Thierry Frémaux: “El fet d’haver practicat judo, un esport desconegut, em va formar a esdevenir cinèfil”

JULIEN FALSIMAGNE | Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumière i delegat general del Festival de Canes, a París al desembre del 2020
JULIEN FALSIMAGNE | Thierry Frémaux, director de l’Institut Lumière i delegat general del Festival de Canes, a París al desembre del 2020

VICENÇ BATALLA. Thierry Frémaux és algú d’atípic al món del cinema. Posseïdor de l’agenda més completa d’aquest circuit, com a director de l’Institut Lumière a Lió i delegat general del Festival de Canes, els seus costums no han canviat tant des de fa una trentena d’anys. Continua desplaçant-se en bicicleta a Lió, a París i a la seva ciutat de naixement Tullins, prop de Grenoble, el 1960. Als seus seixanta anys, ara s’ha submergit en els seus primers trenta anys durant els quals es va convertir en cinturó negre (4art. dan) i professor de judo, en paral·lel a les seves recerques sobre la història del cinema. Però des de la seva entrada com assalariat a l’Institut Lumière, presidit per Bertrand Tavernier, havia deixat de practicar aquest art marcial.

Amb Judoka (Stock, 2021), el seu segon llibre després de Sélection officielle (Grasset, 2017; Selección oficial, Ediciones 36), torna a la seva joventut i el seu aprenentatge de la vida la qual cosa el porta a explicar la història d’aquest esport en paral·lel a la del cinema i la personalitat que s’ha forjat per afrontar el món de les sales obscures, amb el seu imaginari, la seva màgia, el seu glamur i també les seves vanitats. Recordar-se dels seus combats i els seus cursos a les sales de la perifèria lionesa, el condueix a fer un treball d’introspecció que contrasta amb el costat més lluminós del seu ofici.

Per aquesta raó, va ser una sort de poder fer l’entrevista a principis d’abril al seu despatx de l’Institut quan la pandèmia de la Covid seguia bloquejant els desplaçaments i mantenia tancats els cinemes a França. I just dies després de la mort del president Tavernier, el 25 de març, a qui també vam tenir l’ocasió d’entrevistar al Festival Lumière al 2019. Lògicament, la conversa va començar al volant d’aquesta figura tutelar a la qual retornem durant tota l’entrevista.

Una entrevista que acaba amb un afegit d’última hora sobre l’anunci de la reobertura dels cinemes al país després de sis mesos i mig i les declaracions de Frémaux sobre la pròxima edició del Festival de Canes excepcionalment entre el 6 i el 17 de juliol, “primer esdeveniment mundial postpandèmia”. Frémaux, en un despatx de la Villa Lumière ple de llibres i de cartells cinèfils, mostra la seva versatilitat tractant de tots els temes i la seva habilitat per esquivar elegantment a l’interior i a l’exterior de l’entrevista els més espinosos com si en un tatami ens trobéssim.        

Quin és el buit que ha deixat la desaparició de Bertrand Tavernier a l’Institut Lumière? Com ho esteu vivint?

“Personalment, sento un buit afectiu i humà, però també una manca cinèfila. A l’Institut Lumière, Bertrand no era a la direcció diària però la seva presència al nostre costat era permanent. Trucava, tenia idees sobre la programació, sobre homenatges. Ha deixat una petjada tan gran que tindrem molt on inspirar-nos. Gaire bé és una motivació suplementària. La vida continua, malgrat tot”.

Us esperàveu a aquesta desaparició? Perquè havia estat malat, se sabia. No va poder venir al Festival Lumière a l’octubre passat, però vostè va llegir el seu discurs adreçat als germans Dardenne

“Tenia problemes de salut, i no se n’amagava… Però no imaginàvem que això anés tan de pressa…”.

A la carta que vau enviar als abonats de l’Institut Lumière, expliqueu que escoltava la música de la seva pel·lícula Autour de minuit (Alrededor de la medianoche, 1986), de Herbie Hancock, en aquests últims dies…

“Quinze dies, tres setmanes abans, encara veia pel·lícules, escrivia les seves memòries. I escoltava molta música, molt jazz. Quan va sortir de l’hospital, va tornar a casa seva, a Sainte-Maxime. Va morir allà, prop de la seva esposa”.

Podrem llegir les seves memòries? Les va poder acabar?

“Sí, es podran llegir. El que està escrit, està escrit. I és magnífic!”.

I tenia el projecte d’allargar la història dels cinquanta anys de cinema americà als cent anys…

“Si, és un immens projecte que li vaig proposar fa uns anys. S’anomenarà ‘100 anys de cinema americà’. El coautor, Jean-Pierre Coursodon (1935-2020), havia corregit els seus textos i Bertrand els seus, tot i que ell no s’aturava mai! Ara ens toca d’editar-ho, fabricar-ho, publicar-ho”.

Les reaccions a la mort de Bertrand Tavernier

VICENÇ BATALLA | Bertrand Tavernier i Thierry Frémaux, a l'esquerra, amb el Premi Lumière 2019 Francis Ford Coppola i la traductora Massoumeh Lahidji
VICENÇ BATALLA | Bertrand Tavernier i Thierry Frémaux, a l’esquerra, amb el Premi Lumière 2019 Francis Ford Coppola i la traductora Massoumeh Lahidji

Se sap que hi ha molts realitzadors i realitzadores que es van emocionar per la seva desaparició…

“Enormement… “.

Martin Scorsese, però no únicament ell…

“Clint Eastwood, Quentin Tarantino, Nanni Moretti… Cristian Mungiu, que va ser el seu assistent a ‘Capitaine Conan’ (‘Capitán Conan’, 1996)… La seva desaparició va ser molt sentida, el que prova la seva importància com a cineasta i com a ser humà. Les televisions franceses han programat molt els seus films. I han estat grans èxits d’audiència, i un gran èxit crític. A la gent li ha encantat reveure les seves pel·lícules! ‘Coup de torchon’ (no estrenada a l’Estat espanyol, 1981) és primer a Netflix a França. L’emoció ha estat enorme, com va ocórrer amb l’actor Jean-Pierre Bacri (mort el 18 de gener passat) de qui ens vam adonar fins a quin punt era popular. Bertrand també era molt estimat”.

Tot i que un part de la crítica no apreciava pas les seves pel·lícules…

“Sí, una família crítica particular, la que prové dels ‘Cahiers du Cinéma’…”.

Sí, en alguns articles sobre la seva mort es deia que estava en contra de les capelletes al cinema, però es recordava que aquesta posició no és possible quan es jutja necessari de prendre partit…

“Ell estava en contra de les capelletes, però algunes capelletes estaven en contra d’ell…”.

El va sobtar l’article de ‘Libération’?

“No, no em va sobtar. Ja m’ho esperava”.

Perquè vostè ja els coneix…

“Libération’ no seria pas ‘Libération’ si haguessin dit: “ah, pobre Bertrand Tavernier que acaba de morir!” Però jo hagués preferit que haguessin escrit sobre el seu cinema quan les seves pel·lícules van arribar a Netflix fa uns mesos, no en el moment de la seva mort perquè era actualitat. Havien tingut força temps de dir fins a quin punt el detestaven. El fet de fer-ho en el moment de la seva mort, amb una foto a la portada del diari, a molts lectors els hi va semblar discutible”.

És una mica el caràcter tallant que té sovint França.

“I especialment la seva crítica de cinema”.

I no és pas una característica també dels espectadors?

“Bertrand considerava normal de ser jutjat, normal el fet de no ser estimat per tots. Però sabeu, la sorpresa no va venir del ‘Libération’ ou de ‘Le Monde’ que va parlar d’un ‘artesà’ i ja se sap que la paraula artesà, en la seva boca, és pejorativa. La veritable sorpresa és fins a quin punt el seu cinema i la seva personalitat era estimades, i quanta gent ho ha volgut manifestar. Ara, que se’l deixi en pau. I el temps jutjarà”.

La formació d’un caràcter explicat a Judoka

VICENÇ BATALLA | Thierry Frémaux, acompanyant Anne Cherhal a la cançó <em>Paroles, paroles</em>, en un concert del Festival Lumière 2020
VICENÇ BATALLA | Thierry Frémaux, acompanyant Anne Cherhal a la cançó Paroles, paroles, en un concert del Festival Lumière 2020

Si parlem de Judoka, Bertrand Tavernier hi apareix diverses vegades. Va ser ell qui us va proposar de passar del voluntariat a professionalitzar-vos a l’Institut Lumière.   

“Justament, jo vinc de l’esport. Vinc del judo, dels clubs. Vinc també, ho explico, d’una família que se sentia compromesa. En el meu cas era l’esport, i acaba esdevenint el cinema. Gràcies a Bertrand Tavernier. En aquell moment, soc universitari però sé que el cinema serà el tema de la meva vida. Estimo la cinefília, també. Com aprenent d’historiador, treballo sobre la revista ‘Positif’, que va néixer a Lió. Bernard Chardère, el fundador de ‘Positif’ el 1952, és el primer director de l’Institut Lumière, Bertrand Tavernier el primer president. Ja és una gran figura, un cineasta que jo admiro. L’admirava abans de treballar amb ell. Per a mi, ‘Coup de torchon’ o ‘L’Horloger de Saint-Paul’ (no estrenada a l’Estat espanyol, 1974) eren grans pel·lícules. Fora de la ‘Nouvelle vague’ i seus fills, constituïa un dels grans cineastes francesos, amb Blier, Corneau, Sautet i alguns d’altres. Amb Bernard Chardère, representa un segon punt d’ancoratge. Jo em vaig dir: vull treballar voluntàriament com he fet amb l’esport, a l’Institut Lumière. I, anys després, em converteixo en director perquè Bernard Chardère i Bertrand Tavernier em fan confiança”.

De fet, l’escriptura de Judoka és el reconeixement del que us va formar com a persona fins als trenta anys, i que havíeu deixat de costat durant aquests últims trenta anys. Una formació del caràcter per treballar en un entorn com el del cinema, que no és pas fàcil.

“Sí, és exactament això. Avui només parlo tot el temps de cinema. I, abans, només parlava de judo. A l’escriure, me’n vaig adonar que seguia estant allà. Em vaig voler recordar que tenia un altre mentor que era el meu professor de judo, Raymond Redon, a qui li dedico el llibre. Em vaig dir que estava lligat. A la fi del llibre, explico que el fet d’haver practicat un esport obscur, desconegut, perquè no és pas el futbol, això potser em va formar per esdevenir cinèfil, en les parts fosques de la història del cinema. A tenir el costum d’interessar-me per Jigoro Kano (inventor del judo). Ningú no sap qui és. I, a la vegada, m’interesso també per André de Toth (realitzador hongarès-americà), que ningú no sap qui és! I, d’alguna manera, aquest gust per la minoria em va ser donat pel judo i això m’ha servit com a arma al meu treball. És a dir, saber que s’ha de lluitar pel que un creu i no seguir el ramat. Ho he viscut al judo, ho he viscut després al cinema. I tota una sèrie d’actituds humanes, de relacions, però sobretot de resolucions socials. Com vostè, fer aquest ofici ara que són les set del vespre, si treballem es perquè creiem en el que fem. No treballem només perquè ens paguin… Això ho he après al judo, no ho he après pas fent política. Perquè vaig rebutjar de fer política. Però admiro els qui fan política”.

Us van oferir entrar en política?

“Sí. Admiro els qui es comprometen políticament. Però jo ho faig d’una altra manera. Parafrasejant Godard, que deia: “no s’ha de fer cinema polític, s’ha de fer políticament cinema”, jo em deia “no s’ha de portar una vida política, s’ha de portar la vida políticament”. Me n’adono fins a quin punt tot això estava relacionat. Som una generació de cadets. L’erudició necessària al judo és la mateixa erudició en cinefília. Recordar-se, dir-se: “sent petit, tinc alguna cosa, conec el judo; adult, tinc una altra cosa, conec el cinema”. Hi ha moltes coses que jo no conec pas a la vida, però coneixo el judo i coneixo el cinema. I he volgut recordar-me del jove que era quan era judoka, què m’ha aportat tot això. Recordar-me que volia seguir sent professor de judo. Ser universitari, escriure llibres i fer judo. És una cosa que m’anava molt bé”.

La literatura ja us atreia…

“La literatura i la història m’atreien. Jo era un “aprenent d’historiador”, em deia el meu professor de tesi. I no volia marxar de Lió. Des de que vaig arribar a l’Institut Lumière, no me n’he anat mai més. Gilles Jacob (expresident del festival de cinema), ho va comprendre quan em va proposar Canes: “D’acord, entenc que vulgui guardar un peu a Lió”. Perquè els meus companys més grans Freddy Buache, a Suïssa (fundador de la Filmoteca Suïssa), Fred Junck, a Luxemburg (fundador de la Filmoteca Luxemburguesa), Raymond Borde (fundador de la Filmoteca de Tolosa de Llenguadoc), Bernard Chardère… aquesta gent es quedava allà on era. Curiosament, jo mai no vaig tenir ambició. Sens dubte el judo t’aprèn la modèstia. Soc delegat general del Festival de Canes, el festival més gran del món. Tinc una sort i un privilegi fantàstics, però mai no en vaig tenir l’ambició. He fet el que havia de fer. M’he realitzat allà on m’havia de realitzar. I continuo, però potser també perquè en un moment determinat, i això ho he après gràcies al judo, vaig comprendre que la meva missió era de consagrar-me als cineastes, tot sent un animador cultural. De deixar-me portar pel plaer de defendre les seves pel·lícules, el plaer d’acollir-los, de fer-los feliços. Era el mateix que ensenyar judo, ocupar-me d’un xicot i portar-lo fins al cinturó negre. És a dir: estem aquí per als altres”.

Això vol dir que de la mateixa forma que hagués pogut convertir-se en professional del judo, hagués pogut convertir-se en cineasta, fent pel·lícules, però va preferir treballar en el col·lectiu.

“Absolutament. És per això que ara escric llibres perquè em dic que, almenys, haig de fer alguna cosa personal. O documentals sobre els Lumière (el guió i la narració de ‘Lumière! Comienza la aventura’, 2017). També sé que un s’ha de realitzar per no lamentar-se… Tot cinèfil vol intentar fer pel·lícules. Però vaig arribar al carrer del Primer Film, aquí, i s’havia de fer tot. Era més útil construint l’Institut Lumière, fent bé el relleu de Gilles Jacob, que afegint una altra pel·lícula a la història del cinema. Encara una altra pel·lícula? Amb talent, sense talent? No era el que tocava. És una mena de saviesa, prové del judo”.

El que us ha permès d’afrontar el públic, d’una banda, i d’afrontar les tensions que sempre hi ha darrera del circuit del cinema…

“Sí, és per això que al llibre també he volgut parlar de la derrota. La derrota no és pas greu, si s’aprèn”.

La caiguda…

“La caiguda, i després la derrota. La victòria no és bella si no se’n reté alguna cosa. I, de vegades, s’aprèn més d’una derrota que d’una victòria. L’any que acabem de passar, tots en aquest planeta, ens ha servit de molt, no? És necessari que ens serveixi per alguna cosa”.

Els Lumière i Jigoro Kano

ARXIU | <em>Judoka</em> (Stock), l'autobiografia de joventut de Thierry Frémaux que fa un paralel·lisme entre el judo i el cinema
ARXIU | Judoka (Stock), l’autobiografia de joventut de Thierry Frémaux que fa un paralel·lisme entre el judo i el cinema

Haguéssiu pogut escriure el llibre sense la pandèmia?

“Sí, estava previst. Fins i tot l’havia d’acabar abans de la pandèmia, el vaig acabar durant. Però anava amb retard evidentment (somriure)

Conclusió ?

“Al final, tot porta a la saviesa. Tinc seixanta anys… Però no em sento pas amb seixanta anys. Bertrand Tavernier, a part de les seves pel·lícules, sempre es va consagrar als cineastes. I jo també, a ell i a tots els cineastes. Espero que hi hagi joves generacions capaces d’admirar. La nostra divisa venia de Victor Hugo: “admiro com un brut!”. Molt bo! Bertrand em va fer reflexionar sobre això. Em va influenciar, per al cinema. Amb aquest llibre, volia dir que, a la vida, primer de tot, jo vaig aprendre a admirar per l’esport: Muhammad Ali o Eddy Merckx”.

Me’n recordo bé de la primera edició del festival Esport, Literatura i Cinema, aquí a l’Institut Lumière, amb la presència emblemàtica d’Eddy Merckx.

“Admirar Eddy Merckx, admirar Giacomo Agostini, admirar Jean-Claude Killy, per a mi és el mateix que admirar Eisenstein, o Martin Scorsese. És la capacitat d’admirar, d’admirar la bellesa, el talent… Però un també s’ha de realitzar. Jo em vaig realitzar esdevenint professor de judo, formant nens. I em realitzo aquí, i em realitzo menys des de fa un any perquè no es pot treballar correctament, però em realitzo aquí o a Canes consagrant-me als altres”.

Hi ha una altra cosa que la gent no sap pas, sobretot si no són de Lió, i és que vau créixer al barri de Minguettes, a Vénissieux, als suburbis lionesos. Un projecte progressista de polígon amb les seves grans torres als anys seixanta, que es va convertir als anys vuitanta en un indret dels mals socials. Això us va donar una imatge molt més oberta del món?

“És clar. Perquè que jo soc originari d’una família de pagesos, perquè els meus pares estaven molt compromesos políticament, perquè vivíem en un polígon de pisos, en una ZUP (Zona d’Urbanització Prioritària), perquè al judo hi havia al mateix temps una mestissatge social com al cinema… Jo vaig créixer amb els ‘Cahiers du Cinéma’, no amb ‘Positif’. I, un dia, vaig saber que hi havia ‘Positif’. Vaig agafar les dues, i em trobo amb el Bertrand que m’explica: “a mi m’encantava dir coses bones de Delmer Daves a ‘Cahiers’ i de Samuel Fuller a ‘Positif”. Ser d’esquerres amb gent de dretes, i de dretes amb gent d’esquerres. Visca la democràcia! Avui dia, puc dir coses molt fidels de la classe popular amb la qual vaig créixer, i molt infidels des qui parlen en nom de la classe popular sense conèixer-la: l’esquerra dels anys vuitanta, noranta… No pas tota l’esquerra. En això, ens vam trobar amb Bertrand. Ell era d’esquerres, però va ser un dels primers en protestar contra els acords amb Berlusconi, contra la falsa modernitat de la qual l’esquerra francesa se’n feia la defensora. I va rebre les crítiques de la gent d’esquerres, però els hi deia: “reconec el realisme del Govern, però no m’impedireu de parlar, tot i que sigui de la vostra família política”. Aquesta honestedat és important. Com al llibre dels 50, o els 100 anys de cinema americà, quan diu: “em vaig equivocar sobre tal o qual cineasta, he tornat a veure les seves pel·lícules, he canviat d’opinió”. Discutir-se, reconciliar-se, canviar d’opinió, no és aquesta la millor de les trajectòries?”.

De vegades, és una qüestió d’orgull…

“L’orgull impedeix moltes coses, i la saviesa permet moltes coses. O potser és el contrari!”.

Una altra cosa que remarqueu al llibre és que el judo i el cinema neixen més o menys a la mateixa època. Aquí hi ha un paral·lelisme al qual no s’hi havia pensat. És una bona manera d’explicar la història dels dos alhora.

“Jo ja m’interessava a Jigoro Kano, i ja sabia que hi havia un llibre a fer sobre el judo. El meu editor em recordava que havia de ser molt personal. I jo li contestava: “sí, però vull parlar del Jigoro Kano!” És per això que hi ha aquesta arquitectura que alterna els capítols històrics i els passatges més personals. Quan André de Toth va ser aquí, va dir que l’Institut Lumière és La Meca, és Betlem. Jo pensava: és el Kodokan! Allà on va néixer el judo! (on Kano va obrir la seva primera sala a Tòquio, el 1882). Adoptant-lo com a un personatge principal, assumia el risc que la noble figura de l’inventor no fos tan perfecta en la realitat”.

Jigoro Kano mor el 1938, en un moment una mica complicat…

“Potser l’individu s’hagués pogut revelar un bel·licista de primer ordre. En realitat, la persona que va inventar el judo també és un home que sempre es comporta bé. Formava part d’aquells que, a finals del segle XIX, pensen que el futur serà formidable… El futur no va ser formidable. El segle XX va ser horrible. El cinema feia també part d’aquesta utopia, i aquest paral·lelisme és molt bonic, no solament del judo sinó de la història de l’esport, en general. No únicament del cinema, i del cinematògraf, sinó de la història d’un món que va cap a un futur que no ha de ser el de la duresa, el de les fàbriques del segle XIX, el de l’Antic Règim… Després, no va ser el cas. És per això que m’interesso molt, a causa de la pandèmia, per tots els debats sobre el món de després”.

I, de fet, no hi ha moltes pel·lícules sobre el judo.

“Hi ha molts grans documentals sobre l’esport, però no hi ha grans pel·lícules sobre l’esport. Els nord-americans n’han fet moltes. Però no hi ha grans pel·lícules sobre el futbol. Hi ha ‘Raging bull’ (‘Toro salvaje’, Martin Scorsese), per a la boxa. Hi ha ‘Any given Sunday’ (‘Un domingo cualquiera’, Oliver Stone), per al futbol americà. ‘Blue chips’ (‘Ganar de cualquier manera’), de William Friedkin, sobre el bàsquet. Hi ha coses. Al futbol, hi ha ‘Coup de tête’ (‘El cabezazo’), de Jean-Jacques Annaud, que no està malament. Però és complicat. Sabeu per què? Perquè la televisió ha filmat l’esport. Per tant, el reflex d’imatges que tenim és el de la televisió. Excepte la boxa, perquè en aquest cas hi ha hagut la fotografia, i la literatura. No pas al futbol, al ciclisme… Però les poques pel·lícules que hi ha sobre el judo són formidables. El film de Kurosawa! És genial que la primera pel·lícula d’un dels cineastes més grans de la història sigui sobre el judo (‘La leyenda del gran judo’, 1943). Poca gent ho sabia i, per això, en faig un capítol”.

Un nou diari sobre la pandèmia

VICENÇ BATALLA | Thierry Frémaux, oficiant al Festival Lumière 2020 que va poder salvar la seva edició a l'octubre passat i va honorar els germans Dardenne
VICENÇ BATALLA | Thierry Frémaux, oficiant al Festival Lumière 2020 que va poder salvar la seva edició a l’octubre passat i va honorar els germans Dardenne

Al vostre primer llibre, Selection officielle, que he llegit per seqüències perquè és un diari, s’ha dit que hi havia potser massa name-dropping. Jo el trobo més aviat un llibre d’un admirador de la gent que creua al Festival de Canes o al Festival Lumière, a Lió.

“No, és molt simple. Al final de ‘Sélection officielle’, jo mateix vaig pronunciar l’expressió ‘name-dropping’. A França, molta gent l’ignorava. I, perquè jo ho vaig dir, ells van dir : “hi ha una mica massa de ‘name-dropping” (somriure). Però jo ho vaig dir per fer broma. Però, per què ? Perquè, a la meva vida, jo parlo amb gent que és gent coneguda. És la meva feina, no ha de  sorprendre. En aquests moments estic escrivint un nou diari: el diari de la pandèmia, o més aviat el diari del Festival de Canes que no es va celebrar l’any passat, i pel mateix motiu que no se sap pas si se celebrarà el 2021. Serem lluny del ‘name-dropping”.

Però podeu reconèixer que a Judoka us impliqueu més.

“És més personal. Potser perquè està relacionat a l’infància”.

Aneu més lluny, entreu molt més en el vostre interior, en el vostre viscut… I, de cop, és més atemporal.

“La meva història amb el judo em pertany a mi, mentre que Canes és col·lectiu… Quan parlo de Canes, parlo de la nostra comunitat, de mi a l’interior de la comunitat. ‘Judoka’ és més personal”.

I, quan vau acabar l’escriptura, us vau veure diferent?

“És estrany, perquè és un llibre el qual haig de reconèixer que és molt estimat, que no suscita cap crítica negativa o comentari maliciós. És una mena d’autobiografia de joventut. Em vaig recordar del futur adult en què m’anava a convertir. Però el compliment més bonic que m’han fet és que molts judokes, cèlebres o anònims, m’han dit: “ets tu, però soc jo; la teva joventut és la meva joventut; el que tu expliques, jo ho he viscut; jo he viscut la caiguda, jo he viscut l’aprenentatge; jo he viscut la por de la derrota, jo he viscut l’embriaguesa de la victòria; jo em vaig convertir en professor; jo em vaig interessar als campions; jo era judoka, i tothom se s’en fotia de mi; jo era cinturó negre”. Tothom m’ha dit: “el que tu descrius, nosaltres ho hem viscut”. Estic molt orgullós d’això”.

Potser heu estat més sincer que mai…

“I perquè, d’altra banda, és una vida que no havia estat explicada per ningú. És una vida viscuda intensament, però que no explicada. La meva, i la de tots els altres… Jo he parlat de la meva època, i de mi com a xicot. Un altre judo hauria de ser explicat per les noies. Avui dia, el judo, a França, té molta força entre les fèmines. I, especialment, atletes que vénen de la perifèria, com jo”.

Es parla molt de la boxa femenina a França, no tant del judo…

“Són elles a qui els hi toca d’explicar-ho”.

Cita al Festival de Canes

ARXIU | <em>Sélection officielle. Journal</em> (Grasset), un dietari on Thierry Frémaux ressegueix la seva vida durant un any, des del Festival de Canes del 2015 al del 2016
ARXIU | Sélection officielle. Journal (Grasset), un dietari on Thierry Frémaux ressegueix la seva vida durant un any, des del Festival de Canes del 2015 al del 2016

Em parlàveu del món postpandèmia. Com imagineu el vostre ofici?

“El meu ofici, o els nostres oficis, fins i tot vostè com a periodista. Primer, evolucionaran. Evidentment, la revolució internet ho canvia tot. Incloent-hi l’arribada de les plataformes, és clar. L’èxit de les plataformes, el triomf de les plataformes, en el moment en què les sales estan tancades, és una constatació terrible que ens ha d’obligar a reaccionar”.

Respecte a Canes, i amb els nous anuncis del govern francès, la via està lliure per poder celebrar finalment el festival del 6 al 17 de juliol?

“Sí, Canes se celebrarà. Vam dir que no hi hauria pas un segon any sense festival. Vam refusar de fer un festival ‘online’ que és una absurditat, perquè és exactament el contrari del que és un festival. Nosaltres volíem esperar el millor moment i està a punt d’arribar. És evident que s’ha de mantenir una prudència necessària respecte a una epidèmia que és lluny d’haver-se vençut, però és una formidable notícia per a nosaltres, com per als nostres col·legues de les sales de cinema, dels museus, dels teatres, etc… Ens podrem desplaçar més lluny, tornar als restaurants, als estadis i aviat a les sales de concerts. Però sense treure’ns les mascaretes, sense perdre les distàncies, sense deixar de posar-nos la vacuna quan sigui el nostre torn.

Al juliol, farem un Canes amb un aforament al 100%, una altra informació inimaginable fa poc! I amb els restaurants i terrasses farcits. I sense toc de queda! Estem contents d’aquest desenllaç, i més encara dels meravellosos missatges que ens arriben i ens feliciten per “haver aguantat”… Nosaltres no hem aguantat, nosaltres només hem fet el que havíem de fer, amb la força de les nostres conviccions i dels nostres desitjos, que també són el dels assistents al festival. El que mai hem fet és cedir a la impaciència, a la irresponsabilitat ni al desànim. Això no ha estat difícil: és un privilegi tan gran ser allà on som, al servei del cinema mundial. Per tant, ens trobarem tots al sud de França per al primer esdeveniment mundial postpandèmia. Serà el festival de les retrobades”.

I sabent que les sales reobriran a França poc a poc a partir del 19 de maig després de sis mesos i mig tancades, penseu que els espectadors tindran ganes de retornar al cinema en pantalla gran? 

“No en tinc cap dubte. Fa un any, a França, entre els mesos de juliol i octubre, la gent va provar que seguien estant-hi interessats”.

Però haurem passat mig any sense sales de cinema. A la primavera passada, el tancament va ser de tres mesos. I, mentrestant, la gent ha continuat abonant-se a les plataformes perquè no hi havia altra manera de veure pel·lícules noves. No teniu por, aquí a l’Institut Lumière, d’un canvi d’hàbits?

“El cinema sempre s’ha confrontat a moltes coses. La diferència és que quan es va confrontar a la televisió als anys cinquanta, al vídeo als anys vuitanta, a internet fa quinze anys, les sales estaven obertes. Es podien defensar. Ara, les sales han estat tancades i afronten una competència brillant, moderna, creativa. Per tant, li tocarà a les sales, ens tocarà a tots nosaltres d’inventar una atractivitat nova…”.

Entrevistes amb Bertrand Tavernier realitzades per la televisió Arte sobre les seves pel·lícules i comentant les dels altres

Hits: 64