VICENÇ BATALLA. Hi ha directors que envelleixen o maduren bé i d’altres que es queden estancats. A la competició oficial del Festival de Canes, n’hem trobat dos del primer tipus les últimes hores i un tercer del segon. L’estatunidenc James Gray, de 53 anys, és dels que fan una carrera pausada però sòlida i el seu autobiogràfic als anys vuitanta Armageddon Time n’és una prova clara. El veterà polonès Jerzy Skolimowski factura una obra sideral als seus 84 anys de nom Hi-Han (Eo), a través dels ulls d’un ase. Mentre que el francès Arnaud Desplechin, de 61 anys, segueix donant voltes sobre si mateix sense arribar enlloc à Frère et sœur (Germà i germana). Fora del Palau de Festivals, a la Quinzena de Realitzadors, l’alacantina Elena López Riera ha presentat en canvi la seva òpera prima de ficció, El agua, prometedora de les seves possibilitats.
El recorregut de Gray és curiós respecte a la crítica d’una banda o altra de l’Atlàntic. A Europa, sempre se l’ha estimat més i, fins i tot, ha format part del jurat de Canes. Als Estats Units, els periodistes no sempre l’han tractat bé tot i que darrerament el tenen en major consideració. Després de les seves dues últimes escapades a l’Amazònia (Z, la ciudad perdida) i a Neptú (Ad Astra), el novaiorquès torna al seu bressol de Queens i hi recrea les seves obsessions patern-filials però d’una forma més íntima i concisa a Armageddon Time. I, en aquest cas, hauria de fer la unanimitat entre uns i altres.
Gray s’inspira de la seva pròpia infància, de família russo-jueva, en aquesta vasta zona de Nova York per crear el personatge del nen d’onze anys, interpretat per Banks Repeta. La seva relació amb els pares és conflictiva perquè és un somniador (un alter ego del cineasta però com a dibuixant) i els seus punts de suport són el seu avi (un Anthony Hopkins més creïble que mai) i un amic negre d’una família força més desestructura encarnat per Jaylin Webb. El seu dia a dia a casa, a l’escola i pels carrers d’un Manhattan entre la fi de l’era disco i el començament del hip hop tenen com a contraplà les eleccions que porten a Ronald Reagan al poder i, així, l’inici d’un neoliberalisme que s’ha enquistat en totes les capes de la societat quatre dècades després. I l’exemple és l’exclusiu Kew-Forest School on acaben enviant el protagonista per allunyar-lo de les seves companyies jutjades indesitjables i que no és altre que el que va fundar el pare de Donald Trump que, evidentment, hi va estudiar.
Més que una càrrega contra aquesta oligarquia trumpiana que s’estava gestant, el film és una psicoanàlisi del propi autor i la seva mala consciència d’haver-se mudat de classe, amb la resta de la família que amagava els seus orígens, abandonant d’altres minores que ho tindrien molt més difícil per sortir-se’n. I és, precisament, aquesta visió ingènua i espontània del protagonista el que serveix millor per entendre els turments d’adult de Gray i aquesta Amèrica que començava a eixamplar novament la seva desigualtat en nom de la sacrosanta competitivitat. Un bon retrat de passat i present.
Des d’un punt de vista d’activisme ecològic, però sobretot panteista, és el curiós film Eo de Skolimowski que portava set anys sense estrenar. La preocupació aquí és directament sobre la destrucció del planeta per part de l’home. Però en comptes de fer una pel·lícula previsible des d’un punt de vistà antropocèntric, el polonès decideix deixar-se portar per l’experimentació i els ulls de l’ase anomenat Hi-Han. Basat en Au hasard Balthazar (Al azar, Baltasar), del 1966 de Robert Bresson i que no hem vist, Skolimowski ens transporta des del circ i la seva dolça cuidadora a tot tipus d’entorns polonesos on el ruc es mirarà entre curiositat, aprehensió i incomprensió l’activitat frenètica i sovint absurda dels animals de dues potes. Sense gairebé paraules, amb els sons guturals de la bèstia i un desplegament visual que suposa un viatge psicodèlic per terres, rius i boscos tot es dit sense necessitat d’afegir-hi res més. Els rucs no són sempre els que ho semblen. I, al final, en una escena transposada a Itàlia, ens apareix la Isabelle Huppert perquè el conjunt aparegui encara com a més irònic.
El que és sí que és incomprensible és com la crítica francesa segueix protegint algú com Arnaud Desplechin que, ens dol dir-ho, es segueix mirant el melic. Germà i germana ja ha sortit simultàniament a les sales del país i, segons el portal Allocine, la crítica li atorga un 4,3 sobre 5. Els espectadors que ja l’han vista ho baixen, i és significatiu, a un 2,5. I, a la projecció de premsa, els pocs aplaudiments no van poder tapar l’esbroncada general. Perquè la relació entre germans que interpreten Marion Cotillard i Melvil Poupaud és irritant, no tant perquè sigui la intenció de Desplechin de mostrar l’amor-odi fraternal sinó per la seva vacuïtat. El cinema ha de comunicar, amb imatges i paraules, i no ser un objecte teòric que s’hauria d’explicar.
Elena López i l’aigua d’Oriola
Per tot el que acabem de dir, s’ha d’agrair la frescor i modèstia ben entesa de l’Elena López Riera, l’alacantina d’Oriola que ha portat la seva primera pel·lícula El agua a la Quinzena de Realitzadors. Autora fins ara de documentals i amb tres curtmetratges ben rebuts en festivals europeus, el seu primer llarg té una gènesi en una residència de la Cinéfondation de Canes i compta amb la col·laboració al guió i també davant de la pantalla del crític de cinema francès Philippe Azoury. Però reflecteix el microcosmos d’un poble del Baix Segura des del punt de vista dels seus adolescents i amb la mitologia de les dones que se les emporta l’aigua quan arriben les riuades.
La seva virtut és explicar aquests fenòmens catastròfics des de la mirada femenina que no és la típica masculina, inserint-hi testimonis reals d’aquesta llegenda com a connexió amb la seva tradició documental que es completa amb imatges de l’última gran riuada del 1987. Però, sobretot, fent-ho encarnar per la jove de disset anys Ana (la noia del seu temps Luna Pamíes), que viu entre la despreocupació de la seva edat, el descobriment dels seus sentiments i sexualitat i la creença atàvica d’aquestes tempestes torrencials en què la dona és tant objecte d’atracció com de tragèdia. I que es veu obligada a escollir i prendre en mà el seu destí. El treball amb el grup d’adolescents, la collita de la fruita en aquesta zona que fan els homes, l’estigma que pateixen tres generacions de dones soles (la mare i àvia de l’Ana, a càrrec de Barbara Lennie i Nieve de Medina) i la música de l’època, de Bad Gyal al trance, confereixen una autenticitat a aquesta primera obra que, encara que imperfecta, desperta una profunda emoció.
* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022
Visits: 573