VICENÇ BATALLA. Ha hagut d’esperar fins a Le Ghetto intérieur (P.O.L., 2019), finalista del Premi Goncourt, per cridar una mica més l’atenció com a escriptor després d’anys d’una autobiografia més aviat confidencial. Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) s’ha guanyat fins ara la vida fonamentalment com a guionista de cinema, al costat de realitzadors com Cédric Klaplish, malgrat que ell també hagi dirigit. Exiliat a França amb els seus pares argentins a causa de la dictadura quan només tenia onze anys, la seva vida i la seva identitat van quedar per sempre dividides entre les seves arrels sud-americanes i la seva formació literària francesa. Un exili com a un viatge de tornada de la seva família jueva originària d’Europa de l’Est, que el va portar a imaginar quina havia estat la raó de la culpabilitat i el silenci del seu avi Vicente Rosenberg qui, arribat a l’Argentina el 1928, havia deixat enrere la seva mare i el seu germà a Varsòvia i no els tornaria a veure mai més, eliminats pels nazis. És el silenci que forma aquest gueto interior, sobre el qual es projecta Amigorena creuant els dos exilis.
I és el seu cosí cinc anys més gran Martín Caparrós, escriptor a la seva vegada i gran viatger entre Buenos Aires i Madrid, qui n’ha fet la traducció al castellà que serà publicada al juny per Random House com a El gueto interior (i en català per Edicions 62). Es tanca el cercle, però no pas la literatura d’una família que es nodreix d’aquestes anades i tornades inesgotables. A la Festa del Llibre de Bron, al costat de Lió i en companyia de l’aragonès Manuel Vilas (Ordesa, Premi Femina estranger 2019), vam poder parlar amb Amigorena entre signatura i signatura. Ho vam fer en francès perquè, tot i que el caràcter hispànic ens apropi, aquesta és la llengua literària d’aquest home que intenta de callar per les paraules.
No devia pas ser fàcil de posar-se en la pell del teu avi? Va ser dolorós?
“No va ser pas una escriptura dolorosa. Potser va ser menys dolorosa que d’altres llibres perquè hi ha més ficció. Vaig conèixer poc el meu avi, va morir quan jo tenia set anys. Vaig sentir més aviat plaer treballant més amb la imaginació que amb els records. Al llibre, hi ha tota mena de mitjans que s’utilitzen d’una manera clàssica per fer ficció: els personatges, els diàlegs… Això no va ser pas difícil. Després, el dolor i el silenci del meu avi és evidentment el meu silenci, del qual jo parlo. La relació amb el llenguatge, la dificultat de fer sortir les paraules prové d’un dolor que m’és propi i, alhora, és un dolor sobre el qual treballo des de fa molt, molt de temps”.
Eres conscient que t’identificaries amb ell?
“Sí, sabia que parlaria d’un silenci que és una cosa compartida. Que l’hi pertany potser, però que em pertany segurament. Feia falta, a la vegada, que jo m’identifiqués amb ell encara que jo l’identifico també amb mi. És un treball en els dos sentits. El que dic és que ho és una mica en relació al passat. No escric en absolut intentant ser fidel al passat. Escric dins d’una recerca, una sinceritat, dins l’eco que hi ha entre el passat i el present. M’identifico amb ell, però sé que l’he modificat perquè es converteixi també en mi.
I, per aquesta raó, és més fàcil de fer una ficció d’algú que no siguis tu mateix?
“No, perquè penso que faig la mateixa cosa. Quan escric sobre mi mateix, per exemple en el meu anterior llibre ‘Les Premières fois’ (Les primeres vegades), escric sobre el meu jo adolescent. I el meu jo adolescent també ha desaparegut, potser ha desaparegut tant com el del meu avi. Finalment, també faig servir eines de ficció. Diguem que, en aquest cas, la voluntat era una mica més clara. No sé pas per què però tenia ganes de permetre’m coses que possiblement també hi són en els altres llibres, però ocupen menys d’espai. O, simplement, em costa més d’escriure un diàleg de mi amb un amic quan tenia disset anys que escriure un diàleg del meu avi amb un amic seu en una època que no he conegut i en un lloc que no he conegut… Però s’escriu també per aprendre a escriure. Per tant, no excloc que després d’haver utilitzat més eines de ficció a ‘El gueto interior’ els pròxims llibres del meu corpus principal on el narrador porta el meu nom també tinguin més ficció (riures)”.
Les trampes de l’autoficció
Perquè no estàs d’acord quan se t’identifica amb l’autoficció?
“L’autoficció no m’agrada en absolut, perquè mai no he entès aquesta especificitat. Es parla molt a França d’autoficció, i d’entrada no es pot parlar de teoria d’autoficció perquè el mateix terme va ser abjurat pel seu inventor (Serge Doubrovsky). No veig pas què hi ha de diferent en l’autoficció de Proust, Joyce o fins i tot Sant Agustí. Quina és la especificitat? Mai no l’he trobada. A part que, a l’autoficció, hi ha alguna cosa que em molesta molt i és que molt sovint inclou els mitjans de comunicació. Hi ha un pacte que es fa entre l’autor i el lector, però que es certifica per una cosa que es diu en un altre lloc. I mai no he entès com un escriptor podia sentir el plaer de fer-ho. I el lector el plaer de llegir-ho. Potser és una cosa de la postmodernitat. Un pot escriure un llibre explicant un trauma terrible de la seva infància, sense mai dir que és un mateix, o el seu pare, o la seva mare, i sense fer una referència molt clara al que va passar. Però s’escriu un llibre i es va a la ràdio i a la televisió només per dir que tot això és veritat i que ha ocorregut realment. Aquest tipus de lectura em sembla molt estrany perquè se surt de la literatura”.
Quan fas el teu treball com a guionista, i també com a director, no hi ha pas el risc d’estar molt més exposat que a la literatura? He llegit que treballes per a les teves novel·les molt d’hora al matí i, a la tarda, treballes en els guions. Com arribes a fer la diferència al teu cap?
“És molt, molt diferent. Perquè la literatura és un treball sobre la llengua. Són les paraules que esdevenen el material, amb el qual s’ha de lluitar. El treball del matí és d’escriure algunes línies, però sobretot de corregir línies escrites la vigília o els dies que han precedit. Es tracta realment de buscar les paraules. A la tarda, és un treball que no té res a veure amb les paraules. És l’escriptura, però no hi ha pas llenguatge. El llenguatge que serà interessant és el cinematogràfic, reflexionant sobre què serà la pel·lícula al rodar-la o muntar-la. El cinema sempre ha estat el meu ofici. Sempre m’he guanyat la meva vida amb això. És diferent de la literatura. Mai em vaig plantejar de guanyar diners escrivint llibres. Per tant, al matí sacralitzo una mica un art, que és la literatura, i a la tarda treballo per a una indústria que permet de fer coses molt divertides, molt simpàtiques, i de tenir una vida agradable. Peró que no m’implica en absolut de la mateixa manera”.
Culpabilitats i identitats
Per retornar a El gueto interior, amb coses molt més personals, quin grau hi ha també de culpabilitat sobre tu mateix quan escrius sobre la culpabilitat que ressent Vicente?
“Hi ha una part de culpabilitat, que és la culpabilitat que jo puc sentir d’haver marxat de Sud-amèrica en el moment de la dictadura. Es pot dir que hi ha alguna cosa que s’assembla a la culpabilitat del meu avi. Però no és pas de la mateixa naturalesa. M’ha intrigat de ressentir que en el viatge del nostre exili retornem a Europa, quan tots els meus avantpassats van marxar en un moment o l’altre d’Europa cap a Sud-amèrica. Tret d’una petita part, perquè tinc una mica de sang índia”.
Índia de l’Argentina?
“Sí, ameríndia. Però, sinó, es tractava d’un viatge de retorn. I, en aquest viatge de retorn, hi havia també una petita part de culpabilitat. Era massa jove per implicar-me en política als anys setanta, però si més no hi ha culpabilitat”.
Al llibre hi ha la qüestió de la identitat. Ets sents més jueu després d’haver escrit la novel·la?
“No em sento pas més jueu, però em sento en la definició que dono del que és jueu. I és no cessar mai de posar-se la qüestió de que és voler ser jueu. Potser, sí, aquest llibre no m’ha donat en absolut la resposta sobre la meva identitat jueva, però m’ha donat ganes de fer-me encara més preguntes. I, doncs, potser de ser més jueu”.
I et fas la pregunta fins a quin punt ets francès o argentí?
“Sempre m’he fet aquesta pregunta. No m’agrada gens quan se’m presenta dient que soc un escriptor franco-argentí, perquè soc un escriptor francès. Escric en francès, és la meva sola llengua d’escriptura. I, alhora, quan faig d’altres coses com menjar carn o mirar un partit de futbol només soc argentí. No soc de cap manera francès. Però bé m’agrada fer les dues coses. M’agrada al matí escriure en tant que escriptor francès, menjar carn en tant que argentí, i després fer d’altres coses i evidentment amb un munt d’altres identitats. És això el que reivindica una mica el llibre: i és que una identitat és una cosa en moviment. I no és pas una cosa tancada. Des del moment en què es tanca, com el nazisme ho va fer per als jueus o com es fa avui en dia de vegades per als àrabs o els estrangers a França, al atribuir-lis una identitat destinada justament a prendre la vida, a prendre la llibertat”.
Una traducció al castellà transatlàntica
Martín Caparrós, el teu cosí, és qui n’ha fet la traducció al castellà. L’hauries pogut fer tu mateix?
“No, jo no hagués pogut. Martín ja havia escrit un llibre (‘Los abuelos’, 2018, únicament distribuït entre família i amics) que parlava dels seus avis. Parlava de tota la vida dels seus dos avis, el patern i el matern. És un llibre que s’atura en el moment en què ell va néixer i aquestes dues persones esdevenen els seus dos avis. I, en aquest llibre, hi ha una vintena de pàgines que parlen d’aquest moment del nostre avi (matern) en comú, Vicente Rosenberg. Quan rep les cartes de la seva mare reclosa al gueto a Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial i ell és a Buenos Aires. L’hi vaig dir que, a partir d’aquestes pàgines, escriuria un llibre que explicaria només aquest moment de la vida del nostre avi. I és bastant simpàtic perquè el vaig escriure, el va llegir i em va dir que tenia ganes de traduir-lo. Per tant, això fa donar una volta completa”.
De fet, no tens pas molts llibres traduïts al castellà.
“De moment, només n’hi ha un: ‘Des jours que je n’ai pas oublié’ (‘Aquellos días que no olvidaré’, Editorial Funambulista-2015, aproximació lliure sobre la seva relació amb la seva primera esposa Julie Gayet). En canvi, l’editor que publica ‘El gueto interior’ en castellà n’ha comprat uns altres dos: ‘Le Premier amour’ (El primer amor) i ‘Une enfance laconique’ (Una infància lacònica), el meu primer llibre. Intento fer-li canviar d’opinió sobre aquest segon i que sigui ‘La Première défaite’ (La primera derrota). Amb ‘Le Premier amour’, són els dos capítols de la quarta part, ‘Une maturité coite’ (Una maduresa impassible), del meu projecte”.
A part del castellà, hi ha d’altres traduccions previstes de El gueto interior?
“Crec que la primera traducció serà la castellana. Al setembre, apareixerà en alemany, en grec, en italià… En total, hi ha una quinzena de països”.
Si la traducció de Caparrós ha de servir també per vendre’l a l’Argentina, tens ganes que et llegeixin en castellà allà?
“Sí, en tinc ganes. No forçosament aquest llibre… Vaig fer una cosa una mica estranya. Vaig començar a publicar el 1998, tot i que havia començat a escriure el 1992. D’això fa més de 25 anys. He publicat a trossos. Hi ha crítics que han parlat dels meus llibres des del primer i que comprenen el projecte. Hi ha la revista ‘La Matricule des Anges’, que ha fet un treball bastant extens sobre el conjunt de l’obra. Però tinc ganes que hi hagi lectors que comencin a llegir potser d’una altra manera, sabent de seguida que es tracta d’un sol llibre. Perquè, per a mi, és un sol llibre”.
Et poses plaços per acabar amb aquesta obra?
“Durant molt de temps vaig creure que cap a aquest moment de la meva vida, cap als seixanta anys, hauria acabat. I que seria un home tranquil… Bé m’agradaria acabar, m’agradaria arribar al final. Evidentment, vaig pensar en l’estranya possibilitat que seria acabar-ho morint. Però com Proust ja ho va fer, això seria una última còpia una mica macabra… Sempre vaig pensar que un día arribaria al final d’aquest projecte i, després, escriuria només poesia o textos purs”.
I no en castellà?
“En castellà, no. Penso que seria incapaç d’escriure en castellà. Puc escriure guions, precisament, però no pas literatura”.
Obra literària
(publicada integralment a P.O.L. Éditeur)
Une enfance laconique (1998)
Une jeunesse aphone. Les premiers arrangements (2000)
Une adolescence taciturne. Le Second exil (2002)
Le Premier amour (2004)
1978 (2009)
La Première défaite (2012)
Des jours que je n’ai pas oublié (2014)
Mes derniers mots (2015)
Les Premières fois (2016)
Le Ghetto intérieur (2019)
Projecte de 6 parts autobiogràfiques (6 anys cadascuna):
1ª part (1962-1968): Une enfance laconique (Le Premier cauchemar i La Première lettre)
2ª part (1968-1974): Une jeunesse aphone (Les Premiers arrangements i a l’espera la 1ª part Le Premier exil)
3ª part (1974-1980): Une adolescence taciturne (Le Second exil i Les Premières fois)
4ª part (1980-1985): Une maturité coite (Le Premier amour i La Première défaite)
5ª part en espera: Une vieillesse discrète (Le Premier silence i L’Autre silence)
6ª part en espera: La Septième partie
Annexes
1943: Le Ghetto intérieur
2003: Des jours que je n’ai pas oublié
2086: Mes derniers mots
En espera: 1780, 1983, 2005 i 2008
Visits: 176