VICENÇ BATALLA. Començo dient, perquè aquest article-entrevista estava pensant inicialment per a un públic europeu, que el que s’espera d’un artista flamenc a l’estranger és que respongui als cànons del gènere tal com estan assignats des de fa dècades. Per això, desconcerta allà fora apropar-se a algú com Niño de Elche que des de la seva heterodòxia i desafiament ha dinamitat aquesta concepció conservadora i massa vegades pintoresca d’una pràctica que ell reivindica com a subversiva i experimental. Fins al punt d’abraçar l’electrònica, el noise i, de forma buscada, l’art sonor en general que comença amb el precursor Val del Omar i continua al Sónar barcelonès o el Festival d’Avinyó francès. Dos llocs on no va poder ser aquest estiu a causa del confinament pel coronavirus. Com tampoc no va poder inaugurar al Museu Reina Sofía el seu Auto sacramental invisible, una instal·lació que reprèn el treball inacabat de Val del Omar. Finalment, aquesta s’obre el 7 d’octubre a un Madrid que torna a estar sota la pressió de les restriccions a causa de la situació sanitària.

Entremig, aquest artista es va escapar al castell de Montjuïc de Barcelona per actuar al juliol juntament amb Mans O com a dj en una de les alternatives a l’anul·lació de concerts i, a finals de setembre, va obrir la temporada del Teatre Lliure amb la seva missa laica Noli me tangere (No em toquis) dedicada a tots els morts de la pandèmia acompanyat per un cor i amb textos de dramaturgs locals. Mentre estava en confinament, Niño de Elche va respondre a les nostres preguntes i nosaltres vam el·laborar aquest article fora del temps després que hagués estat escollit un dels rostres We Are Europe 2020.

Les entrevistes de confinament són diferents a les altres. El temps s’expandeix i, davant d’aquest calendari suspès, deixen de tenir sentit les presses. Si ocorre alguna cosa, són els retards o directament l’anul·lació dels espectacles i les cites previstes. Una incertesa, i a la vegada una desconnexió. Francisco Contreras, la persona darrera Niño de Elche, va acabar responent a les qüestions enviades des del seu tancament a Madrid al cap de dos mesos però mai va semblar que anés a poder esvair-se en el temps i l’espai. En tot cas, en aquesta vida.

Els nostres dos encontres anteriors, el 2015 i 2017, es van produir en persona al Festival d’Avinyó, allà on no s’espera necessàriament un flamenc que acaba d’astorar amb la seva proposta inèdita en un Sónar de música electrònica. Però és que aquest cantaor de formació (Mis primeros llantos, Dienc, 2007), que pren el seu nom artístic de la ciutat alacantina que el va veure néixer tot i que els seus progenitors siguin granadins, s’havia passat des del 2011 anant de performance en performance a la Península Ibèrica en què va modular la seva veu per a un registre més contemporani, relacionant-la amb d’altres cossos, i obrint-la a una infinitat de possibilitats. I enfocant-ho cap a lectures crítiques del poder. Estava en trànsit per convertir-se en un ex cantaor o un ex flamenc i trobar-se amb si mateix allà on no se’l podria catalogar.

Així ens el vam trobar, als trenta anys, amb els sevillans Los Voluble al Sónar barceloní amb el seu Raverdial de conjunció de pals flamencs i hard trance a partir del Sermon au raver del col·lectiu de filosofia llibertària francès Tiqqun (embrió de la comunitat de Tarnac) entre imatges de festa i àcid qüestionament del moviment. I, poques setmanes després, Niño de Elche se’ns apareixia en un dels patis de la ciutat dels Papes d’Avinyó en un boca a boca amb el ballarí eslovè Matej Kejžar en una performance denominada precisament Rave, però que es feia amb l’únic soroll de la veu i el contacte físic. Dos anys més tard, el veuríem a La fiesta del bailaor sevillà Israel Galván directament al Pati d’Honor del Palau dels Papes i un ampli elenc de tres continents per donar-li la volta a la festa dels turistes i ensenyar al públic el que es viu darrera i als marges.

Heterodòxia poètica i musical

“Als últims anys no m’ha interessat el que opinin els tradicionalistes flamencs, ni els ‘indies’, ni els rockers, ni els clàssics, no només de mi sinó de res”, ens contestava per escrit amb la seva càustica habitual a propòsit de si li preocupa que se l’accepti amb el seu flamenc heterodox. El 2015, va rebre les lloances de la premsa espanyola independent que el va descobrir amb Voces del extremo (Telegrama Comunicación, descàrrega gratuïta), en associació amb membres d’un altre grup sevillà Pony Bravo que posa al dia el rock andalús sense perdre la ironia i el màster del qual es va fer a Berlín per atorgar-l’hi un toc krautrock. Les composicions parteixen de textos poètico-polítics de l’encontre de Moguer (Huelva) sota la coordinació d’Antonio Orihuela, un dels aliats en les seves experiències.

Un altre d’ells és Pedro G. Romero, activista de la Plataforma Independiente de Estudios Flamencos y Contemporáneos (PIE.FMC) adscrita a la Universitat Internacional d’Andalusia. Per situar a aquest ideòleg de les noves formes, seva també és la influència en els textos del cel·lebradíssim Malamente, de Rosalía, o del no menys destacable Firmamento, de Rocío Márquez. I seva era la dramatúrgia de La fiesta, així com d’Antología del cante flamenco heterodoxo (Sony, 2018), un recorregut en doble CD i triple vinil per la història menys oficial del flamenc, del segle XIX al situacionisme de Guy Debord, i amb la producció del guitarrista Raül Refree. Aquest últim, productor del primer disc de cante jondo Los ángeles de Rosalía. I així ens fem una idea de la creativitat de tot aquest nucli d’agitadors del temple de la flamencologia.

“Pedro G. Romero és un dels grans artistes que des de l’àmbit de l’art contemporani ha sabut desplaçar en moltes ocasions la mirada que es tenia de l’art flamenc, connectant-lo amb altres moltes qüestions. Sense ell no estaríem on estem o, almenys, jo no seria el que soc. Precisament, el flamenc impur o perifèric i allunyat del circuit industrial proposat per la tradició és el que està sent més reconegut, ja que és el que pot representar Israel Galván, Pedro G. Romero o jo mateix”. Sense apel·latius.

I per acabar d’establir aquestes passarel·les, un comentari sobre el triomf planetari de la catalana Rosalía i el seu flamenc-trap, cobejat tant per James Blake com J. Balvin, Arca, Travis Scott, The Weeknd i aviat Billie Eilish. “L’èxit de Rosalía és molt positiu, però el que és més positiu és que gran part d’aquest èxit estigui realitzat des d’una qualitat artística indubtable. El seu interès per Pedro G. Romero o Refree demostra el seu bon gust i la seva intel·ligència”.

Fugint del coronavirus

Abans de passar a un primer pla, Niño de Elche també va publicar Sí, a Miguel Hernández (Telegrama Comunicación, 2013), un disc-periòdic sobre el poeta d’Oriola que va morir a les presons franquistes, i va gravar un directe free-jazz a la casa museu d’aquest Calle de Arriba, 73 (Knocturne Récords, 2015) juntament amb el duo d’improvisació valencià Seidagasa. Amb ells, també havia editat Las malditas órdenes del coronel (Not On Label, 2013). I aquell mateix any, va donar a conèixer una altra improvisació Locuela, (Hirugarren Belarria, 2013) amb els bascos David Azurza i Xabier Erkizia i composicions d’Oier Etxeberria. Encara més sorollós va ser el 2015 el directe al Establo de Sevilla per al fanzine Karate Press (Sentencia Records, 2018), amb el contrabaix de Marco Serrato i l’electrònica d’Ernesto Ojeda.

Després, apareixeria en clau ambient l’EP Nanas (Acuarela, 2016), amb el gadità David Cordero i, sobretot, l’àlbum Para quienes aún viven (Superball, 2017) sota el projecte Exquirla format amb la banda madrilenya de post-rock Toundra. Un autèntic exorcisme amb els textos catàrtics d’Enrique Falcón.

Temes que escoltàvem els dies de tancament, entre la paciència i la ràbia, per mantenir el nostre grau d’indignació. Com ho viu o ho ha viscut Niño de Elche? “El meu estat anímic fluctua molt depenent de les notícies socials i personals del dia a dia. Puc passar de la tristesa més absoluta, el cabreig més injustificat fins a l’eufòria per la passió al meu treball, o submergint-me en el relax més absolut al no haver de pensar molt en un demà pròxim i poder ocupar temps llegint un llibre o anant-me’n a dormir molt tard”.

I no és, precisament, el tancament i les seves conseqüències el que l’hi va fer canviar de plans. “Ara mateix, en els treballs en els quals estic submergit, intento que el tema de la Covid-19 no els contamini del tot perquè si no estarem parlant del mateix durant anys. Em nego a què el meu treball es vegi infectat per un monotema, sigui el que sigui”. Tot i que afegeix: “la situació està sent molt dura tant pel tema econòmic com pel sentimental, ja que el meu treball és la meva vida i sense ell es veu danyat, es veu afectada la meva existència, en el sentit més profund del terme”.

El nou Val del Omar al Reina Sofía

Confessa que no fa música a casa, però que segueix editant i repensant aquests projectes per quan vagi a l’estudi i d’altres llocs. El més immediat que va quedar paralitzat és el de l’arxiu sonor de José Val del Omar (Granada, 1904-Madrid, 1982). Al Museu Reina Sofía madrileny havia de presentar a principis de juny la instal·lació Auto sacramental invisible, un muntatge amb setze altaveus que prossegueix el treball del cineasta i artista d’avantguarda que va acumular centenars d’hores de gravacions i el 1952 no va aconseguir acabar una cosa que l’emparentava amb John Cage o Pierre Schaeffer. Una monumental feina, que Contreras ha estat efectuant els últims tres anys en una residència, juntament amb el musicòleg i periodista Miguel Álvarez-Fernández, des del Matadero de Madrid.

D’aquí, n’ha de sortir un àlbum amb els músics barcelonins MANS O, Nara is Neus i Shelly. I que, el 18 de juny, havia de presentar-se en directe en un Sónar 2020 que com molts d’altres festivals aquesta primavera i estiu es van acabar anul·lant. “Aquestes setmanes estem aprofitant per seguir donant-li forma al projecte discogràfic, que esperem poder presentar aquesta tardor”. El mateix ocorre amb la instal·lació al Reina Sofía: “s’ha hagut de traslladar a l’octubre (7 d’octubre-26 d’abril 2021), però segueix la seva producció i el seu desenvolupament sense més problemes que la lentitud produïda per la seguretat als espais”. Simultàniament, s’ha estrenat una videocreació de Juan Carlos Quindós (Visionáutica Films), amb disseny de llums de Benito Jiménez i el títol Oraciones del siglo XXI, que es va poder veure per primera vegada al Sónar+D virtual de mitjans de setembre.

L’arribada de Mellizo doble amb Galván a Avinyó

A Antología del cante flamenco heterodoxo, Niño de Elche va incloure el tema Mensaje diafónico de Val del Omar, en un treball de desestructuració del flamenc del que segueix tirant del fil. Un altre tema Coplas mecánicas de Juan de Mairena (heterònim del poeta Antonio Machado) l’hi va donar peu al Sónar 2018 a muntar una actuació inèdita amb Israel Galván seguint l’estela de La fiesta i reivindicant el caràcter futurista del flamenc.

Al Festival d’Avinyó 2020, estava programat un altre espectacle inèdit Mellizo doble a càrrec d’ambdós. I que es deriva del tema El prefacio de la malagueña de El Mellizo, enregistrat en la intimitat de l’església Sant Corneli de Collbató. “És una continuació de la col·aboració que portem Israel i jo des de fa uns tres anys. Ens entenem molt bé en la nostra relació artística i amistosa. Aquest diàleg és com una espècie de caixa d’eines per als dos”.

L’espectacle es reprograma finalment el 24 i 25 d’octubre, durant la Setmana d’Art d’Avinyó com a alternativa a la suspensió del gran festival al juliol. La dramaturga i performer elèctrica espanyola Angélica Liddell també havia d’estrenar a la ciutat dels Papes Liebestod (sobre l’amor i la mort). Una altra de les ocupacions que ha perdut Niño de Elche en aquesta pandèmia és la seva participació al díptic que Liddell estava presentant aquest mateix 2020 Una costilla sobre la mesa, en el seu capítol matern sobre la recent mort dels dos pares de l’artista. “Segurament treballar amb l’Angélica és el més fascinant que m’ha passat en els últims temps. Tinc la sort ja no només de compartir assajos i escenari amb ella, si no que m’alimento de la seva mirada cinèfila o d’elegant lectora en les diferents converses que acostumem a tenir”.

Grècia i la Documenta de Kassel

La performance li ha permès a Contreras des de fa anys viatjar per tota Europa i, fins i tot, més lluny. Sense ser exhaustiu, perquè són moltes les seves intervencions, en els seus inicis va treballar amb el ballarí andalús Juan Carlos Lérida, la factoria sevillana bulos.net (on va conèixer el guitarrista Raúl Cantizano que habitualment l’acompanya) i el col·lectiu de pensament crític Espai en Blanc valencià. Sota el seu influx, el 2012 es passejava pels carrers del centre de Sevilla cantant i amb un cartell que deia Vendo oro, en plena crisi financera i de deute del país. Cinc anys més tard i quan Grècia seguia ofegada per les polítiques d’austeritat, el filòsof Paul B. Preciado comissari de la Documenta de Kassel 2017 els va encarregar a Niño de Elche i Galván una doble incursió a Atenes i Kassel sobre aquest empobriment dels pobles del sud. I Niño de Elche i Galván es van posar a cantar i ballar a sobre de diferents tipus de monedes europees i gitanes amb músics grecs i bizantins sota el lema encunyat per Romero La farsa monea.

Anunciat com a un dels 64 rostres d’artistes i activistes 2020 per part de la xarxa de festivals We Are Europe, la pregunta es com ho va rebre. “Ho vaig agrair molt, malgrat que tot aquell que es dediqui d’una forma o d’una altra a la indústria de la cultura és en certa manera un activista cultural”, respon modestament. La seva opinió sobre la reacció europea davant les crisis financera, migratòria i actualment sanitària resulta molt més severa. “Vam anar més d’una vegada a Atenes a preparar la nostra participació i en tot moment els grecs van ser molt més competents en comparació amb els alemanys. Tot i la crisi i la diferència cultural, ens van demostrar que culturalment segueixen sent una societat preparada malgrat que la seva vida política sigui possiblement de les més vergonyants dels últims lustres”.

Internacionalista com és ell, i compromès en el seu moment amb els indignats espanyols, la seva visió és evidentment escèptica amb la Unió Europea. “Europa segueix sent una de les grans tragèdies on les lluites de les identitats, les economies de mercat o la terrible situació de les seves fronteres deixa cada día més clar que el ciutadà és un client obligatori i que ha d’haver-hi una urgència en tornar a entendre Europa o Occident com a la base d’un pensament cultural i artístic digne de ser reprès i analitzat per aprendre que una altra forma de relacionar-nos és possible”.

De Los Planetas a Colòmbia

Els nacionalismes és un altre dels eixos de qüestionament al treball musical de Niño de Elche. Tant els d’Estat com els minoritaris. I, per abordar-lo, no s’empetiteix en les seves estratègies. En la seva recent col·laboració amb el grup de l’indie espanyol per excel·lència Los Planetas, i una altra vegada Romero com a ideòleg, el nom escollit per al projecte és Fuerza Nueva. És a dir, la denominació del partit d’extrema dreta sorgit del franquisme als anys setanta. Però, és clar, en mans d’aquests franctiradors el resultat és un desplaçament del símbol cap a imatges icòniques com a la força obscura de Dark Vador. I, a nivell musical, la reel·laboració d’himnes populars com La canción de los gitanos, El novio de la muerte o l’himne nacional català Els segadors com a Canción para los obreros de la Seat (segons un anònim recollit per Guy Debord a finals dels setanta). Unes noves versiones que actuen com a una muralla sònica de totes les contradiccions de la societat espanyola amb les guitarres i la veu de J de Los Planetas, per una banda, i la profunda gola de Niño de Elche, de l’altra.

“Creiem que ha tingut efecte, eco, reverberació en les ànimes dels diferents ciutadans amb les seves memòries, les seves derrotes, els seus anhels i les seves misèries amb les quals carreguen. El situacionisme no busca un efecte en concret, només es submergeix en la paradoxa política i social i des d’allà únicament s’ha d’esperar que tot salti pels núvols”. Un artista ha de parlar de política, ha de comentar l’actualitat?, l’hi pregunto al qüestionari davant de les seves conegudes manifestacions que es converteixen ràpidament en titulars de premsa: “no ho ha de fer, però sí que ho pot fer”.

No era al principi la seva intenció, però la seva activitat literària tampoc no para de créixer en els últims temps. Primer, va publicar una col·lecció de poemes i converses a No comparto los postres (Bandaaparte Editores, 2016). Fa poc, va ser el poemari d’amor i sexe Morbo legítimo (Bandaaparte Editores, 2019). I ens explica que ha acabat un petit llibre amb articles sobre flamenc per a la col·lecció Nuevos Cuadernos d’Anagrama, i està escrivint unes memòries sobre la seva etapa de cantaor. També l’hi estan fent una pel·lícula, que va quedar aturada amb el confinament.

Durant el mes que va passar a Colòmbia per gravar amb Eblis Álvarez de Meridian Brothers la flamenco-cumbia desestructurada Colombiana (Sony, 2019), Sergi Cameron es va desplaçar amb ell a Bolívia per realitzar el documental de poc més d’un quart d’hora Niños somos todos.

Què va descobrir a Colòmbia i cap a quins altres llocs pensa portar el flamenc?: “sobretot vaig descobrir formes de fer música molt diferents més enllà del privilegi de viure un mes a Colòmbia amb l’escena cultural més interessant de Bogotà. El flamenc mai penso portar-lo a enlloc. On jo vagi vindrà ell, però la meva finalitat no és tant portar el flamenc sinó portar-me personalment a d’altres desplaçaments. Algunes vegades el flamenc m’acompanya, i d’altres no tant”.

Ho deixem aquí, amb un futur artístic que Niño de Elche va escrivint sobre la marxa obrint horitzons. “En aquest temps ja he pogut ordir el nou projecte discogràfic i escènic que tinc pensat per a la tardor del 2021 i del que encara no puc dir molt però que, a l’acabar amb l’exposició del Museu Reina Sofía, reprendré donant-ne més notícies”.

Les lectures de confinament de Francisco Contreras

Durant el temps aturat del confinament, les lectures de Francisco Contreras van ser com no podia ser d’una altra manera heterodoxes, variades i allunyades de la més estricta actualitat. Crida l’atenció els nombrosos textos que tracten sobre el suïcidi, tant en els seus continguts com pels autors seleccionats. Contreras els utilitza tant per als seus diversos treballs com pel simple fer d’apropar-se a textos dels quals té curiositat. “Sempre acostumo a llegir coses que m’aporten inspiració per als diferents projectes en els quals estic submergit, més alguns llibres que al ser molt extensos són de passar amb ells estones durant llargs espais de temps”, resumeix.

Entre aquests companys de viatge, com ell mateix els defineix, estan El oficio de vivir (Seix Barral, 2001), els diaris que Cesare Pavese va escriure entre 1935 i 1950 abans de posar fi als seus dies i que es va publicar com a obra pòstuma. Com a reflexió estètica, acudeix a Historia de la fealdad (Lumen, 2007), del també italià Umberto Eco, i al Diccionario de música, magia, mitología y religión (Acantilado, 2012), del musicòleg navarrès Ramón Andrés. I, com a referent poètic, al nicaragüenc traspassat el passat u de març Ernesto Cardenal i el seu Cántico cósmico (1989; Trotta, 2012).

I durant aquests últims mesos, també va haver-hi lloc per a un altre llibre d’Andrés Historia del suicidio en Occidente (Acantilado, 2015). Juntament amb el Tractatus logico-suicidalis. Matarse a uno mismo (1988; Pre-Textos, 2017) del suís Hermann Burger, que va deixar escrit un manual sobre el tema l’any en què es va treure la vida. Posant-li una mica d’humor, una altra lectura van ser els Fragmentos (un poco carbonizados) (2012; Siruela, 2016) del lingüista George Steiner, mort el passat 3 de febrer.

Complementat pel poemari en bilingüe eslovac-castellà Campanas (Zvony) (1968; La Poesía, Señor Hidalgo, 2003) de Milan Rúfus i l’assaig Las formas del olvido (2001; Gedisa, 2012) de l’etnòleg Marc Augé. Tot això, a més, entre relats i poesies d’Edgar Allan Poe i H. P. Lovercraft i, malgrat que molts el considerin un heretge en les seves pràctiques, la Bíblia.

DISCOGRAFIA

Mis primeros llantos (Dienc, 2007)

Las malditas órdenes del coronel (Not On Label, 2013), amb Seidagasa

Locuela, (Hirugarren Belarria, 2013), amb David Azurza i Xabier Erkizia

Sí, a Miguel Hernández (Telegrama Comunicación, 2013)

Calle de Arriba, 73 (Knocturne Récords, 2015; sèrie limitada de 100 cassets), amb Seidagasa

Nanas EP (Acuarela, 2016), amb David Cordero

Voces del extremo (Telegrama Comunicación, 2015)

Raverdial/En el nombre de (2015, edición limitada y numerada), amb Los Voluble i Raúl Cantizano

Para quienes aún viven (Superball, 2017), com a Exquirla juntament amb Toundra

Antología del cante flamenco heterodoxo (Sony, 2018)

Karate Press (Sentencia Records, 2015/2018), amb Marco Serrato i Ernesto Ojeda

Colombiana (Sony, 2019)

Fuerza Nueva (El Ejército Rojo-Sony, 2019), Niño de Elche + Los Planetas

La distancia entre el barro y la electrónica. Siete diferencias valdelomarianas (Sony BMG, 2020)

TEATRE/DANSA/PERFORMANCE/INSTAL·LACIONS (vídeos a la web de Niño de Elche)

Al cante (2011/2015), de Juan Carlos Lérida amb Niño de Elche i el dramaturg David Montero

Vaconbacon, cantar las fuerzas (2011), factoria Bulos.net de Sevilla (Santiago Barber, Raúl Cantizano) +  Soleá a su ritmo (2011), peça audiovisual de Félix Vázquez

Vendo oro (2012), del laboratori Leviatán + Saeta (2013), de Manuel Prados, a Sevilla

ToCaBa (2013), amb Raúl Cantizano i Juan Carlos Lérida

7 lunas (2013/2015), amb María Muñoz/Compañía Mal Pelo

Cantes Tóxicos (2013/2016), LOS FLAMENCOS (Niño de Elche, Isaías Griñolo, Antonio Orihuela)

Ya! (2014), juntament amb Belén Maya i amb Raúl Cantizano

Rave (2015), juntament amb Matej Kejžar al Festival d’Avinyó

Transfusiones escénicas II (2015), juntament amb Patricia Caballero a la Biblioteca Nacional d’Espanya

El lirio entre las espinas (2015), de Guillermo Weickert amb composició i cant de Niño de Elche i Charo Martín

Cantología (2105), amb Raúl Cantizano a la sala García Lorca de la Fundació Conservatori Casa Patas de Madrid + Alegrías (2017)

La fiesta (2017), d’Israel Galván

La farsa monea (2017), amb Israel Galván i Pedro G. Romero per a la Documenta de Kassel a Atenes i Kassel

Palabras de luz (2018), haikú d’Ueshima Onitsura per al Sónar calling

Coplas mecánicas (2018), juntament amb Israel Galván al Sónar 2018

Paella ritual (2018), de Marc Sempere al Festival Sâlmon, juntament a René Pacheco

Antígona (2018), de la Compañía Ferroviaria amb música de Niño de Elche

Los aires llevan mentiras (2019), al festival de cinema documental Punto de Vista de Pamplona

Gargantas cosidas, tobillos atados (2019), col·laboració vocal per a l’escultura i textos de Mario Espliego a Generaciones 2018 de La Casa Encendida de Madrid

The sins of the cities of the plain (2019), òpera contemporània amb Niño de Elche, Proyecto OCNOS (Fabrizio Funari) i Germán Alonso

El humo (2019), videoclip de Yamila amb el poema Batallas de César Vallejo

Dimonis. Teatre expandit (2019), vídeo a la instal·lació de cabosanroque sobre Jacint Verdaguer

Una costilla sobre la mesa: Madre (2019), d’Angélica Liddell

Salmo 21 (2020), recitat i cant per l’aniversario d’Ernesto Cardenal a la Casa América de Madrid

Monólogos para la plataforma de vídeos Playground (2020)

La pugna (2020), vídeo sobre la intervenció d’Aryz al temple protestant Sant Eloi de Rouen

Peregrinación sexual i Ensayo de fe (2020), d’Ernesto Artillo

Noli me tangere (2020), al Teatre Lliure de Barcelona

Auto sacramental invisible (2020), instal·lació al Museu Reina Sofía de Madrid

FILMOGRAFIA

Sobre MH (2015), documental sobre Miguel Hernández

Niños somos todos (2019), documental a Bolívia de Sergi Cameron

LLIBRES

No comparto los postres (Bandaaparte Editores, 2016), poemes i converses

Morbo legítimo (Bandaaparte Editores, 2019), poemari

In memoriam. Posesiones de un exflamenco (Hurtado & Ortega, 2020)

 

Visits: 184