VICENÇ BATALLA. La coincidència en el temps de la competició al Festival de Canes ha fet que tres realitzadors de nacionalitat sueca hagin presentat amb dos dies de diferència les seves pel·lícules que tracten del malestar contemporani, però des de punts geogràfics força diferents. Perquè dos d’ells, en realitat, són exiliats dels seus països d’origen. El film més impactant és el d’Ali Abbasi, Holy spider (L’aranya sagrada), sobre un Iran on les dones són les principals víctimes de la dictadura aiatol·là i on Abbasi confirma el seu domini per explicar les parts més inhòspites del ser humà. En una línia semblant, però sense aquesta qualitat cinematogràfica, es troba Tarik Saleh, que a Boy from heaven (El jove del cel) també dissecciona la perversa interrelació entre sunnites i poder militar a Egipte. Com a contrast, Ruben Östlund segueix escandalitzant a propis i estranys en la seva paràbola d’un món de rics a la deriva a Triangle of Sadness (Triangle de tristesa), tot i que sense la mateixa destresa que a la seva Palma d’Or The Square.

El també mereixedor fa anys de la màxima recompensa, Cristian Mungiu, ens parla de xenofòbia a la seva Romania natal a R.M.N., encara que a força de voler incidir-hi tant perd pistonada. Per la seva banda, Les Amandiers (sobre el teatre de Nanterre-Amandiers, a París) és la pel·lícula més continguda, sincera i honesta fins ara de Valeria Bruni Tedeschi.

Ali Abbasi, que el 2018 va sorprendre tothom amb Border i es va emportar merescudament el primer guardó d’Un Certain Regard, la secció oficial paral·lela per a films d’autors més desconeguts, dona motius per a seguir confiant en ell. A Border, recorria la monstruositat humana de sers que es trobaven a la frontera d’altres espècies a la seva Suècia d’adopció. I, ara, a Holy Spider (que els francesos l’estrenen al juliol com a Les Nuits de Mashad) escruta una de les parts més fosques del règim i la societat iraniana on va néixer. L’acció se situa a Meixad, la ciutat sagrada del nord-est del país on s’hi va en pelegrinatge xiïta i es basa en els fets reals d’un serial killer que matava prostitutes prop del mausoleu de l’Imam Reza.

Com qualsevol altra pel·lícula, el seu valor no es tant si els fets són reals sinó com ho explica el realitzador. I Abbasi es capaç de mantenir la intriga com a film de gènere alhora que està fent un retrat implacable d’aquesta societat d’on prové, amb les parts amagades que no es volen ensenyar, la condició submisa de la dona, el patriarcat que regna al capdamunt, amb jutges, policies i, en general, una opinió pública anestesiada. Ho fa a partir de la periodista protagonista, interpretada per la convincent franco-iraniana Zar Amir Ebrahimi, enfront de l’assassí en sèrie, a càrrec de Mehdi Bajestani. La cinta deixa clar que aquests successos van més enllà d’un moment i lloc determinat i que és un reflex de com aquest clima asfixiant es transmet de generació en generació. Evidentment, el director no la va poder rodar a l’Iran sinó que ho va fer a Jordània.

A la vegada, Tarik Saleh va filmar Boy from Heaven a Turquia i no a Egipte. I el punt més positiu del seu llargmetratge és haver reproduït de manera fidel la universitat d’Al-Alzhar d’El Caire, centre acadèmic per excel·lència dels sunnites. Una altra cosa és el relat d’aquesta intriga sobre la successió de l’imam que la presideix on s’entrecreuen les conspiracions d’islamistes, de moderats i de l’estructura militar-policial que controla el país. O sigui, en aquests moments el general Al-Sisi. El jove personatge principal hi va a estudiar des d’un poble de la costa i es converteix en el fil conductor de tota la trama, però amb un estil més proper al telefilm i excessivament didàctic perquè la pel·lícula s’aguanti. Saleh ha perdut la tensió que contenia El Cairo confidencial, de fa cinc any.

El Titanic post-capitalista d’Östlund

Qui no abandona la seva mordacitat i irreverència és Ruben Östlund que, a l’hora d’assenyalar tots els mals d’un món podrit pels diners i el narcisisme, tira pel broc gros amb moments més aconseguits que d’altres a Triangle of Sadness (que els francesos ja han traduït per Sense filtre). Hi ha qui l’acusa d’exhibicionisme i d’utilitzar les mateixes eines que denúncia. Va passar amb la sàtira sobre l’art contemporani The Square, Palma d’Or el 2017, i que sincerament contenia alguna escena magistral. Ara, repeteix amb un creuer de magnats de l’economia més especulativa que es diria un Titanic post-capitalista, amb un abús de certs gags però una discussió de bandera entre un oligarca rus i el capità encarnat per Woody Harrelson que es confessa marxista. Quan sembla que el film se’n vagi en orris, arriba una última part tipus Lost amb inversió de classes i un final més maliciós del que es pugui pensar.

En canvi, la pel·lícula realista R.M.N. de Cristian Mungiu, situada a la Transilvània de cultura hongaresa sobre les immigracions que se solapen cap a Alemanya, per als romanesos, i cap a Romania, dels subsaharians i asiàtics, peca, precisament, de plantejar el tema de forma massa predeterminada. El racisme a diferents escales, amb els gitanos a baix de tot a Romania, és un fet. Els salaris de misèria que imposa la lliure circulació de les persones a la Unió Europea, també. Els greuges que s’han acumulat en el temps en aquestes fronteres mai prou ben definides, igualment. El pas constant del romanès a l’hongarès i a l’inrevés potser és un dels pocs moments d’humor a la cinta. I els personatges no estan completament desproveïts de vida pròpia, però al final a Mungiu el que l’interessa principalment és fer pública la xenofòbia malgrat que algunes situacions sonin forçades. I, quan hi vol donar un toc místic a les acaballes, deixa l’espectador excessivament perplex.

Els anys del teatre lliure de Bruni Tedeschi

Saltant de registre, Valeria Bruni Tedeschi sembla haver expiat part dels seus dimonis perquè a Les Amandiers continua parlant de la seva vida, però ho fa de manera més serena i lúcida. Per a començar, no hi apareix com a actriu perquè quan ella mateixa es dirigeix acostuma a sobreactuar. És veritat que, si el que volia era explicar els seus anys a mitjans dels vuitanta com a alumna i intèrpret del teatre Nanterre-Amandiers, al nord-oest de París, sota la direcció de l’enyorat Patrice Chéreau, havia d’anar a buscar una actriu jove. El seu alter ego és l’eixerida Nadia Tereszkiewicz, sobre qui cau el pes de recrear aquesta iniciació al teatre més desinhibit de Bruni Tedeschi, inclòs una escapada a Nova York. I, a partir d’aquí, descobrim altres facetes de Chéreau (encarnat per Louis Garrel) i el seu adjunt, Pierre Romans, algunes de greus però sense perdre l’humor. La gràcia de la cinta, però, se sustenta en tota aquesta coreografia de cossos joves en anys on l’amor i les drogues es barrejaven, amb l’aparició de la sida, i que estan plens d’allò que et marca per a la resta de la teva existència.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

Visits: 661