu a la ciutat i la seva àrea metropolitana. Primer, amb la Biennal de l’1 al 16 de juny, que organitza un cap de setmana especial i interactiu a les antigues Fàbriques Fagor de l’11 al 13. Alhora, Les Nuits redueixen de dotze a quatre les escenes per a les seves representacions fins al 30 de juliol però anuncien dobles concerts de Benjamin Biolay, Alain Souchon i Pomme i triple de Woodkid. Darrera els noms més coneguts, en dansa, en teatre i en música, trobem una oferta intergeneracional i heteròclita, amb l’accent posat en la temporada Africa2020 a França. Recorregut resumit de dos mesos de desconfinament cultural en terres lioneses amb les declaracions que ens han fet el director de Les Nuits, Dominique Delorme, i la directora de la Biennal, Dominique Hervieu. 

“Tot l’equip es troba a la vegada molt mobilitzat i treballa de forma eficaç i, al mateix temps, tot és molt tens; però és formidable de poder fer-ho”, explica alleugerit per telèfon Dominique Delorme d’una edició de Les Nits de Fourvière que cobreix el buit del 2020. “El costat positiu és l’exercici d’anar a l’essencial per preservar les prioritats i l’esperit de la Biennal”, ens contesta per escrit per la seva part Dominique Hervieu, que ha aconseguit mantenir la majoria dels espectacles previstos a la tardor passada. I ambdós han trobat natural d’unir les seves forces per compartir fins a tres d’aquests espectacles al Gran Teatre de Fourvière perquè les dates els han fet coincidir. A part de la peça d’obertura, Alarm clocks l’1 i 2 de juny, també programen conjuntament Omma (8 i 9 de juny), del franco-hongarès Josef Nadj, amb vuit ballarins africans, i Room with a view (13 i 14 de juny), del músic d’electrònica Rone i el col·lectiu (LA)Horde amb el Ballet Nacional de Marsella i les funcions dels quals al Teatre del Châtelet parisenc al mars de l’any passat es van quedar a mitges pel primer confinament.

Els 75 anys d’història del festival a Fourvière

KEN HERMANN | El cartell de l'edició 2021 de Les Nits de Fourvière, amb una foto del danés Hermann feta al mercat de les flors Malik Ghat de Calcuta
KEN HERMANN | El cartell de l’edició 2021 de Les Nits de Fourvière, amb una foto del danés Hermann feta al mercat de les flors Malik Ghat de Calcuta

Delorme explica que, de fet, no va ser fins al 18 de febrer passat quan van tenir la certesa que podrien organitzar Les Nuits i, fa escassament una desena de setmanes, que van començar a donar-hi forma. I tenint en compte les noves dades econòmiques a causa de la limitació dels aforaments per la crisi sanitària. Habitualment, els bitllets que es posen a la venda s’apropen als 190.000 i, en canvi, aquest any només en són 75.000, menys de la meitat. Però els 75 anys d’història d’un festival creat per la figura política local, Édouard Herriot, els hi proporciona la inspiració. “Això vol dir que ja ha travessat moltes coses de la història, i que sap adaptar-se”, posa en perspectiva el seu director que ho és des de fa dues dècades. “En aquest sentit, l’adaptació és molt més fàcil que als festivals de músiques actuals que únicament es poden fer amb la gent dempeus en una gran esplanada, en un parc. Nosaltres, ens trobem en un teatre, és clar gal·lo-romà, però al qual podem reduir en funció de les necessitats”.

Del voltant de 140 representacions cada any, 110 són vetllades de teatre, dansa, circ i música asseguts i, una trentena, concerts on es pot estar dret al fossat. En aquesta ocasió, per les mesures sanitàries i un aforament del 65% a l’aire lliure, tots els espectacles seran assegut. D’altra banda, l’anunci que a partir de juliol els aforaments podran ser del 100% depèn en última instància d’una decisió del prefecte que pot variar d’un departament a un altre del país. “Jo no faig pas apostes. Les faré a partir del moment en què hi hagi un decret que m’autoritzi a disposar d’un altre aforament”, afirma realista Delorme.

“Això té com a conseqüència una menor oferta i menys espectacles diferents”, prossegueix el director que ha trobat com a alternativa doblar o triplicar les jornades no solament per a les peces de teatre i dansa com és de costum, sinó també per a alguns concerts. “El que permet de rebre tot el públic, que normalment hagués vingut a una única representació amb aforament al cent per cent”.

Una Biennal amb 22 creacions

TATIANA WILLS | El cartell de la Biennal de Dansa 2021, a partir d'una imatge del ballarí estatunidenc Kyle Abraham
TATIANA WILLS | El cartell de la Biennal de Dansa 2021, a partir d’una imatge del ballarí estatunidenc Kyle Abraham

En quant a la Biennal de Dansa, Hervieu es felicita d’haver pogut conservar les 22 creacions previstes al principi. “Aplaçar la Biennal a una data posterior ens va resultar evident més que no pas d’anul·lar simplement aquesta edició”. Així, estan programats fins a 52 coreògrafs vinguts d’Europa i Àfrica. La diferència amb Les Nits és que la Biennal no compta amb un sol epicentre per a les representacions sinó d’una vintena, a part de la Maison de la Danse d’on Hervieu n’és també la directora des del 2003 provinent del Teatre Nacional de Chaillot de París. I que, fora dels espectacles a l’aire lliure a Fourvière, tota la resta es fa en sales a l’interior on l’aforament està limitat ara al 35% i, a partir del 9 de juny, al 65%. “Alguns espectacles de grans ballets, com el Ballet Preljocaj (‘El llac dels cignes’, a la tardor a la Maison de la Danse) o el Ballet BC de Vancouver no s’han pogut conservar en aquest programa més estret a causa de l’aforament reduït”, reconeix Hervieu.

Passa una cosa semblant amb Les Nuits, que aplaça al 2022 l’espectacle de teatre i màgia de Yann Frisch del qual n’és coproductor. Però recupera el del Grup Acrobàtic de Tànger & Maroussia Diaz Verbèke FIQ ! (Réveille-toi), que havia d’obrir el festival el 2020. I diferent és el cas de les representacions que han començat a l’Òpera de Lió d’El gall d’or, de Rimski-Korsakov i direcció de l’australià Barrie Kosky, en què el toc de queda encara a les 21h impedeix que es pugui projectar en pantalla gran a Fourvière tal com s’havia planificat.

Una altra col·laboració conjunta d’ambdós festivals és la desfilada de la Biennal, que obligats per la Covid aquest any se celebra únicament amb el públic de les famílies dels grups participants el 5 i 6 de juny al Gran Teatre i que serà difós per la televisió France 3 Alvèrnia-Roine-Alps. En total, dotze comparses de tota la regió acompanyades d’artistes africans sota el leitmotiv de la resiliència pujaran a escena i estaran envoltades també de marionetes gegants, una performance dibuixada, una coreografia del nigerià Qudus Onikeku i un concert de la maliana Fatoumata Diawara (padrina de la desfilada juntament amb la coreògrafa senegalesa Germaine Acogny).

Tots aquests espectacles en comú amb Les Nuits són definits per Hervieu com “una sort”. “La solidaritat i la cooperació entre nosaltres han estat una força per als nostres dos esdeveniments”. Delorme reincideix sobre aquesta associació i l’obertura conjunta l’u de juny: “serà una mica el punt d’ancoratge, el punt d’arrancada de la temporada d’estiu de festivals a Lió després d’aquest episodi sense espectacles”.

L’aigua cantada i ballada en un solo

JÉROME SÉRON | La coreògrafa sud-africana Robyn Orlin, darrera del solo <em>Alarm clocks</em> de Camille
JÉROME SÉRON | La coreògrafa sud-africana Robyn Orlin, darrera del solo Alarm clocks de Camille

Precisament, parlant de la gènesi de l’espectacle Alarm clocks aquest ha patit força sotracs. Presentat primer en versió reduïda a principis de setembre al passat La Bâtie-Festival de Ginebra, l’obra havia de formar part de la Biennal de la Dansa a finals de setembre. I, després, anar a la Filarmonia de París que n’era coproductor. Però el nou confinament de la cultura a França va fer impossible aquestes dues dates i la Filarmonia no podia reprogramar-lo degut al carregat calendari de reobertura. “En aquest moment, l’espectacle es considerava com a perdut. En la discussió que vaig tenir amb Dominique Hervieu, l’hi vaig proposar de tornar-lo a repescar”, precisa Delorme que també l’havia vist a Ginebra. Van comprar la seva part de la coproducció a la Filarmonia i, a Fourvière, es veurà una versió desenvolupada.

Damunt de l’escena, la cantant Camille en solo reprèn a capella alguns dels seus temes al voltant de l’aigua i d’altres versions per a l’ocasió coberta amb un immens vestit compost d’un mosaic de plàstics usats que es despleguen progressivament per transformar-la en La dama del llac segons la coreografia de Robyn Orlin. De fet, Orlin ha subtitulat l’espectacle: alarm clocks are replaced by floods and we awake with our unwashed eyes in our hands … a piece about water without water.

Camille, música i performer, que ja ens va encisar a Fourvière el 2017 amb el seu últim àlbum Ouï, i la iconoclasta Orlin havien treballat juntes anteriorment el 2011 en un espectacle del seu precedent àlbum Ilo veyou, a la capella del Convent dels Recol·lectes parisenc. Només hi faltarà presencialment el cor sud-africà Phuphuma Love Minus, que recupera els cants rurals dels zulús immigrats als suburbis de Durban i Johannesburg. Peró hi seran en vídeo. “Aquesta creació encara serà « post-confinament » perquè els Phuphuma Love Minus estaran presents en pantalla”, recorda Hervieu. “Espero que aquest espectacle tingui una segona vida amb tots els artistes sobre l’escena”.

La presència de l’Àfrica contemporània 

SÉVERINE CHARRIER | Els vuit ballarins africans de l'espectacle Omma, dirigit per Josef Nadj
SÉVERINE CHARRIER | Els vuit ballarins africans de l’espectacle Omma, dirigit per Josef Nadj

Aquest és un altre dels obstacles del moment, amb uns desplaçaments que encara estan restringits a nivell internacional i, sobretot, des de l’exterior de les fronteres europees. El programa de Les Nits compta amb la cantant nord-americana de jazz Melody Gardot, però que viu a París. Ocorre una cosa semblant amb el cantant israelià d’atmosferes pop-rock Asaf Avidan, que resideix a Itàlia. El problema ha provingut, per exemple, per al concert 3MA, amb el malià de la kora Ballaké Sissoko, el marroquí de l’ud Driss El Maloumi i el malgaix de la valiha Rajery. El primer és a França, però els altres dos viuen als seus països respectius. De fet, finalment el concert no pot celebrar-se en aquest format i Sissoko actuarà amb el seu vell amic francès d’intercanvis, el viol·loncelista Vincent Ségal. “Estem mirant la manera de fer-los venir, i no serà pas fàcil”, admet Delorme. “En canvi, per a l’espectacle de Josef Nadj, amb vuit ballarins africans, no tenim problemes perquè tots es troben a Europa”, afegeix el programador.

Desitgem la mateixa sort logística a la Biennal, que programa artistes de setze països africans diferents. Per a Hervieu, aquesta presència vol mostrar la renovació que s’està produint al continent. “Se sent que musical i coreogràficament alguna cosa està passant a l’Àfrica. Està relacionat amb la nova generació que s’escapa de la referència única a Europa. És un veritable viatge entre tradicions i hipermodernitat. Les seves inspiracions vénen avui d’Instagram i del món sencer, els seus balls urbans i de club també representen una gran riquesa per a la creació actual”.

En són un exemple, la degana Germaine Acogny (recent Lleó d’Or de la Biennal de Venècia) que actuarà amb el solo autobiogràfic À un endroit du début posat en escena pel franco-alemany Mikaël Serre; Qudus Onikeku amb la seva creació Re:INCARNATION, sobre l’eco actual en les músiques urbanes de l’afro-beat nigerià; o el burkinès Serge Aimé Coullibaly amb la seva creació 2020 Wakatt (la nostra època), on treballa la mirada sobre els desajustos dels cossos amb la música del francès Magic Malik. Els dos primers, d’altra banda, seran més tard al Festival Grec de Barcelona, així com la nova creació Transverse orientation del grec Dimitris Papaioannou.

Els concerts i les obres de teatre

©DR | L'anglo-maliana Sona Jobarthe, una de les poques dones virtuoses de la <em>kora</em>
©DR | L’anglo-maliana Sona Jobarthe, una de les poques dones virtuoses de la kora

Les Nuits també ofereixen la Polyphonie-Polyfolie, una òpera de l’Àfrica Central, concert de l’etnomusicòleg Camel Zekri amb el cor dels Pigmeus Aka i les orquestres de trompes dels Banda Linda de la República Centreafricana, al Museu de les Confluències. I, tot i haver-hi menys caps de cartell internacionals (Thom Yorke ha tornat a posposar la seva gira al 2022 després d’haver estat anunciat a Fourvière el 2020; Kate Tempest ha decidit d’aturar de moment les seves performances poètiques), la programació es troba ben guarnida de músics propers: els ja mencionats Benjamin Biolay, Alain Souchon, Woodkid, Pomme, Melody Gardot o Asaf Avidan, i a més Jane Birkin, Philippe Katerine, Catherine Ringer, Stephan Eicher, Trio Bernard Lubat, Thomas de Pourquery & Supersonic, Stefano di Batista, Enrico Rava, Selah Sue, Sona Jobarteh, Altin Gün, Arandel, Suzanne o Mogwai entre d’altres.

I en teatre, s’ha de destacar el flamenc Guy Cassiers amb els seus monòlegs adaptats al francès d’Antígona a Molenbeek, escrit per Stefan Hertmans i recitat per Ghita Serraj, i el Tirèsias de Kate Tempest, amb la veu de Valérie Dréville, acompanyades ambdues pel Quatuor Debussy. També l’òpera María de Buenos Aires, d’Astor Piazzola, que proposa una posada en escena sense punt de gravetat de la companyia de circ australiana Circa i la interpretació de l’Orquestra Nacional d’Alvèrnia. I Poquelin II, un condensat posat al dia del Burgès gentilhome i L’avar de Molière de la tropa també flamenca tg STAN; a més de Comprendre & Des mots sur les maux, de Sonia Bester (germana de Camille que hi ha compost la música) i la Compagnie Madamelune sobre el dolor després d’un treball amb pacients i infermer·e·s a l’hospital Massues de Lió.

L’Experiència Fagor i la xarxa europea de dansa

AYOBAMI | Els participants a <em>Re:INCARNATION</em>, del nigerià Qudus Onikeku, coreografia que després de Lió arriba al Festival Grec de Barcelona
AYOBAMI | Els participants a Re:INCARNATION, del nigerià Qudus Onikeku, coreografia que després de Lió arriba al Festival Grec de Barcelona

Per la seva part, la Biennal ha anat a buscar joves artistes en formació per organitzar del 8 al 16 de juny l’anomenada Experiència Fagor a les antigues fàbriques del mateix nom. “Vaig demanar a onze creadors que anessin a la recerca de la joventut de la metròpoli lionesa”, detalla Hervieu. “D’aquí en surten creacions amb una dimensió molt horitzontal. Partim dels desitjos i de la visió de futur d’aquests joves. Aquestes propostes artístiques inèdites són fílmiques, narratives, tecnològiques, corporals, interactives i coreogràfiques”. El resultat són unes instal·lacions que es mantindran tots aquests dies i un cap de setmana intensiu de l’11 al 13 d’accés gratuït que comptarà amb mitja dotzena de performances en aquestes grans naus, que ja han servit en diverses edicions de les Nuits Sonores d’electrònica i a la darrera Biennal d’Art Contemporani de 2019.

En paral·lel, del 8 a l’11 tindrà lloc una nova edició del Focus Danse, el fòrum internacional per a professionals de la dansa. S’esperen 900 acreditats i, degut a les restriccions d’aquest any, la trobada s’estén a una plataforma digital on es podran seguir els espectacles que es faran a les Subsistances, Les SUBS, i dialogar a distància amb els artistes. “Això ens permet de mantenir la nostra missió en favor de la difusió de la dansa amb els programadors estrangers”, apunta l’organitzadora. Una trobada que es desdobla amb el Focus Danse Europeu, una xarxa que parteix del Centre Coreogràfic Nacional de Rillieux-la-Pape, als afores de Lió, i la Maison de la Danse, que es beneficia del suport d’institucions i organismes francesos i al qual hi estan associats el Festival Grec de Barcelona, el Teatre de Lieja i el Teatre Municipal de Porto. Al SUBS, es podran veure setze espectacles en quatre dies, entre ells el solo Spiritual boy friends, de la catalana Núria Guiu, en què actua en posició de ioga, un dron al damunt i imatges iconogràfiques d’internet.

Les altres peces coreogràfiques

JUAN GABRIEL SANZ | Les cinc ballarines valencianes de la Cia. Maduixa, a l'obra <em>Mulïer</em>
JUAN GABRIEL SANZ | Les cinc ballarines valencianes de la Cia. Maduixa, a l’obra Mulïer

Un altre barcelonès d’adopció, el valencià Marcos Morau (La Veronal), ha rebut per la seva part l’encàrrec de la directora del Ballet de l’Òpera de Lió, Julie Guibert, d’imaginar durant el confinament juntament amb uns altres quatre coreògrafs un solo sota el títol Danser encore (Ballar encara). El solo de Morau es diu Love, i serà interpretat al SUBS pel ballarí de l’òpera Paul Vezin.

L’intens programa de la Biennal compta amb d’altres noms de prestigi com el grec Euripides Laskaridis (Elenit), el suís Ioannis Mandafounis (Dancing in your head / One One One), la capverdiana Marlène Montero Freitas (Mal / Embriaguez divina), els francesos Antoine Colnot, Anne Rehbinder & Amalia Dianor (Urgence), Flora Détraz (Muyte maker), Mathurin Bolze (Les Hauts plateaux), Olivier Dubois (Itmahrag; amb ballarins egipcis), Yuval Pick (Vocabulary of need) i el recentment desaparegut també francès Ousmane Sy (Queen blood).

D’altres espectacles s’hi afegeixen a la regió i es representaran durant els mesos de juny, setembre i octubre a Saint-Étienne. I, com a preàmbul, les valencianes de la Cie. Maduixa, dirigides per Joan Santacreu, són les responsables de les primeres funcions a l’àrea metropolitana a finals de maig amb Mulïer, que reuneix cinc ballarines sobre xanques explorant la identitat femenina.

El kilòmetre zero postpandèmia de la cultura en viu a Lió queda llançat per als propers mesos. I l’altre director Dominique Delorme, amb qui vam parlar per telèfon el 19 de maig, el mateix dia de la reobertura de terrasses i espais culturals a França després de sis mesos i mig de tancament, ens deia esperançat: “els hi diem a la gent que poden retornar al lligam social i tenen la possibilitat de retrobar-se, de no veure’s per videoconferència sinó de veritat, en una veritable vida. És això el que celebrem aquest any”.

 

 

Hits: 42