La crida urgent dels independents de la cultura a Europa

ARXIU | Una de les trobades d'anteriors edicions de l'European Lab d'Arty Farty, en l'origen de La Crida dels Independents de la Cultura a França
ARXIU | Una de les trobades d’anteriors edicions de l’European Lab d’Arty Farty, en l’origen de La Crida dels Independents de la Cultura a França

VICENÇ BATALLA. La cultura és la gran oblidada de la crisi del coronavirus a Europa. A l’anomenat Next Generation EU com a pla de rellançament per afrontar els estralls de la pandèmia, no hi ha escrita enlloc la paraula cultura i no se sap pas si el sector rebrà ajudes directes. Com a mal menor, al pressupost plurianual 2021-2027 arrabassat in extremis a la cimera angoixant en ple mes de juliol l’únic programa específic Europa Creativa salva la seva contribució de 1.640 milions d’euros. Però això vol dir només un 0,15% d’aquest pressupost. Paradoxal quan el sector dona feina a una desena de milions de persones a la Unió Europea (2,7%) i les previsions alertaven de la pèrdua d’un 80% de la seva xifra de negoci durant el segon trimestre de l’any. Des d’un dels nuclis d’agitació local com és Lió va sorgir al mars La Crida dels Independents de la Cultura, que ja agrupa 1.600 estructures i mitjans de comunicació a 165 ciutats de França i organitza a l’octubre uns Estats Generals a Lió mateix abans d’una trobada europea a Brusel·les. Com a un avís que sense cultura, no hi ha pas Europa.

Si el nostre sector no es beneficia ràpidament d’un gran pla de suport i de rellançament, la majoria de les estructures hauran desaparegut en un any”, adverteix com a un crit d’alarma Vincent Carry, director general d’Arty Farty que organitza les Nuits Sonores lioneses i des de fa deu anys el laboratori activista European Lab arreu del continent. Arty Farty també lidera la xarxa de festivals electrònics i de tecnologia i creació We Are Europe, en el qual figuren entre d’altres el Sónar de Barcelone i l’Unsound de Cracòvia.

“Al sector institucional, o en certs grans grups, hi ha estructures molt sòlides, d’alguna manera molt protegides de la crisi, que no corren pas risc de desaparèixer, que no hauran pas d’acomiadar els seus equips o de renunciar a la seva missió central”, resumeix Carry sobre els organismes públics que estan coberts per l’Estat i d’altres administracions i les multinacionals de l’entreteniment abans d’afegir: “en canvi, al sector dels independents, hi ha una infinitat d’estructures petites i mitjanes que es troben extremadament exposades i moltes de les quals no s’aixecaran pas d’aquesta crisi”.

Les amenaces sobre la música

VICENÇ BATALLA | El públic estrenyent-se en un dels escenaris del Sónar 2019 per l'actuació de Bad Gyal, imatge que no s'ha pogut repetir aquest any
VICENÇ BATALLA | El públic estrenyent-se en un dels escenaris del Sónar 2019 per l’actuació de Bad Gyal, imatge que no s’ha pogut repetir aquest any

Al manifest de La Crida dels Independents de la Cultura, al maig, es recorda que durant el temps del confinament el Fons Públic d’Inversió de l’Aràbia Saudita va entrar al capital de Live Nation, el Fons d’Inversió de l’Estat xinès CITIC va prendre el control del grup mediàtic txec Médea i el grup francès Lagardère va cedir una part del seu capital al Czech Media Invest del multimil·lionari Daniel Křetínský. Els multimil·lionaris i els fons sobirans avancen els seus peons quan els grups més petits es troben en dificultats i resulten barats. Aquests darrers anys, el Sónar i el Primavera Sound barcelonesos també han cedit part del seu capital a fons d’inversió nord-americans però, per ara, conserven la seva independència artística.

S’ha de veure si podran resistir als perills de la crisi sanitària i als missatges contradictoris de les autoritats polítiques durant la pandèmia. El Sónar i el Primavera Sound es van haver d’anul·lar el mes de juny i les alternatives d’estiu per mantenir una activitat amb artistes i públic local es veuen constantment trastocades. A França, no hi ha pas data per retornar als concerts i els espectacles en viu.

Carry explica que l’activitat de la seva empresa ha caigut en un 75% entre el 2019 i el 2020. La majoria dels 115 assalariats es troben en atur parcial que cobreix l’Estat. I la direcció s’ha vist obligada a demanar un préstec a partir del sistema garantit pel mateix Estat. “Com molts d’altres, en definitiva, ens endeutarem i això sense cap mena de visibilitat a mitjà termini perquè no, no sabem pas quan una activitat ‘normal’ podrà reprendre”. El govern francès ha permès la reobertura dels recintes al país, però amb moltes limitacions de capacitat per produir els espectacles. Segons Carry, que gestiona alhora el club nocturn Le Sucre, “avui, l’estat d’esperit majoritari és que no es produirà cap reobertura dels nostres locals abans del 2021”.

L’endeutament, l’atur parcial i els intermitents

FRED H | El recinte exterior de l'espai Ground Control a París, prop de la Gare de Lyon, amb el canvi de costums al que ha obligat el coronavirus
FRED H | El recinte exterior de l’espai Ground Control a París, prop de la Gare de Lyon, amb el canvi de costums al que ha obligat el coronavirus

Un altre dels signants de la Crida dels Independents és l’estructura Ground Control a París. L’agència d’esdeveniments culturals La Lune Rousse és darrera d’intervencions efímeres en espais públics a la capital i des del 2017 ocupa 6.500 metres quadrats propietat de la companyia de ferrocarrils francesos al costat de la Gare de Lyon. Un espai amb diversos establiments a l’interior i a l’exterior per a restauració i que serveix com a intercanvi per trobades d’entitats ciutadanes i manifestacions artístiques amb fins i tot concerts en directe de la ràdio púbica France Inter. La majoria del temps, de manera gratuïta. Ground Control ha reobert, però sense programació. I el seu president, Denis Legat, explica que durant el confinament va mobilitzar els seus equips i concessionaris per servir menjar al personal sanitari i les persones en dificultat.

A causa de la situació, han perdut un 35% de la seva xifra de negoci. “Des d’un punt de vista ‘business’, és més aviat catastròfic perquè els mesos de confinament són els mesos en què la temporada és més forta”, lamenta Legat. Ara, perden un altre 35%. “La limitació de la capacitat des de la reobertura redueix significativament la nostra xifra de negoci en relació als mateixos mesos de l’any anterior; patim una doble pena”. Pel que respecta a l’agència La Lune Rousse, l’anul·lació dels festivals ha obligat a enviar a l’atur parcial la majoria dels equips. “Les marques i patrocinadors han suspès el seu finançament fins a nova ordre. Ens esperem un any totalment en blanc”.

Gràcies als crèdits garantits per l’Estat, Legat preveu que l’agència podrà aguantar fins al desembre. “En conseqüència, hem augmentat considerablement el nostre deute. Tot es jugarà durant els mesos que vénen. Aquesta ajuda, es prolongarà en cas d’una segona onada? I, d’altra banda, quins seran els dispositius per tornar els quartos? Aquesta crisi encara no s’ha acabat, sens dubte s’haurà d’anar més lluny: exoneració de les cotitzacions, o directament anul·lació del deute… ”.

Una altra cosa són les persones que treballen en la producció i els artistes que participen en tots aquests esdeveniments i que, per un efecte cadena, també es troben sense feina. Després de la pressió exercida pels seus membres més visibles, el president Emmanuel Macron va anunciar el 6 de maig que s’allargaven els seus drets d’atur com a intermitents de l’espectacle fins a l’agost del 2021.

Una decisió que beneficia centenars de milers d’intermitents, però que continua deixant fora multitud d’autònoms: artistes plàstics, comissari·es d’exposicions, grafistes, il·lustrador·es, fotogràf·es, escriptor·es, independents que no entren en aquest estatut de treball. De fet, a França les persones que es guanyen la vida com a treballadors de temporada als serveis turístics generats per aquests festivals ara anul·lats i que tampoc no tindran indemnitzacions es compten en 2,2 milions.

El drama a Catalunya i Espanya

ARXIU | Acció el 9 de març passat a la plaça del Rei de Barcelona de la plataforma Actua Cultura per reivindicar un 2% als pressupostos de la Generalitat
ARXIU | Acció el 9 de març passat a la plaça del Rei de Barcelona de la plataforma Actua Cultura per reivindicar un 2% als pressupostos de la Generalitat

El problema a l’altra banda dels Pirineus resulta encara més greu, perquè l’estatut d’intermitent de l’espectacle era només una promesa. El que s’anomena a l’Estat espanyol l’Estatut de l’Artista no es va aprovar fins al gener del 2019 i el govern socialista s’havia compromès a aplicar-lo en sis mesos. Ha calgut un virus devastador per posar-lo realment en vigor. Els més afortunats reben en aquests moments un màxim de 1.024 euros, durant quatre o sis mesos. Una cosa semblant va ocórrer amb l’Ingrès Mínim Garantit, que l’actual coalició d’esquerres va posar en marxa el juny a partir de 462 euros per a una persona que viu sola i que es pot complimentar amb d’altres ajudes regionals.

Arreglarà això l’impacte de la Covid-19 a la cultura a Espanya, apart de l’atur parcial que només està garantit fins al 30 de setembre? És clar que no. Quines són les quantitats en ajudes dels governs? El ministeri de Cultura no va presentar el primer pla fins al 5 de maig, amb l’activació de l’Estatut de l’Artista, dels crèdits garantits i no més de 70 milions d’euros de fons per a les arts escèniques, els exhibidors de cinema i el món en general de la cultura. D’altra banda, finalment s’ha rebaixat l’IVA dels llibres i els mitjans digitals del 21 al 4%. Són les comunitats autònomes amb les seves competències qui han afegit d’altres ajudes directes. El govern català, per exemple, ha dedicat 30 milions d’euros a compensar l’anul·lació de les activitats i al sector del llibre.

Però aquestes xifres fan envermellir respecte a les que apliquen d’altres governs europeus. Alemanya ja va anunciar el 23 de mars 50.000 milions d’euros per a la cultura i sectors afins amb ajudes directes i indirectes. I França va fer públic haver destinat un total de 5.000 milions d’euros fins a finals de maig als sectors de l’espectacle en viu, la música, el llibre, el cinema i els mitjans de comunicació. És veritat que, en aquesta suma, s’inclou l’activitat parcial, els fons de solidaritat, els préstecs garantits i l’exoneració de les cotitzacions. Ara bé, el pressupost del ministeri de cultura francès és de 8.200 milions d’euros en comparació amb els 953 milions d’Espanya i els 286 de Catalunya (amb dades del 2020).

La cultura suposa un 2,5% al pressupost francès i únicament un 0,65% al català (0,3% a l’espanyol) quan la seva incidència al país és d’un 3,5% del Producte Interior Brut, segons els professionals de tots els sectors que es mobilitzen des de finals del 2019 per reivindicar un 2% sota el lema Actua Cultura.

Reequilibri de les subvencions i produccions sostenibles

VICENÇ BATALA | El públic de les Nuits Sonores 2019, reflectit-se en un mirall sota el músic italià Clap! Clap! a l’Esplanada de La Sucrière de Lió
VICENÇ BATALA | El públic de les Nuits Sonores 2019, reflectit-se en un mirall sota el músic italià Clap! Clap! a l’Esplanada de La Sucrière de Lió

Tanmateix, les mesures a França tampoc no convencen als actors independents. “Fins ara, els anuncis del govern i del president de la República són només declaracions d’intencions, bastant abstractes, totalment allunyades del terreny; ens deixen en una gran solitud”, es queixa Carry sobre la cautela amb la qual ha actuat el ministeri respecte les baules febles de la cadena, que depenen de la taquilla dels esdeveniments i no són pas viables amb les normes de distanciació social.

A més, a principis de juliol la remodelació del govern francès amb el canvi de ministre de Cultura de Franck Riester per Roselyne Bachelot complica encara més les coses. Carry insisteix: “la presa de consciència de la gravetat de la nostra situació és molt dèbil. Veurem quines accions proposa la nova ministra de Cultura. Però el seu predecessor va mostrar que no disposava de cap mena de mitjà d’acció a l’altura dels reptes”. L’últim servei de Riester va ser xifrar en 22.300 milions d’euros l’impacte de la crisi sobre la cultura a França i confirmar que la disminució d’ingressos als espectacles en viu arriba al 72%.

De fet, el que està en joc amb uns pressupostos millors dotats que els espanyols i catalans és la distribució d’aquest diner públic. Espero que hi hagi un reequilibri del finançament”, comenta Legat. “La Gaité lyrique a París costa 4,5 milions d’euros l’any, quan d’altres actors independents organitzen molts més esdeveniments i congreguen més públic sense cap diner públic. Evidentment, La Gaité lyrique té la seva utilitat però un reequilibri és necessari”.

Legat fa referència alhora a la necessitat de mutualitzar les produccions i treballar més en xarxa de proximitat per fer baixar l’escalada de preus i actuar més d’acord amb els problemes del medi ambient. “No podem continuar ‘cremant’ el Planeta amb el pretexte que la cultura és sagrada. Un dj pot donar la volta al món per dos catxets, les sales estan buides tot el dia i només funcionen de nit. Les produccions rarament es cofinancen o coproduïxen, el circuit curt no existeix pas a la cultura”.

En aquest sentit, l’ajuntament de Barcelona ha intentat transformar el seu festival d’estiu, el Grec, apostant pels artistes locals que han vist com s’esfumaven totes les seves gires. Amb les mesures sanitàries necessàries i preus populars, els diferents espais de la muntanya de Montjuïc i d’altres indrets de la ciutat han seguit programant músics i companyies de teatre. Una manera de no malbaratar els 3,3 milions de pressupost del festival. Fins i tot companyies coreogràfiques franceses i belgues han pogut actuar a l’amfiteatre del Grec.

I d’altres festivals privats, com el Cruïlla XXS, el Fes Pedralbes o certàmens a la Costa Brava han mantingut una programació adaptant-se a les necessitats de la pandèmia i un cartell que posa per davant la proximitat. Però les Nits del Fòrum, la version Covid-19 del suprimit Primavera Sound, ha acabat per suspendre’s la segona quinzena de juliol a causa dels nous brots del coronavirus a la capital catalana i decisions erràtiques del govern català.

Per a qui és el Next Generation UE

BRICE ROBERT | Una intervenció de l'Élise Phamgia, coordinadora general de Liveurope
BRICE ROBERT | Una intervenció de l’Élise Phamgia, coordinadora general de Liveurope

El director del Primavera Sound i de la sala Apolo, Alberto Guijarro, és un dels signants d’una crida als caps d’Estat i de Govern que es reunien en Consell Europeu el 17 i 18 de juliol (i que no es van separar fins al 21) per a una major inversió al sector cultural. Entre el mig centenar de personalitats que es van adherir al manifest, hi havia Björk, Marina Abramović, Anne-Teresa De Keersmaeker, Agnieszka Holland, Jean-Pierre i Luc Dardenne, Jean-Michel Jarre, Ivo Van Hove o Joan Fontcuberta. Hi denunciaven que el programa Europa Creativa de la Comissió s’anava a reduir de 1.800 a 1.500 milions d’euros al proper pressupost plurianual 2021-2027 que, en canvi, ha augmentat com mai la seva quantitat fins als 1.824.000 milions.

“De forma paral·lela, demanem més clarificacions en quant al suport que es dedica a la cultura a l’altre apartat del gran pla de la UE, és a dir el ‘Next Generation EU’ centrat principalment en el rellançament post Covid-19”, explica Élise Phamgia, coordinadora general de la xarxa de sales que aposten per nous talents Liveurope basada a l’Ancienne Belgique de Brusel·les i de la que forma part l’Apolo barceloní. “Si bé aquest instrument comporta efectivament aspectes revolucionaris com la mutualització dels deutes, de moment no inclou cap garantia que el sector de la cultura se’n podrà beneficiar de manera apropiada”, adverteix Phamgia.

Liveurope es troba en l’origen d’aquesta crida de personalitats per la cultura, així com el fòrum Culture Action Europe basat també a Brusel·les i que té com a secretària general Tere Badia, que havia dirigit la residència d’arts visuals Hangar a Barcelona. D’altra banda, Liveurope dona suport juntament amb un centenar d’organismes que representen tots els actors culturals europeus, fins i tot federacions periodístiques, al manifest Investing in Europe’s next generation by investing in culture. A la carta, s’expressa la sorpresa per l’absència de la paraula cultura al pla Next generation i es reclama doblar el pressupost d’Europa Creativa fins als 2.800 milions d’euros, com a la seva vegada ho havia demanat el Parlament Europeu.

“En el moment en què la situació actual exigeix un augment de les inversions públiques per fer front a la crisi, no s’ha d’oblidar el senyal que s’enviava: el de reduir el pressupost de l’únic programa que específicament es dedica als sectors culturals i creatius a nivell europeu”, subratlla Phamgia.

De Lió a Brusel·les

VICENÇ BATALLA | Debat-performance de la revista digital paneuropea Are We Europe, a l'European Lab de Lió el 2019
VICENÇ BATALLA | Debat-performance de la revista digital paneuropea Are We Europe, a l’European Lab de Lió el 2019

De fet, La Crida dels Independents de Lió no té només per vocació França sinó Europa sencera en la tradició de l’estructura Arty Farty que fa deu anys va crear l’European Lab. Fundat en primera instància com a caixa d’idees de les Nuits Sonores, aquesta iniciativa s’ha desplegat arreu, de París a Brusel·les, Madrid o Cluj. Per això, de manera natural l’European Lab s’ha adaptat al calendari d’aquesta crida una vegada van quedar anul·lades les seves edicions previstes. Hi contribueix en una primera fase dins dels Estats Generals a Lió a nivell nacional (una cop celebrats un centenar de debats a tot el país), el 6 i 7 d’octubre, i posteriorment a nivell europeu en una trobada a Brusel·les als espais Bozar i LaVallée.

“Els Estats Generals de Brusel·les permetran de formular proposicions concretes perquè els programes de cultura i el pla de rellançament europeu s’adaptin a la realitat i les necessitats d’aquest tercer-sector, principalment constituït de molt petites, petites i ‘medium-size’ estructures per a les qui els programes europeus són massa sovint inaccessibles”, detalla Anne-Caroline Jambaud, directora de l’European Lab.

Aquest bagatge durant una dècada de discussions amb actors d’aquesta Europa que es busca és un avantatge davant la crisi econòmica i social que s’apropa. “Des de fa deu anys, molts dels debats tracten sobre temes que nosaltres sentíem que s’anaven cristal·litzant a la societat: els reptes del medi ambient, la crítica de les tecnologies, la polarització de la societat, l’augment de les desigualtats…”, constata Jambaud. “Tots ells, a la seva manera, inventen nous relats per al futur, que es contraposen a les vanaglories dels nacionalistes, alleugereixen la falta d’imaginari del projecte europeu i tracen perspectives més solidàries i durables”, exposa aquesta responsable com a nota optimista.

Pistes per al futur

Ens en fan falta si s’analitza com s’ha arribat -afortunadament- a un acord europeu post Covid-19, després d’una escenificació de tots els egoismes possibles de cadascun dels països participants. Especialment dels països del nord del continent dits ‘frugals’, bons exemples alhora de paradisos fiscals i d’economies financeres i no tan productives. Davant d’uns països del sud empobrits per les polítiques d’austeritat, però on la corrupció escala fins a les més altes instàncies de l’Estat.

Jambaud aporta pistes per sortir del marasme: “la crisi de la Covid-19 ens porta a repensar les polítiques públiques (no únicament de cultura), en un objectiu de major lluita contra les desigualtats, a imatge de les proposicions formulades pels economistes Thomas Piketty o Abhijit Banerjee i Esther Duflo”.

Per la seva part, Phamgia recorda el que ha de significar Europa per a les noves generacions. “Per a la joventut, Europa evoca més aviat un projecte sinònim de blocatges, de divisions i de replegaments. Ja és hora que Europa es desfaci d’aquesta imatge perquè de nou pugui inspirar i generar somni”. I afegeix: “però això es farà només si es reconeix la cultura com a un dels pilars de la reconstrucció de l’Europa de demà”.