VICENÇ BATALLA. Durant més de mig any, tot i que el moviment encara no s’hagi acabat, els anomenats gilets jaunes (armilles grogues) van omplir cada dissabte els centres de les principals ciutats de França i van ocupar rotondes de zones perifèriques i rurals a tot el país. Un moviment de ràbia inesperat, genuïnament francès, que va néixer a les xarxes i es va estendre per tota aquella classe mitjana baixa que no arriba a final de mes i es revela contra la República de l’èxit promoguda pel president Emmanuel Macron. Sense filiació política, heterogeni, contradictori, amb durs enfrontaments amb la policia i episodis tràgics, analistes i sociòlegs continuen donant-li voltes sobre el seu significat i conseqüències.
Dos fotoperiodistes, Olivier Coret i Éric Hadj, ho van seguir pràcticament en tota la seva durada: des dels violents xocs als Camps Elisis i l’Arc de Triomf parisencs fins a aquells municipis rurals on s’organitzava una solidaritat inèdita entre persones ideològicament oposades. Le seves fotografies formaven part de dues exposicions al festival Visa pour l’Image de Perpinyà. I des de la població de la Catalunya del Nord, una de las més pobres del país, ambdós ens van explicar la seva experiència a peu de carrer.
Un, l’Olivier Coret, anava sense cap mena de distintiu visible ni protecció especial. Preferia ser anònim, amb la seva càmera fotogràfica i intentant no ser identificat ni com armilla groga ni com agent policial. L’altre, Éric Hadj, sí que s’identificava com a periodista i anava amb casc i mascareta i això no l’hi va evitar de resultar ferit en diverses ocasions i perdre el seu equipament. Les relacions amb la policia i els manifestants eren sovint tenses, els primers perquè podien requisar el material i els segons per la seva desconfiança davant dels periodistes i els moments de major confusió en què una càmera també podia ser objecte de la ira.
Els dos tenen en comú, de totes maneres, que treballen per lliure per a agències, van intuir el moviment des del principi i van acabar sent els referents gràfics de tota la seqüència per als setmanaris Le Figaro Magazine, en el cas de Coret, i Paris Match, en el de Hadj. L’exposició del primer s’anomenava, sòbriament, Gilets jaunes; la del segon, amb un joc de paraules, Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, armilles grogues, diumenge. I van ser els escollits pel director del certamen, Jean-François Leroy, per mostrar amb una quarantena de fotos cadascun i de forma cronològica un fenòmen que va agafar desprevinguda la classe política francesa i l’opinió pública internacional.
Perifèria versus centre
“Tinc la impressió que a les armilles grogues no se les pot categoritzar”, afirma després de tots aquests mesos un pacient Coret que intenta mantenir una neutralitat respecte el moviment malgrat que això no l’hi impedeixi ser crític amb la realitat. “El que jo dic és que les armilles grogues són els francesos menys els francesos dels hipercentres de les grans ciutats. És, per això, que es fa difícil de definir-los. Perquè són francesos en tota la diversitat d’un país”.
I aquí radica també la dificultat en centrar-se en una sola figura com a líder, a qui se’l pugui identificar gràficament. “Sé que els mitjans de comunicació necessiten simplificar i han de disposar d’icones i símbols”, raona Coret. “Però no crec que es pugui resumir aquest moviment amb una icona. Sí que hi havia líders però la pregunta és si representaven de veritat el moviment. No ho penso pas. Cada líder representava una part d’ell, tot i que cap d’ells el representava en la seva totalitat”.
De fet, el que més cridava l’atenció gràficament era el color groc. “A nivell estètic, des d’un punt de vista iconogràfic, el color de l’armilla era molt fort”, reitera el fotògraf. “Perquè és un color únic, és fluorescent. Per altra part, en una manifestació sindical o política les pancartes són totes més o menys les mateixes. Hi ha una direcció, amb una pancarta davant. No era el cas de les armilles grogues. Hi havia milers de pancartes diferents, i tot tipus de consignes. La forma es troba amb el fons per donar aquest sentiment d’heterogeneïtat”.
La lluita pel poder adquisitiu
Per ser precisos, el moviment es va originar en la propietària d’una boutique per internet de cosmètics, Priscila Ludosky, que va llançar una petició per la xarxa el maig del 2018 per demanar una rebaixa en els impostos dels productes bàsics i salaris menys alts per als responsables de l’Administració i els polítics. Es prefigurava una lluita pel poder adquisitiu i un malestar contra el poder polític que constituïen les reformes a marxes forçades d’Emmanuel Macron, escollit el 2017 com a centrista amb els vots de l’esquerra i que va conformar un Govern de dretes.
L’acte u de tota la mobilització, el 17 de novembre de 2018, es va desencadenar per la nova taxa sobre la gasolina entre les mesures per a una transició ecològica que va enutjar els automobilistes que estan obligats a utilitzar el seu vehicle per desplaçar-se a la feina perquè no viuen als centres millor equipats de les grans ciutats i que resulten més cars en habitatge. A partir d’aquí, les consignes es van anar ampliant i la tipologia dels manifestants també.
“El moviment va néixer a les xarxes socials, amb gent que no es coneixia, no tenia un partit comú”, recorda d’aquest inici l’expressiu Hadj fill de pare algerià i mare espanyola. La conversa es fa en castellà. “La part bona de l’efecte de les armilles grogues és que, en alguns pobles on les persones no es coneixien i no es parlaven entre elles, ara ja es coneixen i saben com es diu el veí. Perquè, a França, hi ha menys solidaritat que a Espanya”. Una raó que es pot explicar perquè a l’Espanya, amb un atur molt major i pitjor protecció social, no hi ha moviments semblants més sovint i quan apareixen els indignats la reacció és pacífica.
La violència als Camps Elisis i l’Arc de Triomf
Respecte a la violència, que va donar la volta al món perquè a més es produïa en llocs emblemàtics per al turisme, aquests fotògrafs en donen fe. “No m’esperava que, setmana rere setmana, hi hagués violència policial, que els manifestants trenquessin les botigues, es cremès tot”, comenta d’aquells moments Hadj. “Porto vint-i-cinc anys cobrint manifestacions i he vist baralles, he vist coses molt violentes. Però cremar sistemàticament tot el que et surti al pas, és la primera vegada: la crema de cotxes, camions, botigues… Normalment, trenquen les botigues i roben, però no les cremen!”.
Ho explica algú que, l’any 2007, ja va presentar una primera exposició a Visa pour l’Image sota el títol A 20 kilòmetres de la Torre Eiffel sobre les condicions socials que van fer esclatar els disturbis dels joves als suburbis el 2005 originats a Clichy-sous-Bois. Llavors, es cremaven cotxes però era a la perifèria. No al centre de París.
Un altre precedent, una mica més llunyà i del qual l’any passat se celebrava mig segle, és el del Maig del 68. Hi ha similituds i diferències amb aquella revolta en plena època de De Gaulle iniciada pels estudiants i rematada per una vaga general. Tot i que, en aquella ocasió, se sumaven forces llibertàries i d’esquerra contra una concepció de la societat jeràrquica i obsoleta. Actualment, el capitalisme ho engloba i asfixia tot. Hi ha un moment, al tercer acte de l’u de desembre, en què la violència assoleix un paroxisme entorn l’Arc de Triomf.
Coret era en primera línia: “no se sabia ben bé si les forces de l’ordre aconseguirien aguantar enfront dels manifestants perquè, clarament, es trobaven amb pocs agents. No soc ni pro ni contra la policia, però ho vaig passar malament per ells perquè els hi queien els pavès a sobre… Sí, com al Maig del 68, però en aquell moment la policia responia molt més ràpid. Potser estaven menys equipats, però se sentien menys observats pels mitjans de comunicació. Vaig tenir la impressió que hi podria haver un daltabaix”.
I, com al 29 de maig de 1968 quan Charles De Gaulle va fugir espantat a Alemanya per tornar a França 24 hores més tard amb ganes de revenja, aquest u de desembre de 2018 a l’Elisi també es va dubtar. “Després, vam saber que l’Executiu no sabia realment què podía succeir”, continua Coret. “I es va arribar a plantejar l’evacuació del president Macron de París”.
L’incendi del Fouquet’s
Hi va haver un segon moment de paroxisme, simbolitzat en el saqueig i incendi del famós restaurant Fouquet’s als Camps Elisis. Va ser el 16 de març, a l’acte 18. El Fouquet’s pateix l’estigma d’haver estat el lloc on l’expresident Nicolas Sarkozy va celebrar la seva victòria electoral el 2007 amb algunes de les majors fortunes de França traint-se la primera nit com a cap d’Estat per a tots. També van patir atacs les botigues de luxe Bulgari, Longchamp o Louis Vuitton, però el Fouquet’s en flames quedarà per a sempre més gravat en l’inconscient de les armilles grogues.
“En aquell moment, ens preguntàvem perquè la policia no intervenia”, segueix explicant Coret. “Després, vaig saber que utilitzaven l’antiga doctrina. És a dir, contenien els manifestants, i avalotadors (sovint els anarquistes tapats ‘black blocs’) que ja no eren armilles grogues, en un perímetre precís. I no intervenien al seu interior, per risc que hi haguessin morts. Es tracta de la doctrina ‘zero morts’, que s’aplicava sota l’Executiu socialista de Lionel Jospin (1997-2002)”.
Desgraciadament, morts en va haver. Tot i que fos indirectament. Se’n compten onze, la majoria a causa d’accidents de trànsit a les barreres aixecades a les carreteres. I, en un cas, per una granada lacrimògena de la policia que va anar a parar a l’interior d’un pis a Marsella i va matar una dona gran. A més, hi ha el cas por aclarir de Steve Maia Caniço a Nantes a la Festa de la Música, al juny. I hi ha els nombrosos ulls perduts per part de manifestants per llançaments de pilotes de goma (LBD 40). L’actuació de la policia ha estat motiu de controvèrsia, personificat en la figura del ministre de l’Interior, Christophe Castaner.
Danys col·laterals per als fotoperiodistes
El testimoni dels nostres dos fotògrafs també varia en funció de l’instant i la situació. Hadj explica que a l’acte dos, el 24 de novembre, “la policia va aplicar una repressió total amb camions d’aigua abans que els manifestants no tiressin cap objecte”.
Més tard, en la successió de convocatòries, ell mateix ha estat subjecte de tot tipus d’incidències. “També he resultat ferit i no hi he pogut anar tots els dissabtes. Una vegada, els manifestants em van tirar una pedra al peu i no podia caminar. Això et fastigueja deu dies. Tornes i t’emportes un cop als braços, i no pots fer anar bé la càmera. També he perdut tot el material, a causa de la pintura. M’ha costat 6.000 euros. Després, he comprat un material més barat d’una altra marca. M’he hagut d’adaptar a les manifestacions, amb càmeres que abans no sabia manipular”.
Ho passaven encara pitjor els equips de televisió, que en el cas de la privada d’informació en continu BFM només podien treballar amb un servei de protecció especial. Es pot comparar això amb els conflictes bèl·lics al món que ocupen la majoria de les exposicions a Visa pour l’Image? No, segons reconeixen els nostres dos fotògrafs.
“Aquí, al festival, m’he trobat amb un col·lega sirià (Abdulmonam Eassa) que em deia que no es podia fer una comparació perquè, quan ell sent l’olor de gas lacrimogen en una manifestació, té la sensació d’estar en un país en pau”, assevera Coret. “Al seu país, no és pas gas lacrimogen el que reben els manifestants sinó bales reals o bombes”. Això no vol dir que Coret no conegui les zones en conflicte perquè el 2004 també va ser al festival amb l’exposició Israel/Palestina: al peu del mur, sobre la construcció d’aquesta barrera de separació, i al maig passat va anar a fotografiar la vida a Kosovo vint anys després de la guerra.
En tot cas, assenyala que una vegada passat aquest inaudit 16 de març i amb el relleu del prefecte de policia de París Michel Delpuech per Didier Lallement a les Companyies Republicanes de Seguretat (CRS) s’hi van sumar la Brigada de Recerca i Intervenció (BRI) i la Brigada Anticriminalitat (BAC). “Aquestes unitats no coneixen res en manteniment de l’ordre perquè estan especialitzades en la intervenció, en la detenció en flagrant delicte. I van ser aquests cossos els més perillosos i els que van causar danys, sobretot en la pèrdua d’ulls”.
La convivència a les rotondes
En aquest sentit, ambdós fotògrafs van decidir en un moment determinat allunyar-se de la capital per anar a prendre-li el pols a aquestes zones semi rurals on el moviment es vivia de forma más constant. “L’ambient fora de París era diferent, era molt menys violent”, evoca Hadj. “Era gent de petites poblacions que es posaven d’acord entre ells i resultava moltíssim més simpàtic. L’única violència que hi havia era quan venia la policia i trencava les tendes de campanya i les taules on menjaven. Però, al cap d’una hora, ja tornava a estar tot muntat”.
“Al departament de l’Orne, a Normandia, vaig veure una rotonda on els responsables eren un electricista i un advocat”, posa com a exemple Coret d’una lluita en la qual confluïen estrats socials distints. “L’advocat era un militant de drets humans i volia ajudar les armilles grogues”. Aquesta era la força i, de vegades, també la debilitat de la mobilització. “A Saint-Étienne-du-Rouvray, prop de Rouen a Normandia, en una altra rotonda molt gran cada grup controlava una part d’aquesta rotonda. A l’esquerra, hi havia més aviat l’extrema esquerra; a l’altre costat, podía haver-hi jubilats modestos més aviat de dretes. I, entre ells, no es barrejaven massa”.
El primer test per comprovar quina incidència ha tingut aquest fenòmen en les orientacions polítiques dels ciutadans, es va tenir a les eleccions europees del 26 de maig. Un altre cop, es va tornar a imposar l’extrema dreta de l’ara anomenada Agrupació Nacional de Marine Le Pen (abans Front Nacional) amb un 23% dels vots. El va seguir el partit macronista Els Republicans en Marxa amb un 22%. El president francès va perdre la seva aposta de superar Le Pen. Però el panorama de l’esquerra va ser encara més desolador, amb una multiplicitat de candidatures on només se salven els ecologistes que van rondar el 14%. També és veritat que, a les europees a França, la gent vota molt poc. En aquesta ocasió, escassament el cinquanta per cent. Una altra cosa seran les municipals del març de l’any que ve.
“No cal oblidar que, a França, es vota de mitjana en un 25% per l’extrema dreta”, precisa el mateix Coret. “No ho vaig comptar, però a les rotondes hi podia haver potser sí un 25% de gent que vota l’Agrupació Nacional. No he comprovat una diferència entre el vot dels francesos i el de les armilles grogues”. Per ell, els manifestants “són diferents, però els problemes són reals”. Un altre element que sorprendrà sobre el que explica Coret és que, en aquests campaments, “hi havia gent que bevia molt”. “Els morts a les barreres es deuen, segurament, a l’alcohol. Perquè hi havia molt nerviosisme. No se’n parla molt, però és el que passava. A l’abril, en una de les rotondes, vaig veure que la regla d’or és que no hi hagués alcohol”.
D’un Macron a un altre
Enfront d’ells, s’erigia un president que fins llavors semblava adreçar-se a ells com si el país fos una start-up, un territori ple d’oportunitats per triomfar tal com ironitza Coret. I el debat nacional que es va llançar el gener no va contribuir tampoc a canviar aquesta imatge. “A les armilles grogues no els va pas calmar la idea d’un gran debat, que es feia en pobles on estava prohibit d’accedir-hi. I on s’escollia la gent a dit i estava ple d’alcaldes, amb Macron enmig com a una estrella”.
L’actitud de Macron, en aquest nou curs, sembla molt diferent en un acte de contrició cert o simulat (Time Magazine). I la lectura que es pot fer d’això és que les armilles grogues, encara que hagin perdut manxa, ha aconseguit part de les seves intencions. Almenys, en quant a l’actitud del Govern. “Les armilles grogues han guanyat una lluita”, afirma Coret. “En aquests moments, hi ha un president que es presenta com algú social, que es mostra modest. Ja no apareix com el cap d’una empresa ultraliberal, sinó com algú que està a prop dels francesos”.
I Hadj coincideix amb aquesta apreciació: “l’efecte de les armilles grogues ja ha passat una mica. Perquè la majoria de les coses importants que volien aconseguir, les han obtingut: l’abandonament de la taxa de la gasolina, l’augment de les pagues de jubilació… Una altra cosa és que, a mesura que et van concedint reivindicacions, en demanis més”. Entre altres, el Referèndum d’Iniciativa Ciutadana (RIC) per poder intervenir sobre les lleis del país i fins i tot revocar el president.
La reacció dels visitants amb aquestes dues exposicions no és la mateixa que amb la majoria de les altres que revelen conflictes bèl·lics més difícils de situar al mapa. Per això, el contacte amb el públic és més directe. El tercer i últim dissabte del festival (14 de setembre), un grup d’armilles grogues van acudir a l’exposició de Coret al convent dels Mínims per manifestar-se pacíficament davant de les seves fotos. Se suposa que aquest és el major reconeixement que pot obtenir un fotoperiodista.
Visits: 310