VICENÇ BATALLA. El realitzador nord-americà Todd Haynes es passa al documental per retratar la curta però intensa petjada sonora de la Velvet Underground (Lou Reed, John Cale, Nico… ), però anteriorment ja havia utilitzat la ficció o un estil híbrid per aproximar-se a les polièdriques vides de David Bowie i Bob Dylan. En aquest cas, són imatges d’arxiu reals, registres d’audio dels que ja no hi són i testimonis dels que continuen i ho van viure. Aquella implosió de guitarres distorsionades, veu cavernosa i alhora subtil i lletres molestes que encara ressona en tots els grups independents de pop i rock actuals. No és una pel·lícula a competició, però ens ha impressionat més que no pas Tout s’est bien passé (Tot ha anat bé), del francès François Ozon, i Ha’berech (El genoll d’Ahed), de l’israelià Nadav Lapid. Una crònica on també comentem Libertad, de la catalana Clara Roquet, a la Setmana de la Crítica, absent a Canes… a causa de la Covid.

Es pot dir que el que ha fet Todd Haynes en una hora i cinquanta minuts a The Velvet Underground és el testimoni visual definitiu d’aquesta banda perquè poca cosa més s’hi podria afegir, tant a nivell de fons com de forma. L’imaginatiu realitzador treballa amb material real, però el disloca a la pantalla en diferents finestres fins acabar convertint-lo en un mosaic pop i psicodèlic com el que va patentar als anys seixanta Andy Warhol des de la Factory novaiorquesa, plataforma d’impulsió del grup. Rarament, al documental, es manté una sola imatge a la vegada sinó que aquestes es parteixen, es quadrupliquen i es multipliquen contínuament mentre se sent la veu d’un testimoni o es veu alguna filmació o alguna actuació d’aquella època.

Situem-nos: el guitarrista i lletrista de rock de Long Island Lou Reed i el violinista i teclista d’avantguarda galès John Cale es coneixen a Nova York a principis dels seixanta i, més endavant, recluten el també guitarrista Sterling Morrison i la bateria Moe Tucker. Warhol els convida a la Factory i, al cap de dos anys, el 1967, apareix el mític i irrepetible The Velvet Underground and Nico amb la il·lustració del plàtan a la portada. El grup serà conegut com a la banda de Warhol i, de fet, va ser ell qui va imposar la figura com a cantant de la model alemanya Nico en contra de l’opinió de Reed.

Les opinions de John Cale sobre Lou Reed

Durant els altres tres discos amb escàs èxit comercial fins al 1970 en què Reed seguirà sent el líder (el cinquè sense ell el 1973 el mateix Haynes ni el menciona), el de Long Island, turmentat i egocèntric, anirà apartant pel camí primer la Nico i, després, John Cale fins a decidir iniciar una carrera en solitari on sí que trobarà el reconeixement públic que tant buscava. És interessant sentir parlar actualment Cale sobre aquestes desavinences, i també Tucker, perquè Reed i Sterling no hi són, tot i que al primer se l’escolta en diferents audios. També la germana de Reed, Merrill, LaMonte Young, Jackson Browne, Jonathan Richman, John Waters o gent que ja ara ja no hi són com el cineasta Jonas Mekas (mort el 2019). Perquè aquesta és una història, pel seu llegat, fonamentalment musical, però també estètica i cinematogràfica. Tot el que passava als anys seixanta en alguns carrers del Baix Manhattan estava relacionat. També la literatura, perquè el rock es va convertir en la nova forma d’expressió dels poetes.

I Haynes ho reflecteix amb força fidelitat, sense cap veu en off innecessària, sense cap imatge actual que destorbi, limitant-se als orígens i a aquells cinc anys que, de forma soterrada i sense que transcendissin molt més enllà del cercle d’iniciats (com a grup mai van sortir dels Estats Units), han servit perquè a partir dels setanta i, sobretot dels vuitanta, no hagin parat de tenir fills i filles putatius en tota l’escola del noise que va de Sonic Youth a My Bloody Valentine passant per Yo La Tengo.

Com a realitzador, Haynes mai no ha obtingut un gran premi a Canes, tot i haver presentat grans pel·lícules a competició com a Carol (2015) i Wonderstruck (2017). Però sabent que abans ja havia ficcionat indirectament els anys del glam de David Bowie (Velvet Goldmine) i el Bob Dylan de les mil cares (I’m Not There, transvestit per Cate Blanchett), aquest The Velvet Underground, que anirà directament a la plataforma Apple TV, el reafirma com un gran demiürg visual de la cultura pop. I sí, els originals The Velvet Underground sí es van tornar a ajuntar una vegada, amb Nico que s’havia traslladat a París, amb un concert al Bataclan el 1972 amb què Haynes presenta els crèdits finals del documental.

L’eutanàsia, segons Ozon

Les dues pel·lícules a competició de la jornada són força oposades, però plantegen debats de societat punyents malgrat uns resultats cinematogràfics que no són extraordinaris. El prolífic François Ozon (l’any passat hagués hagut d’estar a Canes a l’edició anul·lada amb Verano del 85) ha presentat Tout s’est bien passé (Tot ha anat bé). Es basa en el llibre autobiogràfic d’Emmanuèle Bernheim sobre el suïcidi assistit al seu pare a Suïssa perquè a França l’eutanàsia activa segueix estant prohibida.

Amb els anys, Ozon ha anat adquirint un estil classicista que, de vegades, aconsegueix conjugar forma i fons (Frantz, Gracias a Dios, el mateix Verano del 85) i altres, com aquesta, compleix amb els requisits però n’extreu una pel·lícula més funcional i on s’hi troba a faltar l’emoció. El que no treu que André Dussolier en faci amb la figura del pare una autoparòdia, ara que aquest actor exquisit té 75 anys, i que Sophie Morceau, en el seu paper de filla, mantingui el seu poder de seducció a la pantalla. En aquest sentit, la figura més ocasional de la mare encarnada per Charlotte Rampling també s’integra bé a l’engranatge.

A falta d’emoció, a Ozon li ha sortit un llargmetratge entretingut, amb punts de comèdia per descarregar tensió sobre el tema i oportú. Una històrica de la cançó francesa com Françoise Hardy acaba de demanar l’eutanàsia, i la seva notorietat obligarà a posicionar-se als polítics, perquè pateix un càncer de laringe que la quimioteràpia encara li fa més mal. La pel·lícula arriba a les sales franceses, sense data a l’Estat espanyol, el 22 de setembre.

El nacionalisme israelià, segon Lapid

Per la seva banda, l’israelià Nadav Lapid dibuixa a Ha’berech (El genoll d’Ahed) un alter ego com a director de cinema per denunciar tots els mals que està provocant el nacionalisme israelià al poble palestí però també als artistes culturals del país amb els seus intents de censura. El fons és una postura a compartir, però el que passa amb Lapid és que en fa un gra massa tant a nivell visual com de guió.

Ja amb Sinónimos, guanyadora de l’Os d’Or de Berlín el 2019 i que era el seu alter ego arribant ell a París fan dècades per estudiar cinema, provocava un empatx de situacions il·lògiques i diàlegs carregats en una manera d’emul·lar poc encertada La Nouvelle Vague francesa. Aquí, l’arribada d’aquest alter ego de major edat en ple desert israelià per presentar una pel·lícula seva desorienta per uns moviments de càmera injustificats i una actitud del personatge contradictòria amb el que denúncia. D’acord que és un personatge turmentat pel que passa a Israel, però l’escena central en què li tira per la cara a la noia responsable que l’acull tots els mals del país es converteix més aviat en la humil·liacio d’una dona per part d’un home.

Lapid compta amb un certa crítica francesa de referència a favor, i es permet de fer aquests exercicis força egòlatres, però la pregunta és si el seu objectiu de posar en evidència un govern que finalment acaba de caure com el de Netanyahu arribarà al públic. El títol d’El genoll d’Ahed respon a una militant palestina de 16 anys, Ahed Tamimi, detinguda i jutjada per haver-li donat una cleca a un soldat israelià i sobre qui un diputat del Likud de Netanyahu va escriure que “se li hauria d’haver disparat, encara que només fos al genoll”. El protagonista està fent un pel·lícula sobre això, però per a un espectador no israelià si no s’explica aquest tema és indesxifrable. El film surt a França el 15 de setembre.

Les classes socials, segons Clara Roquet

L’única pel·lícula catalana en aquesta edició de Canes, a la secció exterior del Palau de Festivals de la Setmana de la Crítica, és Libertad, de Clara Roquet. És el primer llargmetratge d’aquesta jove realitzadora, que en tot cas ja compta amb els treballs com a guionista de 10.000 km, de Carlos Marqués-Marcet, i Petra, de Jaime Rosales. I la mala sort va fer que, en aquesta posada de llarg com a directora, es va haver de quedar a casa de moment perquè està passant una quarantena per la Covid. Com a alternativa, va gravar un vídeo per a tots els assistents a la projecció.

Com ella mateixa va explicar, el seu primer llarg gira entorn de l’adolescència. I ho situa en localitats indeterminades de la Costa Brava. Darrera d’aquest encontre entre una noia catalana, filla i neta de les propietàries de la casa d’estiueig, i una noia colombiana, filla de la minyona i que desembarca en aquell moment, hi ha una amistat que neix, i tots els dubtes i trastorns sentimentals de l’edat, però sobretot el condicionament social.

L’objectiu de Roquet és subratllar aquestes diferències i actituds socials. Però funciona millor el despertar de l’adolescència i les relacions contradictòries que s’hi generen que la intervenció dels adults, que apareixen més com a prototipus. És el problema que té el personatge de la mare, que interpreta Nora Navas, i, en part, el de l’àvia, que encarna Vicky Peña. En canvi, són tot un descobriment les noies María Morena i Nicolle García (que té el nom de Libertad).

L’altre problema és que no se sent parlar ni una paraula de català, sí una mica de francès, i el treball sobre les desigualtats socials i culturals queda desdibuixat perquè la societat catalana i espanyola apareixen com a homogènies. Quan les desigualtats entre classes no són exclusives d’un origen determinat. No sabem si aquesta falta de particularisme local és a causa del finançament per al llargmetratge. En tot cas, li desitgem a Roquet que pugui venir a Canes abans que finalitzi el festival (entrevista personal feta uns dies després). La pel·lícula s’estrena a l’Estat espanyol el 19 de novembre.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2021

Visits: 96