VICENÇ BATALLA. La música i actriu Helena Miquel obre una sèrie de tres entrevistes amb actrius i actors de la pel·lícula Cerrar los ojos, el primer llargmetratge de l’essencial Víctor Erice en trenta anys. La segona i tercera correspondran a Manolo Solo i Ana Torrent. No tenim directament l’octogenari Erice (Karrantza, Biscaia, 1940) perquè no va ser en l’estrena mundial al passat Festival de Canes al maig. El motiu el va explicar ell mateix en una carta al diari El País, i suposa una ruptura de confiança amb el delegat general del certamen, Thierry Frémaux, no tant per no haver inclòs la cinta en la competició oficial, sinó perquè no se li va comunicar amb prou temps la decisió de relegar-la a l’apartat de Cannes Premières, d’estrenes fora de concurs. El director biscaí comptava amb la possibilitat d’obrir la secció paralel·la, fora el Palau de Festivals, de la prestigiosa Quinzena de Cineastes o, fins i tot, d’anar als certàmens de Locarno o Venècia.

“Entre dos interlocutors com Thierry Frémaux i jo, que ens coneixíem des de fa ja algun temps, el natural hagués estat el diàleg i la consulta”, escriu Erice en aquesta carta a El País. “És a dir, la consideració de l’altre. És justament el que he trobat a faltar en la seva relació amb mi. I no per a que em concedís un favor o un privilegi, sinó per a que em donès l’oportunitat de valorar i escollir entre les altres alternatives que ‘Cerrar los ojos’ tenia”, acaba la missiva en una clara mostra de dolor pel que havia passat. La seva reacció pública, el 24 de maig dos dies després de la projecció de la pel·lícula a la sala Debussy, amb més de mil espectadors entre ells els protagonistes que descobrien alhora el llargmetratge amb els periodistes, es va deure a què Frémaux havia dit a la premsa i en aquesta mateixa presentació que el muntatge final de Cerrar lo ojos no havia arribat a temps per considerar-la entre els 21 films en competició. Una cosa que rebat completament Erice en la seva carta, amb detalls tècnics i de dates.

La direcció del festival, en un comunicat a l’agència Efe es va dir “sorpresa” d’aquestes declaracions i va assegurar que Frémaux havia mantingut “contacte en persona amb Víctor Erice”. Cosa que aquest desmenteix. I que recorda en una entrevista al diari Le Monde, aprofitant la seva presència en aquest cas sí al també francès Festival de La Rochelle, a principis de juliol, on no dubta en afirmar que es tracta “d’una falta de lleialtat”, amb l’objectiu que la secció Cannes Premières impedeixi les pel·lícules “d’anar a d’altres llocs”, és a dir a d’altres festivals.

Un dissortat desenllaç per a una pel·lícula que està a l’altura del que s’espera d’un realitzador que a Canes havia estat en competició amb El sur el 1983 i havia rebut el 1992 el Premi Especial del Jurat per El sol del membrillo, una cinta bastant més àrida que Cerrar los ojos. I, això, després d’haver obtingut la Conxa d’Or a Sant Sebastià amb El espíritu de la colmena el 1973, com a clatellada cinematogràfica a les acaballes del franquisme. Erice, a més, havia format part per voluntat del mateix Frémaux del jurat de Canes 2010, presidit per Tim Burton. Una falta de diàleg en l’últim moment que sobta entre aquests dos cinèfils i que deixa un llast que, no obstant, es comença a contrarestar amb l’estrena de Cerrar los ojos abans a França, el 16 d’agost, que a les pantalles espanyoles el 29 de setembre. I amb crítiques elogioses franceses, de la mateixa manera que nosaltres vam sortir encisats d’aquella primera projecció. Sense tenir el caràcter trencador dels seus tres únics llargmetratges anteriors, aquest que es pot considerar el seu testament cinematogràfic completa i reivindica tota la seva obra com a una mena d’autoficció, en què també hi ha coses del seu film frustrat El embrujo de Shanghai.

No ens allargarem més i deixarem parlar als propis actors i actrius. Hi ha també el gran Josep Maria Pou, en obertura i tancament, José Coronado, María León i un Juan Margallo que ja apareixia a El espíritu de la colmena. I, com a presentadora de televisió de telerealitat però de manera gens tremendista, hi figura l’experiodista Helena Miquel (Barcelona, 1972), més coneguda com a un dels tres components del grup musical Delafé y La Flores Azules. Alhora que la banda de pop barceloní reviu després de vint anys, Miquel retroba el món del cel·luloide i encara una doble maduresa artística. Com la que acompanya en la cinta al personatge del cineasta retirat Miguel Garay, l’alter ego evident d’Erice.

Com ha estat l’experiència? Perquè ha de ser un premi poder treballar amb el Víctor Erice…

“Sí, ho sento així, com un regal. Em sento afortunada de formar part d’aquest projecte, d’aquesta pel·lícula. Realment, va ser una sorpresa rebre la trucada de la productora dient-me que l’Erice em volia fer un càsting. Va ser com, a veure, perdó, un moment! (riures). Per què aquest senyor ha anat a petar amb mi? Va ser arran d’haver fet ‘No habrá paz para los malvados’ (2010). Ell és molt amic de l’Enrique Urbizu i havien parlat d’això. Però fa deu anys que havia fet aquella pel·lícula!… Al final, ha estat una experiència molt bonica. He tingut molt bona connexió amb l’Erice, he treballat molt còmoda. Això em va fer estar molt tranquil·la, no sentir un estrès afegit”.

A més, tu deus haver vist les seves pel·lícules i sabies la seva importància per al cinema espanyol i internacional?

“Totalment. Em sentia tan afortunada, que el que pogués venir després ja em semblava suficient”.

Quan et van escollir per fer el paper de productora i presentadora d’aquest reality show, et va donar moltes instruccions de com ho havies de tractar?

“Em va dir que plantejava el programa com a una cosa gens sensacionalista. Explicant-me que, en la mesura que aquesta periodista podia, era rigorosa. Ell no volia mostrar la cara més frívola d’aquesta professió”.

Perquè, és clar, tu has treballat en les dues bandes…

“No, ell volia el rigor en la investigació i que la periodística fos seriosa. Ell volia transmetre que no fos sensacionalista ni groc”.

Carregada de simbolisme

Parlava de les seves intencions en la pel·lícula, perquè hi ha moltes coses referencials de la seva obra, encara que no sigui molt extensa? O, més aviat, deixava les escenes obertes?

“No, no ho explicitava. Quan jo vaig llegir el guió, en ocasions veia molt clar com podia arribar a ser aquella escena. Pel seu tipus de llenguatge, deduïa com podia plasmar-ho a la pantalla. Però, d’altres, no me les imaginava, no les veia tan clares. Em preguntava com ho faria, com ho traslladaria amb la seva empremta. La veritat és que és tot tan simbòlic, tan poètic, amb tantes referències a la seva obra, a la seva biografia! Tot plegat, és autobiogràfic, com tancar un cercle. Fins i tot el títol de la pel·lícula, ‘Cerrar los ojos’. Ho trobo meravellós. Aquesta pel·lícula, està carregada de simbolisme”.

Dirigint la pel·lícula, a ell se’l veia tranquil, còmode, inquiet?

“Estava inquiet, estava cansat (riures). Estava inquiet! Això, potser, el definiria molt. Moltes vegades, estava inquiet perquè se li acabava el temps. Perquè el dia tenia vint-i-quatre hores i, el rodatge, deu. Crec que és una persona molt reflexiva a qui li agradaria dedicar tant de temps a cada cosa que fa, i a cada pla, que la seva inquietud era de “se m’acaba el temps, necessito més temps per fer això!” Però, a la vegada, abans de començar a rodar cada set, el veies observar el terreny i estava dos o tres minuts pensant on posar la càmera, o més estona. Acabant de veure tots els detalls i com ho devia visualitzar al seu cap, per la llum, sobre altres coses… ”.

Estava prenent decisions sobre la marxa…

“Sí, estava prenent decisions sobre la marxa en el mateix set de rodatge! Perquè, és clar, sobre el paper tu ho pots imaginar, inclús amb les localitzacions, però jo crec que, just abans de rodar, acabava de construir aquella escena, aquella seqüència”.

És com si s’estigués recordant de quan havia fet les altres pel·lícules, després de trenta anys…

“Potser sí… M’ha sorprès a mi, fins i tot, després de veure la pel·lícula, tan carregada de símbols com està. I del fet de parlar de la memòria, de molta melangia. És un cant al record, a la memòria, del que som i de com hem arribat a ser el que som pel que hem estat. I aquesta pèrdua de la memòria que interpreta el José Coronado. Què important és la memòria, perquè si no deixem de ser el que som!”.

Descobriment a Canes

La projecció d’anit va ser la primer que veieu tots?

“Era la primera, no l’havíem vist”.

Al mateix temps que els periodistes. Deia ser tot un impacte de veure-ho a la vegada…

“Impactant, i molt emotiu l’aplaudiment final de tota la sala. Amb uns minuts llargs. I nosaltres paint encara el que acabàvem de veure”.

Sabeu per què no ha pogut o no ha volgut venir, el Víctor Erice?

“Per motius personal, ens han dit. I m’hagués encantat que hi fos, ens haguéssim donat una gran abraçada. I haguéssim compartit aquest moment. En tindrem d’altres, segur”.

I com compagines ara les feines al cinema amb el teu grup musical?

“Doncs, molt bé. Perquè són dos mons molt paral·lels, molt similars. I es poden compaginar perfectament. Afortunadament, els concerts no són durant una setmana. Vas fent actuacions, són dies puntuals. I es poden compaginar amb un rodatge”.

Perquè heu tornat amb la banda Delafé y Las Flores Azules…

“Hem publicat dues cançons (‘Aquí ahora’, ‘Quiromántica’) i, ara, estem fem una gira del vintè aniversari de la banda. La gira és fins al novembre. I esperem, l’any que ve, continuar fent més concerts fora de Catalunya. Aquest any, ho hem concentrat bastant a Catalunya”.

Tens d’altres compromisos a nivell de cinema?

“No, però m’encantaria. I desitjo que aquesta carrera, que aquesta nova oportunitat que se m’obre, em permeti crear-me i fer-me un camí en el món de la interpretació”.

* Especial Festival de Canes 2023

 

 

Visits: 157