Alice Diop: “El ‘nosaltres’ de la pel·lícula és una pregunta i una utopia sobre França”

PIERRE LINHART | La realitzadora francesa Alice Diop, al seu despatx amb un cartell del cèlebre fotògraf i documentalista Robert Frank al darrera
PIERRE LINHART | La realitzadora francesa Alice Diop, al seu despatx amb un cartell del cèlebre fotògraf i documentalista Robert Frank al darrera

VICENÇ BATALLA. La línia B del RER, la xarxa metropolitana parisenca, travessa la capital francesa de l’aeroport Roissy-Charles de Gaulle al nord a la vall de la Chevreuse al sud. El recorregut creua una de les concentracions urbanes més denses d’Europa i reuneix quotidianament al voltant d’un milió de persones, amb un contrast social, cultural i humà que explica per si sol França. És el que ha anat a buscar la realitzadora Alice Diop al documental Nous (Nosaltres), que aplega en diferents passatges tot tipus de personatges incloent-hi des de l’aristòcrata caça de munteria als nous immigrats arribats de l’Àfrica subsahariana. D’un escriptor, Pierre Bergounioux, que treballa per conservar la memòria dels seus orígens al departament rural de Corresa a la família de la mateixa Alice Diop d’origen senegalès i la seva germana infermera als suburbis de cases unifamiliars.

Aquest esperit sintetitzat al títol Nous, com a qüestionament de la identitat francesa el 2021, li va valdre al març passat el premi a la secció paral·lela Encounters de la Berlinale. Diop, nascuda el 1979 a la Cité dels 3000 d’Aulnay-sous-Bois -una de les estacions més populars i mestisses de la línia-, continua gratant amb les seves imatges la realitat que l’envolta després de sis altres documentals i d’haver rebut el César al millor curtmetratge el 2017 per Vers la tendresse (Cap a la tendresa).

Fem l’entrevista per telèfon, a l’espera que Nous sigui emès a la cadena Arte a la tardor abans de la seva sortida a les sales. I si hi apareix el cantó militant de la realitzadora (forma part del Col·lectiu 50/50 per promoure la igualtat dels homes i les dones i la diversitat al cinema i l’audiovisual), és reivindicant-ho a través de les seves pel·lícules i desconfiant d’idees reductores quan se li cita d’altres directores negres franceses com Maïmouna Doucouré (Mignonnes, 2020), i on haguéssim pogut afegir Mati Diop (Atlantique, 2019). És per això que la discussió sobre aquest nosaltres no és ni tancada ni petrificada. 

Imagino que un premi com el de la Berlinale justifica els esforços fets per a una pel·lícula com Nous, la més llarga que ha realitzat, i això li aporta confiança en el seu treball.

“Sí, finalment les meves pel·lícules són bastant llargues com la meva precedent ‘La Permanence’ (‘La permanència’). No compto amb un recorregut clàssic. Vaig començar pel documental. Vaig guanyar un César per un curtmetratge, però de fet no he passat per la via tradicional de la ficció, que s’inicia pel curtmetratge abans d’anar a parar al llarg. Ja fa més de quinze anys, fins i tot vint, que faig pel·lícules documentals. Estic contenta perquè ‘La Permanence’ també va rebre el premi de l’Institut Francès Louis Marcorelles al festival Cinema Real de París, i ha circulat força en d’altres festivals… I el premi de Berlín consagra un recorregut, atorga una llum a la meva carrera”.

A Nous, mostra a partir de la línia B del RER parisenc tots els vessants del que vol dir nosaltres a França. Creu que encara s’està lluny d’aquest nosaltres que aplega tots els ciutadans del país?

“De fet, el ‘nosaltres’ és una qüestió que poso. És una pregunta, és un dubte, és una provocació, és una utopia també. La pel·lícula fa entrar en el seu quadre gent que s’ignoren els uns als altres la major part del temps, tot i que visquin al mateix territori. Són uns habitants que, finalment, saben poques coses els uns dels altres. Aquesta qüestió del ‘nosaltres’ és ambigua. D’una banda, és una realitat que ja és aquí perquè tots ells viuen a França, formen part de la comunitat nacional. Però molts no ho saben. En definitiva, el ‘nosaltres’ del títol és una reflexió al voltant d’aquest concepte que és eminentment polític”.

És veritat que a la línia B es creua gent bastant diferent. Però aquesta gent s’ignora en un departament del Sena Saint-Denis tan complexe. Són mons que s’ignoren en el dia a dia.

“Sí, la pel·lícula proposa la representació d’una perifèria que és bastant diferent del que es té el costum de veure al cinema i a l’actualitat dels mitjans de comunicació. És una visió molt singular, molt íntima, molt subjectiva. Fins i tot aquest Sena Saint-Denis que mostro no és pas únicament el dels polígons de pisos, dels problemes socials, dels problemes de violència. El que m’interessa és tota una altra cosa. I és part també de la realitat: el Sena Saint-Denis dels petits habitatges unifamiliars de Drancy, els indrets al voltant de les estacions i sota els ponts on viuen totes aquestes altres comunitats de sense papers. Però també és la perifèria molt ‘chic’, burgesa blanca del sud de la línia. La pel·lícula proposa d’interrogar a fons la representació habitual, tot donant-li una presa subjectiva”.

De la caça de munteria a la nova immigració

ARXIU | Les vies del tren de la línia B del RER parisenc a Nous, com a espai metropolità i metafòric sobre la societat francesa
ARXIU | Les vies del tren de la línia B del RER parisenc a Nous, com a espai metropolità i metafòric sobre la societat francesa

I és la primera vegada que va a buscar gent que no és del món d’on prové. Comença i acaba la pel·lícula amb els caçadors de munteria de la vall de la Chevreuse. Devia ser tota una experiència…

“En realitat, és semblant per a tot el món. Penso que, respecte a cada persona que es filma, no hi ha d’haver prejudicis, estereotips, no s’hi han de assenyalar coses que un projecta. Incloses les que resulten més familiars. Amb els caçadors, es va tractar d’una trobada, d’un intercanvi mutu, d’un exotisme compartit. Però la trobada amb l’immigrat senegalès Ismaël també va ser important, delicat. La pel·lícula la vaig construir a partir de passejades al voltant d’aquesta línia amb una voluntat, finalment, de preguntar-me sobre el que funda una comunitat. A partir de trobades que jo volia filmar, no pas per tancar la gent en la seva condició o atribució social”.

No es tracta pas d’una pel·lícula sociològica, vostè diu…

“No, en absolut. És tan subjectiu, tan personal, i parteix tant de la meva curiositat íntima… No he volgut fer una successió, una espècie de panel sociològic per parlar-ne d’una manera exhaustiva. No era en absolut l’objectiu”.

Explica que, quan va començar a llegir a principis dels anys 2000 Les Passagers du Roissy-Express (Los pasajeros del Roissy-Express, 1989; no publicat a l’Estat espanyol), de François Maspero, es va veure obligada a parar i, més endavant, va tornar a capbussar-s’hi el 2015, després dels atemptats a Paris. Què va canviar perquè el llibre li inspirès finalment el documental?

“És un llibre que vaig llegir als vint anys, i quan ho vaig fer no em mesurava pas l’abast, no en mesurava la força. El que trobo admirable d’aquesta iniciativa és que Maspero ofereix la literatura als suburbis, a aquest territori que ha estat molt poc explicat en llengua francesa. És una de les coses que més em va impactar quan el vaig rellegir. Tampoc no tanca els suburbis en una lògica d’immediatesa. El que interessava a l’autor eren coses molt diferents, bastant banals. Interessant-se per coses quotidianes de la perifèria, aquesta iniciativa esdevé profundament política. Després dels atemptats, quan vaig tenir ganes de qüestionar-me sobre la nostra identitat col·lectiva i sobre aquesta societat que es fragmenta sota els nostres ulls, vaig voler comprendre el que ens estava passant. No tenia ganes d’utilitzar la retòrica d’un discurs polític o d’un discurs sociològic. Em venia de gust més aviat inspirar-me en aquesta idea que consistia en anar a veure per mi mateixa, sense cap a priori, sense cap discurs, sense fer cap pregunta. Només deixant-me travessar pel que arribava. Confiada amb l’experiència sensible que aquest territori anava a explicar-me, a partir del cinema. Una cosa que la sociologia i les anàlisis massa ràpides potser no haurien pogut veure. Aquesta iniciativa de qüestionar l’estat contemporani de la societat francesa del llibre em va semblar com a una font d’inspiració extremadament pertinent”.

Les petjades visuals de la família de la realitzadora

ARXIU | La directora de <em>Nous</em>, Alice Diop, filmant l'escriptor Pierre Bergounioux i parlant sobre la conservació de la memòria dels seus orígens respectius
ARXIU | La directora de Nous, Alice Diop, filmant l’escriptor Pierre Bergounioux i parlant sobre la conservació de la memòria dels seus orígens respectius

I, a més, va decidir, i al principi no estava pas previst, de mostrar una part de la seva vida, de la seva família. Amb gravacions que hi havia o havia fet de la seva mare i del seu pare. I fins i tot de la seva germana, que treballa com a infermera a domicili.

“Sí, era una manera d’incloure’m en aquesta proposta. No podia ser únicament mirant les coses de manera distant. Incloure’m a la pel·lícula, incloure les meves petjades, incloure la meva història, també era una forma de dir que, de fet, filmo gent per reparar el dolor que vaig tenir d’haver perdut els meus pares tan aviat. De subministrar-lis petjades de la seva existència. I és el que fa el meu desig de cinema des de fa vint anys, encara que mai no m’hagués estat formulat tan clarament: filmar en el present gent visibilitzant-los per evitar la seva desaparició, com els meus pares que van desaparèixer sense deixar petjades. Hi havia a la vegada aquest desig d’explicar-ho a través dels meus arxius, de qüestionar la necessitat de fer sortir a la llum gent a qui se la mira poc. I, alhora, també era una manera d’ubicar des d’on jo mirava i fins a quin punt mirava des d’una història que comparteixo amb d’altres”.

A la conversa gravada amb el seu pare, es dedueix que és l’exemple d’una bona integració a França. Es diria que ja no és el cas amb els nous immigrants, com el ferroveller senegalès que apareix al principi de la pel·lícula. Es diria que la vida és més dura per a aquells que arriben ara.

“Sí, és veritat. És això el que explica la història de la meva família. Si els meus pares haguessin arribat a França fa vint anys, no estic pas segura que ens haguéssim beneficiat de les mateixes possibilitats. A mi no m’agrada molt la paraula integració, perquè en el fons no estem pas més integrats que una persona blanca nascuda a França igual que jo. I jo no estic pas integrada. Jo he nascut a França, com el meu company que és blanc i nascut el mateix any que jo. D’ell no es dirà mai que està integrat. Rebutjo completament aquest terme. Per a mi, és ambigu políticament. Sí, els meus pares van arribar el 1962 i van tenir cinc fills a França, que són tots francesos. I, tot i que no va ser fàcil, ens vam poder beneficiar del que encara era possible a França fa quaranta anys. I, a l’inrevés, la vida d’Ismaël que va arribar als anys noranta, que no ha aconseguit una millor manera d’inserir-se, explica alguna cosa que s’ha tancat a França, i que es tanca pertot arreu a Europa. El que és bastant inquietant”.

De la basílica de Saint-Denis a la perifèria d’habitatges unifamiliars        

ARXIU | Una família de caçadors a la vall de la Chevreuse, al sud de la línia B del RER parisenc, al documental <em>Nous</em> de Diop
ARXIU | Una família de caçadors a la vall de la Chevreuse, al sud de la línia B del RER parisenc, al documental Nous de Diop

També diu que, quan va assistir a la manifestació de l’onze de gener del 2015, després de la matança de Charlie Hebdo, no hi veia pas la representació d’aquest ‘nosaltres’ de tots els francesos.

“Això va ser una experiència molt personal, molt subjectiva, que molta gent segurament no va viure de la mateixa manera. Jo vaig tenir més aviat la impressió que era una marxa fúnebre més que un dia de celebració de la resistència de la nació francesa al terrorisme. Efectivament, tenia la impressió que en aquesta marxa faltava molta gent. I sense fer cap judici de valor ni fer dreceres polítiques, vaig constatar senzillament que quan el diari ‘Libération’ titulava “(nosaltres) som un poble” el seu ‘nosaltres’ era sens dubte molt més restringit del que en el meu cas jo podia veure. És a partir d’aquí que vaig tenir ganes de qüestionar aquest ‘nosaltres’, a partir del meu lloc d’una dona negra que ha crescut en barris populars, de pares immigrats fa quaranta anys provinents d’un país subsaharià. Quin ‘nosaltres’ podia jo proposar en el meu lloc. I és forçament un ‘nosaltres’ molt més ample que alguns no ho pensen. Crec que la gent que resa per Lluís XVI (a la basílica de Saint-Denis pel 250 aniversari de la seva mort) se sentirien molt tristos, s’enrabiarien molt sabent que formen part d’un ‘nosaltres’ que engloba la classe obrera, la classe immigrada, treballadora, de negres, d’àrabs”.

Quan es confronta als caçadors a la vall de la Chevreuse, creu que la reconeixen en el seu ‘nosaltres’ ?

“Els hi podria demanar, no puc parlar pas per ells. En tot cas, em van acollir, em van permetre de quedar-m’hi un temps, d’observar-los uns mesos. Hi va haver un procès per arribar a la confiança que em van fer. I, ben aviat, es van adonar que jo no era allà ni per estigmatitzar-los, ni per demonitzar-los. Sinó per intentar de comprendre aquest ritual. Formen part d’una societat francesa que s’ha mantingut molt monàrquica, i és una cosa que sovint es refusa de veure. Ho utilitzava per preguntar-me sobre uns fonaments, els soterranis d’una societat francesa que continua existint i que és extremadament jeràrquica. Mai no m’integraran a la caça de munteria, i no tinc cap interès de fer-ho, però tenia ganes de reflexionar sobre la nostra bondat. És d’aquí que venia el desig de filmar-los”.

ARXIU | Una imatge simbòlica de <em>Nous</em>, amb banderes franceses presidint un polígon de la perifèria parisenca
ARXIU | Una imatge simbòlica de Nous, amb banderes franceses presidint un polígon de la perifèria parisenca

Són gent que poden votar l’Agrupació Nacional, l’extrema dreta…

“No m’ho han dit, però de dretes sens dubte. Sens dubte o potser no. Però, en tot cas, no era pas per això que els vaig anar a veure”.

Fins i tot a la perifèria amb habitatges unifamiliars del Sena Saint-Denis hi ha un vot important per a la dreta. La seva germana treballa com a infermera a domicili amb gent gran d’aquestes zones. Amb la Covid, ens hem adonat de la importància de tots aquests treballadors i treballadores i de la fragilitat de tota aquesta gent que cuiden. Creu que amb la pandèmia hi ha una altra lectura a fer de la pel·lícula?

“No em toca a mi de dir-ho. És veritat que, potser, la majoria de persones que he filmat han mort a causa de la Covid, desgraciadament. Hi ha molts pacients de la meva germana que l’han tinguda. Fins i tot ella… Sí, hi ha una necessitat de mirar aquestes persones grans, abans que aquest món no desaparegui, tota aquesta memòria que se n’ha anat en una hecatombe de cop com l’actual”.

Els debats sobre el lloc de l’islam i les violències policials

Amb totes les discussions que ara hi ha sobre el lloc de l’islam a França, sobre el lloc dels immigrants, després de l’assassinat del professor Samuel Paty a l’octubre passat, des que va començar el projecte de la pel·lícula i va acabar per a vostè la situació s’apropa més o no d’aquest ‘nosaltres’?

“Jo no puc respondre a aquesta qüestió. Penso que la pel·lícula sencera és la pregunta i una part de la resposta. És una interrogació. En tot cas, proposa una temptativa de reflexió. Crec que hi ha una resposta a la impossibilitat que té molta gent, inclòs el nostre Govern, de comprendre la realitat de la societat francesa. Vaig quedar molt impactada, sobretot l’any passat amb les manifestacions en contra de les violències policials, quan vaig veure magníficament la joventut francesa desfilar al carrer: persones blanques, persones negres, persones àrabs, persones asiàtiques que desfilaven reclamant una ciutadania real. Tant blancs, com negres, com àrabs, que deien nosaltres volem ser considerats d’igual a igual. No és normal que gent que gaudeix d’aquesta ciutadania siguin considerats com a francesos una mica a part. El que testimonia de la discriminació, la violència policial i que, en el fons, és una forma de racisme estructural. Desgraciadament, és una cosa a deplorar des de fa anys. Em va xocar realment veure que la resposta política era de tramitar una llei sobre l’anomenat separatisme. Tot dient, atenció a la vida tancada en comunitats diferents! Quan el que es reclamava de manera unànime era pertànyer plena i completament a la comunitat nacional. Com és que aquestes reivindicacions d’igualtat, que demostra fins a quin punt França és un país crioll, un país amb diferents orígens, un país barrejat, són impossibles de comprendre!”.

Això vol dir que, amb un projecte de llei com el del separatisme, s’està lluny del ‘nosaltres’…

“Penso que no n’estem pas de lluny, que no es veu però que ja hi som. Des del lloc on jo miro, i des de fa fins i tot dècades. Encara que hi ha gent que no ho vulgui veure, la pel·lícula proposa què en resulta d’acoblar universos, gent que ve de llocs completament diferents, posant-los tots junts a l’interior d’un ‘nosaltres’, que és un ‘nosaltres’ subjectiu singular però que malgrat tot és un ‘nosaltres’. Que compon una manera de mirar la societat francesa”.

La multiplicitat de veus de cineastes negres    

ARXIU | Imatge del curtmetratge <em>Vers la tendresse</em>, d'Alice Diop i foto de Sarah Blum, explorant la intimitat masculina als suburbis i pel qual va guanyar un César el 2017
ARXIU | Imatge del curtmetratge Vers la tendresse, d’Alice Diop i foto de Sarah Blum, explorant la intimitat masculina als suburbis i pel qual va guanyar un César el 2017

El premi compartit amb Maïmouna Doucouré (Mama(s)) al millor curtmetratge per Vers la tendresse als César 2017 va ser un moment fort en aquest sentit…

“Com tots els premis que es reben, com el de Berlín. Fins i tot aquest últim és més fort i m’és més estimat perquè la Berlinale és un festival del qual aprecio la singularitat de la programació des que faig cinema. Però, sí, íntima i personalment el César em va representar una cosa important”.

De fet, diu que no vol ser identificada únicament com a una realitzadora negra, com també ho diu Doucouré. Però, alhora, reclama més visibilitat. El que recordava l’actriu Aïssa Maïga als César 2020. I vostè milita en col·lectius perquè aquesta visibilitat sigui possible.

“Per a mi, considerar-me com a una cineasta en tots els sentits sense fer referència al fet que sigui una dona negra ja és polític. I no penso pas que, perquè sigui una dona negra, que rebés un premi a Berlín. És, sens dubte, perquè la meva pel·lícula té unes qualitats cinematogràfiques que van agradar a un públic. Que sigui una dona negra i que, de cop, això faci avançar la causa de la representació i que jo continuï fent pel·lícules ja és per alegrar-se’n. Després, es tracta de films que parlen, del que hi ha a dir, de la manera què es diu. Tinc la impressió que jo prenc la paraula políticament després que s’hagin vist les pel·lícules que faig”.

I, al mateix temps, vostè forma part de col·lectius perquè hi ha moltes coses a reivindicar i moltes conquestes a fer…

“Penso que la conquesta és ja que siguem considerades com a cineastes singulars. Que se’ns parli de cinema, quan es discuteix de les nostres pel·lícules. És una cosa profundament política, inclòs que siguem negres i àrabs. Perquè no fem pas les mateixes pel·lícules. Jo no faig en absolut les mateixes pel·lícules que Maïmouna Doucouré, com no faig pas les mateixes pel·lícules que Ladj Ly (‘Los miserables’, 2019). El fet de considerar-nos com a cineastes singulars, que treballem a partir de formes que són totes diferents, per a mi és polític. Em cansa molt que alguns periodistes recordin sistemàticament el fet que som negres i dels suburbis. Això tendeix a esborrar la singularitat de les nostres propostes cinematogràfiques. Dic la mateixa cosa, però no ho dic pas al mateix indret: parlar d’una pel·lícula de Maïmouna per la pel·lícula de Maïmouna; parlar d’una pel·ícula d’Alice Diop per una pel·lícula d’Alice Diop. És una manera de dir que dues dones negres no fan necessàriament un cinema i és, justament, això del que hi ha manca a França: disposar de més veus singulars com les nostres que vénen d’altres indrets que dels marges i de la classe dominant blanca, i que tenen a dir coses extremadament diferents. I és la suma de totes aquestes veus el que ens dirà al meu parer la complexitat de la societat francesa. Jo milito perquè siguem més nombrosos. Que siguem tan nombroses i tan nombrosos, procedint de barris populars i fent un cinema molt diferent, de diversió, polític, experimental, documental… Més nombrosos perquè cadascun puguem tenir el dret a la nostra singularitat, el que encara no és el cas en el discurs de certs crítics i certs periodistes”.

Què ens pot dir del rodatge de la seva pròxima pel·lícula, Saint-Omer (sobre el procès judicial de Laurence Coly, mare (negra) infanticida d’una nena de quinze mesos a la platja de Berck, al Nord-Pas de Calais, el 2013)?

“Afortunadament, no havia previst el rodatge abans. Per tant, no es va veure interromput, i ara estem en plena preparació i, malgrat la pandèmia, estic contenta de poder continuar endavant. El rodatge està previst en un mes, per a una sortida de la pel·lícula espero abans d’acabar el 2022. Perquè no hi haurà pas una quarta, una cinquena onada que obligarà a tornar a tancar el cinema…”.

El fet que sigui el seu primer llargmetratge de ficció canvia el punt de vista?

“No tant perquè, sabent que el cinema documental es distribueix molt menys que el de ficció, compta amb la mateixa noblesa cinematogràfica. No faig massa diferència entre la ficció i el documental. Per a mi, el cinema és el cinema. I cada projecte, de fet, inventa la seva pròpia forma. Les meves pel·lícules són molt diferents unes de les altres, tot i que totes pertanyin al gènere documental. I, ara, és una altra descoberta, una altra aventura. Però que la pel·lícula sigui de ficció no m’inquieta massa, perquè el que compta és la posada en escena, la justesa d’un punt de vista. Soc en el moment de l’elaboració, la construcció, i estic molt contenta perquè em trobo molt ben emparada pel meu equip”.

FILMOGRAFIA D’ALICE DIOP

La Tour du monde (2006)

Clichy pour l’exemple (2006)

Les Sénégalaises et la Sénégauloise (2007)

La Mort de Danton (2011)

Vers la tendresse (curtmetratge) (2016)

RER B (videoart) (2016)

La Permanence (2016)

Nous (2021)

Co-guionista

Océan (documental d’Océan) (2019)

Actriu

La Ligne de couleur (documental de Laurence Petit-Jouvet) (2014)

 

   

Hits: 116