La frontalitat dels abusos sexuals a menors de ‘La màgia lenta’, en la pell de Marc Garcia Coté

MARIA ALZAMORA | L'actor Marc Garcia Coté, interpretant els tres personatges de La màgia lenta sobre una psicoanàlisi que revela els abusos sexuals del pacient patits quan era menor
MARIA ALZAMORA | L’actor Marc Garcia Coté, interpretant els tres personatges de La màgia lenta sobre una psicoanàlisi que revela els abusos sexuals del pacient patits quan era menor

VICENÇ BATALLA. El títol de La màgia lenta pot suggerir més aviat un espectacle de circ per a sibarites, però en realitat el text del francès Denis Lachaud i posada en escena de Pierre Notte és un al·legat contra els abusos sexuals a menors, en aquests moments en què el tema es tracta decididament en totes les instàncies. Hi va haver una primera versió original francesa, La Magie lente, estrenada el 2018 amb l’actor Benoît Giros en aquest monòleg cru i polifònic i que ja porta més d’un centenar de representacions.

Ara, hi ha una versió catalana dirigida pel mateix Notte en la pell, en aquest cas, de Marc Garcia Coté. Es va presentar durant deu dies a la sala Dau al Sec de Barcelona, a finals d’abril passat, i ja ha tingut d’altres actuacions com a Ripoll a principis de maig i a la qual vam podem assistir. A la tardor tornarà a Dau al Sec, productora d’aquesta nova versió, per continuar removent consciències. És fruit del treball de connexió entre ambdós països que promouen els responsables del Oui! Festival de teatre en francès a Barcelona, i que havien portat inicialment l’obra en la seva llengua original. Una psicoanàlisi frontal per a l’espectador.

Tot just aixecant-se els confinaments per la pandèmia i enmig d’una Festa Major que se salva en un ambient de supervivència, La màgia lenta va arribar el 7 de maig a la localitat pirinenca de Ripoll. Enmig també d’uns xàfecs, que van obligar a traslladar el pregó de la plaça de l’ajuntament al Teatre Comtal. El que va provocar que els assajos del Marc Garcia Coté, amb un equip tècnic inèdit per a l’ocasió, s’haguessin de suspendre a mitja tarda perquè el pregó es fes a cobert. Més emoció en aquesta temporada tan especial i alterada per a les arts escèniques, i la cultura en general.

De fet, la versió catalana de La màgia lenta s’havia d’estrenar inicialment al novembre passat a la barcelonina Dau al Sec però les noves restriccions per la segona onada pandèmica van obligar-ho a cancel·lar. El Marc Garcia i el director francès Pierre Notte portaven mesos preparant l’obra i dotant-la de la seva idiosincràsia mediterrània, amb traducció de Joan Casas. Els havien posat d’acord el François Vila i la Mathilde Mottier, directors del Oui! Festival i que el 2019 havien programat la versió original. La responsable de Dau al Sec i de la productora Eix 49, la veterana actriu Mercè Managuerra, en va quedar enlluernada i els hi va proposar de produir-la en català però mantenint el mateix director. De seguida, Vila i Mottier els hi van suggerir que el monòleg el fes Garcia Coté amb qui ja havien creat en francès Pas pleurer (text de Lydie Salvayre), a càrrec d’Anne Monfort, a la mateixa edició del festival del 2019. I és que Garcia Coté té la seva residència a París i pot fer de pont entre les dues llengües.

La trobada amb espectadors a Ripoll

FRANÇOIS VILA | La trobada amb espectadors després de la representació de La màgia lenta al Teatre Comtal de Ripoll
FRANÇOIS VILA | La trobada amb espectadors després de la representació de La màgia lenta al Teatre Comtal de Ripoll

Tornem a Ripoll, on no hi és Pierre Notte després que sí estigués present a les funcions barcelonines i Garcia Coté apareix sol en escena al Teatre Comtal, una taula i cinc escasses cadires. Hi ha un centenar de persones entre el públic, separades convenientment entre seients i fileres. Dins del programa Íntims-cicle històries de prop, que promou el col·lectiu SarGanTaNa, i que en condicions normals hagués agrupat els espectadors sobre el mateix escenari entorn d’aquest monòleg viu i descarnat. El que hagués provocat una sacsejada encara major. Perquè el text, en el seu original i en la seva traducció, reviu l’experiència tràgica del seu personatge per les violacions repetides del seu oncle i que la psiquiatria havia ignorat fins a aquell moment diagnosticant-lo com a esquizofrènic.

L’obra comença així, amb una altra de les veus del monòleg en la pell d’un psiquiatra que posa el cas com a exemple d’un error de diagnòstic en un col·loqui científic . La tercera veu és la del psicoanalista que acull com a pacient l’home de quaranta anys traumatitzat, que no pot evitar de tenir hal·lucinacions anant en metro de penetracions per part de la resta de passatgers. El llenguatge no estalvia cap d’aquestes imatges en una progressió de sessions en què el pacient va rememorant aquestes agressions sexuals de petit fins que acabi prenent consciència del que la societat l’havia obligat a oblidar.

El repte per a Garcia Coté no és fàcil, però se’n surt amb una gran consistència i convenciment i hi aporta la seva sensibilitat personal que fa que la peça ja tingui una altra lectura a la de la versió original francesa. “El Pierre Notte va arribar i em va dir: vinga, tornem a muntar l’obra!”, ens va comentar l’actor després de la representació en una breu trobada amb els responsables de la programació i una associació gironina de protecció a la infància. “I també em va dir que, després d’haver fet la peça tantes vegades a França, ara entenia moltes coses que no entenia quan la va començar a muntar el primer dia”.

El treball amb el director Pierre Notte

FRANÇOIS VILA | El director de l'obra <em>La màgia lenta</em>, Pierre Notte, treballant amb l'actor de la versió catalana, Marc Garcia Coté
FRANÇOIS VILA | El director de l’obra La màgia lenta, Pierre Notte, treballant amb l’actor de la versió catalana, Marc Garcia Coté

I la curiositat és que, perquè precisament el Notte no entén el català, la seva direcció es va basar de manera musical en la seva oïda perquè el dramaturg també és compositor. “Vam començar a construir aquest gran muntatge amb el ritme, amb la sonoritat. Va ser una experiència brutal veure com era capaç de donar-te indicacions de rèplica com si comprengués el català”. Així ho especifica el Garcia Coté, d’altra banda, en un vídeo gravat per a la promoció de l’espectacle on s’hi pot trobar, a més, els comentaris de l’autor del text, Denis Lachaud, i de Notte.

“La llengua catalana és molt més ràpida que la francesa; és molt més viva, molt més musical”, explica aquest últim al seu vídeo. “Per a mi, era una possibilitat formidable de trobar-me més a l’exterior del text. Perquè escoltava sobretot el ritme, escoltava la música de la llengua”. I, en aquest sentit, l’actor també era diferent. “El treball amb el Marc no té res a veure amb el que vam fer amb el Benoît Giros. Perquè el Benoît és un actor extremadament cerebral, molt intel·lectual, i necessita comprendre i desenvolupar tota una intel·ligència al voltant del text. Amb el Marc, som a la vegada en la intel·ligència però entrem més en la sensibilitat. També en  l’humor en alguns dels passatges”.

La polifonia de veus era un altre dels desafiaments per l’actor escollit, en cada cas. “Es tractava de treballar amb un actor que pogués encarnar tots aquests personatges i que pogués encarnar aquesta recerca de la veritat. La veritat enterrada, la veritat amagada, la veritat tabú, la veritat prohibida. I, poc a poc, observem sobre l’escena el desplegament d’aquesta veritat i la sortida d’aquest individu de l’obscuritat per anar cap a la llum”. A Notte, li va atraure del text de Lachaud que “és com un llarg poema, una llarga recerca cap a la veritat”.

L’escriptura de l’autor Denis Lachaud

FRANÇOIS VILA | El dramaturg francès Denis Lachaud, autor de la peça La Magie lente
FRANÇOIS VILA | El dramaturg francès Denis Lachaud, autor de la peça La Magie lente

La Magie lente (Actes Sud, 2018), conjuntament amb unes altres dues obres de Lachaud, no es va publicar fins al mateix any de l’estrena de la peça. Però la seva gestació es remunta a bastant temps enrere. El 2005, l’autor va rebre l’encàrrec d’escriure una obra sobre l’esquizofrènia i, per això, va fer estades en hospitals psiquiàtrics i va estudiar els errors de diagnòstic. Quan va muntar la peça (Mon mal en patience) amb uns estudiants d’institut d’Orleans, va decidir de deixar fora el que després seria la introducció de La Magie lente, o sigui l’exposició del psiquiatra d’un cas d’error de diagnòstic perquè la trobava massa complicada per als estudiants. I, fa una desena d’anys, va decidir d’escriure una obra sencera explicant la història del pacient.

Adoptant el model del monòleg, situa l’espectador en una doble frontalitat: com a assistent a l’obra, però també en la posició del psicoanalista que escolta les confessions cada cop més descarnades del pacient. “És l’ocasió per a l’espectador, immòbil en una butaca, de desplaçar-se”, comenta al seu vídeo Lachaud. “En el millor dels casos, quan s’aixeca del seu seient al final de l’espectacle, s’ha desplaçat respecte al que ell era. En psicoanàlisi, és a força d’anar a seure’s i estirar-se que el pacient es desplaça en la seva immobilitat. És la paraula prenent el relleu del moviment”. I, jugant amb el títol de la peça, l’autor en fa aquest pararel·lisme: “una ressonància entre la màgia de la paraula en psicoanàlisi i la màgia de la paraula al teatre”.

Els casos que han sacsejat l’opinió pública

ARXIU | Portada del llibre <em>Le Consentement</em>, denúncia de Vanessa Springora a l'escriptor Gabriel Matzneff pels abusos sexuals quan tenia catorze anys
ARXIU | Portada del llibre Le Consentement, denúncia de Vanessa Springora a l’escriptor Gabriel Matzneff pels abusos sexuals quan tenia catorze anys
ARXIU | Portada de La familia grande, de Camille Kouchner on denuncia el polític Olivier Duhamel d'haver abusat sexualment del seu germà quan era menor
ARXIU | Portada de La familia grande, de Camille Kouchner on denuncia el polític Olivier Duhamel d’haver abusat sexualment del seu germà quan era menor

Tot i que aquesta ressonància ara encara és més pertinent perquè hi ha una alliberament de la paraula en els abusos sexuals a menors. “Tampoc no és  probablement una casualitat que sigui en aquests moments en què ‘La màgia lenta’ es representi i no pas fa deu anys”, remarca Lachaud. “Potser fa deu anys, això hauria estat massa violent, no ho sé. Ja ho és bastant de violent com a text, perquè vaig decidir de dir les coses pel seu nom”.

Perquè en menys d’un any, per exemple a França, s’han publicat dos llibres en els entorns de la classe política i cultural del país que demostren que les violacions a menors a l’interior de les famílies no és exclusiu de les classes més desafavorides: El consentimiento (Grasset; Lumen, 2020), de Vanessa Springora, i La familia grande (Seuil, 2021), de Camille Kouchner. Els dos assenyalats, l’escriptor Gabriel Matzneff i el polític socialista Olivier Duhamel, intocables fins aleshores, han caigut del seu pedestal i han perdut la seva posició de poder que els convertia en intocables. A Catalunya i l’Estat espanyol, els casos de pederàstia a l’església també es denuncien més que no pas abans, i la jerarquia eclesiàstica s’ha vist obligada a donar explicacions públicament i a prendre mesures.

Per a Notte, a la versió catalana de l’obra encara es posa més en evidència el tema d’una llei dels adults imposada als infants. “Gràcies a l’obra, s’entén que es tracta d’una qüestió de la llei dels adults contra la llei dels infants. I que els infants no es poden oposar al pes d’aquesta llei dels adults. La llei familiar, la llei social, totes les lleis són lleis d’adults respecte a les quals els infants es troben desposseïts, probablement molt vulnerables i extremadament disponibles. Obeeixen a aquesta llei”. I Notte afegeix: “fa pocs mesos que, a França, s’ha entès que tota forma de consentiment no exclou pas la qüestió de la violació, evidentment”.

En aquest sentit, a França s’acaba d’aprovar una llei amb una edat mínima de consentiment sexual als quinze anys i, als divuit, en cas d’incest. A l’Estat espanyol, l’edat mínima de consentiment sexual es va apujar el 2013 dels tretze als setze anys.

Les properes representacions al novembre

ARXIU | El cartell de <em>La màgia lenta</em>, durant la seva estrena a la sala barcelonina Dau al Sec a finals d'abril passat
ARXIU | El cartell de La màgia lenta, durant la seva estrena a la sala barcelonina Dau al Sec a finals d’abril passat

No és per casualitat, d’altra banda, que Notte escrivís i posès en escena l’any passat mateix la comèdia musical Je te pardonne (Harvey Weinstein), on ell també hi actua. L’escàndol Weinstein va propiciar un moviment #MeToo que ja no s’ha aturat enlloc. I tampoc és coincidència que Notte hagi continuat treballant amb Lachaud, en el seu últim text teatral Jubiler sobre les vicissituds d’una parella d’enamorats als cinquanta anys. Obres que es representen al Teatre del Rond-Point de París, d’on Notte n’és autor associat, o a l’Off del Festival d’Avinyó, on Vila i Mottier es submergeixen per descobrir peces com l’actual i portar-les després a Barcelona.

El procès per fer de La màgia lenta una versió en català s’ha topat amb tots els contratemps de la pandèmia, però la creació ha acabat sent possible. I Garcia Coté, en aquesta improvisada trobada després de la funció a Ripoll amb espectadors, recordava que a la seva estrena a Barcelona la gent també el venia a veure al final: “tres espectadors em van esperar a la sortida per explicar-me casos personals molt forts”.

En aquestes funcions a Dau al Sec, es va comptar amb la participació per a debats posteriors de la Fundació Vicki Bernadet d’atenció a menors per abusos sexuals, l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, el psicoanalista Jaume Descarrega del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, el Col·lectiu 1 de cada 5 i l’organització Save The Children, que hi tornaran a ser a la represa al novembre proper.

El Oui! Festival, que fins ara ha celebrat quatre edicions ubicades al mes de febrer, no s’ha pogut fer aquest any a causa de les restriccions sanitàries. Però els seus dos promotors, a través de les seves productores Mise en Lumière i Barna-Bé, no han aturat la seva activitat parale·la. En el seu moment, ja es van encarregar de portar al català PompierS, de Jean-Benoît Patricot, que Jordi Vilà va traduir i dirigir com a BomberS. L’obra va estar programada durant un mes el 2019 al Teatre Akadèmia. En aquella ocasió, ja es parlava de l’abús sexual que es pot exercir sobre persones en inferioritat de condicions. El que pretén revelar, de fet, el treball psicoanalític i teatral de La màgia lenta.

 

Hits: 28