VICENÇ BATALLA. Més enllà dels interessos d‘uns i altres, dins i fora del país, la crisi veneçolana afecta una majoria de la població que lluita per sobreviure i emigra en massa. El testimoni fotogràfic d’Adriana Loureiro Fernández per a mitjans internacionals i en la seva exposició evolutiva Paraíso perdido és una de les mirades més autèntiques i exemptes de prejudicis perquè prescindeix de les estructures de partit i reflecteix el dia a dia dels mateixos veneçolans. Des del barri més pobre de Llatinoamèrica, Petare, fins a l’ensorrament d’una ciutat com Maracaibo passant pel periple de l’emigració a través de vàries fronteres de la regió.

Al festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image, a Perpinyà, les imatges de Loureiro s’han complementat amb les del bilbaí Álvaro Ybarra Zavala que retrata la situació a Veneçuela des de fa deu anys. Una edició que va premiar en primer lloc el treball del mexicà Guillermo Arias per La caravana i va comptar amb impactants testimonis gràfics sobre les guerres que no s’acaben i els conflictes que venen.

No és el mateix fotografiar un país en conflicte quan s’ha nascut en ell que si es ve de fora. I les dues mirades son vàlides, perquè la de l’exterior aporta aquella distància necessària per a no caure en la polarització que es viu des de dins. Però la de l’interior atorga aquell coneixement propi que suposa viure allà des de sempre i tenir tot el temps per seguir els esdeveniments. El guardonat amb la Visa d’Or 2019 Paris Match News, el mexicà Guillermo Arias pel seu seguiment a La caravana per a l’Agència France Presse dels immigrants centreamericans que a finals de l’any passat van caminar en grup fins a la frontera dels Estats Units, va reivindicar al rebre el premi que els mitjans internacionals es valguessin dels fotògrafs locals per efectuar els seus encàrrecs.

És el que persegueix en el seu cas la veneçolana Adriana Loureiro Fernández, que cobreix la presidència de Nicolás Maduro des del 2013 en la seva deriva autoritària i la crisi humanitària i migratòria que s’ha aguditzat des del 2016. Ho fa per a mitjans estrangers, del New York Times a Der spiegel i de Reuters a Bloomberg. Per perfeccionar el seu treball d’investigació ha passat, a més, per la universitat novaiorquesa de Columbia. Sobre el terreny, posseeix els elements suficients per identificar tots els actors i situacions com a caraquenya que és però el seu objectiu és no deixar-se marcar per cap consigna partidista. El seu treball més personal, començat el 2012 i del qual es va veure una selecció a Visa pour l’Image, s’anomena Paraíso perdido pel qual ha rebut el Premi de la Ciutat de Perpinyà Remi Ochlik.

“Jo no volia deixar que les meves emocions pel meu país pesessin més que no pas la capacitat de ser objectiva”, ens explica pausadament Loureiro des del pati del convent dels Mínims on es troba l’exposició. “Sento que li estic parlant al món, honestament. No sento que ho faci a la meva gent. Perquè, per a ells, és explicar-los alguna cosa que ja coneixen. Em sento una miqueta com un pont, entre el món i el que nosaltres estàvem vivint”.

Malnutrició i violència

El que està vivint el país és un pobresa que arriba al vuitanta per cent de la població (enquesta ENCOVI) amb casos extrems de malnutrició i una tassa d’homicidis que se situa en el 81,4 per cada 100.000 habitants. El 2018, va haver-hi 23.047 persones assassinades, segons l’Observatori Veneçolà de Violència. Entre aquests homicidis, s’hi barreja tant els ajustaments de comptes com els anomenats actes de resistència a l’autoritat (7.523) i que poden ser execucions extrajudicials sigui per qüestions polítiques o per una persecució fora de la llei de la delinqüència. Tot això ha generat que Veneçuela es converteixi en el segon país del món amb major emigració després de Síria, amb tres milions i mig de persones.

Davant d’una situació semblant, Loureiro es va sentir obligada a deixar el treball dels seus inicis en la publicitat perquè la seva càmera anés a captar directament la realitat que els rodejava. “Sempre dic que jo no vaig escollir ser fotoperiodista, aquest mai no va el meu pla”, afirma ara que ha complert els trenta anys en un camí irreversible. “El fotoperiodisme em va escollir a mi. La meva vida em va condicionar per a això”.

I, malgrat el risc que això comporta en la seva doble condició de veneçolana i dona, el seu mètode de treball prescindeix de les principals figures polítiques per centrar-se en les conseqüències que les accions d’aquests provoquen en la població. Amb un especial interès per encetar una conversa en tot tipus de situacions. “El meu millor mitjà de protecció a Caracas és parlar amb la gent i que em coneguin. I que sàpiguen per què estic allà, que valorin el meu treball”. Més endavant, ho resumeix amb una altra frase: “Una foto sense entendre la persona que estàs retratant, és potser mitja foto”.

El barri de Petare com a símbol

Així, una part important de les imatges de Paraíso perdido provenen del barri de barraques de Petare, a l’est de Caracas, i on hi viuen amb una densitat enorme al voltant d’un milió de persones tot i que és difícil disposar de xifres exactes. És la concentració de barraques més important de Llatinoamèrica i, en conseqüència, un territori on manen les bandes i que teòricament hauria d’haver estat objecte del màxim interès per part d’Hugo Chávez i, ara, Nicolás Maduro. Fins fa uns anys, des d’allà no s’originaven protestes. Però això ha canviat en els últims temps i, el 2017, es va produir un aixecament simbòlic al pont Cinco de Julio que uneix, i separa socialment sobre una autopista, les barroques de Petare amb el barri burgés de La Urbina.

“Allà, ningú no volia anar a fer fotos. Perquè tota l’acció està ocorrent al Capitoli Nacional: la majoria de les forces de seguretat i de manifestants estan allà”, explica Loureiro d’aquell moment. “A l’haver-hi molts menys ulls i mitjans de comunicació, era molt més violent. Allà estava caient plom, tirs tot el dia. I, a mi, em semblava tan poètic d’anar a aquell pont. Aquell pont va ser sempre una divisió. El 2017, tot estava tan malament que per fi es van unir en aquell pont. Has de ser veneçolà per saber què significa. És molt difícil d’arribar a aquesta informació almenys que algú et guiï. Jo era l’única allà!”.

Les últimes fotos de l’exposició corresponen a la manera com els talls d’electricitat la primavera passada al país van afectar Petare provocant incendis en aquests habitatges tan precaris i deixant sense casa desenes de famílies. Els talls d’electricitat s’han convertit en habituals a Veneçuela i, en alguns llocs, poden allargar-se durant dies i fins i tot mesos. Les condicions de vida varien contínuament, en funció que el Govern obri o no les importacions. Cosa que ha fet els mesos d’estiu.

L’aprovisionament i les cues

“Ara mateix, s’aconsegueix farina i pa en qualsevol lloc, tot i que a un preu estúpid, bàrbar”, crítica la fotògrafa sobre el dia a dia. El Fons Monetari Internacional prediu no gens menys que una inflació aquest any del 10 milions per cent. “Un percentatge mínim del país podem pagar els aliments. Però fa un any no podia. Anava amb una bossa de dòlars i no hi havia res per comprar, estava tot buit. En mode supervivència, hi ha coses que no menjo: no menjo pasta, no menjo arròs; tot el que requereixi una fila d’hores…”.

I, comparant-se amb la gent que no té ingressos de l’exterior, relativitza la seva situació. “Puc no tenir llum un parell d’hores al dia, però sé que hi ha gent que no té llum des de fa quatre mesos. Pot ser que només tingui aigua cinc hores al dia, però sé que hi ha gent que no ha tingut aigua en un any. Un va perdent el dret a la queixa, perquè veig la gent sobrevivint amb una situació que no entenc d’on treuen la fortalesa espiritual per aguantar”.

El cas extrem de Maracaibo

El cas més extrem és el de la segona ciutat del país, Maracaibo, amb més d’un milió i mig d’habitants. Loureiro va ser allà recentment per al setmanari alemany Der spiegel. “El que passa allà ho anomenem ‘ground zero’. Jo crec que mai no he vist una cosa així. És una ciutat que està sent destruïda progressivament, maó a maó, i està quedant només l’esquelet. Allà la gent està més morta que viva. No té electricitat des de fa quatre mesos. I viuen amb quaranta graus centígrads tot l’any. No hi ha aigua, no hi ha gas. La gent s’està morint de fam. Totes les fotos de desnutrició que té Álvaro són d’allà”.

Tot i estar a prop de la frontera colombiana, Maracaibo està patint més que no pas Caracas perquè el centre del poder està més lluny i Loureiro no va veure ni ONG’s. Tampoc no s’ho explica. Precisament, l’espanyol Álvaro Ybarra Zavala acaba la seva exposició en blanc i negre 1984-Venezuela amb unes impressionants fotos de desnutrició a Maracaibo. Es el colofó momentani de deu anys de viatges al país, des d’una de les seves residències a Bogotà, per comprovar el grau de desintegració d’una societat a la qual la Revolució Bolivariana ha desencantat fins als més fidels seguidors.

Detinguts i calabossos

Part del treball d’Ybarra ha consistit en prendre imatges dels centres de detinguts. En concret, fa tres anys, als calabossos de la Policia Nacional Bolivariana (PNB) de Boleíta, a l’est de Caracas. Un lloc on s’amunteguen 1.300 detinguts, alguns des de fa més d’un any, per una capacitat oficial de 250 persones. I on es succeïxen els motins i les epidèmies i s’ha de corrompre els funcionaris per poder fer arribar menjar i medicines.

Aquestes imatges no les ha aconseguit encara Loureiro. “De vegades, els fotògrafs estrangers aconsegueixen coses que nosaltres com locals hem intentat durant anys i no ens hem sortit. Per a nosaltres està molt bé, perquè quan arribes a un crisi tan terrible com la de Veneçuela el que interessa és que la informació surti”.

Alhora, la fotoperiodista veneçolana destaca quina pot ser la seva millor aportació a la informació gràfica sobre el país. “Jo crec que, si a Álvaro li ofereixo de canviar els nostres llocs, no s’ho pensa ni un segon i diu que sí. Jo tinc el privilegi de poder dedicar-li més temps mentrestant passen les coses. I no vaig necessàriament al més explícit”.

Aquest és un argument més quan es parla de les diferències en el treball entre interns i externs. “Hi ha molts espais de grisos, no tan extrems. De vegades, vaig a un funeral i no necessàriament faig la foto més directa que tot el món s’espera. Perquè tinc el privilegi del temps. A Álvaro li aproven un visat d’un mes, com a màxim. I això condiciona el treball fotogràfic. Jo tinc el privilegi de poder aturar-me una miqueta més”.

Durant el recorregut per la quarantena de fotos de Paraíso perdido, i malgrat la seva varietat temàtica i geogràfica, hi ha un pòsit que caracteritza la mostra. “De vegades, cobreixo més funerals dels que m’agradaria”, admet Loureiro que recorda que la sèrie sencera compta amb tres-centes fotos. “A mi no em molesta, perquè la mort està sempre allà tot i que no l’estigués fotografiant”. I posa com a exemple el travesti Selena, que apareix en una imatge fent el carrer el 2015, i a qui van matar l’any següent. “La mort sempre està allà al meu treball. Crec que està en gaire bé a totes les fotos”.

El pols entre Maduro i Guaidó

Imagino que qui hagi arribat fins a aquí s’estarà preguntant si Loureiro, pel que explica del Govern, s’identifica amb els caps visibles de l’oposició i, concretament, el president autoproclamat Juan Guaidó que a la seva vegada ho és de l’Assemblea Nacional. Doncs la resposta tampoc no és binària: “jo no soc d’un bàndol ni de l’altre, ni tan sols en la meva vida personal. A l’igual que molta gent a Veneçuela, estic molt decebuda… Hi ha hagut tants intents per canviar, i després seguim sempre empitjorant. I, ara, amb aquesta professió i cobrint les fonts polítiques me n’he adonat encara més que hi ha raons per desconfiar en les suposades intencions dels polítics”.

Des de gener passat, Veneçuela compta teòricament amb dos presidents. A Guaidó el van arribar a reconèixer una cinquantena de països, començant pels Estats Units i passant pels més importants de la Unió Europea inclòs Espanya. Però, des d’aleshores, no ha passat res i Maduro es mantè en el poder i utilitza la situació per acusar de tots els problemes als Estats Units. La seva popularitat segueix igual de baixa, però la de Guaidó també s’erosiona.

“El ‘chavisme’ i el ‘madurisme’, com a maquinaria política, conserva un deu per cent que no es mou”, resumeix Loureiro. “Hi estarà per sempre. Perquè, si a aquestes alçades del partit, no han estat capaços de corregir-se a si mateixos ja no ho faran. El que és un fet indiscutible és que el projecte que ells van plantejar ha fracassat. Tampoc mai no se’ns va explicar amb claredat en què consistia aquest projecte. I es veu! És impossible de dir que el que estem vivint avui en dia sigui culpa dels Estats Units. És molt fàcil que la culpa la tinguin els altres. Ara bé, la comunitat internacional pot prendre mesures que empitjorin la nostra situació”.

Hi ha les sancions econòmiques, aplicades pels Estats Units i que afecten un sector estratègic com el petroli i que ja es va començar a ensorrar el 2016 amb la caiguda mundial dels preus, i hi ha l’amenaça d’una intervenció militar exterior. Però, en això, els veneçolans estan molt dividits perquè tot i que una majoria estigui contra Maduro temen que una intervenció militar faci vessar encara més sang.

El rol dels militars

La clau, tal com Guaidó ha intentat sense aconseguir-ho, és l’exèrcit. Els militars veneçolans s’han convertit en els privilegiats de tota aquesta crisi. Perquè han estat mimats pel poder polític i s’han fet amb l’economia nacionalitzada. “El projecte de Guaidó va començar cridant les forces militars perquè es deslliguessin del règim. No tinc dades que sostinguin aquesta opinió, però jo crec que si fos per Maduro ell renunciava ara mateix”.

És a dir, el monstre creat pel chavisme devora els seus propis impulsors que són víctimes a la seva vegada de l’estament militar. “Els militars no són la solució, són el problema i és molt fàcil d’entendre-ho”, afirma Loureiro. “El que queda de la indústria econòmica a Veneçuela pertany als militars. PDVSA (Petróleos de Venezuela SA) és militar; l’or és militar; el caviar que es produeix a Veneçuela és militar; el cacau és militar… Encara que qui el controli sigui un percentatge petit de la cúpula militar. Els soldats rasos es moren de gana”.

I, perquè el sistema es mantingui intacte, hi ha proves del que els hi passa als qui deserten. El capità de corneta Rafael Acosta Arévalo va morir el juny després d’estar en detenció i acudir al jutjat amb clars símptomes de tortura. “Això no és un accident”, segueix assegurant la fotògrafa que va cobrir el tema per al New York Times. “No és que a algú se li anés la mà. És un missatge molt clar per a la resta de soldats”.

Els ponts internacionals de l’emigració

Amb tot aquest panorama, no és estrany que els veneçolans s’hagin decidit a emigrar en massa. Hi ha qui s’atreveix a pronosticar que el 2020 hauran emigrat des del 2014 vuit milions de persones sobre una població total d’uns trenta. “El veneçolà no és un ciutadà emigrant”, explica aquesta neta d’espanyols, gallecs i melillencs. “Històricament, naixia i moria a Veneçuela. Hi ha molta gent que vol tornar, que no se’n vol anar i que està disposada a aguantar tot en comptes de marxar. Perquè, clar, la vida de l’immigrant també és molt difícil”.

El febrer passat, els focus es van concentrar en el pont internacional Las Tienditas, a l’Estat de Táchira limítrof amb Colòmbia. Segueix sense inaugurar-se oficialment, malgrat que s’acabès el 2016, per les males relacions diplomàtiques entre ambdós països. Fa mig any, les seixanta tones de medicines i aliments que havia organitzat Guaidó van quedar sense destí a la ciutat colombiana de Cúcuta perquè Maduro va blocar el pont amb camions i contenidors. Això va generar nous enfrontaments en aquest pont i en els contigus Simón Bolivar i San Francisco de Padua Santander. Escenes que es veuen a les fotos d’Ybarra.

El periple de Kely i Darwin

Un any abans, Loureiro havia acompanyat dos adolescents Kely Vicuña i Darwin Contreras que també van emprendre el camí de l’exili després d’haver estat empresonats per participar en les protestes. Es tracta de la història més personal que ha seguit, que la va portar durant una setmana a viatjar als mateixos vuit autobusos que ells de Veneçuela a Xile passant per Colòmbia, l’Equador i Perú. La parella es va poder permetre de pagar aquests autobusos, perquè els que no tenen diners han de caminar de tres a quatre setmanes només per arribar a l’Equador.

“Kely és de les regions de Maracaibo que tenen molta fe per la verge del Valle, la Chinita, i anava resant a la Chinita”, relata la fotoperiodista del seu pas per la frontera xilena. “Jo estava amb ells quan van presentar els seus documents. Ella tremolava perquè ja havia viscut fets traumàtics. Va ser víctima de tortura. I això se li veu en la mirada. Tenia tanta por d’haver de tornar que va haver-hi una conversa a través dels ulls amb l’oficial. Ho recordo instintivament. Els oficials sempre paren tot el món i pregunten quant de temps pensen quedar-se. A Kely no li van preguntar absolutament res. I van entrar junts amb Darwin, amb passaport segellat”.

En aquests moments, Kely està a punt de donar a llum. I Loureiro té intenció d’assistir al naixement del seu fill a la ciutat de La Serena, on els han acceptat com a exiliats polítics i ja tenen feina.

La por a no poder exercir

Una nota positiva en tota aquesta sèrie de retrats d’aquesta fotògrafa que, durant l’entrevista, no para de recordar-me que se sent una privilegiada per l’entorn familiar en el qual va néixer que li va donar totes les oportunitats possibles per estudiar. Va créixer al barri popular de San Bernardino, rodejada de barris molt més pobres, tot i que a ella la van portar a un col·legi de classe alta. El fet de conèixer en aquell moment les dues cares de Veneçuela, que també és una herència de l’època de la socialdemocràcia en què dels diners del petroli només se’n beneficiava una minoria, la va preparar per a una feina tan àrdua com la que realitza. Només hi ha quatre dones fotoperiodistes a Veneçuela i una cinquena que és l’estatunidenca Meredith Kohut, que col·labora així mateix al New York Times i el 2018 va presentar l’exposició Venezuela al borde del abismo amb d’altres esgarrifoses imatges de malalts en psiquiàtrics en ruïnes.

Per tot això, estrenyent nas i llavis quan vol remarcar alguna cosa, a Loureiro el que l’espanta no és tant la violència sinó que se l’hi impedeixi d’exercir la seva professió. “Varis editors m’han ofert no signar les fotos per seguretat. Però no vull deixar guanyar el poder… Com més por tinguin i depèn de com se sentin d’amenaçats, més violents seran. Però, fins i tot en aquestes circumstàncies, jo continuaria prenent imatges”. Diu que ho ha parlat amb la seva família, que pateix però se sent orgullosa, i només tem una altra cosa: “L’únic que me em dona por és no poder seguir treballant. Perquè llavors, sí, ells han guanyat”.

I sap que té una sortida, al disposar d’un passaport espanyol: “Aquest és com el meu pla B, en cas que alguna cosa vagi malament. Però, de moment, estic molt lluny d’aquest pla B”.

 

VISA D’OR PARIS MATCH NEWS

Guillermo Arias, La caravana

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VISA D’OR HUMANITÀRIA DEL COMITÈ INTERNACIONAL DE LA CREU ROJA

Abdulmonam Eassa, La fi inesperada del setge

VISA D’OR REGIÓ OCCITÀNIA-PIRINEUS-MEDITERRANI

Frédéric Noy, La lenta agonia del llac Victòria

Visits: 195