VICENÇ BATALLA. En l’època en què algunes campanyes electorals es guanyen amb fake news, acompanyades de fake photos, la feina dels periodistes i dels fotoperiodistes es revela encara més necessària que mai. Aquest és l’objectiu d’una nova edició del Visa pour l’Image 2023 de Perpinyà, del 2 al 17 de setembre. Una 35ª edició que el seu director, Jean-François Leroy, situa sota el repte que suposen els nous programes d’intel·ligència artificial. Però que Leroy ho considera com a una oportunitat de rellançar la professió. “Aquesta necessitat i aquestes ganes de realitat convertiran a partir d’ara els emissors d’informacions verificades i autèntiques encara en més indispensables del que ja ho eren”, reivindica en la presentació d’enguany apartant les pors que el fotoperiodisme desaparegui i convidant els mitjans de comunicació a seguir invertint en aquestes feines d’investigació.

Com a capçalera, nosaltres hem escollit la fotografia de l’estatunidenc Mark Peterson que recull una concentració del grupuscle d’extrema dreta Proud Boys, nascut el 2016 i que va ser un dels que va contribuir a la victòria a les presidencials de Donald Trump el 2017. En la imatge presa en una de les seves manifestacions a Washington, un dels seus membres exhibeix un jersei on es llegeix Stand back, stand by (retireu-vos i estigueu preparats), un dels missatges que va utilitzar Trump durant la següent campanya del 2020 i que, d’alguna manera, beneïa l’assalt posterior al Capitoli el 6 de gener del 2021. Amb una fotografia d’aquesta sèrie sobre els grups neofeixistes del seu país, exposades amb el títol El passat no mor mai, Peterson va obtenir el 2020 el tercer premi World Press Photo 2020 d’imatge contemporània en què es veia cinc joves en iot en un llac d’Arkansas amb la creu gamada i fent la salutació nazi un 19 d’abril, data de l’aniversari de Hitler.

D’illes que desapareixen a rius que s’assequen   

Entre d’altres negacionismes, aquests grups d’extrema dreta llueixen el del canvi climàtic. I, precisament, l’actual Visa pour l’Image programa una desena d’exposicions sobre la crisi climàtica de les 24 en total, incloent-hi la col·lectiva de la premsa diària internacional. Una d’elles, força significativa, és Louisiana: els primers refugiats climàtics dels Estats Untis. L’illa de Jean-Charles, 130 kilòmetres al sud-est de Nova Orleans, està desapareixent de forma irreversible. Per la pujada de les aigües, l’erosió costanera i els huracans cada cop més freqüents. Però també per les 4.000 plataformes petrolieres que hi ha al Golf de Mèxic i els seus milers de quilòmetres de canals de subministrament que engoleixen la terra, tot i el desastre de la plataforma Deepwater Horizon el 2010. Durant la presidència de Barack Obama, el govern federal va aprovar el reallotjament dels 500 habitants de Jean-Charles en una antiga plantació de canya de sucre uns 70 kilòmetres al nord.  No va ser fins a finals del 2022 que els primers habitants s’hi van poder començar a traslladar, quan ja només els hi queden 3 kilòmetres de llargada i 300 d’amplada. En cinquanta anys, la seva illa haurà completament desaparegut. De la mateixa manera que, al delta del Mississipí, cada hora s’enfonsa l’equivalent d’un camp de futbol. L’autora del reportatge és la francesa Sandra Mehl, que ha estat anant i venint durant set anys de Jean-Charles.

L’altre extrem climàtic és la falta d’aigua. El veterà anglès Ian Berry, de l’agència Magnum, a Water documenta en diferents punts del planeta aquest greuge. Sobretot a l’Àsia, l’Àfrica i Llatinoamèrica. En el text de la seva exposició, es recorda que 200 milions de persones de zones rurals consumeixen aigua contaminada per l’arsènic. I que els oceans pateixen la seva acidificació per totes les substàncies tòxiques llençades des de zones urbanes, fàbriques i granges. A més, grans urbs com Pequín, Mèxic, Lima, Buenos Aires o Dacca corren el risc de quedar-se amb els seus aqüífers completament secs, sabent que l’aigua dolça només representa un 2,5% de la que hi ha a la Terra.

La també britànica Emily Garthwaite a Didjla: viatge a través del Tigris recorre tant aquest riu de l’Iraq com el seu afluent Eufrates en una conca on hi viuen 30 milions de persones i que ha conformat ciutats històriques des de l’antiga Mesopotàmia com Mossul, Samarra, Bagdad o Bàssora. Didjla és el nom del Tigris en àrab i la fotògrafa va fer, primer el 2017, el pelegrinatge de l’Arbaïn, entre les ciutats santes xiïtes de Najaf i Karbala a traves del Eufrates, i, després el 2019, negociant amb forces de seguretat i milícies de Turquia, Síria i Iraq, va baixar pels 1.900 kilòmetres del Tigris durant setanta dies. “Vaig viatjar a través de llocs de memòria i tragèdia, i per zones de desastre per al medi ambient, a la recerca d’un refugi, d’una renovació, amb l’esperança de veure el que s’ha perdut i el que ha sobreviscut”, explica ella mateixa sobre el seu reportatge coproduït per l’ONG CCFD-Terre Solidaire i que aquest any ha guanyat el Premi Rémi Ochlik de la ciutat de Perpinyà.

Sense aigua, morirem és l’expressiu títol de l’exposició d’un altre anglès Giles Clarke. En el seu cas, es concentra en Somàlia, un país que arrossega tres dècades de violències d’extremistes i cinc anys consecutius de sequera. El 2022, 1,4 milions de somalis de les regions més afectades del centre es van haver de desplaçar a camps de refugiats per trobar-hi aigua i ajuda humanitària. La fam s’ha aguditzat a causa del bloqueig en les exportacions de cereals, perquè el país depèn en un 90% de les que provenen de Rússia i Ucraïna. Segons les estimacions de l’ONU, d’altra banda, uns quatre milions de caps de bestiar han mort i aquest 2023 la sequera encara s’anuncia pitjor: 8 milions de persones -la meitat de la població- es troben en inseguretat alimentària, entre les quals hi ha 1,8 milions de nens de menys de cinc anys. Les imatges d’aquest reportatge per a la Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU i el The New York Times són prou eloqüents.

Carbó, pesticides, homes i animals en perill

El francés Pascal Maitre, després de les exposicions impressionants en anys anteriors sobre el Níger com a perillós lloc de passatge dels refugiats subsaharians i les conseqüències de la pandèmia a tot el món també per als refugiats, en aquesta ocasió aborda Carbó vegetal: l’or dels pobres, per a Le Figaro Magazine i Paris Match. Precisament, la idea li va venir d’una visita el 2002 a Somàlia, quan va veure fileres de camions transportant arbres, que es destinen a carbó vegetal per a les llars perquè és l’energia més barata. Però també a l’exportació perquè 2.500 milions de persones al món en depenen. Per això, la milícia somali islamista Al-Shabab controla des del 2008 aquest negoci cap als països del Golf Pèrsic i malgrat la prohibició de l’ONU des del 2012. I no és l’únic cas de finançament de grups armats perquè les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda, que controlen el comerç de l’est de la República Democràtica del Congo (RDC), amb el parc nacional dels Virunga, també se n’aprofiten. A la RDC, cada any es destrueixen mig milió d’hectàrees de bosc per aquest motiu i, a la seva capital Kinshasa, amb 15 milions d’habitants, el 95% de les llars cuinen amb carbó. Segons estudis científics, prop d’un quart de les morts a l’Àfrica subsahariana es deuen a la contaminació de l’aire i, si no es fa res abans, d’aquí al 2030 la meitat de les emissions contaminants al planeta procediran d’aquest continent. I això perquè 700 milions de persones a l’Àfrica subsahariana encara no disposen d’electricitat. I el problema s’estén a d’altres països del continent asiàtic, com Cambodja. 

A l’altra banda de l’Atlàntic, la contaminació a Villa Guerrero, la principal ciutat de la floricultura de Mèxic, a un centenar de kilòmetres de la capital, prové de la propagació dels pesticides i els fertilitzants en l’aire, la terra i l’aigua. Una cosa que provoca la pèrdua d’un 12% dels embarassos i que, al voltant d’un 20% dels nens i nenes, neixin amb malformacions. La crisi sanitària, que també afecta la ramaderia, s’ha aguditzat per la inoperància de les autoritats locals en la prevenció d’aquests productes agroquímics i la posterior assistència. Ho ha documentat, des de l’any 2020, el fotògraf local Cristopher Rogel Blanquet a Verí sublim, seguint la vida de cinc famílies.

L’estatunidenc James Balog porta quaranta anys prenent imatges de la naturalesa i també dels actuals efectes devastadors de l’home. La seva exposició Fotografia de l’Antropocè l’ha dividida en sis apartats: Supervivents: animals; Supervivents: arbres; Terra alterada; En flames; Techno Sapiens; Desaparició glacial. Una de les seves particularitats és agafar animals, en principi salvatges, però que en realitat no viuen en llibertat i, per això, els fotografia amb una estructura d’estudi amb fons blanc. El sud-africà Brent Stirton, habitual del festival, segueix a Elefants d’Àsia: cultura, protecció, conflictes i coexistència, per a Getty Images i National Geographic, els seus hàbitats en països com l’Índia o Sri Lanka. En el seu treball, ha constatat que el 60% dels elefants viuen fora dels parcs naturals, prop dels homes. Malgrat ser un reclam turístic i tenir un paper important en les pràctiques religioses, aquesta convivència forçada provoca conflictes i morts per ambdues parts. “He observat el treball dels investigadors que estudien la capacitat dels elefants de resoldre problemes, el que els hi permet de comprendre millor cada individu i quins són els comportaments humans que poden ser percebuts com a una amenaça per a ells”, relata a la presentació Stirton, que parla d’un increment d’elefants solters, de l’estrès de les femelles i de les tàctiques de supervivència que els hi ensenyen a les cries.

I una original proposta és The May Break, de l’anglès Nick Brandt, que durant el 2020 a Zimbàbue i Kenya va agafar persones damnificades per sequeres extremes o inundacions i els va fotografiar al costat d’animals salvatges que també havien perdut el seu medi natural. Amb una màquina de fum, aquestes instantànies emboirades simbolitzen un món que està desapareixent. Amb un segon capítol, el 2022, fet a Bolívia.

Les rutes mortíferes de la immigració

Associat a les guerres i el canvi climàtic, hi ha el drama dels refugiats que intenten traspassar fronteres per arribar al primer món jugant-se la vida. El cas més colpidor i proper són els milers d’immigrants que han mort els últims anys a la Mediterrània en aquesta travessa. L’exposició Buscar, salvar, protegir, del francès Michael Bunel, retrata el treball de substitució que fan ONG’s com SOS Méditerranée, amb el seu vaixell Ocean Viking, o Metges Sense Fronteres, amb el Geo Barents, i en els qual l’autor es va embarcar per prendre testimoni d’aquestes operacions de salvament quan s’arriba a temps. I, després, de l’odissea per desembarcar els immigrants amb unes autoritats europees cada cop més repressives respecte a una obligació de salvament marítim segons les convencions internacionals dels drets humans. “El govern d’extrema dreta de Giorgia Meloni va votar al gener del 2023 un decret obligant les naus humanitàries a dirigir-se immediatament cap a un port per desembarcar en cada salvament”, explica Bunel al text introductori afegint que “aquests ports designats per les autoritats italianes cada cop estan més allunyats de les zones de recerca” i “això fa perdre el temps i els diners en un moment en què les temptatives de travessa no s’aturen”. Una situació, en general, que ha provocat des del 2014, segons la ONG Missing Migrants Project, 28.071 migrants desapareguts al Mediterrani dels 58.394 a tot el món (a 31 d’agost del 2023).

Al continent americà els desapareguts en són més de 8.000, en el seu intent d’arribar algun dia als Estats Units. El camí de l’última esperança, del colombià Federico Ríos Escobar, segueix una altra ruta mortífera a través de la selva del Daríen, a Panamà, també coneguda com el Tap del Daríen per la seva dificultat de travessar-la des de Colòmbia. El 2022, es calcula que van ser 250.000 els immigrants que hi van passar, 33.000 d’ells nens. I, el 2023, es creu que la xifra pujarà a 400.000. Una gran majoria d’ells són veneçolans, però també hi ha immigrants de l’Equador, Perú, Cuba, Haití i, fins i tot, afganesos fins a totalitzar 80 nacionalitats diferents. El reportatge ha guanyat el Visa d’Or Humanitari de la Creu Roja Internacional.

Ucraïna, una guerra que s’allarga

Un any i mig després del començament de la guerra d’Ucraïna per part de Rússia, no només les posicions es mantenen enquistades des de finals del 2022 sinó que no es veu una sortida immediata al conflicte bèl·lic. El símbol d’això és la ciutat de Bakhmut, una ciutat que tenia 70.000 habitants de la província de Donetsk, i que des de fa mesos protagonitza una sagnant batalla amb la resistència encara dels ucraïnesos. L’estatunidenc Tyler Hicks segueix aquestes trinxeres des de la invasió russa del febrer del 2022 per al The New York Times i mostra a Bakhmut, una ciutat en guerra les imatges esquinçadores d’aquests mesos sense fi. “Al Nadal, el 90% de la població havia fugit; només quedaven els més desprotegits, les persones invàlides i les més grans per poder-se desplaçar”, s’escriu sobre l’exposició. “Els camps i la terra esbudellats pels cràters i les trinxeres evoquen escenes de la Primera Guerra Mundial i alguns dels camps de batalla més mortífers d’Europa, com Verdum i el Somme”, es compara tristament en aquesta introducció.

El búlgar Dimitar Dilkoff va arribar al Donbàs per a l’AFP el 2014, quan Rússia ja va ocupar bona part de la regió. Nou anys després, el redactor en cap Europa de l’agència, Karim Talbi, escriu que “les seves faccions s’han enfonsat una mica però conserva la mateixa mirada entremaliada”, tot i els sacrificis que ha compartit amb la gent, les víctimes d’un bàndol i altre que es mostren a Des dels dos costats de la línia del front. “Què tenen en comú una trinxera russa i una trinxera ucraïnesa? Tot. Alguna diferència entre un soterrani de Mikolaiv i un refugi a Donetsk? Cap”, remata Talbi.

Encara que el gran culpable d’aquesta guerra no és altre que el despota president rus, Vladímir Putin, tot i que hi hagi gent que li segueixi buscant justificacions. Té molt de valor que la jove fotògrafa germano-russa, Nanna Heitmann, de l’agència Magnum, estigui documentant des de dins tota la propaganda del règim que segueix enviant joves a l’escorxador amb la passivitat o resignació de la població. A Guerra i pau, Heitmann recull aquestes celebracions glorioses d’un passat mitificat i un present falsificat a partir de la televisió d’Estat fent callar qualsevol mitjà alternatiu i, alhora, els enterraments dels soldats morts. I recordant la presència desproporcionada de les minories del país entre els reclutes. El major nombre de víctimes prové del Daguestan, una república pobre del Caucas de tradició marcial i “lleialtat relativa” a Moscou.  “El poder és d’estripar l’esperit humà a trossos que, després, es tornen a ajuntar sota noves formes de la seva elecció”, cita Heitman del 1984 d’Orwell.

El crit de les dones iranianes i afganeses

Un altre règim que vol controlar tota mena d’informació i utilitza tots els mecanismes possibles perquè no hi hagi versions contrastades és el dels aitol·les d’Iran. El 16 de setembre del 2022, Mahsa (Jina) Amini, una jove estudiant kurda, va morir a Teheran després d’haver estat colpejada en una comissaria per la policia de la moral per no portar el mocador al cap prou ben posat. És a través de l’exposició col·lectiva i anònima Revoltes a l’Iran. Tu no mors pas que el festival es fa ressò de les manifestacions que es van succeir immediatament després de saber-se la seva mort en aquestes circumstàncies. “Les agències d’informació estaven saturades de fotos fabricades pel règim i, de manera indirecta, se’ls hi demanava que no enviessin periodistes per cobrir aquestes manifestacions”, recorden el director de fotografia de Le Monde, Nicolas Jimenez, i la fotoperiodista del diari Marie Sumalla a la presentació de l’exposició. Per això, la mateixa Sumalla i la periodista Ghazal Golshiri, com a comissàries, s’han valgut d’aquelles imatges que les i els manifestants van transmetre a través de xarxes com Twitter (actual X) i Instagram després de verificar-les amb l’ajuda dels experts iranians Farzad Seifikaran i Payam Elhami. Per la seva part, Elaheh Mohammadi i Niloufar Hamedi, que van immortalitzar l’enterrament d’Amini amb les seves fotos i articles, són en detenció des del setembre passat.

La condició de la dona és encara pitjor a l’Afganistan des de la tornada al poder dels talibans a l’agost del 2021. I és, precisament, el periodista iranià Ebrahim Noroozi per a l’agència Associated Press qui n’ha fet el significatiu reportatge El país més trist del món i el pitjor per a les dones. Segons el sondeig anual Gallup sobre les emocions al món, l’Afganistan s’ha convertit en el país amb el nivell més feble d’emocions positives dels últims setze anys. Un de cada quatre afganesos van avaluar la seva vida a zero i, quatre de cada deu, van respondre que no s’esperaven altra cosa que aquest nivell emocional en els pròxims cinc anys. És el resultat d’una política catastròfica dels Estats Units a la regió i d’un règim talibà que s’ha revelat encara més repressor respecte a la població femenina del que es podia témer. Econòmicament, el país es troba tan malament que la meitat de la població pateix fam i Save the Children estima que, en una llar de cada dos, els nens han de treballar perquè es pugui menjar. Les imatges colpidores de Noroozi amb nens i nenes fabricant i transportant maons en són una prova.

La croada ultraconservadora als EEUU

Ja hem fet referència a l’exposició El passat no mor mai, de Mark Peterson per a l’agència Redux Pictures, sobre el neofeixisme als Estats Units. I que Peterson encapçala amb una cita de William Faulkner: “el passat no mor mai; fins i tot no ha passat mai”. Un bon exemple n’és el veredicte Dobbs v. Jackson Women’s Health Organization del Tribunal Suprem d’aquest país al juny del 2022, en què els jutges es van carregar el dret federal a l’avortament que existia des del 1973. A partir d’aquest moment, és cada Estat qui pot legislar sobre el tema. Al d’Ohio, com en una desena d’altres Estats, es va activar immediatament la prohibició de l’avortament des que es detecta activitat cardíaca en el fetus. El que converteix en pràcticament impossible l’avortament. La fotògrafa estatunidenca Stephanie Sinclair, que fa més de dues dècades que documenta la vulnerabilitat de la població femenina a tot el món, va ser dues setmanes a l’agost passat seguint dones i metges en una clínica de Cleveland per al The New York Times Magazine, d’on en resulta el reportatge Embarassos d’alt risc després del veredicte Dobbs. Allà hi va veure com les dones s’enfrontaven a decisions que la llei havia condicionat radicalment i que el personal s’arriscava a aconsellar-les sobre les possibles alternatives. Una lluita contra l’herència que Trump va deixar en un Tribunal Suprem ultraconservador.

L’altra cara del somni americà també ho són els sense sostre que, paradoxalment, es concentren en la seva meitat a Califòrnia, considerat com la cinquena economia mundial. El 2022, oficialment, se’n comptabilitzaven més de 115.000, encara que es creu que en són el doble. Al barri Skid Row de gratacels de Los Angeles, a San José, a Sacramento, a Oakland, a centenars de metres dels campus d’Apple, Google o Facebook. L’estatunidenca Darcy Padilla, per a l’agència VU’, n’ha tret el seu irònic California Dreamin’. Amb els rostes i noms d’aquestes persones a qui segueix des de la crisi financera del 2008 i, després, la covid i que no poden accedir a un mercat immobiliari fora de preu.

Tot i que ciutats com San Francisco continuen atraient joves que s’emmirallen en el Silicon Valley de les gran empreses tecnològiques. Una altra estatunidenca, Laura Morton, hi veu la cara positiva sense amagar les contradiccions a Wild West Tech. De la cursa de l’or del segle XIX a les noves promeses de la intel·ligència artificial del segle XXI. L’arribada del programa ChapGPT, de la societat californiana OpenAI, és només de finals del 2022. Però la guanyadora l’any passat del Premi Pierre & Alexandra Boulat per aquest projecte ens explica que des d’aquest gener tota una comunitat d’empreses emergents treballa en la intel·ligència artificial i cada dia s’organitzen nombroses vetllades per fer-la evolucionar en l’anomenada IA generativa. Ens ensenya unes imatges més festives que competitives i hi dona una visió optimista: “nombrosos experts consideren aquesta revolució tecnològica com a històrica, al mateix nivell que l’emergència dels ordinadors personals o internet”. És a dir, o ens en fem a la idea o sucumbirem.

Sang blanca i invocació xamànica

Una altra cara de la moneda que té relació amb el tipus de vida als Estats Units i a Occident, en general, és el tràfic de cocaïna que, malgrat totes les operacions antidroga, no defalleix perquè el consum va en augment. El danés Mads Nissen, a Sangre Blanca: la guerra perduda contra la cocaïna per als periòdics Politiken, Le Figaro Magazine i FT Magazine i l’agència Panos Pictures, recorre tot aquest cercle viciós des de l’origen de les plantacions de les fulles de coca a Colòmbia, que mai no han estat tan nombroses com a primer productor mundial. “El tràfic d’estupefaents és avui la major economia il·legal del món, amb conseqüències com la corrupció, l’absència de desenvolupament i una taxa d’homicidis dramàticament elevada, en particular a Llatinoamèrica”, adverteix Nissen a la seva presentació afegint que “societats i països sencers es desestabilitzen a mesura que els càrtels consoliden el seu poder”. I només cal anar a la veïna Equador, i la seva recent i sagnant campanya presidencial, per tenir-ne constància. Aquest circuit que retrata el danès, que va de les plantacions als aeroports i submarins que transporten d’amagat la mercaderia passant pels laboratoris i els inevitables gangs, fa reflexionar Nissen sobre la necessitat d’una legalització controlada, com cada vegada més líders llatinoamericans reclamen enfront de la fracassada política estatunidenca de destruccions de camps.

A títol de retrospectiva, amb Els meus anys Visa el certamen rendeix un homenatge a l’italià Paolo Pellegrin, un dels membres més destacats de l’agència Magnum després d’haver passat per Grazia Neri i VU’. En contacte amb la cita de Perpinyà des del 1992, amb una exposició sobre els sense sostre de Roma que la tramuntana es va emportar, Pellegrin no ha parat de tornar al festival. Ha presentat exposicions sobre la sida a Uganda, Cambodja, Kosovo, l’huracà Katrina a Louisiana i la diàspora iraquiana. I protagonitzat projeccions sobre Bòsnia, Albània, Algèria, Ruanda, el còlera a Uganda, el Líban, el Darfur o Gaza. “És un fotògraf que té una veritable empatia pels seus temes”, elogia el director del Visa, Jean-François Leroy. “Veu la gent patir i pateix amb ells, i busca atreure la nostra atenció sobre aquestes víctimes de crisis o conflictes”.

Per concloure aquest recorregut tan asfixiant i enterbolit del nostre món, escollim una imatge més espiritual i optimista presa als confins de Rússia, allà on hi queda una certa virginitat. Els evenkis són un poble nòmada del nord d’Àsia, que des de fa segles ocupen un vast territori des de la Sibèria més oriental a la Xina, acompanyats del seus rens. Se’ls anomenava els aristòcrates de Sibèria. Ells van ser qui van guiar els prospectors russos per aquesta ruda zona cap a les seves riqueses del subsol i van participar en el desenvolupament industrial de la Unió Soviètica. Ara, Rússia és el tercer productor d’or del món i una tercera part dels diamants s’extreu de Iacútia. Això posa en perill el seu hàbitat natural i la seva supervivència com a poble. La russa Natalya Saprunova, gràcies al premi l’any passat de la Borsa Canon de la Dona Fotoperiodista, ha pogut fer-ne el reportatge Evenkis, els guardians de les riqueses iacutes. I per acabar, nosaltres escollim una foto d’un home d’origen evenki, Eduard, que diu posseir dons xamànics i, a Oimiakon, a mil kilòmetres a l’est d’Irkutsk, demana als esperits que preservin el fred i els anticiclons de la regió que regulen les temperatures del planeta.

Visa pour l’Image 2023: exposicions amb accés gratuït a Perpinyà del 2 al 17 de setembre de les 10h a les 20h. Del 4 al 9 de setembre, setmana professional i projeccions nocturnes al Campo Santo. A l’Esplanade de la Villette de París, del 16 al 30 de setembre, una selecció del festival amb dues projeccions a la Grande Halle el 22 i 23 de setembre a les 20h. En línia, la majoria d’exposicions del 2 al 30 de setembre / El cartell del Visa pour l’Image 2023 és una fotografia anònima d’una manifestació el 26 d’octubre del 2022 a Saqquez, la ciutat del Kurdistan iranià de Mahsa (Jina) Amini, morta un mes abans a Teheran a mans de la policia per no portar el vel ben posat

 

 

 

VISA D’OR NEWS 2023

 

 

 

 

 

 

 

 

Visits: 225