La cultura, en quarantena i a l’estocada

JULIE BRUSLEY | Un dels concerts populars al pati de la Cinémathèque de Tolosa al Cinélatino 2019
JULIE BRUSLEY | Un dels concerts populars al pati de la Cinémathèque de Tolosa al Cinélatino 2019

VICENÇ BATALLA. Entre les pròximes convocatòries a les que havíem d’assistir com a parisBCN, hi havia els Rencontres de Toulouse Cinélatino la segona quinzena de març. Segurament, la trobada de referència per al cinema llatinoamericà a Europa on no només es presenten pel·lícules sinó que es busca finançament per a nous projectes enmig d’un ambient popular hereu d’aquest esdeveniment que es va iniciar als anys vuitanta amb exiliats de les dictadures sud-americanes. I que se segueix fent, amb la històrica Cinémathèque de Tolosa de Llenguadoc com a epicentre, gràcies a la col·laboració entusiasta de desenes de voluntaris. El president del certamen, Francis Saint-Dizier, metge ell mateix, s’ha vist obligat a anul·lar-lo totalment malgrat que en un inici encara s’intentava com a mínim conservar les projeccions. I encara que fos sense convidats internacionals, sense competició ni jurat, sense els habituals concerts gratuïts, sense la cantina per a tots els participants. Al final, fins i tot aquesta versió reduïda ha estat impossible a causa de les mesures del govern francès, per combatre el coronavirus, limitant les reunions a tot el país a un màxim de cent persones.

Aquest és només un dels milers de casos de cancel·lacions que s’estan produint en el món de la cultura a França, a Catalunya, a Espanya, a Europa, a tot el planeta. De programacions especials un cop l’any, però també de programacions regulars durant tota la temporada. Una catàstrofe per al sector econòmic que resulta sempre el més precari i que, a l’hora de tornar a aixecar-se i rebre ajudes, és l’últim de la fila. I això que aquestes línies les escric des d’un país amb una sensibilitat especial com és França. En aquest altre circuit, no hi ha corporacions ni entitats financeres a qui socórrer per temor a que deixin d’actuar perquè no hi poden treure rendiment, perquè no poden especular. Aquí hi ha gent que treballa tot l’any per un projecte que arribi al màxim de persones possibles única i exclusivament per la satisfacció de difondre cinema en sales, música en viu, arts escèniques, arts plàstiques, llibres… Aquell patrimoni immaterial que la majoria de les vegades no es pot quantificar en termes de capitalització, però que sense la seva existència ens faria a tots ser encara més individualistes, insolidaris, amargats i ignorants.

És alguna cosa que els polítics consideren que s’ha de salvar, com els bancs? A més, evidentment, dels serveis públics d’educació i la sanitat? O potser és una oportunitat de treure-se’ls de sobre per incòmodes, crítics i ingovernables? Aquesta és la temptació, sobretot en una època de pandèmia nacionalista mundial.

A la ciutat on visc, a Lió, i coincidint amb les eleccions municipals a França, una setantena d’associacions, petites empreses i mitjans de comunicació independents han signat una crida perquè els candidats es mullin davant d’aquesta alarmant situació. Una d’elles, Arty Farty, organitza al maig les Nuits Sonores que és el més semblant a França del Sónar barceloní. Però, a més, paral·lelament celebra l’European Lab Forum que aplega activistes de tot el continent per la cultura. Tota l’edició d’aquest any està en perill. El que ja s’ha anul·lat a Lió és el Quais du Polar, una cita ineludible per als amants de la novel·la negra. Jo havia demanat entrevistes al barceloní Carlos Zanón, el dibuixant mallorquí Bartolomé Seguí, l’argentí Martín Caparrós i l’estatunidenc George Pelecanos. Evidentment, això s’ha esfumat.

A Tolosa, havia de parlar amb la realitzadora xilena de documentals Carmen Castillo que estava convidada a una taula rodona amb d’altra gent del cinema llatinoamericà sobre les revoltes dels últims mesos al continent per trencar les estructures del poder que mantenen les desigualtats econòmiques, socials i de gènere. I, alhora, m’interessava de xerrar amb la directora també de documentals brasilera Maria Augusta Ramos, que ha seguit molt de prop el retorn al capdamunt de l’Estat al seu país de l’extrema dreta.

Podria seguir donant exemples d’entrevistes avortades per justificar que, en les pròximes setmanes, disminuirà el ritme de continguts en aquesta web. I sense saber de moment el desenllaç de manifestacions més importants com és el cas del Festival de Canes al maig. Haurem de trobar solucions alternatives, aprofitant els avantatges de la comunicació virtual. Però, tot i que gestionar continguts des d’internet permet de fer coses que abans eren molt més difícils, la base mateixa de la cultura és l’intercanvi personal i social amb grups que opinen diferent als nostres gustos, interessos i idees. I això és el que hauria de tornar amb més força que mai un cop superat el coronavirus i aquesta globalització dictada pels mercats i la seva lògica infecciosa.

Visits: 457