Claudia Calviño, liderant un nou cinema cubà independent

VICENÇ BATALLA | Claudia Calviño, responsable de la cubana Producciones de la 5ta. Avenida, al festival Cinélatino de Tolosa
VICENÇ BATALLA | Claudia Calviño, responsable de la cubana Producciones de la 5ta. Avenida, al festival Cinélatino de Tolosa

VICENÇ BATALLA. Cuba va passar de ser un referent al cinema llatinoamericà i mundial després de la revolució a empetitir-se durant l’anomenat Periodo Especial, als anys noranta. D’aquella època encara no se n’ha acabat de sortir, i si ho fa és gràcies a un nou circuit de producció independent que té en l’espavilada figura de Claudia Calviño un piló. Sí, perquè en un circuit monopolitzat per l’Estat és possible realitzar pel·lícules que no depenguin d’ell a partir de finançaments internacionals.

Així es va fer el 2011 Juan de los muertos, d’Alejandro Brugués, i així s’han efectuat altres films de Carlos Lechuga tot i que alguns d’ells estiguin censurats al país. Calviño també va participar a la producció de Yuli, d’Icíar Bollaín, i segueix preparant projectes de ficció i documental que presenta als programes Cine En Construcción i En Desarrollo dels festivals Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc i de Sant Sebastià. Repàs amb la pròpia interessada sobre la creació cinematogràfica a l’illa caribenya i les forces centrífugues de dins i de fora que l’estrenyen.

L’activa Claudia Calviño, de 36 anys, va venir a presentar al festival Cinélatino a Tolosa el març El viaje extraordinario de Celeste García, d’Arturo Infante. Una comèdia en clau de ciència ficció de sèrie B, i una nova metàfora sobre la situació política i social a Cuba, que continua sense por el seu treball de promoure a joves cineastes que va començar el 2006 amb Producciones de la 5ta Avenida.

A l’inici, es tractava de curtmetratges i documentals i, des de llavors, ja acumula cinc llargmetratges de ficció i un llarg nombre de col·laboracions amb d’altres productores internacionals de major pes. A la llista, ens creuem amb alguns dels projectes más estimulants dels últims anys a l’illa que va tenir un moment d’expansió amb la distensió entre Raúl Castro y Barack Obama a mitjan de la dècada i que es va trencar amb l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.

Una altra cosa és que aquestes pelí·lcules es distribueixin també a Europa i, més concretament, a Espanya. Dependent de quins siguin els socis. “Ufff, cada pel·lícula és com una batalla que una intenta”, reflexiona sospirant Calviño des de l’hotel on està allotjada a la ciutat occitana. “Els ho deia l’altre dia a uns amics alemanys, anglesos i d’altres països que es reien de mi perquè els explicava com funcionava la cosa a Cuba. Jo mateixa ni sé com vaig aconseguir tirar endavant cada pel·lícula. Una va ‘pa’lante’ i va aconseguint per aquí, per allà; un dia t’ajuda aquest, l’altre dia un altre…”.

El monopoli de l’ICAIC

LAURA MORSCH | Francis Saint-Dizier, president de l'entitat que organitza el festival Cinélatino, i Claudia Calviño
LAURA MORSCH | Francis Saint-Dizier, president de l’entitat que organitza el festival Cinélatino, i Claudia Calviño

I aquí entrem de ple en el problema actual de Cuba per a la producció cinematogràfica. “A la majoria dels països llatinoamericans, existeixen lleis de cinema, existeixen fons de foment o mecanismes de finançament ja siguin públics o privats. Ja siguin incentius fiscals. És a dir, existeixen mecanismes i estructures que intenten donar suport a la producció nacional. A Cuba, no tenim res d’això encara”.

Una paradoxa tenint en compte que l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfica (ICAIC), que ara compleix seixanta anys, va arribar a ser un promotor per a tot el continent. Però la Llei del Cinema encara és la del 1959. I l’ICAIC segueix sent la principal productora del país, i qui distribueix els permisos de qualsevol rodatge, però no finança films que se surtin de la línia oficial. L’empresa de Calviño ni ha sol·licitat ni ha obtingut mai cap ajuda.

“A la història llatinoamericana, Cuba va tenir un paper molt important i d’avantguarda. D’alguna manera, va ser una llum. Amb les escoles i amb la fundació del propi ICAIC. I, ara, ens hem quedat molt enrere. Aquesta és la dificultat principal: no tenim ni accés a fons públics, ni accés a diner privat. Perquè som un país socialista i no existeix l’empresa privada. Aleshores, com ho fem? No hi ha una fórmula. Uns posen els diners que una àvia els hi va donar. Altres aconsegueixen una càmera i no paguen ningú… Però el més comú és que el finançament principal vingui d’altres països. Són coproduccions amb França, Espanya, Alemanya, amb d’altres països d’Amèrica Llatina…”.

La censura i el ‘paquete semanal’

ARXIU | Ederlys Rodríguez Pérez i Lola Amores, els actors de la pel·lícula cubana <em>Santa y Andrés</em>
ARXIU | Ederlys Rodríguez Pérez i Lola Amores, els actors de la pel·lícula cubana Santa y Andrés

El públic cubà no ha deixat d’anar al cinema a causa d’això. “Si tu vas al Festival de Cinema de L’Havana, les cues per veure les pel·lícules cubanes són immenses: de dos, tres, quatre, cinc quadres! I aixó és una meravella. El públic cubà és cinèfil. Veu les pel·lícules cubanes, les europees, les llatinoamericanes… El preu del cinema és molt econòmic. Una cosa que jo defenso, perquè hi ha d’haver accés a les pel·lícules nacionals. Costa dos pesos, que és l’equivalent a deu centaus d’euros. És molt més barato que anar al teatre o a un concert. Però no hi ha cap més tipus de mecanisme perquè els ingressos d’aquest públic generin diners per a la producció i distribució domèstica”.

Durant la presentació davant del públic de El viaje extraordinario de Celeste García, Calviño encara va ser més directa: “l’ICAIC no és un mecanisme democràtic, perquè posa obstacles per als continguts i controla les històries que s’expliquen. Hi ha pe·lícules que no es poden veure. És una mirada amb prejudicis dels responsables governamentals. A més, a Cuba no existeix el circuit alternatiu. Les sales són propietat de l’Estat. L’única esperança alternativa és la pirateria. Hi ha el que s’anomena el ‘paquete semanal’, una clau USB amb pel·lícules cubanes i internacionals i el preu del qual varia en funció de la seva antiguitat”. En una altra presentació d’una de les seves pel·lícules, va anar més enllà: “no hi ha diners, hi ha censura. I no hi ha ganes que hi hagi cinema independent”.

Així, els cubans han pogut veure amb aquest paquete semanal la prohibida Santa y Andrés de Carlos Lechuga, un film del 2016 que és la història real amb nom canviat d’un escriptor homosexual perseguit (i que recorda a Fresa y chocolate de Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío, de 1994). La seva productora es lamenta a l’entrevista que hagi hagut de ser així. “Ja la van veure, Santa y Andrés! Ja va passar per tota la pirateria cubana, per suposat! Però no vam poder experimentar com la gent plora, riu o es relaciona amb la pel·lícula. Aixó ens ho vam perdre. I va ser molt trist”.

La sacsejada de Juan de los muertos

ARXIU | Una imatge del film sobre zombis a L'Havana J<em>uan de los muertos</em>, d'Alejandro Brugués
ARXIU | Una imatge del film sobre zombis a L’Havana Juan de los muertos, d’Alejandro Brugués

Els especialistes en cinema cubà, com la francesa Magali Kabous al número 27 de la revista anual Cinémas d’Amérique Latine editada pel propi festival de Tolosa, coincideixen en situar el naixement d’aquesta cinematografia independent el 2011 amb Juan de los muertos d’Alejandro Brugués. Paral·lelament, Calviño va produir els tres primers curtmetratges de Lechuga (Cuca y el pollo, Los bañistas i Planeta cerquillo) i el seu primer llargmetratge Melaza a la Cuba rural.

Amb Brugués es va atrevir a parodiar valent-se del subgènere dels zombis les obsessions de la societat cubana, tant respecte al poder intern com al bloqueig exterior. “És cert que un cinema més frontal té problemes. I, a Cuba, la manera de parlar i mostrar la cara més complexa de la nostra realitat ha estat l’ús de la comèdia. Però no tant l’ús de gènere. Hi ha molt poques pel·lícules de gènere a Cuba com ‘Juan de los muertos’. Encara que també sigui una comèdia”.

En aquest cas, com que va haver-hi producció espanyola, es va arribar a estrenar a la Península i fins i tot va rebre un Goya a la millor pel·lícula iberoamericana. És l’únic cas per a Calviño, perquè els dos llargs de Lechuga segueixen inèdits a les sales espanyoles. Així com Candelaria, del colombià Jhonny Hendrix Hinostoza, que relata la curiosa història de dos ancians que triomfen involuntàriament al mercat negre del porno en ple Periodo Especial. I tampoc hi ha notícies que s’hagi de veure El viaje extraordinario de Celeste García.

Una distribució aleatòria a Espanya

ARXIU | Imatge de la pel·licula en blanc i negre La obra del siglo, del cubà Carlos Machado Quintana
ARXIU | Imatge de la pel·licula en blanc i negre La obra del siglo, del cubà Carlos Machado Quintana

“Ens ha estat moltes vegades més senzill de trobar espais, per a festivals i distribució, a França que a Espanya”, constata la implicada. A Espanya, arriben cintes més comercials com Conducta i Sergio & Serguéi, d’Ernesto Daranas. Aquesta última, del 2018, va ser produïda conjuntament per l’ICAIC i la barcelonesa Mediapro. Això no és obstacle perquè Calviño conservi una estreta relació amb Barcelona perquè, en el seu moment, va arribar a efectuar una estada a Mediapro.

I difícilment algun dia es vegi a Espanya l’extraordinària La obra del siglo, de Carlos Machado Quintana i producció de l’argentina Rizoma Films, que va obtenir el 2015 el Gran Premi a l’exigent Festival de Rotterdam. Exemple genuïnament independent, s’hi combina ficció amb documents reals del projecte amb la Unió Soviètica de la primera central nuclear a l’illa que mai no es va arribar a executar i que serveix per narrar un àcid triangle masculí amb tres generacions diferents en aquesta ara fatasmagòrica ciutat nuclear.

En sentit invers, Regreso a Itaca del francés Laurent Cantet i basat en un text de l’escriptor cubà-espanyol Leonardo Padura va ser censurada al principi per les autoritats al Festival de L’Havana. Però, quan aquesta historia en castellà amb actors cubans en una terrat de la capital parlant d’esperances, frustracions i exilis ja circulava pel ‘paquete semanal’, es va acabar autoritzant al Festival de Cinema Francès la primavera del 2015.

El nou viatge de María Isabel Díaz

ARXIU | Moment del film El viaje extraordinario de Celeste García, d'Arturo Infante, amb l'actriu María Isabel Díaz al mig
ARXIU | Moment del film El viaje extraordinario de Celeste García, d’Arturo Infante, amb l’actriu María Isabel Díaz al mig

Respecte a la distribució a la Península de El viaje extraordinario de Celeste García, existeix sempre l’ham de l’actriu protagonista María Isabel Díaz que viu a Espanya i ha participat en pel·lícules d’Almodóvar. A Cuba, feia quinze anys que no hi treballava. Calviño, que recordava l’impacte que va tenir en ella el seu rol a Una novia para David d’Orlando Rojas del 1985 on interpretava una estudiant revolucionària a qui la seva complexitat grassoneta no l’hi impedeix cridar l’atenció d’alguns companys, tenia molt interès en què tornès a actuar en un film a l’illa. Per això, va ser present en tot el rodatge d’una pel·lícula que torna a utilitzar la comèdia i el subgènere per parlar del desig de molts cubans de fugir del país.

“Sí, hi ha una metàfora sobre Cuba”, va reconèixer Calviño davant dels espectadores a Tolosa. “I una metàfora sobre el que tots saben: que els cubans volen marxar, malgrat els problemes amb la burocràcia. Però, més enllà d’aquesta al·legoria, el que m’atrau del director Arturo Infante és la manera com té de jugar amb els personatges i símbols del discurs oficial de forma sarcàstica”.

Col·laboració amb Bollaín per Yuli

ARXIU | L'actor Edilson Manuel Olvera, en la pell del ballarí Carlos Acosta quan era nen a <em>Yuli</em> d'Icíar Bollaín
ARXIU | L’actor Edilson Manuel Olvera, en la pell del ballarí Carlos Acosta quan era nen a Yuli d’Icíar Bollaín

Un plantejament en direcció contrària és el de Yuli, de l’espanyola Icíar Bollaín, un biopic del famós ballarí Carlos Acosta que se’n va anar de l’illa perquè així s’assegurava un recorregut que va arribar fins al Royal Ballet britànic però ha tornat per formar la seva pròpia companyía Acosta Danza que apareix alhora en pantalla. Una història amb final feliç i guió de l’anglès resident a Madrid Paul Laverty qui també escriu les pel·lícules per a Ken Loach. La productora madrilenya Morena Films buscava a Cuba un aliat que conegués millor el país i ho va trobar en Producciones de la 5ta Avenida.

“La preocupació de Bollaín i Laverty era saber com es comportaven els cubans”, va explicar Calviño quan es va mostrar la pel·lícula al públic de Tolosa. “El film es va presentar el desembre de l’any passat, davant de 5.000 persones, al teatre Karl Marx XL de L’Havana. Estava atapeït perquè, a Cuba, Carlos Acosta és un heroi”.

Aquest tipus de col·laboració és habitual a l’illa amb productores que venen de fora i contribueixen a consolidar aquestes cèlul·les independents. Va ser així amb Calviño per al documental estrenat el 2017 Buena Vista Social Club: Adiós, la segona part d’aquell retrat de Wim Wenders del llegendari grup quan encara el comandava Compay Segundo. En aquesta ocasió, les imatges es concentren en Ibrahim Ferrer, Omara Portuondo i Manuel Guajiro Mirabal i la direcció corre a càrrec de l’anglesa instal·lada a Los Angeles Lucy Walker. L’any anterior, ja havien treballat conjuntament per a la realització en realitat virtual de An history of Cuban dance.

El parèntesi Obama

ARXIU | El cartell del documental Buena Vista Social Club: Adiós, del 2017, de Lucy Walker
ARXIU | El cartell del documental Buena Vista Social Club: Adiós, del 2017, de Lucy Walker

En aquest període, entre 2015 i 2016 en què s’havien restablert les relacions entre Cuba i els Estats Units, va ser habitual que les productores estatunidenques anessin a l’illa pels seus projectes. “Encara que no treballéssim directament en coproduccions, molts cineastes cubans van prestar serveis per a produccions estatunidenques. I la indústria del país va reviure molt, perquè teníem més treball. Perquè les pel·lícules que nosaltres fem, són pel·lícules petites. No tenen un recorregut comercial molt gran. Vivim d’aquests serveis, que oferim a produccions internacionals. Però va arribar Trump, i va acabar. Ja gaire bé cap estatunidenc ve a filmar a Cuba”.

“Tenim un país que ens té bloquejats!”, se segueix indignant Calviño. “No podem comprar equips mèdics, que a vegades fan falta. Però no vull deixar anar aquest pamflet perquè no va sobre això, l’entrevista. Estem parlant de cinema. La resposta és aquesta: sí, les relacions culturals i cinematogràfiques amb els Estats Units van florir quan es van restablir amb Obama. I aquest floriment va durar molt poc”.

Els recursos de Cine En Construcción

Davant d’aquesta situació, iniciatives com el programa Cine En Construcción que celebra dues edicions anuals als festivals de Tolosa i San Sebastià es molt útil per donar sortida a la distribució a Europa de pel·lícules per a petites plataformes com Producciones de la 5ta Avenida. A Tolosa, van obtenir un premi al programa paral·lel Cine En Desarrollo pel documental en postproducció A media voz, de Patricia Pérez i Heidi Hassan, sobre un intercanvi de vídeo cartes entre ambdues realitzadores cubanes radicades a Madrid i que expliquen el viscut des de la seva sortida del país. “Reflexionen sobre el fet d’emigrar, el fet de ser dona, el fet d’intentar fer cinema, d’intentar fer art”, ens resumeix Calviño.

A nivell de ficció, la productora treballa en dos nous projectes. Amb Lechuga, està preparant el seu tercer llargmetratge Vicenta B que narra la història d’una dona a L’Havana qui apropant-se als seixanta es qüestiona tota la seva vida. L’altre projecte és La mujer salvaje, una opera prima d’Alan González i Nuri Duarte quasi en temps real a la Cuba d’avui. En un altre projecte més ambiciós de Brugués, New faith amb Antonio Banderas a la capital cubana, no participen directament però això no vol dir que no estiguin al corrent de la seva evolució.

El reggueton de KandyMan

ARXIU | L'àlbum del 2012 <em>Rompiendo fronteras</em> del cubà Candyman, inventor del <em>cubaton</em>
ARXIU | L’àlbum del 2012 Rompiendo fronteras del cubà Candyman, inventor del cubaton

I, connectant amb la realitat més actual, un altre documental al qual només li falta el muntatge final i el disseny sonor és En la caliente sobre el cantant de reggaeton KandyMan (abans conegut com a Candyman). Ho dirigeix el cubà-francès Fabián Pisani (un dels realitzadors del film col·lectiu 7 días en La Habana) i segueix durant deu anys a aquest músic poc conegut fora del país però que serveix alhora com a una radiografia dels canvis en la joventut de l’illa.

“En aquests moments, no pots pujar a un taxi, entrar en un bar o una discoteca, es pot dir que no existeix un lloc on no hi hagi reggaeton”, ens situa la productora sobre una realitat que pot ser extensiva a tot el continent i que també arriba a Espanya. “És la banda sonora de Cuba, d’alguna manera. I és un gènere urbà amb un discurs molt frontal que ha generat molta polèmica. No només des de la mirada oficial, del Govern i les institucions culturals que l’han titllat de vulgar. Pot ser que hi hagi vulgaritat, crec que n’hi ha. Però la mirada ha estat massa enfocada en el fenòmen del que es diu i no de per què aquesta és la música amb la qual una majoria de la gent s’identifica”.

“Jo no escolto molt ‘reggueton’. A mí el que m’interessa del documental és saber per què es l’expressió de la joventut avui. Com la gent s’expressa i identifica. De fet, KandyMan es més aviat desconegut. No se’n va anar a tocar amb Beyoncé ni amb Pitbull. És algú que es va fer molt famós durant molt de temps a Cuba en territori domèstic i molt a nivell de la pirateria i l’underground”. Perquè en un país socialista tampoc no es poden posar barreres als gustos i interessos generacionals.

De fet, Calviño havia estat convidada a Tolosa per formar part del jurat de la competició oficial de ficció juntament amb el realitzador argentí Mariano Llinás i el crític francès i ex director de la Quinzena de Realitzadors a Canes Edouard Waintrop. Un trio de luxe, a qui hem entrevistat un per un en aquesta web, i que ens serveix per tenir un ampli panorama sobre el cinema llatinoamericà en l’actualitat.

 

LAURA MORSCH | El jurat de la competició de ficció del Cinélatino 2019 a Tolosa: Mariano Llinás, Edouard Waintrop i Claudia Calviño
LAURA MORSCH | El jurat de la competició de ficció del Cinélatino 2019 a Tolosa: Mariano Llinás, Edouard Waintrop i Claudia Calviño

PALMARÈS CINÉLATINO 2019

FICCIÓ

Gran Premi Coup de Coeur: Los tiburones, de Lucía Garibaldi (Uruguai)

Premi Especial del Jurat: Las niñas bien, d’Alejandra Márquez Abella (Mèxic)

Menció Especial del Millor Actor Coup de Coeur: Steevens Benjamin a Perro bomba, de Juan Cáceres (Xile)

DOCUMENTAL

Premi del Jurat: Cuando cierro los ojos, de Michelle Ibaven i Sergio Blanco (Mèxic)

CURTMETRATGE FICCIÓ

Premi Revelació: Arcángel, d’Ángeles Cruz (Mèxic)

Menció Especial: Susurro bajo la tierra, de Lilia Alcalá (Veneçuela)

CINE EN CONSTRUCCIÓN  (contribució al muntatge definitiu i la seva distribució i exhibició)

Premi Cine En Construcción Tolosa de Llenguadoc: Algunas bestias, de Jorge Riquelme (Xile)

Premi Mactari Cine En Construcción: Ceniza negra, de Sofía Quirós (Costa Rica)

CINE EN DESARROLLO (plataforma d’intercanvi)

Premio BrLab: La misteriosa mirada del flamenco, de Diego Céspedes (Xile)

Premi French Kiss: Somos muchas más, de Julia Heimann i Natalia Laclau (Argentina)

Segon Premi Frech Kiss: A media voz, de Patricia Pérez i Heidi Hassan (Cuba/Espanya)

 

ARXIU | El cartell de la programació Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastià 2019
ARXIU | El cartell de la programació Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastià 2019

FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ (20-28 setembre)

HORIZONTES LATINOS

Patricio Guzmán (Xile), La cordillera de los sueños (inauguració)

Armando Capó (Cuba), Agosto (Cine En Construcción 32)

Andrés Wood (Xile), Araña

Federico Veiroj (Uruguai), Así habló el cambista

Gael García Bernal (Mèxic) Chicuarotes

Romina Paula (Argentina), De nuevo otra vez 

Sebastián Muñoz (Xile), El príncipe (Cine En Construcción 34)

Daniel i Diego Vega (Perú), La bronca 

Paula Hernández (Argentina), Los sonámbulos 

Lucía Garibaldi (Uruguai), Los tiburones (Cine En Construcción 34)

Alejandro Landes (Colòmbia), Monos

César Díaz (Guatemala), Nuestras madres

Jayro Bustamante (Guatemala), Temblores

Juan Solanas (Argentina), La ola verde (Que sea ley) (projecció especial, fora de concurs)

Jayro Bustamante (Guatemala), La llorona (clausura, fora de concurs)

COMPETICIÓ OFICIAL

Paxton Winters (Brasil), Pacificado

José Luis Torres Leiva (Xile), Vendrá la muerte y tendrá tus ojos

Sebastián Borenztein (Argentina), La odisea de los giles

NEW DIRECTORS

Jorge Riquelme Serrano (Xile), Algunas bestias (Cine En Construcción 35)

Ana García Blaya (Argentina), Las buenas intenciones

ZABALTEGI TABAKALERA

Andrés Di Tella (Argentina), Ficción privada

PERLAK

Pablo Larraín (Xile), Ema

CINE EN CONSTRUCCIÓN 36

Joan Gómez (Colòmbia), El árbol rojo

Agustín Banchero (Uruguai), Las vacaciones de Hilda

Madiano Marcheti (Brasil), Madalena

Ángeles Cruz (Mèxic), Nudo mixteco

Mauricio Osaki (Brasil), Os caminhos do meu pai (Els camins de meu pare) 

Fernanda Valadez (Mèxic), Sin señas particulares