RAFAEL VALLBONA. Amb restriccions d’aforament i horaris i sense ni cinc, l’activitat cultural ha tornat a teatres i sales d’exposicions amb programacions de perfil baix i molta por. La idea del cataclisme industrial s’imposa a la pulsió creativa. La incompetència i el desdeny de les administracions hi fa la resta.
Jordi Pujol va menystenir la cultura perquè creia que tots els artistes eren d’esquerres. Maragall la va seduir amb la mateixa idea. La colla d’en Torra (amb la impagable Mariàngela Vilallonga al davant) creuen que la cultura és independentista, i han cregut que farien anar el sector a toc d’esquella. A tots els va sortir el tret per la culata, fet que demostra que, en agonia, però la cultura encara és viva.
L’actual ministre del ram, José Manuel Rodríguez Uribes (càrrec fantasma perquè la cultura està del tot transferida a les autonomies) va ajudar que la Vilallonga i una llarga rècula de regidors locals de cultura pensessin que, amb una simple ordre, n’hi havia prou per acabar amb una activitat que, des del desconeixement més abjecte (sic), consideraven altament perillosa per a la propagació del virus maligne. També pensaven (o pensen) que els professionals i creadors viuen de l’aire.
La campanya #culturasegura com a reivindicació
Des del primer dia, els representants del gremi es van posar en contacte amb totes les administracions per buscar fórmules per mitigar el desastre que els venia al damunt. Àlex Casanovas, president de l’associació d’actors, m’explicava la situació en una frase: “a primers d’abril vaig començar a rebre trucades d’associats que em deien: em queden 50 euros per viure”. Sense cap protecció jurídica ni laboral, i permanentment sota sospita per part d’Hisenda, a primers de maig passat el gremi de la cultura estava en vies d’extinció. I amb els bars tancats no els quedava ni el clàssic recurs hispà de llogar-se de cambrers.
Al juny, amb el descens dels contagis, va sorgir l’esperança d’un modest retorn aprofitant festivals d’estiu i festes majors. Va ser una flor, i ja se sap que una flor no fa estiu. De festes majors no se n’ha fet gairebé cap, no fos cas que els regidors i les comissions festeres haguessin de fer feina extra de prevenció, que no llueix. Els festivals, casolans, només han estat una bombolla d’oxigen per a uns quants i, a finals d’agost, tot tancat de nou. Així suplia l’administració la imprevisió i la falta de recursos. Han fet falta moltes reunions, campanyes a les xarxes com la popular #culturasegura i la constatació a l’opinió pública que, sense cultura, ens n’anem tots a fer punyetes, per permetre el retorn tímid i de perfil molt baix de l’activitat. Com em deia el pianista Jorge Sarraute: “tocarem fins a morir i, un cop morts, continuarem tocant”. Una excel·lent definició per explicar què està passant ara mateix.
La incertesa de teatres i cinemes independents
Els teatres van presentar temporada a primers de setembre, amb gala televisada inclosa. Surt barat tenir-los contents. Els privats arrisquen com mai, alguns fa el tenebrós efecte que s’ho juguen al tot o res. El productor d’un musical previst per aquesta temporada té noranta persones contractades, creuem els dits per ell i l’equip. Als petits locals independents, amb quatre gats a platea, els magnífics cantants-actors-músics de Records a Broadway (Almeria Teatre), una bona mostra de l’inqüestionable talent del teatre català, sobreviuen patèticament. Els teatres públics tenen el pressupost garantit. Sort. Per a la resta, el panorama és desolador. Ho escenifiquen molt bé els actors de Records.
Al cap de pocs dies, les sales van poder augmentar l’aforament al 70% (amb menys espectadors els números no surten). Ara, però, els l’han tornar a reduir i, a més, han de plegar veles abans de les onze de la nit. Segons el gremi d’exhibidors, amb aquests horaris i aforaments la majoria de cinemes acabaran tancant a finals d’any i, si en queden, només projectaran subproductes. Les majors no volen estrenar les produccions taquilleres que ja tenen acabades fins garantitzar-se aforament i horaris. L’exemple més recent ha estat l’anunci del tancament dels històrics Texas, a Gràcia, que Ventura Pons havia convertit des del 2014 en un punt de referència per a les pel·lícules en versió original.
L’espasa de Dàmocles sobre les sales de concert
És clar que ho tenen encara molt pitjor les sales de concert. Demonitzades sense raó, porten mesos tancades, i està per veure si espais emblemàtics per a la salut musical de Barcelona com Sidecar, Jamboree o Razmatazz tornaran a obrir. N’hi ha que ja insinuen que no. Els promotors, tècnics i músics han passat de la indignació a la desesperació, i d’aquí al silenci. Sempre hi haurà algú a qui ja li està bé.
Les galeries d’art van engegar amb moltes ganes amb un Barcelona Gallery Weekend del qual en destacava la col·lectiva de ceràmica contemporània L’art del buit (galeria Artur Ramon Art, fins al 27 de novembre), i una fàtua sensació de bonrotllisme que no amaga la situació agònica d’algunes sales històriques, com la Parés (oberta el 1847), que poden abaixar persianes en qualsevol moment. En una línia similar, llevat de la magnífica mostra Tàpies als 30 a la Fundació Tàpies (fins al 6 de juny del 2021), la resta de museus mantenen una programació molt discreta a l’espera de temps millors, quan arribin.
Amb les biblioteques inexplicablement tancades fins no fa gaire, el sector del llibre es va sobreposar durant l’estiu al crac d’un Sant Jordi inexistent. Ha recuperat vendes fins perdre només un 15% respecte l’any passat, però la majoria d’editors han alentit les programacions o les tenen en stand by, tot i que confien en la campanya de Nadal per acabar l’any amb una certa dignitat; allò que els governants no van tenir present a l’hora de clausurar la cultura, ja fa mesos.
Visits: 176