VICENÇ BATALLA. L’autobiografia, real o fictícia, és la base del treball del guionista espanyol de còmic Antonio Altarriba. El seu èxit de públic i crítica amb El arte de volar (De Ponent, 2009; Denoël Graphic, 2011), que explica la vida agitada i polititzada del seu pare abans de suïcidar-se als noranta anys, el va propulsar a la primera línia de la novel·la gràfica ibèrica. Amb el dibuixant català Kim, van guanyar el Premi Nacional de Còmic el 2010. La continuació El ala rota (Denoël Graphic, 2016; Norma Editorial), sobre la història oposada però com a un mirall de la seva mare, fins i tot es va publicar primer en francès. Ara, la francesa Denoël Graphic edita les dues obres com el díptic L’Épopée espagnole (L’Epopeia espanyola), d’on en resulta un recorregut pel segle XX espanyol del costat dels anònims. “Per abatre les parets de l’oblit, ambdós autors han edificat una altra paret creativa, composta de petites vinyetes, d’imatges, com una mena de globus de memòria que remunten a la superfície de la nostra actualitat”, acaba el pròleg al díptic de l’hispanista Viviane Alary.
Simultàniament, Altarriba havia començat la seva trilogia del jo on debuta buscant-se un alter ego en el personatge del Yo, asesino (Norma, 2014; Denoël Graphic) i els dibuixos en blanc i negre del madrileny Keko. Es tracta d’una crítica furibunda del mercat de l’art. La segona entrega va ser Yo, loco (Norma, 2018; Denoël Graphic), una acusació contra la indústria farmacèutica molt d’actualitat en aquests moments amb la pandèmia.
I tanca la trilogia amb Yo, mentiroso (Norma, 2020; Denoël Graphic, 2021). Amb noms lleugerament modificats, el guionista fustiga de manera frontal com mai abans no ho havia fet l’actualitat política espanyola i els spin doctors de la comunicació personificada en la figura d’Iván Redondo, primer conseller del president de dretes Mariano Rajoy i ara del president socialista Pedro Sánchez. Una política al segle XXI que canvia les guerres de trinxeres per les guerres d’un simulacre de comunicació. Responent a les nostres preguntes per correu electrònic, el catedràtic de literatura francesa de la Universitat del País Basc-Vitòria, i nascut a Saragossa el 1952, ens parla d’aquestes cinc obres amb els seus ecos actuals.
Amb Yo, mentiroso, acaba una trilogia començada fa set anys. Existeix la possibilitat que apareguin d’altres jo, desdoblament de la seva personalitat en el futur o els personatges ja ho han donat tot de si?
“Podria dir, imitant Rimbaud, «jo és un altre» i, seguint la dialèctica dels Dupon·d·t, «jo diria fins i tot més, jo són molts d’altres». Efectivament, la sèrie podria tenir d’altres «jo», però no. Nosaltres ens parem aquí. No m’agraden les sèries interminables i crec que, malgrat que encara no hem acabat de donar la volta i podríem il·lustrar la natura humana amb d’altres exemples, el recorregut és suficientment representatiu. Hem escollit el millor de cada família, l’assassí, el boig i el mentidor. La visió d’una contemporaneïtat tan despiadada en els fets com correcta en les formes es completa bastant bé amb els tres volums. Aquest passeig pels camins ben obscurs posa de relleu la impostura, els mecanismes del poder, les dificultats d’una comunicació plena… Són els eixos essencials sobre els quals descansa la nostra societat”.
Yo, mentiroso és el llibre més directament connectat amb l’actualitat. Amb personatges públics i polítics espanyols (la corrupció del PP, el nou president socialista Pedro Sánchez… ), a qui se’ls canvien lleugerament el nom. Primer, no pot resultar més difícil de seguir per part del lector francès o el relat s’entén com a un fenòmen universal?
“La lectura del llibre a Espanya es fa de manera diferent a la d’altres països. Un espanyol identifica els personatges, els afers de corrupció que es tracten i les estratègies polítiques i de comunicació. Però, segons el que he pogut constatar, el llibre s’entén molt bé a França. La desafecció i la desconfiança respecte a la classe política s’ha escampat una mica per tot arreu. De fet, llegint les crítiques que el llibre ha rebut a França, constato que no es llegeix pas com a esdeveniments rars o estrangers. Es veu que la intriga passa a Espanya, però el públic també se sent interpel·lat. Saben que això podria passar a França. D’altres afers semblants han tingut lloc a França i en molts d’altres països. Tinc una gran confiança en els comportaments dels polítics de tot el món perquè el llibre tingui una bona recepció internacional”.
En segon lloc, en aquest tercer llibre no hi ha cap ambigüitat sobre les seves intencions. És una visió molt pessimista sobre en el que s’ha convertit la política i la cosa pública?
”Crec que és una visió bastant realista. Per començar, els escàndols de corrupció i les estratègies polítiques de les quals faig esment no són pas inventats. El nombre de polítics acusats davant de diferents tribunals és real i les xifres de corrupció a Espanya també. Diria fins i tot que em quedo una mica curt en els meus exemples. I això denúncia, efectivament, la degradació de la política en les últimes dècades, la manca de compromís sincer amb els ideals, la substitució de les polítiques d’acció per les polítiques de discurs (el relat i les estratègies de comunicació compten més que els fets), l’abandó de l’esperit de servei als ciutadans pensant només en els interessos del partit o en la perpetuació en el poder, les dimensions d’un capitalisme salvatge que fa que els interessos de certes grans corporacions puguin imposar-se als governs, les febleses d’una xarxa mediàtica incapaç de denunciar els abusos i segrestada per les seves pròpies dependències econòmiques… La deriva és preocupant i té el risc de portar-nos cap a tiranies « soft », amb una consciència ciutadana estovada per una comunicació hàbilment dirigida”.
Han mort les ideologies i tot és comunicació o simulacre de comunicació? El personatge d’Adrián Cuadrado (Iván Redondo) és el malvat per excel·lència d’una societat de la postveritat? Amb els recents resultats de les eleccions a la comunitat de Madrid, seria intercanviable amb Miguel Ángel Rodríguez com a spin doctor d’Isabel Díaz Ayuso ?
“Totalment. Tots vam tenir la impressió que la partida d’escacs de les eleccions madrilenyes es va jugar entre Iván Redondo, cap de gabinet de Pedro Sánchez, i Miguel Ángel Rodríguez, conseller de Díaz Ayuso. Ho demostra fins a quin punt la comunicació estava calculada en tots els seus efectes. I reflexionant-hi, s’entén de seguida que, en un període tant difícil com l’actual, no es tractès dels problemes concrets de la gent. M’agrada l’expressió que vostè utilitza en la pregunta, «simulacre de comunicació». Perquè és ben bé això: no pas una veritable comunicació, sinó un simulacre”.
La medicina i l’art com a negoci
Als dibuixos en blanc i negre de Keko, es passa de rastres de vermell a Yo, asesino al groc de Yo, loco i verd a Yo, mentiroso. És també una forma d’anar endolcint una realitat que mai no ha deixat de ser crua, però que ara es ven com a indolora?
“És això en certa manera. Vam introduir un tercer color per endolcir la part ombrívola d’un blanc i negre sense matisos i molt dens. En aquest sentit, partim d’una voluntat «d’endolcir». Però, més enllà d’aquest efecte estètic, la utilització dels tres colors es distribueix seguint una lògica narrativa. Tot el que és pintat en vermell, en groc o en verd representa una alarma, assenyala un objecte amenaçant o reforça el simbòlic de l’escena. I el vermell convé a l’assassinat, el groc cridaner a la bogeria i el verd a la mentida”.
De quina manera ha influït el treball d’il·lustració de Keko des que es va iniciar la trilogia? El contrast entre el blanc i negre també és una forma d’assenyalar la part més obscura de les reaccions humanes…
“Em vaig posar en contacte amb Keko des del començament del projecte. Per a mi, era evident que ell (i només ell a Espanya) podia donar l’atmosfera que convenia a les històries. És un gran mestre del blanc i negre, massiu i contrastat. Penso que un dibuixant menys contundent no hagués atorgat aquest ambient opressor que li va tan bé a la intriga”.
A Yo, loco, hi havia una crítica directa a les multinacionals farmacèutiques i la seva manera de guanya diners amb els nostres mals i angoixes. La realitat ha fet més pertinent ara aquesta crítica quan es multipliquen les polèmiques per les patents, la distribució i les clàusules de confidencialitat de les vacunes de la Covid?
“Doncs, sí… Paradoxalment, la indústria farmacèutica és una de les més opaques amb un lobby molt potent. I la nostra salut és entre les seves mans. Com podem estar segurs que en el dilema «bé públic/benefici privat» actuaran en el sentit correcte? D’altra banda, no se n’amaguen pas. Nombrosos directius han declarat que és el màrqueting (i no pas la salut mundial) el que marca la política de les seves empreses. El comportament dels laboratoris en la pandèmia actual prova aquesta opacitat, la UE no ha pogut donar una informació transparenta dels contractes signats per la compra de les vacunes. La batalla per les patents serà molt dura malgrat que se’n pugui desprendre una gran mortalitat. I l’aventura no s’ha pas acabat. Esperem als terminis d’immunitat, a la vacunació mundial, als efectes secundaris, a les mutacions del virus… El benefici és incompatible amb el benèfic?”.
A Yo, asesino vostè mateix es desdobla com a professor d’art barroc i pintura expressionista que consuma els seus crims com a una altra obra d’art. Ha perdut el circuit cultural de l’art la seva capacitat de sorprendre? S’ha convertit únicament en un valor de mercat?
“Les veus crítiques sobre la direcció presa per l’art en les últimes dècades no paren d’augmentar. Un excés de conceptualització en el discurs artístic permet que tot acte esdevingui performance i tot objecte en obra d’art. Som nombrosos a pensar que, en certes manifestacions dites «artístiques», el valor és dubtós fins a tenir inclús la impressió que se’ns en fotent. És per això que assistim astorats a certes exposicions, sense comprendre, sense emocionar-nos, sense que ens digui o ens arribi res. I el cercle d’experts i les maniobres financeres per donar suport a aquestes cotes s’encarreguen, amb èxit, de mantenir el mercat. És la raó per la qual el procès del protagonista de ‘Yo, asesino’ esdevé pertinent, fins i tot emocionant. D’acord, és un assassí, però el seu procés és sincer, radicalment autèntic. I desperta en nosaltres sentiments contradictoris, perquè, en el fons de l’animadversió, no podem evitar una certa simpatia, gaire bé pietat. És un assassí, però és sincer, condemnat a morir per la pujada irrefrenable de la mentida”.
Es poden consagrar totes les energies al món de l’art fins a abandonar i perdre els seus éssers més estimats?
“L’art pot ser viscut com a una passió, redemptora o destructora. Últimament (efecte de la postmodernitat potser) la relació del creador amb la seva obra s’ha refredat i es viu ara com a un divertiment, prestigi o empresa econòmica. Però m’agraden aquestes relacions fortes que fan que l’artista s’agafi a l’obra de forma desesperada, a vida o mort, jugant-s’hi la salut o com l’única manera de ser, o almenys de sobreviure. És una concepció essencialment romàntica de la creació artística, però transcendent i garantia, com a mínim, de la importància del desafiament creatiu”.
La dicotomia del pare i la mare de l’autor
El arte de volar i La ala rota s’acaben d’editar en un sol volum a França com el díptic que és de la història del seu pare i la seva mare. Creu que ara els dos llibres guanyen en perspectiva, com ho explica Viviane Alary al pròleg?
“Guanyen en perspectiva temporal d’entrada. ‘El arte de volar’ va aparèixer a França fa deu anys i a Espanya dotze. ‘El ala rota’ és més recent (2016) i es manté ben viu en vendes i, sobretot, en els enunciats que il·lustra sobre tota una generació de dones. Però la perspectiva s’estableix sobretot a través del joc de correspondències trenat entre els dos volums. D’una part tenim una visió del segle XX espanyol del bàndol republicà i progressista (el meu pare) i d’una altra del bàndol conservador i franquista (la meva mare), però també i sobretot l’experiència de fets molt semblants, de vegades idèntics, viscuts per un home en un volum i per una dona en l’altre. La figura del meu pare, protagonista indiscutible de ‘El arte de volar’ es troba fortament matisada a ‘El ala rota’. I, a l’inrevés, la figura de la meva mare, protagonista de ‘El ala rota’, posada en qüestió a ‘El arte de volar”.
Va aconseguir d’entendre i entendre’s en la seva relació amb els seus pares? Ha aconseguit mantenir la seva herència en la seva pràctica tant acadèmica com de compromís públic i personal?
“Sí. Sobretot en el que concerneix la meva mare. Confesso una certa distància respecte a ella, conseqüència de la seva fe religiosa, diria fins i tot de la seva beateria. Amb l’escriptura d’aquest guió, vaig comprendre que per a una dona en la seva posició social, econòmica, familiar la religió catòlica, tal com ella la va viure, era una consolació, quasi una boia de salvament per poder sobreviure”.
Té nous projectes amb el dibuixant Kim?
“No, no tinc nous projectes amb Kim per ara”.
Ja sap que la revista Rockdelux ara en línia ha situat El arte de volar com a segon millor còmic de la història a l’Estat espanyol, en una àmplia votació de periodistes, especialistes i també companys de professió. Què significa això per a vostè?
“És molt important per a mi. Espanya té una llarga, abundant i molt rica tradició en la creació de còmic. Aparèixer en segon lloc en una producció de desenes de millers de títols i que compta amb cent cinquanta anys d’història no pot deixar indiferent. Dit això, soc conscient del caràcter arbitrari d’aquest tipus de llistes i de la manca de perspectiva històrica per situar una obra molt recent com la meva. En tot cas, em vaig sentir molt emocionat. No s’ha d’oblidar que es tracta de la vida del meu pare i això hi afegeix un component emocional molt fort”.
Entre Vitòria, el seu lloc de treball professional, i Saragossa, el seu lloc de naixement i d’educació, quina és la diferència a l’hora d’imaginar les històries?
“Saragossa és la referència geogràfica essencial del díptic que ressegueix la vida dels meus pares. Vitòria és la referència geogràfica essencial de «la trilogia del Jo». El díptic és molt emocional i evoca moments marcats per l’infortuni, però sobretot per l’amor. La trilogia és implacable en la seva visió del món. Vaig reflexionant sobre la marxa a la seva pregunta i me n’adono que això sembla assenyalar una relació personal molt diferent amb Saragossa i Vitòria. També s’ha de dir que Saragossa és el món de la meva infància i adolescència, i Vitòria del meu període adult i de la meva activitat professional. Suposo que això hi juga en la visió diferent de les dues ciutats”.
Quins són els seus pròxims projectes?
“Treballo en un nou guió per a Sergio García (amb qui el 2017 va publicar Cuerpos del delito sobre el setge de Sarajevo als anys noranta), un gran dibuixant, més conegut com a il·lustrador. Rastrejo la gran odissea del nostre temps, incerta, plena de perills, però amagada. És l’odissea dels migrants i refugiats que travessen l’Àfrica per atènyer aquest paradís-miratge que és per a ells Europa”.
Visits: 224