Ana Torrent: “Com a director, a Erice, l’he descobert ara”

MARCO BARADA | Ana Torrent, al maig passat a l'entrevista al Festival de Canes pel seu paper a Cerrar los ojos, de Víctor Erice
MARCO BARADA | Ana Torrent, al maig passat a l’entrevista al Festival de Canes pel seu paper a Cerrar los ojos, de Víctor Erice

VICENÇ BATALLA. Hi ha molt de simbòlic a entrevistar Ana Torrent (Madrid, 1966) al Festival de Canes, amb la presentació de Cerrar los ojos (estrena a França el 16 d’agost; a l’Estat espanyol, el 29 de setembre), de Víctor Erice, cinquanta anys després d’una obra tan emblemàtica per al cinema espanyol com El espíritu de la colmena. En què Torrent, als sis anys, encarnava aquesta Ana que compartia pantalla amb Frankenstein i amb un milicià antifranquista després d’una guerra guanyada pels feixistes. Llavors, la innocència de Torrent va quedar gravada en les nostres retines -que es va mantenir amb l’èxit, especialment a França, de Cría cuervos (Premi del Jurat de Canes 1976) de Carlos Saura, tres anys després- fins que ella mateixa va triar seguir una carrera d’actriu. El poc prolífic que ha estat Erice -quatre llargmetratges amb aquest- ha fet que ambdós no es tornessin a trobar fins ara per a una pel·lícula com l’actual de dues hores i cinquanta minuts. Encara que, el 2012, Erice va participar en l’obra col·lectiva 3.11, A Sense of Home -produïda per Naomi Kawase i dedicada a les víctimes del desastre de Fukushima pel tsunami el 2011- i, per al seu curtmetratge Ana, tres minutos va comptar, com no, amb Ana Torrent com a figura recurrent des del seu llargmetratge seminal.

L’afirmació al·legòrica i reivindicativa “soc Ana” es repeteix a Cerrar los ojos en un cercle d’etern retorn des d’aquell llunyà 1973 i que inclou els altres dos llargmetratges del cineasta El sur (1983) i El sol del membrillo (1992), i el frustrat El embrujo de Shanghai, i en què Torrent exerceix de nexe d’unió. La seva àuria mai no ha desaparegut de l’imaginari d’Erice, encara que l’actriu s’hagi expandit cap a d’altres registres cinematogràfics, teatrals i televisius. En aquest cas, es reencarna en la filla Ana Arenas de l’actor desaparegut (Julio Arenas/José Coronado) i s’embarca, al costat del director protagonista (Miguel Garay/Manolo Solo), en la recerca d’aquest pare eclipsat. D’aquest plec espaitemps de mig segle vam parlar amb Torrent al maig passat a Canes, compartint l’entrevista amb el periodista libanès Hauvick Habéchian, i amb l’esperit d’Erice a distància.

Va ser una sorpresa per a tu que Erice et proposés tornar a treballar en aquesta pel·lícula? Havíeu mantingut el contacte Víctor i tu?

“Sí, Víctor i jo ens hem continuat veient durant tots aquests anys, de tant en tant. Hem parlat de cinema, de la vida, ell m’ha anat a veure als meus treballs. Ens hem seguit, vam treballar junts fa uns anys en una peça curta que ell va rodar, ‘Ana, tres minutos’. I l’última vegada que estava fent teatre a Madrid, em va venir a veure. I, després, m’ho va explicar. Va ser una sorpresa per a mi, perquè per les coses que havia fet en els últims anys no pensava que, de sobte, anés a fer un altre llargmetratge. Em va dir: “faré una altra pel·lícula, i vull que estiguis en ella”. Va ser una emoció molt gran, la veritat. Ha estat com a un regal”.

I com va ser aquest retrobament cinematogràfic cinquanta anys després?

“No es pot dir que em retrobés amb Víctor com a director, perquè a ‘El espíritu de la colmena’ no considero que fos actriu. No ho era. Jo no ho vaig viure com a un director que m’estigués dirigint. No sabia el que era ser actriu ni el que era fer una pel·lícula. Com a director, l’he descobert ara. A veure, havíem treballat en això de ‘Ana, tres minutos’. Però, això, era una peça curta! Ara, he vist com dirigeix. És molt minuciós tot el que vol. Molt precís tot el que et demana. Tot té un sentit en l’escena: des de la roba que portes, el color, l’objecte, el que toques, el que no. Però, alhora, Víctor em coneix. I el personatge era Ana, hi havia una part de mi que ell volia. Llavors, va ser una entesa relativament fàcil”.

Un cercle de l’esperit

MARCO BARADA | Durant l'entrevista d'Ana Torrent per <em>Cerrar los ojos</em>, amb el cartell del Festival de Canes 2023 i la figura de Catherine Deneuve de fons
MARCO BARADA | Durant l’entrevista d’Ana Torrent per Cerrar los ojos, amb el cartell del Festival de Canes 2023 i la figura de Catherine Deneuve de fons

Et va explicitar molt el que volia fer, et va donar molts detalls? Et va precisar que anava a ser com a una espècie de tancament?

“Ell em va explicar de què anava la pel·lícula, d’unes certes coses de les quals volia parlar. Em va explicar tota la història. Però no em va parlar d’un tancament. La pel·lícula té el seu tancament. Víctor està en un procés i creia que havia d’abordar aquesta història. Volia parlar d’aquest moment vital. Clar que hi ha una referència a la seva vida, al seu cinema. Hi ha un cercle també, aquí, de l’esperit. Hi ha un parlar del cinema d’abans, d’ara, de la memòria, de la identitat, de qui som, de què deixem, de què hem triat… Si que parlàvem de moments com el de tornar a dir “soc Ana”, això sí. Quan ho vaig llegir, em vaig quedar molt impactada. I, quan va arribar el moment de rodar, vam parlar de què significava, què volia transmetre. Hi havia un contacte clarament amb ‘El espíritu de la colmena’, amb l’Ana de llavors. Amb una sèrie de coses que tenien un sentit. Encara que tampoc parlava tot el temps del que vol explicar. A ell, també li agrada que les pel·lícules parlin per elles mateixes. Crec que fem moltes més lectures, moltes més preguntes nosaltres. No sé si parlar d’incògnites, però sí que ens fa pensar més del que ell ens diu. El cinema per a ell és un testimoniatge”.

Com et va dirigir Víctor per a aquest personatge?

“En conèixer-me i haver escrit aquest personatge perquè el fes jo, hi ha alguna cosa que ens uneix entre els dos. Ell volia una part de mi que ell coneix. I jo vaig entendre quina era aquesta part, el que volia d’aquesta Ana. Va ser més un acte de donar-nos, d’oferir-nos, de ser aquí. Després, és molt detallista en unes certes coses. Tot té un sentit. Quant a la interpretació del personatge, em va deixar una mica de llibertat, però perquè ja em coneix… Hi ha una mica aquí de truc. Em deixa llibertat, però perquè ja sap que jo sé el que vol”.

Fa l’efecte que Víctor et fa passar de pas de testimoni del que era el personatge d’Ana a El espíritu de la colmena, amb sis anys, innocent, amb un personatge que la vellesa li ha fet perdre la memòria. En el personatge de Julio Arenas…

“Hi ha més. Hi ha un descobriment en la noia de ‘El espíritu de la colmena’ i hi ha un descobriment aquí de Julio Arenas. És a dir, el cinema com a lloc de descobriment, lloc de cerca, d’identitat”.

Una cosa relacionada amb el poder del cinema…

“El poder del cinema com el lloc on s’invoca a la teva memòria. Això estava en ‘L’esperit’ i hi és aquí”.

I ell deixa oberta la interpretació sobre què recorda el personatge de Julio Arenas…

“Ell ho volia deixar obert. Jo tinc la meva opinió, però és la meva (i riu). Què ha passat aquí, en aquesta recerca. De qui som i de qui triem ser. I de qui volem ser. El que ens ha vingut imposat, el que no”.

Un adéu al cinema

MANOLO PAVÓN | Ana Torrent, en una imatge de Cerrar los ojos, amb l'actor protagonista Manolo Solo
MANOLO PAVÓN | Ana Torrent, en una imatge de Cerrar los ojos, amb l’actor protagonista Manolo Solo

No es pot deixar de pensar en aquesta pel·lícula com un homenatge al cinema. Sobretot pel final, com si fos el final d’una època per al cinema, per al realitzador…

“A mi no m’agrada parlar en boca de Víctor. Crec que és ell qui ha de parlar. En les poques entrevistes que Víctor concedeix, no és nova la seva opinió sobre aquest cinema que ja no existeix, que ja és molt difícil de trobar. Com que l’audiovisual ha pogut amb tot, ja no es troben aquestes sales de cinema en cel·luloide. No sols ho pensa ell, perquè és una realitat. És una realitat que aquest cinema està molt desaparegut. No és el mateix veure una pel·lícula, anar al cinema, com es roda. No és el mateix el que s’explica, qui ho explica, qui controla i qui no”.

Hi ha una referència directa a El espíritu de la colmena

“Sí, n’hi ha moltes en la pel·lícula. Aquest cinema de poble, l’arribada al cinema. El personatge del doctor és (Juan) Margallo, que és el fugitiu a ‘El espíritu de la colmena’. Està la invocació del “soc Ana”. Fins i tot se’n va a Segòvia a veure aquesta dona, on es va rodar la pel·lícula. També hi ha coses de ‘El embrujo de Shanghai’… ”.

Hi ha coses també de El sur, fent tu d’Icíar Bollaín amb la desaparició del pare, amb aquesta escena a la cantina del Museu del Prado?

“Ara mateix, vull tornar a veure aquesta escena… I també hi ha coses de ‘El sol del membrillo’, que m’apassiona. Però és veritat, respecte a ‘El sur’, que pot haver-hi allà alguna cosa amb el pare. Encara que caldria preguntar-li tot això a Víctor (i riu obertament), perquè jo no vull parlar per ell”.

França en el record

ARXIU | Un moment clau d'El espíritu de la colmena, de Víctor Erice el 1973, quan la petita Ana Torrent descobreix en directe el Frankenstein de James Whale (1931), encarnat per Boris Karloff
ARXIU | Un moment clau d’El espíritu de la colmena, de Víctor Erice el 1973, quan la petita Ana Torrent descobreix en directe el Frankenstein de James Whale (1931), encarnat per Boris Karloff

És una pel·lícula oberta a moltes interpretacions. Es pot fer la hipòtesi que els dos protagonistes masculins són només un. Com dues facetes d’un sol personatge…

“Sí, jo també ho crec. L’estàtua de Jano, que es veu al principi, tampoc és casualitat. No hi ha cap casualitat en el cinema de Víctor. Un mira al passat, que no pot oblidar; l’altre ja ha oblidat… És que m’esteu preguntant molt pel Víctor i soc molt respectuosa. I especialment amb ell, perquè és tal meravella sentir-lo parlar i el que pugui explicar-vos!”.

I donada la teva popularitat a França, on ets una icona per Cría cuervos, què t’esperes de la reacció en aquest país amb Cerrar los ojos?

“El que espero és que agradi la pel·lícula. Ahir (22 de maig, estrena mundial al Festival de Canes) ens vam emportar una molt grata sorpresa amb la recepció. Aquí, a França, hi ha molt d’amor al cinema, i molta memòria. Que la pel·lícula està bé, ja ho sabem. Però del que es tracta és que això es transmeti i arribi al públic. Que la vegi la gent. Que tornem al cinema!”.

És un pes haver d’assumir aquesta popularitat per Cría cuervos?

“És veritat que, quan has fet aquestes pel·lícules, deixes unes expectatives en què el llistó està alt. M’alegro que, ara, vegin aquesta. Perquè crec que està a l’altura (i riu). Però no totes les pel·lícules que fem poden ser tan celebrades. Això, ho fa el Víctor. Jo surto en d’altres pel·lícules, unes millors, d’altres de pitjors, unes altres que agraden més, unes altres que agraden menys. Víctor n’ha fet quatre, i són quatre joies. Jo no puc estar a aquesta altura en totes, suposo. És molt difícil, és una cursa de fons la nostra”.

* Especial Festival de Canes 2023

 

 

Visits: 91