VICENÇ BATALLA. No era pas el favorit per emportar-se el Premi Goncourt 2018, però la seva història realista Leurs enfants après eux (Actes Sud) sobre el daltabaix de la classe treballadora al Gran Est de França va seduir el jurat. Amb la seva segona novel·la i als 40 anys, Nicolas Mathieu finalment arribava a fer de l’escriptura el seu mitjà de vida. I, en menys d’un any, Mathieu ha estat propulsat internacionalment fins a veure publicada, entre d’altres llengües, en castellà Sus hijos después de ellos (AdN). Era l’oportunitat per mantenir una conversa reposada amb ell a l’Institut Francés de Barcelona en una gira que també va passar per Màlaga i Madrid.
Amb traducció d’Amaya García Gallego, el treball de transmetre a una altra llengua la novel·la té en compte l’important utilització de l’argot de la part de l’autor. I hi ha una veritable part viscuda personal de Mathieu, provinent d’una modesta família d’Épinal, a la Lorena. Considerat al principi com un escriptor de novel·la negra, que va adaptar el seu primer llibre Aux animaux la guerre (Actes Sud) a la televisió, la seva segona obra adopta alguns registres del gènere però va més enllà per dibuixar una societat de províncies prop de Luxemburg als anys 90 en indrets inventats tot i que molt fàcils d’identificar com a destrossats a nivell industrial. És el quadre d’una França sinistrada. Ell, darrera les seves ulleres i la seva barba de tres dies, juga amb els seus protagonistes adolescents com si en fossin diferents alter egos.
Quantes traduccions hi ha en aquest moment del teu llibre?
“Crec que estem en 19 traduccions, encara que no totes hagin sortit”.
És l’efecte Goncourt?
“Sí, sí. Perquè abans del premi, només n’hi havien dues: a Alemanya i als Estats Units. És veritat que una vegada reps aquest premi, les portes del món sencer se t’obren!”.
I per al teu primer llibre, Aux animaux la guerre?
“No hi ha cap traducció del primer… S’ha de dir també que són llibres molt franco-francesos a priori. Hi ha moltes referències, hi ha mil detalls, i això pot inquietar, desanimar, els traductors”.
No sé si llegeixes el castellà per poder verificar la traducció. Però jo l’he llegit en francès i hi ha molt d’argot…
“S’han de trobar solucions originals. Perquè no es pot traduir literalment. S’ha de ser fidel a l’esperit, a la música, més que a la lletra”.
Fidel a la idea que tu tenies escrivint el llibre…
“I també a l’impressió produïda sobre el lector. Perquè un text també es una música. Es un ritme. La barreja de llengua sostinguda i de llengua popular, dels diàlegs, del recitatiu. S’ha de poder articular en una altra llengua per produir els mateixos efectes”.
El llibre és fruit d’un treball de recerca o has anat a buscar les idees al teu entorn de l’infància?
“És un treball difícil perquè busco un equilibri de la llengua. I s’ha d’escriure i reescriure molt per trobar-ho. Però la llengua que utilitzo a la novel·la es la meva. Vaig néixer en un entorn relativament modest i sotmès culturalment, tot i que vaig fer llargs estudis i he llegit molt. Hi ha llengües que es barregen en mi, que vénen de diferents horitzons. I que produeixen aquest estil. El qual fa anades i vingudes entre diferents nivells de llenguatge, que es val tant de la llengua de les ciències socials com de la llengua popular. És la meva llengua i és la manera com em ve”.
En el teu cas, vas créixer també en polígons de pisos de protecció oficial, on es troben alguns dels teus personatges més pobres?
“No, vaig créixer a la França que es diu perifèrica. No és pas la França de les grans ciutats, és la França de les urbanitzacions unifamiliars. Vull dir, que teníem una casa, amb una mica de terreny al voltant. I el mateix tipus d’edificacions al costat. Se la podria anomenar petita classe mitjana”.
Per exemple, per l’argot, vaig haver de buscar el significat de l’expressió cassos (casos socials, de la gent que rep ajudes de l’Estat), que pronuncien de manera despectiva els personatges més ben situats.
“En el meu cas, soc un infant a qui van mimar. Els meus pares no van fer estudis superiors, ni l’un ni l’altre, però sempre van tenir feina. Era fill únic i tot ho tenia per a mi. El meu pare venía d’una família molt nombrosa, de deu germans. I va haver de deixar els seus estudis als catorze anys, i treballar com a electricista, com a calderer i, més endavant, com a electricista mecànic. La meva mare va deixar els seus estudis als setze anys i es va posar a treballar de comptable. La meva família representa la petita classe mitjana. Era una època relativament pròspera, fins als anys vuitanta. I no em faltava res. No és pas exactament l’univers social que descric a la novel·la”.
La Lorena, com a cas social
No és pas autobiogràfic?
“En part, només. Socialment, em situaría entre els personatges de l’Anthony (petita classe mitjana) i de la Steph (alta classe mitjana). Créixer enmig d’aquest interval, em va permetre de veure els qui estaven a sota i els qui estaven a sobre”.
A nivell de regions, la Lorena també és un cas social…
“La Lorena és una d’aquestes regions que han quedat desindustrialitzades, que van perdre moltes fàbriques que havien estat responsables de la prosperitat. La diferència és que, a la meva província dels Vosges, les fàbriques no eren pas metal·lúrgiques. Eren sobretot fàbriques del tèxtil i la fusta. La fusta encara es manté una mica. Però, en general, són les regions que han patit el final de la classe obrera i la desindustrialització. I que es va traduir per efectes polítics. El Front Nacional, ara Agrupació Nacional (extrema dreta), hi és molt fort. I hi ha una gran ansietat. Durant tota la meva infància, veia el meu pare molt inquiet sobre l’atur, el futur…”.
Hi havia una por a la mundialització…
“Molt clarament. Es vivia com a un risc, molt més que no pas que com a una oportunitat. Hi havia la por de perdre el seu lloc de treball. Fins a mitjan dels anys vuitanta, hi havia la certesa que es vivia en un pendent ascendent. I que, de totes maneres, l’endemà sempre seria millor que l’ahir. Era l’herència dels Trenta Gloriosos (1945-1976). I, després, quan es va produir la ruptura tan de cop, ens vam dir que déu meu tot era molt més complicat! Una cosa que ha comportat l’establiment d’un atur estructural i, fins i tot, la pujada del racisme. També s’ha de dir!”.
I era més fàcil d’imaginar llocs ficticis que no pas de reals?
“De fet, la vall de la novel·la està reconstruïda a partir de llocs reals: hi ha una mica de la vall de la Fensch a la província de Mosel·la, hi ha una mica dels Vosges, el llac que es troba al costat d’Épinal… Ho he associat tot per fer-ne un lloc fictici, on puc fer el que vulgui. És a dir, organitzo la cronologia, la geografia. Soc lliure d’inventar l’espai novel·lesc que em convé per explicar la història que m’interessa. Si el fixo en un lloc exacte, m’hauria de cenyir a la cronologia de la desindustrialització concreta, hauria d’anar amb cura amb els desplaçaments dels personatges… Per tant, vaig crear un lloc que és fàcil d’identificar. No hi ha gaire misteri sobre on es troba, però això em deixa les mans lliures per fixar-ho com em vagi bé”.
Personatges abans que estereotips
I, a partir d’aquest espai fictici-real, distribueixes els personatges en funció de la seva escala social…
“Aquesta distribució és una realitat, que jo modifico una mica per facilitar-me la feina”.
Aquesta estructura et permet d’evocar l’ascensor social bloquejat a França.
“Potser és menys per parlar de l’ascensor social a França que per dir que, massa sovint, les històries estan plenes de romanços. S’insisteix molt sobre les històries d’èxit. Hi ha més de Rastignac (personatge de l’escriptor Honoré de Balzac) a la literatura que una altra cosa. El que m’interessava era mostrar que els nostres recorreguts vitals estan condicionats. Sobretot, per la reproducció social. Però no he volgut pas fer un llibre demostratiu, que il·lustri per la ficció veritats que es coneixen per les ciències socials. Més aviat he volgut explicar la vida dels personatges, i la meva manera d’explicar-ho està influïda pels sabers que en trec de les ciències socials. Al fer la meva ficció, tinc al cap les ensenyances de les ciències socials i m’influeixen en la idea que jo em faig de meu recorregut”.
És a dir, els personatges arriben primer abans que el condicionament social…
“Sí. Els personatges primer, la situació després. I cap ideologia, mai”.
I com et van sorgir aquests personatges?
“Sorgeixen, sens dubte, de les ferides d’adolescència que m’han marcat molt. A la meva primera novel·la (‘Aux animaux la guerre’), hi havia aquest jove que estima una noia en sentit únic. Em deia que les penes del cor, que són moments essencials de la nostra adolescència, són també bons instruments de coneixement d’un mateix i de coneixement del món. Al descobrir que la vida no sempre ens és favorable, que de vegades ens colpeja i ens fereix, s’aprèn molt. Tenia ganes de fer una novel·la d’aprenentatge, on un noi passa de la infància a l’edat adulta. I experimenta odis i amors”.
Però a la teva novel·la deixes anar un bri d’esperança, malgrat el fort pessimisme.
“Com a la vida. És molt dur, hi ha condicionaments molt forts: psicològics, geogràfics, socio-econòmics… Però sempre hi ha una paraula de llibertat per jugar. Sempre hi ha portes que queden obertes, sempre hi ha la vida per viure!”.
Si la teva novel·la fos de tesi, tots els teus personatges estarien predeterminats…
“De totes maneres, si fes una novel·la de tesi, no hi hauria pas vida possible a la novel·la. Vull dir que seria freda com un troç de metall. És el problema de les novel·les ideològiques, de les novel·les de tesi. Són unívoques. En el meu cas és una novel·la que es manté, almenys és el que jo crec, bastant ambivalent. Fins al punt que el lector la pot entendre d’un munt de formes diferents. Hi ha lectors que no tenen una visió en absolut política ni social del que hi ocorre. Just hi veuen històries d’amor entre adolescents. I això em sembla molt bé, per què no?.
De totes formes, els fills de les famílies més acomodades arriben a estudiar a la universitat…
“No només aquests, també hi ha el personatge de la Vanessa que prové d’una petita classe mitjana i que s’en surt. Però em sembla que, a la realitat, és el que passa. I com jo intento perseguir un tipus de realitat a la literatura, aquesta realitat alimenta els meus personatges”.
El miratge black-blanc-beur
I la història colonial pesa…
“Pesa molt sobre la història de la immigració a França, i les relacions entre els immigrants, els fills i sobre els que hi eren fa més temps. Finalment, el mateix personatge central de l’Anthony és un besnét d’immigrants. Es diu Casati. Però ha oblidat els seus orígens italians, perquè el racisme del pare de l’Anthony és un racisme que ha oblidat d’ell mateix que era estranger”.
I Anthony es queda a la seva ciutat, quan els altres se’n van…
“Hacime (el personatge de família marroquina), tampoc se’n va. Tots intenten de fugir. Alguns ho aconsegueixen a la primera, i n’hi ha que tornen. És el cas de l’Anthony i l’Hacime. Però els deixem als vint anys. Potser que hi faran la seva vida i que aquesta anirà bé. Potser que tornin a fracassar. Potser que se’n tornaran a anar. No ho sé pas. Però no és la lògica dels personatges, no és pas la vida. No hi ha pas lloc perquè tot el món se’n surti. A la vida, les coses no funcionen pas de la mateixa manera. També hi ha fracassos”.
El lema black-blanc-beur, utilitzat després de la victòria al Mundial de futbol del 1998 i sabent que el teu llibre va sortir just després d’un segon títol mundial el 2018, és un miratge? No s’ha pas celebrat aquesta segona victòria de manera semblant.
“És clar que és un miratge! Evidentment! Com molts fenòmens socio-col·lectius, són sempre miratges. El cas de la revista ‘Charlie-Hebdo’ (atemptats de gener del 2015) també eren un miratge, el sentiment que tots estàvem junts perquè anàvem contra el terrorisme. És una cosa que es dissipa molt de pressa. I la veritat de les relacions socials és el conflicte, la distància, són les fronteres. Però de tant en tant, perquè tot el món mira en el mateix sentit, hi ha una aspiració, una fusió nacional. Existeix, però sempre és temporal i il·lusòria. I millor! Perquè seria terrorífic que hi hagués nacions on tot el món ha d’estar d’acord tot el temps i no som més que una sola persona. Crec que és la pitjor de les coses que ens pot passar. És una onada que pot resultar feliç, però també molt regressiva. Se’ns demana de parar de pensar, per voler estar tots junts”.
La sexualitat dels adolescents
Els moments de barreges socials a la novel·la són els de la sexualitat, entre adolescents. Els joves es deixen anar més fàcilment que els adults.
“Però, això, també és temporal i il·lusori. Perquè, en les relacions amoroses, també es juguen les relacions de classe malgrat tot. En l’amor de l’Anthony per la Steph hi ha coses d’ella que l’atrauen i que provenen de la seva classe social. Hi ha un cert tipus de bellesa, de cabells, de qualitat de pell, de la roba que desitja la seva classe social. I potser per a ell també és un mitjà de voler deixar el seu món. És a dir, tot és polític, fins i tot el sexe”.
Van ser complicades d’escriure aquestes escenes de sexe?
“Sí, és realment dur perquè s’ha d’evitar quedar-se massa en el clixé. Alhora volia, com a la resta de la novel·la, que aquestes escenes fossin frontals. Abordant la realitat de cara. S’ha de trobar una llengua original per dir-ho. A l’igual que quan parlo de l’estiu, o la velocitat, volia que s’experimentessin les sensacions. Per tant, era necessari que aquestes escenes fossin excitants i trobar aquest equilibri és molt difícil”.
I posar-te en la pell d’una noia…
“Aquestes escenes van ser una preocupació bastant eminent al llibre. Aviat, em vaig dir amb el personatge de la Steph que no volia tractar-la des d’un punt de vista d’un xicot que la desitja. Que feia falta veure que és el que ella té al cor, al ventre, al cap. Honestament, me’n recordo d’haver parlat molt amb amigues, demanant-lis què significava aquest moment al principi del llibre en el qual es deixa de ser infant per convertir-se en una adolescent. Com la mirada dels homes les canvia. Quin és l’efecte. Quin sentiment d’inquietud, i també de poder, se n’extreu. En vaig parlar amb companyes: quan parleu entre vosaltres de sexe i els nois, què dieu?”.
París i les armilles grogues
Vas tenir la mateixa sensació que Steph o Anthony quan vas desembarcar a París com a estudiant?
“No són només les meves sensacions. Vaig intentar posar-me en la seva pell, d’imaginar en funció d’on vénen i qui són. Què és el que París representa per a ells. I París, per l’Anthony o la Steph, no és en absolut la mateixa cosa. És interessant de desenvolupar-ho així perquè cada francès té una relació diferent amb París. Sempre és un poder d’atracció i de repulsió. Però que no s’organitza pas de la mateixa manera. Encara es diu, a França, pugem à París. Es veu ben bé que és un cim. Com s’hi arriba, com se supera aquesta aventura. Si un arriba a fer el seu camí, o de cap manera. De quina forma un és rebutjat per París, o aspirat”.
Just després de la publicació del llibre, va esclatar la mobilització de les armilles grogues. També hi ha molta amargura, laments, ràbia anti-elits, anti-parisenca a la teva novel·la. Aquesta còlera es pot comprendre una mica a través la teva història.
“És clar, al cent pel cent. Ho he escoltat, vist i experimentat tota la meva vida. Efectivament, les armilles grogues estan en còlera i no se senten en absolut representats. Tenen la impressió que la mundialització es fa a esquena seva i sistemàticament en detriment seu. Que són sistemàticament els indiots de la farça. El meu llibre comença així: les famílies es reproduïen sobre grans murs de còlera (i Mathieu adopta una entonació especial recitant-ho)… Vet aquí la còlera! I la còlera provoca sismes, sacsejades, convulsions. Per tant, hi ha una relació dolorosa respecte la mundialització, hi ha una relació dolorosa respecte les grans ciutats. Hi ha un sentiment d’haver estat deixats a remolc del progrès. Hi ha un sentiment d’abandó, clarament.
Els meus pares segueixen vivint a Épinal, és una petita ciutat. I aquesta zona s’està convertint en un desert a nivell mèdic i econòmic. Per exemple, quan es comprova la dificultat per aconseguir cites amb un metge especialista. I encara que es tingui cotxe, perquè ja no hi ha metges especialistes. N’he fet la prova: vaig demanar una cita amb un oftalmòleg, i l’oftalmòleg de Nancy (Meurthe i Mosel·la) ja no pren nous pacients. Vaig fer una trucada telefònica a París i la persona em va respondre dient que hi havia lloc aquella mateixa tarda. Es veu ben bé que França va a dues velocitats!”.
Quan viatges per presentar el teu llibre, veus també que les coses van molt malament a fora, com a Espanya…
“Sí, i a Alemanya de l’Est. I a Anglaterra, com ha demostrat el ‘brexit’. I, també, als Estats Units, amb l’electorat de Trump. De fet, el liberalisme concentra els seus recursos allà on pot produir el màxim d’eficàcia i riquesa. Hi ha concentracions extremes de riquesa als pols més productius, a les grans ciutats, als pols de competitivitat. I, al voltant, hi ha una tendència a la desertificació. En aquest món d’eficàcia, aquestes zones s’empobreixen cada vegada més. Són fenòmens gaire bé mecànics”.
Per això, si les traduccions respecten aquest esperit encara que hi hagi argot la novel·la pot arribar a un públic més enllà del francès…
“Sí, crec que un s’hi pot reconèixer fins i tot si ve d’un altre país. Acabo d’arribar d’una gira per Alemanya, i els lectors allà m’han dit que s’han reconegut a la novel·la i s’hi han sentit identificats”.
Amb tota aquesta gira internacional, tens temps per continuar escrivint?
“Aquest estiu m’hi vaig posar una mica, però és difícil! (riures)”.
Views: 190