VICENÇ BATALLA. Al nou paradigma dels festivals de cinema que mentre no amaini la pandèmia han de veure’s a través d’internet en petita pantalla, el Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc (19-20 de març) ha aconseguit un equilibri perquè pugui ser accessible al major nombre de persones possible i així mantenir la difusió de la nova cinematografia llatinoamericana a Europa. En aquest sentit, la trenta-tresena edició occitana va conservar un alt nivell de qualitat, tant en ficció com en documental, destacant al primer registre la xilena Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda, amb un Alfredo Castro superb en el seu paper de travesti sota la dictadura de Pinochet, i al segon la paraguaiana Apenas el sol, d’Arami Ullón, sobre la pèrdua de la cultura dels indis ayoreos. Es van emportar els màxims guardons, o quasi.

La guanyadora al primer capítol va ser La chica nueva, de l’argentina Micaela Gonzalo, tot i que paga la pena aturar-se en d’altres cintes mexicanes, argentines, brasileres, colombianes o costa-riquenyes que parlen a la seva vegada de les filiacions, les generacions, els desarrelaments, les lluites de gènere i colonials i la violència política i social que agita el continent. Tot això convidant a veure les pel·lícules presencialment del 9 al 13 de juny, a falta de poder parlar directament amb els seus protagonistes que sí que ho van fer virtualment en aquesta cita a distància de març.

Resulta estrany estar veient pel·lícules reclòs a casa amb personatges que es mouen lliurement i sense mascareta. I és que, tot i que el maleït coronavirus circula ja des de fa més d’un any, el rodatge d’aquests llargs i curt metratges es va fer just abans de l’explosió de la pandèmia. És possible que el muntatge es fes després, però les escenes es van filmar en un món que sembla cada cop més llunyà i exerceixen ja sobre nosaltres un sentiment de melancolia. La pregunta és com afectarà a realitzadors i realitzadores i els seus actors i actrius, o senzillament qualsevol rostre davant d’una càmera, el fet de reflectir la vida en pantalla en les pròximes edicions del Cinélatino i de tota la resta de festivals.

De moment, el món del cinema aconsegueix seguir en peu malgrat que les sales de mig planeta estiguin tancades, les condicions per filmar siguin més complicades que mai i els intercanvis gaire bé només es facin a través de la tecnologia. És el cas de la cita de Tolosa que, després d’un assaig al 2020 en què tota la programació presencial es va haver d’anul·lar, aquest any ha posat en marxa una plataforma pròpia que fins al 5 d’abril encara permet de visionar totes les pel·ícules de competició i un bon nombre de les altres seccions (al voltant d’una cinquantena de títols) per un preu molt raonable i a tot el territori francès. Una fórmula mixta que pot quedar-se en pròximes edicions per a aquells que no puguin desplaçar-se fins a la ciutat tolosana.

L’al·legat queer de Pedro Lemebel a Xile

Un símptoma d’aquesta nova realitat, tot i les reserves que suscita el pas de la gran a la petita pantalla, és el cas de Tengo miedo torero. El llargmetratge esdeveniment de Rodrigo Sepúlveda va ser a la presencial Mostra de Venècia de 2020, però quan havia d’estrenar-se a Xile les sales estaven tancades per la Covid. La productora va optar per una visió de pagament en streaming que, segons explicava el propi Sepúlveda en una trobada online de Cinélatino, va congregar més de 300.000 espectadors. I, el 16 d’abril, arriba a Amazon Prime Video a tota Llatinoamèrica. Com sempre, el dia en què aquests espectadors estiguin junts en una sala la pel·lícula assolirà la seva dimensió completa.

I és que la cinta, que pren el nom del pasdoble d’Augusto Algueró que van popularitzar Sara Marifé de Triana i Lola Flores i a la banda sonora canten Diego el Cigala i Eva Ayllón, es basa en la novel·la de culte que Pedro Lemebel va publicar el 2001 a Xile com a un al·legat queer pels efectes de la dictadura de Pinochet. Lemebel, comunista i homosexual, va morir però Sepúlveda va acabar portant al cinema la novel·la amb un Alfredo Castro estel·lar que encarna a La loca del llibre. A través d’ell i el seu cos, i sota el teló de fons de l’atemptat frustrat contra Pinochet el 1986, Castro assumeix i carrega amb totes les contradiccions del seu entorn entre la repressió, la revolució i una llibertat sexual per conquerir. I és així que a les parets de Xile, com a seqüela de la revolta a la tardor de 2019 contra un poder ostatge de l’herència econòmica de la dictadura, han aparegut pintades com a Lemebel està viu o Tengo miedo torero.

Les performances d’Alfredo Castro

Sepúlveda filma en tons foscos i de barriada suburbial un Santiago de Xile que, com a la novel·la de Lemebel, acabava de patir a més un terratrèmol devastador. Tot i que el desplegament de Castro il·lumina cada una de les escenes en contrast amb els seus aliats circumstancials d’armes i uns familiars de desapareguts que són els autèntics que es manifestaven en aquella època per la sort dels seus fills. “Es tracta d’un procès metabòlic dels personatges, que passa a la sang; entro en un tercer cos imaginari que habita en mi”, definia el polifacètic actor sobre aquest i altres dels seus treballs en un llarg encontre virtual a una banda i altra de l’Atlàntic que enllaçava amb el caràcter tremendista del títol del llargmetratge. Li va valdre una menció especial del jurat i, malgrat que el film no es va portar el primer premi, sí va arrencar el del públic.

L’actor, a qui el festival dedica una retrospectiva, també té un paper protagonista en una altra pel·lícula de competició Karnawal, la primera ficció del xilè Juan Pablo Félix que aquest situa a la convulsa frontera entre Argentina i Bolívia. En aquest cas, l’actor interpreta un dubtós pare que surt de presó i es troba amb la seva esposa i el seu fill encarnat pel jove Martín López Lacci, campió a la películ·la i a la vida real de malambo, la viril dansa dels gautxos de la Pampa. Davant del model equívoc del seu pare, el seu aprenentatge com a adult passa per aquest ball en un trepidant thriller andí.

Quatre variacions sobre la violència a Mèxic

De Mèxic, arribaven fins a quatre films que voregen la violència subjacent del país de forma més o menys frontal. La que més i que ja s’ha estrenat no només a Mèxic sinó també a l’Estat espanyol és Nuevo orden, del ja bregat Michel Franco, i que va obtenir el Lleó d’Argent a la passada Mostra de Venècia. El seu plantejament i desenvolupament ho té tot per cridar l’atenció: una insurrecció a Ciutat de Mèxic que quasi s’ignora des d’una boda de potentats fins que aquesta insurrecció també l’ateny i la núvia acaba segrestada per un poder militar a l’ombra. No hi ha optimisme en aquesta cinta i, si se li pot fer una crítica, és que Franco cada cop més tira d’efectisme i voyeurisme i s’allunya de les seves primeres pel·lícules més contingudes i subtils. A força de voler subratllar les coses, s’oblida dels motius reals d’uns i altres en la seva contribució a aquest estat de descomposició.

Més estimulants resulten Uzi, de José Luis Valle, i 50 ballenas o dos se encuentran en la playa, de Jorge Cuchí. A Uzi, el realitzador d’origen salvadoreny es val d’un personatge ara misantrop al nord de la capital que en comptes de tornar a cometre un crim per encàrrec es fa amic de la seva víctima. La violència a la pel·lícula és pràcticament sempre fora del quadre i la percebem indirectament amb un esdevenir que ausculta les raons d’uns i altres i uns detalls entre humorístics i desconcertants. Pel camí, es creuen una parella d’adolescents que recorden el drama que es reprodueix inexorablement de generació en generació.

Centrada directament en l’espiral suïcida d’un joc de rol, 50 ballenas s’endinsa literalment en la pell d’uns altres dos adolescents que viuen tancats en el seu propi món i davant d’uns adults incapaços d’entendre què els hi passa. Aquí, les imatges són dures però mai gratuïtes. Cuchí, que fins a aquest moment es dedicava a la publicitat i realitza així el seu primer llargmetratge, retrata amb un gran tacte aquest procès sense retorn d’un tipus de joc real i ens submergeix gradualment en el seu malestar generacional dels protagonistes.   

En un treball més propi de deconstrucció i de desdoblament de personatges, Nicolás Pereda recorre a Fauna a l’imaginari violent dels narcos per el·laborar el que és un conte sobre com ho viuen els propis mexicans. En tot cas, dona la impressió que Pereda no acaba d’arribar fins al final del seu procès de desencaix.

Filiacions, lluites i combat

Sensible i delicada és Aurora, de la costa-riquenya Paz Fábrega, on s’aborda el complexe tema de la maternitat entre una professora d’arts a una escola que ha escollit no ser mare i una alumna menor d’edat que s’ha quedat embarassada. Entre ambdues, s’estableix una relació d’amistat i protecció que té múltiples lectures tot i que la realitat social s’acabi imposant. La gran virtut de la cinta és fugir del melodrama i aconseguir que les protagonistes no semblin actrius.   

La guanyadora del Coup de Coeur del Cinélatino va ser La chica nueva, òpera prima de l’argentina Micaela Gonzalo. El que persegueix González també és un realisme a la Dardenne. I ho aconsegueix a la primera part d’aquesta pel·lícula que comença a Buenos Aire amb la jove protagonista i, de seguida, es trasllada al sud de la Patagònia a la recerca del seu germanastre al qual en realitat no coneix. En aquest film d’aprenentatge i de lluita social amb els treballador·e·s de la fàbrica, la trobada entre germanastres és al principi silenciosa i pudorosa. Però, a mesura que avança la pel·lícula, aquests personatges es converteixen en instruments per a un film teòric sobre la injustícia i la seva pretesa evolució personal queda lluny de ser creïble. Deixen de tenir vida pròpia, com persegueixen al contrari els Dardenne.

Apareix com a més natural i espontània La ciudad de las fieras, del colombià Henry Rincón, sobre una relació filial en aquest ocasió entre un net i el seu avi. El net, raper a la gens pacífica Medellín, i l’avi en el més plàcid entorn rural dels silleteros, recol·lectors de flors per engalanar. Aquest contrast ajuda al jove orfe a reconciliar-se amb ell mateix, malgrat les adversitats i un clima social a Medellín que pot ser mortal. No arriba al gran expressionisme en blanc i negre de Los nadie, també a Medellín, de Juan Sebastián Mesa, però Rincón aconsegueix de transmetre’ns part de l’explosiu esperit de la ciutat.

Herència colonial

En clau de sororitat, la primera pel·lícula de la colombiana Diana Montenegro El alma quiere volar denuncia la violència masclista i ho contraposa a l’amistat entre les dones d’una família, el seus dimonis i les seves esperances. Al centre, hi ha una nena que malviu interiorment els maltractes del pare a la mare. Va rebre el premi de la Crítica Francesa a un primer o segon llargmetratge. Però la veritat és que aquesta solidaritat entre dones es queda sovint desdibuixada por una desfilada de personatges femenins que no acaben de desenvolupar-se i una figura paterna sense perfil.

Més intensa i atrevida és Casa de antiguidades, també debut del brasiler João Paulo Miranda Maria. Va ser menció per a la Crítica Francesa i merescut premi per a la crítica internacional FIPRESCI. La cinta havia rebut l’etiqueta Selecció Oficial Canes 2020 i, d’haver-se celebrat el festival, és possible que hagués estat a la secció paral·lela Un Certain Regard de descobertes. Un treballador negre del nord del Brasil es veu obligat per la seva companyia a traslladar-se al sud per poder mantenir el seu lloc. A través d’uns quadres onírics que passen d’una comunitat germanòfila en completa autarquia i menyspreu pel mestissatge del país a una cabana on es refugia el protagonista per viure els seus somnis i els seus malsons, el film mostra amb la força de les seves imatges sobrenaturals l’extrema violència de classes del Brasil. El viatge sensorial del film és a vegades excessivament abstracte, però compensa. No aconsegueix, tanmateix, el seu objectiu la també brasilera Maria Clara Escobar amb Desterro, una altra òpera prima de desarrelament femení que peca de massa tics d’autor.

La supervivència del poble ayoreo al Paraguai    

A falta d’estància física a Tolosa, la plataforma de Cinélatino ens facilita veure per primera vegada la competició sencera de documentals com no havíem pogut fer mai abans. I aquestes imatges reals, de vegades experimentals, ens permeten de captar un món alternatiu a la ficció que sovint ens regala autèntics reguerons de vida. No hi ha discussió amb el Premi del Jurat per Apenas el sol, de la paraguaiana Arami Ullón, que també es va emportar el guardó del públic. La reivindicació de la cultura dels indis ayoreos al Gran Chaco entre Bolívia, Paraguai i Argentina es vehicula al documental d’Ullón a partir de Mateo Sobode Chiqueno i les gravacions amb el seu radiocasset que porta fent amb els seus congèneres des de fa dècades en què progressivament van ser evangelitzats per diferents missions catòliques i protestants i occidentalitzats. Una manera perquè abandonessin el seu hàbitat natural als boscos i perdessin les seves terres ara explotades per forans.

El film és totalment en llengua ayorea com a decisió, ja d’entrada, de marcar el punt de vista del projecte que acompanya de forma respectuosa tots els intercanvis de Sobode Chiqueno amb la seva gent. No hi ha declaracions a càmera ni veu en off en castellà. A les gravacions en directe descobrim de quina manera se’ls va expulsar i fins i tot eliminar, i com han interioritzat el discurs dels seus assaltants a partir de l’evangelització. I davant d’un cas de colonització tan evident i no tan llunyà, el títol del documental respon a la idea que l’únic que no els hi han pres és el sol. Tot i que Ullón tingui la seva residència actualment a Suïssa, el seu dispositiu és perfecte per endinsar-se i comprendre un mecanisme tan pervers d’aculturització.

Foc i venjança

Com a denúncia precisa de l’incendi a la presó San Miguel de Santiago de Xile al 2010, que va causar la mort de 81 reclusos, El cielo está rojo, de Francina Carbonell, és també un bon document de la responsabilitat de les autoritats en un succés tan tràgic com aquest. Combinant imatges de les càmeres internes a la mateixa nit de l’incendi, de la reconstrucció judicial i de les declaracions dels supervivents, juntament a l’audio de l’intercanvi entre els funcionaris i el so abrasador del foc, Carbonell deixa clar el caldo de cultiu d’haver permès la sobreocupació de la presó, la lluita per l’espai de bandes rivals i la falta de mitjans per fer front a una catàstrofe semblant. Sobretot, una vegada se sap que cap autoritat no va ser condemnada per l’ocorregut.

Fent-se eco en el títols, La sangre en el ojo, de l’argentina Toia Bonino, continua radiografiant la delinqüència ordinària al barri popular de Don Orione, al sud de Buenos Aires. Després d’Orione, en què parlava amb la mare d’un xicot abatut en una operació policial contra una banda, ara ho fa amb el seu germà acabat de sortir de la presó quinze anys després i amb ganes de venjança. I no ho fa tampoc amb declaracions a càmera, sinó amb imatges al ralentí mentre aquest es banya en una piscina. Una manera de contrastar les seves paraules venjatives amb un món ideal que és impossible que ho sigui.

A la recerca de Bonino, Buenos Aires i els mals del Brasil

De caràcter conceptual són uns altres dos títols argentins tot i que amb objectes diferents. D’una banda, Un cuerpo estalló en mil pedazos és un homenatge al performer Jorge Bonino que als anys seixanta i setanta va deixar poc rastre a la seva província de Córdoba i, després, també a Europa. Hi ha poques gravacions seves i, per això, l’autor de la cinta Martín Sappia s’ha dedicat a filmar en blanc i negre els llocs pels quals va passar (París, Madrid, Barcelona, Villa María Oliva… ) y, en off, combina declaracions de coneguts, alguna de les seves actuacions amb el seu llenguatge inventat i, fonamentalment, un recitat poètic del propi Sappia. Bonino, internat durant anys en hospitals psiquiàtrics, es va acabar tirant per una finestra. El documental és un emocionat recordatori a la seva persona i la seva obra.

En el cas de Transeúnte, de Pablo Pintor, del que es tracta és de compondre un mosaic el màxim de divers i coreogràfic possible del que és en l’actualitat Buenos Aires. Per això, Pintor roba amb la seva càmera rostres i moviments dels vianants i els munta com a una simfonia de sons també gravats al carrer. Amb un efecte de contemporaneïtat semblant al que aconseguia a mitjans del segle passat Chris Marker als carrers de París.

L’intent d’originalitat de tots aquests dispositius es trenca amb Depois da primavera, dels brasilers Isabel Joffily i Pedro Rossi, que davant la recomposició temporal a São Paulo d’una família fuetejada per la guerra civil a Síria no saben escollir un angle ni sobre la tragèdia que està succeint al seu país d’origen ni tampoc sobre l’adveniment de l’extrema dreta al seu país d’acollida amb Jair Bolsonaro a punt de guanyar les presidencials en el moment de rodar aquestes imatges. Sobre aquest darrer assumpte va #Eagoraoque (I, ara, què?), de Jean-Claude Bernadet i Rubens Rewals, on aquests confronten al filòsof i militant Vladimir Safatle a la seva família, els seus estudiants i gent que va a les seves xerrades per entendre per què l’esquerra va fracassar davant Bolsonaro. Malgrat que les discussions del seu cercle més pròxim sonen artificials per massa escrites, el moment àlgid i veritablement espontani és quan Safatle s’enfronta a activistes negres que li retreuen que ell, blanc, de classe acomodada i acadèmic, mai no podrà estar en la seva mateixa lluita. Un debat ara mateix universal.

Curtmetratges de piranyes, desitjos i esclats

Seria injust oblidar l’apartat dels curtmetratges, tant els de ficció com els documentals, ara que hem tingut tranquil·lament accés a tots ells. El que resulta més especial i simbòlic en el primer cas és Menarca, de la brasilera Lillah Halla, que a més es va emportar el premi del públic. En un port de pescadors plagat de piranyes, una d’elles es converteix en una sirena que mossega quan es vol accedir a la seva vagina. Dues nenes es fan amigues seves, abans que una d’elles li vingui la regla i aparenti, a la seva vegada, a una piranya que es defensa i atrau alhora els homes del poble amb la seva sang. Una faula feminista filmada amb una magnètica llum nocturna.

El màxim guardó el va obtenir una altra cinta brasilera, Inavitável, de Matheus Farias i Enock Carvalho, una distopia amb final esperançador sobre la situació dels transsexuals en un Brasil apocalíptic a causa de Bolsonaro. Encara que a l’altra categoria de curtmetratges documentals hi havia autèntiques joies que, a partir d’imatges de la realitat, componen un suculent puzle que traspassa tot tipus de gèneres. El que més Son of Sodom, de Theo Montoya, que explica a Medellín com el seu jove protagonista membre de la comunitat queer Camilo Nájar va morir per sobredosi just quan l’havia seleccionat per a una pel·lícula. Les imatges del càsting serveixen per introduir visual i musicalment de forma fascinant una ciutat tan perillosa com sensual.

En un registre més polític, Quien dice patria dice muerte, del xilè Sebastián Quiroz, recull de manera especialment original l’esclat social al país a l’octubre del 2019 contra l’augment del cost de la vida i, en general, contra un Govern que perpetua el model neoliberal modelat per la dictadura. Les gravacions i entrevistes davant de l’Estadi Nacional, convertit en camp de concentració el 1973, es barregen amb un treball de so que transforma el documental en una peça de resistència per si mateixa. Va guanyar el premi Signis.

I també són notables Todos caminamos, de Ricardo Valenzuela i Mario Rojas, sobre el deambular d’un raper sense l’èxit esperat pels carrers de Santiago; el muntatge conceptual semblant a Transeúnte de Joaquín Echevarría sobre Buenos Aires però en més radical; i Ser feliz no vão, de Lucas H. Rossi dos Santos, on el realitzador es pregunta sobre el rol en tant que negre al Brasil intercalant-ho amb imatges històriques del poble afroamericà.

Un cinema en construcció malgrat la virtualitat

La densa programació en línia del festival es completa amb homenatges a la cineasta antillana Sarah Maldoror, autora de documentals reivindicatius d’artistes caribenys, els realitzadors argentí Fernando Solanas i cubà Enrique Colina recentment desapareguts o l’estrena a France 3 Occitània de Je suis un garçon, de Lorena Zilleruelo, sobre el procés per convertir-se en home de la seva cosina nascuda biològicament dona i la lluita a Xile pels drets dels transsexuals.        

La plataforma professional, per la seva part, ha mantingut durant aquests dies una intensa agenda de trobades virtuals entre realizador·e·s, productor·a·s, distribuïdor·a·s, institucions i mecenes com a signe que els intercanvis cinematogràfics entre ambdós continents no es detenen. S’ha celebrat paral·lelament l’edició número 39 del programa Cine en Construcción, que ajuda en la postproducció de pel·lícules, i que una vegada acabada la seva col·laboració amb el Festival de San Sebastià ara està associat amb el Festival de Lima PUCP. I a l’altre programa Cine en Desarrollo, per a projectes més incipients, s’ha procedit entre 25 propostes de nous films a una selecció per acompanyar-los posteriorment. Entre aquestes propostes, una desena pertanyen a cineastes dels que hem parlat en aquesta crònica.

El festival es va obrir amb l’èxit comercial a Argentina La odisea de los giles, de Sebastián Borensztein, una epopeia rural sobre el corralito al 2001, i es va tancar amb el delicat musical sobre immigració a Xile Lina de Lima, de María Paz González, i la brillant interpretació de la cantant peruana Magaly Solier. Enmig, vam ser testimonis d’algunes d’aquestes trobades de les quals cal destacar la taula rodona virtual de diferents crítics de cinema de tota Llatinoamèrica que demostra que, tot i el blocatge que causa la pandèmia actual, les idees segueixen circulant.

 

PALMARÈS CINÉLATINO 2021

FICCIÓ

Gran Premi Coup de Coeur: La china nueva, de Micaela Gonzalo (Argentina)

Gran Premi del Jurat: Nuevo orden, de Michel Franco (Mèxic)

Menció Especial a Alfredo Castro per: Karnawal, de Juan Pablo Félix (Xile), i Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda (Xile)

El jurat Coup de Coeur estava compost per Annouchka de Andrade (Programadora del Festival Internacional de Cinema d’Amiens, França), Christophe Leparc (secretari general de la Quinzena de Realitzadors de Canes i director de Cinemed, França), Elina Löwesohn (actriu francesa), François-Pier Pélinard Lambert (redactor en cap de Le Film français) i Marcela Said SAID (realitzadora xilena)

Premi Cine+ (Canal Plus): Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda (Xile)

Premi del Públic: Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda (Xile)

Premi FIPRESCI (crítica internacional): Casa da antiguidades, de João Paulo Miranda Maria (Brasil)

Premi SFCC (crítica francesa): El alma quiere volar, de Diana Montenegro (Colòmbia), amb menció especial per a Casa da antiguidades, de João Paulo Miranda Maria (Brasil)

Premi CCAS (dels electricistes i el gas): La ciudad de las fieras, d’Henry Rincón (Colòmbia), amb menció especial per a Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda (Xile)

Premi Rail d’Oc (dels ferroviaris): La ciudad de las fieras, d’Henry Rincón (Colòmbia)

DOCUMENTAL

Premi del Jurat: Apenas el sol, d’Arami Ullón (Paraguai)

Premi del Públic: Apenas el sol, d’Arami Ullón (Paraguai)

Premi SIGNIS (Associació Catòlica Mundial per a la Comunicació): El cielo está rojo, de Toia Bonino (Argentina)

CURTMETRATGE FICCIÓ

Premi Revelació: Inavitábel, de Matheus Farias i Enock Carvalho (Brasil)

Premi del Públic: Menarca, de Lillah Halla (Brasil)

Premi Courtoujours (CROUS Occitània): El sueño más largo que recuerdo, de Carlos Lenin (Mèxic), amb menció especial per a Pacífico oscuro, de Camila Beltrán (Colòmbia)

CURTMETRATGE DOCUMENTAL

Premi SIGNIS (Associació Catòlica Mundial per a la Comunicació): Quien dice patria dice muerte, de Sebastián Quiroz (Xile)

Premi CCAS (dels electricistes i el gas): Todos caminamos, de Ricardo Valenzuela i Mario Rojas (Xile)

 

Visits: 104