VICENÇ BATALLA. Vuit anys després, el doctor David Cronenberg entrega una nova pel·lícula, Crimes of the Future (Crims del futur), que és un condensat de les seves obsessions de cinc dècades de cineasta i, alhora, una mirada clarivident de l’època actual. Perquè moltes de les seves profecies s’han complert i, ara, només ha de transfigurar-se en el cos del seu protagonista, encarnat per Viggo Mortensen, per continuar amb les seves performances artístiques, com la que ens ha presentat al Festival de Canes (estrena a les sales franceses aquest 25 de maig). Per la seva part, Park Chan-Wook, mestre del terror gòtic sud-coreà, es reinventa a Heojil Kyolshim/Decision to Leave (Decisió de marxar) amb una major inspiració que en els seus intents anteriors. En sessió de mitjanit, vam assistir al documental Moonage Daydream, dues hores i vint minuts viatjant amb David Bowie a partir d’entrevistes i imatges de concerts, sovint inèdites, en un calidoscopi del segle XX muntat per Brett Morgen i que ens el fa encara més etern.   

Cronenberg, als seus 79 anys, és plenament conscient que és mortal. I, per això, retorna a la ciència ficció que havia deixat amb eXintenZ fa més de vint anys per extreure’n totes les paradoxes d’una civilització que no para de buscar paradisos artificials. A Crimes of the Future recupera un títol que ja havia utilitzat en un migmetratge de 1969, però amb uns paradigmes diferents. Aquí es tracta d’un món que ha estat capaç de superar el dolor corporal a partir de transformacions metabòliques i ara busca el plaer, precisament, en les operacions quirúrgiques que els obren en canal per tornar-los a cicatritzar després. Body-art en la seva màxima expressió, que exerceixen Saul Tenser (l’extensió en pantalla de Cronenberg, amb un Mortensen crepuscular) i Caprice (una Léa Seydoux que li fa l’amor a distància amb aquestes incisions).

L’escenari està plantejat i cadascú es pot imaginar alguns dels clímax visuals que això dona. Sobretot quan es tracta d’extraure tumors autogenerats que s’exhibeixen com a objectes d’art. Algunes d’aquestes imatges ja queden gravades en la retina dels espectadors d’aquest any. Però l’objecte d’aquestes performances no és altre  que denunciar el tràfic del cos humà en què s’ha convertit la ciència. I també el doble joc moral d’alguns dels científics i funcionaris de l’Estat, com el rol interpretat per Kristen Stewart, que també intenta seduir el nostre protagonista atreta per un sexe que es practica sense anestèsia.

No estem lluny de Videodrome o Crash, alguns dels cims del canadenc. La diferència, en aquesta ocasió, és que Cronenberg hi deixa aquí el seu testament en forma d’aquest artista que s’ha exposat a tota mena d’experiments amb el cos i que no buscava altra cosa que perpetuar-se en el temps a nivell d’esperit una vegada la carn ja s’hagi traficat completament. No és casualitat tampoc que el plàstic en aquesta cinta sigui cabdal per entendre les transformacions ecològiques a les que tots estem actualment sotmesos. És possible que part d’aquestes idees, d’un rodatge que es va fer a l’estiu passat a Grècia, es quedin pel camí i que els personatges laterals no acabin de desenvolupar-se del tot, però Cronenberg ens llega un univers cinematogràfic exclussivament seu.

Park Chan-Wook també s’ha decidit a explorar d’altres territoris des del seu èxit mundial Oldboy, Gran Premi del Jurat de Canes el 2004. D’aquell conglomerat d’acció, terror i precisió clínica ha volgut passar a un tipus de gore més transcendent. Ho era Thirst, on el cos i la immortalitat hi tenien a la seva vegada un paper destacat sense arribar a arrodonir l’assaig. Menys inspirat va ser La doncella (The Handmaiden), un conte de sadisme a l’europea que es perdia entre continents.

Amb la nova Decision to Leave, Park es mostra més sobri i els afers criminals del seu protagonista inspector són, de fet, només el teló de fons d’una encesa relació, entre la sospita i l’atracció culpable d’ell, amb l’esposa xinesa a qui vigila després de la mort accidental del seu marit. És aquesta ambigüitat, que el realitzador exemplifica en escenes entre el somni i la realitat, on la cinta aconsegueix el seu major encant. I amb el perill no sempre resolt que l’equilibri entre thriller i melodrama no s’acabi trencant en favor del segon.

David Bowie, en veu i ànima

Algú que ja no hi és, com la icona del pop David Bowie, que ens va deixar el 2016, es manté viu en les seves cançons i les seves imatges. Els més de cinc milions d’arxius que conserva la seva família i col·laboradors de l’estrella han servit perquè Brett Morgen que hi ha tingut accés en faci el documental d’excepció Moonage Daydream, títol d’una de les cançons del llegendari àlbum Ziggy Stardust del 1972. Morgen ha estat seleccionant els arxius durant quatre anys i ha dedicat uns altres divuit mesos al so, l’animació i el color del film. Perquè el muntatge és un collage, amb la veu i actuacions del Duke barrejades amb fites cinematogràfiques del segle XX i començant fins i tot amb una cita sobre el Nietzche del propi Bowie.

Més enllà de seqüències de concerts que fins ara s’havien mantingut inèdites, i d’un condensat de les seves entrevistes (no hi ha cap altra veu que sigui la seva), el realitzador li confereix l’estatut de referent no només del pop sinó de la cultura de masses del segle XX. És, això sí, una gran producció a càrrec de Live Nation i que Universal anuncia per al novembre, amb la plataforma HBO al darrera. De moment, la vam poder gaudir amb totes les possibilitats del so del Gran Teatre Lumière i la presència a mitjanit d’un Morgen que va pujar la catifa vermella saltant al ritme del Let’s Dance.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

Visits: 687