VICENÇ BATALLA. Enmig de la pista del SonarClub, suant amb els britànics vinguts expressament i d’altre públic local, amb dosis de pogo per moments, l’actuació de l’anglès Skepta va ser un fidel reflex de com la música urbana, de ball i racial es renova constantment i li procura una vàlvula d’oxigen a un festival que el necessitava més que mai. Menystingut per Fira de Barcelona amb un canvi unilateral del juny al juliol, acorralat per una vaga legítima dels riggers que algú va deixar podrir just en aquestes dates i amb la síndrome de celebrar un quart de segle sota propietat nord-americana, la millor manera d’espolsar-se els fantasmes és admetre que els ritmes més excitants actualment provenen de les rimes renovades del hip hop en un capgirament de l’ordre natural de l’electrònica. Que no és altra cosa que tornar a furgar en el que de feréstec i subversiu es gesta al carrer. I que incloïa també proclames polítiques contra el governador de Puerto Rico. Global i domèstic, amb veus i cossos que inflamen el públic, el Sónar 2019 (18-20 de juliol) va ser un prova de foc del qual en va sortir revitalitzat.
Ja no és cap secret que, cada cop més, les ganes de ballar no provenen dels djs i els concerts que van a pinyó fixe amb la seva escalada de bpm’s, sinó amb aquest rap tecnològic que s’ha tret de sobre els complexos a l’hora de moure’s a l’escenari i la pista. D’aquelles èpoques, en què la rigidesa a una banda i altra de les tanques era la nota predominant i tot es solucionava demanant a l’audiència de fer més soroll, s’ha passat a una autèntica festa amb les més insòlites posades en escena que inclou també un alliberament de costums en la dicotomia masculí-femení. La seqüència Bad Gyal-Cecilio G n’és alhora una prova amb un èxit impensable fa uns anys entre artistes locals d’uns escassos vint anys.
El moment culminant va ser l’actuació de Skepta el dissabte a la matinada, on es reunia en un mateix moment i lloc l’energia de la lírica dels suburbis, la història de la música negra que no para de regenerar-se i aquella actitud punk tan pròpia dels britànics que enmig d’un brexit que els torna a desconnectar del continent és més addictiva que mai. Hi ha noves figures emergents que també van ser presents el divendres a les naus de Fira Gran Via, com Stormzy i Octavian, però Skepta no és només un dels padrins del gènere grime (el rap anglès que s’alimenta de totes les mutacions electròniques del Londres postmillenium) sinó que ara mateix és el millor exemple d’aquesta actitud inconformista.
El Londres de veritat
No va haver de fer moltes proclames, el seu xou era més aviat minimalista (només acompanyat de Dj Maximum i en un parell de temes del seu col·lega del nord de Londres Shorty) amb uns quants focus de llum blanca a peu d’escenari, però la descàrrega d’adrenalina servit amb un rapejat directe i precís va ser infecciosa per a tothom que es trobava en un radi de cent metres. Malgrat la immensitat de la nau, les rotllanes de joves i altres de no tant de tots els colors i les ganes d’exercitar-se movent els malucs uns contra els altres va crear una atmosfera que ja no és tan habitual de veure en les sessions des de la cabina.
Després de tres primers àlbums oficials en els primers anys del mil·leni, Joseph Junior Adenuga àlies Skepta (i d’origen nigerià) es va prendre un descans per al gran públic. Fins que, el 2016, va publicar Konnichiwa que va merèixer el Mercury Prize. Aquell any va venir precisament per segona vegada al Sónar i ja va protagonitzar una festa grime al SonarPub amb un bon grapat de convidats. Aquesta nova etapa el va enfortir i ara, amb 36 anys, acaba d’editar Ignorance is bliss que el consolida com el referent de les illes respecte als grans noms nord-americans. Malgrat la seva amistat amb Drake i A$ap Rocky, al seu nou àlbum les col·laboracions es restringeixen als seus amics de la conurbació londinenca de la mateixa manera que segueix fent-ho amb la seva discogràfica i col·lectiu Boy Better Know.
El que no va impedir que ja en el segon tema ens llancés el hit mundial Praise the lord (da shine) que va donar a conèixer fa un any amb A$ap Rocky. Aquest va ser el gran absent en aquesta edició del festival, perquè almenys fins al 25 de juliol continuava en una presó d’Estocolm per una baralla durant la seva gira europea. Una circumstància que que fins i tot ha causat un incident diplomàtic entre Donad Trump i el primer ministre suec, Stefan Löfven, per les suposades condicions degradants en què el raper estava detingut.
El nou grime de Stormzy i Octavian
Els organitzadors del Sónar, per la seva part, van córrer a principis de juliol a substituir-lo com un dels caps de cartell del divendres per l’anglès Stormzy. Així vam podem veure la mateixa nit aquestes noves generacions del grime que representen ell i Octavian. Stormzy se’n va recordar del motiu de la seva presència i va fer corejar un “free A$sap Rocky”. A partir d’aquest moment, el xicot del sud-est de Londres i d’origen ghanès va demostrar que en tres anys ha guanyat molt en mobilitat respecte a quan el vam veure el mateix 2016 en un escenari més petit i massa garratibat amb el seu uniforme Adidas. Ara, i a l’espera d’un nou àlbum que succeeixi Gang, sings & prayer, ha progressat en desimboltura i la seva imposant estatura es passeja àgil d’una banda a l’altra de l’escenari. El seu també és un compromís reflectit en els visuals per les tesis més socials del líder laborista Jeremy Corbyn.
Al costat, al SonarLab, actuava poc després el més jove Octavian que introdueix dosis imprevisibles al gènere per una història personal que encara és més caòtica. El directe del seu debut Endorphins és si més no motivant. En un moment donat, se’ns va col·locar per interpretar una cançó just a sobre d’un dels bafles on nosaltres érem fent fotos.
La generació americana de Vince Staples i Sheck Wes
Als Estats Units, no es queden enrere en les ràfegues que escupen des del micro. Les noves generacions a l’altra banda de l’Atlàntic també han accelerat la seva dicció com prova els concerts aquell mateix divendres de Vince Staples i Sheck Wes. El primer, des de la costa Oest, es va presentar tot sol sense dj i cap altre decorat més que la projecció d’un mosaic de pantalles on Staples era el protagonista de sèries i programes d’entreteniment de la televisió. Així, entre el caràcter lúdic, unes bases futuristes i un rerefons que desmenteix aquesta pretesa felicitat el noi de Compton va protagonitzar una hora sòbria però contundent.
Per la seva part, el benjamí de tots aquests Sheck Wes amb vint anys va exhibir una gran força escènica que semblava impulsada alhora per la seva samarreta amb la nova indumentària del Barça que s’havia fet fer expressament amb el nom de Sheck Jesus. No en va, aquest fill de Brooklyn és d’origen senegalès i un confés aficionat al bàsquet. Apadrinat per Travis Scott i Kanye West, el seu Mudboy conté un irresistible Mo bamba que va enfervorir el personal.
Bad Bunny i la revolta a Puerto Rico
El canvi de fisonomia entre el públic es nota també en la forma de ballar. Es pot criticar el reggaeton per les seves lletres sexistes i l’ús de la dona com a objecte, però la veritat és que els moviments a la pista són molt menys agressius i encartonats que els del techno més individualista. Fins i tot, és habitual que la gent es posi a ballar en parella. És el que va passar amb el concert del porto-riqueny Bad Bunny. No tot el que ens va cantar Benito Antonio Martínez Ocasio ens captivava, sovint amb parades innecessàries per rellançar els temes, però la seva actitud és la d’algú que fa avançar els ritmes llatins i els obre cap a altres latituds. Amb un dj, sis ballarines i un vel que li tapava la cara i se’l va acabar traient enmig de la caldera que era el recinte, s’agraeix que el Sónar hagi fet un viatge de mires en aquests vinc-i-cinc anys perquè aquests sons també hi tinguin cabuda.
Aquest és el so de tota una generació a Llatinoamèrica, i que evidentment ens arriba aquí. I que no és aliena a l’electrònica i als canvis de societat. Un fet que es demostra en les proclames de Bad Bunny a favor de les manifestacions multitudinàries al seu país que han acabat fent fora el governador Ricardo Rosselló Ricky. Han estat, entre altres, els cantants de reggaeton (Daddy Yankee, Residente… ) els qui han encapçalat aquestes protestes després de fer-se públics un miler de xats a través de Telegram del governador i els seus més estrets col·laboradors de caràcter insultant, despectiu i homòfob contra periodistes, polítics i artistes. Entre ells, Ricky Martin. Però el més greu és descobrir com s’ha utilitzat de forma corrupta l’ajuda per l’huracà María que fa dos anys va provocar més de 4.000 morts en aquesta illa associada als Estats Units. El reggaeton també pot ser polític.
Ballant amb Bad Gyal i Cecilio G
Una de les maneres de donar-li la volta a la imatge negativa sobre aquest gènere és quan l’assumeixen directament les dones. Sense anar més lluny, la catalana Bad Gyal exhibeix els seus malucs sense cap mena de pudor i es reivindica com una de les capitostes del negoci. La seva aparició a l’escenari més gran del SonarVillage va ser tota una declaració de principis, amb quatre ballarines igual de sensuals que ella, fent una connexió dance-hall entre el Maresme i Jamaica com mai s’havia vist en aquestes llars. El twerking/perreo pot no ser exclusiu del Carib i escoltar-se fins i tot de vegades en català. Musicalment, Alba Farelo encara està en evolució i el que faci per a la multinacional Interscope ens indicarà si la seva proposta va a més.
Tot i que la veritable performance del festival va anar a càrrec de l’inclassificable Cecilio G. El rei del Bogatell (fill de l’urbanisme olímpic) va entrar majestuosament amb un cavall al SonarXS que, lògicament, va quedar col·lapsat perquè és l’escenari més petit del certamen com a punt de reunió dels joves del trap. Un cop buidat en part l’espai, hi vam poder accedir per veure’l aparèixer amb un mussol de veritat de qui va dir que “era més humà que molts dels presents”. Però és que Cecilio G no és només un inspirat cronista del carrer i les presons en les seves cançons (“a los 16 años me colé en el Sónar; ahora el Sónar me paga por cantar”), sinó que té una labia incontenible. “Libertad pa’ los presos”, exclamava abans que algú al nostre costat reaccionès: “¿Libertad pa’ los presos?”. I, una estona més tard, algú altre l’esperonés: “¡venga, Cecilio, no te enrolles más!”. I, després que a l’escenari pugessin a ballar tota mena d’amics i el també raper d’origen marroquí Lil Moss, se’ns va acomiadar així: “Yo quería que esto saliera bonito, y yo que creo que ha salido bonito”.
Virgen María, Dellafuente i més llatins
En aquest espai diürn del XS, es van viure altres moments brillants i igual de sorprenents. María Forqué, la filla de l’actriu Veronica Forqué, va adoptar el seu personatge de Virgen María quedant-se immòbil i totalment nua a sobre de la taula de mescles i amb una corona il·luminada al voltant del seu cap. Fins que per finalitzar ens va llançar una versió hardcore del Gasolina de Daddy Yankee.
Sense cap mena d’inhibició, també es va presentar l’eivissenca Aleesha amb els seus flamants divuit anys i les seves cançons en anglès i dues ballarines. Més propers al rap, però explosius, van ser el colombià ha$lopablito acompanyat d’una altra rapera i sobretot els argentins Ca7riel i Paco Amoroso i la seva fúria. En canvi, la càntabra Dena encara se la troba verda.
En l’espai més gran del SonarDôme, apadrinat per l’Acadèmia Red Bull, va actuar amb solvència el madrileny nascut a Buenos Aires Dano que és un productor i director de videoclips de tota aquesta escena. Entre els seus clients, està el granadí Dellafuente que ha aconseguit conjugar el flamenc, el rap i el trap fins a fer-ne una fórmula que té tant d’original com de potencialment comercial. Sobre l’escena, ho demostrava amb dj i dos guitarristes.
El moment Holly Herndon
De l’acadèmia de la beguda energètica, es van poder veure alguns dels concerts més grats. Curiosament, part dels artistes desconeguts escoltats prèviament en disc que ens agradaven se’ns revelaven previsibles en directe i d’altres que no ens cridaven l’atenció guanyaven en directe. És el cas de la californiana vōx, que va aparèixer amb un espectacular vestit vermell i compta amb una veu que no menysprearia l’Anonhi (Anthony). També va resultar més fresca en persona la música de la iraniana Sevdaliza resident a Amsterdam. I sobretot va suposar una injecció de ràbia i empoderament femení l’actuació del duo de Filadèlfia 700Bliss amb la veu desencadenada de Moor Mother.
De dia, la gran actuació va correspondre a Holly Herndon. La nord-americana ha franquejat aquella línia més cerebral amb la qual ens va visitar el 2015 per construir un directe on música, veus i coreografia contenen una important presència orgànica que fins i tot fa oblidar que segueix investigant a nivell tecnològic. Venia acompanyada de la seva robot Spawn, a qui ha ensenyat a cantar, el seu aliat Mat Dryhurst i un cor de tres veus femenines i dues de masculines. Es diria folk de futures generacions, pel tipus de vestimentes i aquell punt de candidesa que en realitat amaga un gran treball de recerca. PROTO, el seu tercer àlbum, compleix amb les expectatives i les veus en directe multipliquen l’efecte.
Altres investigadores que aporten aquella gosadia necessària entre tanta electrònica de patrons fixes van ser l’anglesa Shiva Feshareki, i els seus collages sonors, la nord-americana Jlin, que continua dibuixant els ritmes que han de venir, i la tunisiana Deena Abdelwahed, que acompanya amb la veu la seva idea dels clubs àrabs del segle XXI. En una línia més clàssica, la italiana Caterina Barbieri manipula els seus sintetitzadors modulars per crear una odissea atemporal. I de la siriana establerta als Estats Units KÁRYYN, potser ens esperàvem alguna cosa més però no cal negar-li la seva ambició de posada en escena i entonació melòdica entre Björk i Arca.
El cabaret transgènere d’Arca
Precisament, el concert-cabaret de dues hores Sal de mi cuerpo d’Alejandra Ghersi Arca mereix un capítol a part. A aquestes alçades, la veneçolana ja no posa cap límit a la seva música i identitat no binària: vestimenta drag-queen, amics i amigues sobre la passarel·la en la mateixa onda, lletres i sons que poden anar de l’intimisme a la més absoluta disbauxa, fins a abandonar el recinte del SonarHall per anar-se’n a donar una volta amb el càmera per les barres dels bars dels voltants. Els guàrdies de seguretat que havien posat barreres per escalonar els accessos no sabien què fer quan Arca sortia i tornava a entrar perseguit pels espectadors. El resultat és irregular, difícil de seguir des d’un espai que no és pròpiament un teatre i amb el cansament acumulat de la resta de la jornada, però té el mèrit de qüestionar què és un festival d’electrònica i la representació de l’artista enmig de tot això. Per seguir evolucionant, fan falta esquemes com aquests que no quadren. I ja veurem què ens depara el seu quart àlbum en estudi.
Més sedentàries, però no menys estimulants, van ser les altres dues propostes transgènere del certamen. El texà Lotic va realitzar la seva actuació immers en una corona de llum digital obra d’Emmanuel Biard on semblava una reencarnació de l’androgen Sylvester però en R&B en comptes de so disco. L’efecte, per això, era més interessant visual que musicalment. Per la seva banda, el duo sud-africà Faka sí que funcionava tant en actitud trencant els tabús de la seva comunitat com a nivell sonor per les veus i el suport de Dj Lag, inventor del percussiu i palpitant gqom que s’estén com una toca d’oli per tota Àfrica.
La infecció africana del gqom
Després, a Dj Lag li tocava fer una sessió en solitari. I, a la nit, l’actriu sud-africana Sho Madjoni convertia en coreografia acompanyada per dos ballarins aquest mateix so gqom. Aquest viatge pel continent africà també el feien de manera psicodèlica els israelians Red Axes i els francesos Acid Arab. I potser de forma menys convincent, en connexió afrollatina, els peruans Dengue Dengue Dengue i de manera excessivament monolítica l’equatorià Nicola Cruz. Això sí, el tribalisme andí de Cruz va congregar una gentada al SonarComplex. Com a contrast, el palestí Muqata’a no feia cap concessió a la galeria i infiltrava de sons obscurs i desafiadors la seva participació.
Els encreuaments de músiques negres dels multiinstrumentistes nord-americà Masego i francès FKJ essent agradables d’escoltar eren menys innovadors. Tot el contrari de l’anglès Actress, que amb el seu alter ego Young Paint segueix imaginant un blues electrònic alienígena. És digne de destacar, d’altra banda, el techno progressiu de l’alemany Max Cooper i l’oníric del britànic Murlo. I ens disculpem si no ens referim al concert a la nit d’Underwold perquè vam haver d’escollir i, encertadament o no, vam optar per altres ofertes que es podien veure a l’aire lliure.
Riggers is not a crime
Però potser la major heterodòxia continua sent exclusiva dels sevillans Los Voluble, aquesta vegada sense Niño de Elche, que barregen tota mena de sons techno-house i tradicionals en el seu nou espectable audiovisual i polític Flamenco is not a crime. Tant que ho van transformar en el seu bis en Riggers is not a crime, referint-se a la vaga dels treballadors que munten els escenaris a Fira de Barcelona i que van ser rellevats per una empresa tercera.
Els catalans Za! també van dedicar el seu divertit concert als riggers. Un concert asseguts per veure com el laboratori artístic d’Istanbul Ouchhh treballa en imatges la teoria física de les supercordes. Sobre la intel·ligència artificial i la seva plasmació audiovisual hi va haver moltes discussions durant el festival. Perquè hi ha qui troba que no n’hi ha per tant amb la feina del doctor japonès Yukiyasu Kamitani per al seu compatriota Daito Manabe. Les imatges seguien sent igual de planes. El que ho salvava, al nostre entendre, era la música del propi Manabe. Com tampoc no li fan falta les imatges bucòliques en pantalla a la lírica guitarra processada de l’austríac Fennesz.
En aquest sentit, el més original van ser les intervencions dels menys coneguts Quiet Ensemble i Wiklow. Els primers, un duo italià que prové de l’art conceptual i dona el protagonisme a una orquestra de focus-robot que poc a poc van ocupant tot l’escenari mentre provoquen per ells mateixos una música aleatòria. Els segons, una parella canadenca que genera música a través de la llum i que en el seu espectacle Membrame assoleix un alt grau de sensibilitat tant visual com sonora. El barceloní MANS O, per la seva part, programa la seva música per il·lustrar-la lliurement amb uns altres dos baillarins en una bella coreografia. Potser és el que li falta al directe massa tímid dels també catalans Desert. I recomanable és la proposta post-rock i d’electrònica del francès instal·lat a Madrid Olivier Arson amb el seu grup Territoire.
Menció a part mereix l’actuació dels veterans i inclassificables Macromassa, formats per Víctor Nubla i Juan Crek i amb el seu darrer àlbum Sucede allí, que s’ha acabat convertint en l’últim per la desaparició de Nubla el març següent. Pioners en l’art del soroll barceloní, el seu concert a l’escenari de les noves músiques urbanes era tota una clicada d’ullet de l’organització.
Minimalisme i un brexit a la Herbert
El que ens acaba portant com a colofó als concerts més minimalistes i potser més acústics del Sónar. On el piano preparat ja mereix una secció pròpia. El més aplicat va ser el nord-americà Bruce Brubaker que, ajudat pels sorolls de Max Cooper, va fer de Glassforms un homenatge a Philip Glass. La més inofensiva va ser la també nord-americana Kelly Moran, tot i que projecti imatges boniques i hagi gravat per a Warp. I el més aventurer l’alemany Hauschka, que acompanyat de Francesco Donatello, es va atrevir realment a profanar el piano i colpejar-lo literalment perquè d’allà en sortissin tota mena de sons.
No hi ha espai per a la cinquantena de djs del festival, tret del mestre nipó Dj Krush que segueix igual d’indomable que als anys noranta a l’hora de crear ritmes abstractes amb el vinil. Una cosa que continua inspirant Christian Marclay qui, a la seva xerrada al Sónar+D amb motiu de la seva exposició al Museu d’Art Contemporani de Catalunya (MACBA), va reconèixer que ell no es col·leccionista de vinils sinó que els acumula per manipular-los i transformar-los i que hi ha un abans i un després de la revolució del hip hop. Cosa que nosaltres subscrivim completament veient com l’any 2019 encara en rebem afortunadament les seves sacsejades. El Sónar es va tancar el diumenge, al Teatre Grec, amb la The Matthew Herbert Brexit Big Band i l’humor ple de lament per aquest adéu als seus amics continentals del més iconoclasta dels músics de house britànics.
* El Sónar 2019 va aplegar 105.000 assistents, 21.000 menys que el 2018: 46.000 de dia a Fira Montjuïc i 59.000 de nit a Fira Gran Via. El 48% del públic era estranger. El Sónar 2020 se celebrarà el 18, 19 i 20 de juny
Visits: 188