Rafael Vallbona, col·laborador de parisBCN, acaba de publicar la seva darrera novel·la, Swing. Allà on la vida neix (Edicions 62, 2021). Una història ficcionada dels albors del jazz, entre Palafrugell, Nova York, Barcelona i Torí a través d’un personatge central que travessa aquesta època plena d’esperances i desenganys de la primera meitat del segle XX. Això li va inspirar una playlist, amb mig centenar de temes, que serveix d’acompanyament musical a la lectura del llibre i que repassa en aquest article de melòman de tot un segle.  

Del xarleston i les primeres jazz-bands, fins l’excitant swing de les orquestres de Duke Ellington o Count Basie, el jazz va ser la banda sonora dels temps moderns. Passada la Gran Guerra i la pandèmia de la grip espanyola, una generació de joves van creure que s’albirava un món nou que, gràcies al progrés econòmic, científic i tecnològic, renaixeria pletòric de les ruïnes de la vella societat vuitcentista. El pitjor que podia passar ja havia passat. Arribava un temps d’optimisme. Els joves de l’època ho van creure, i molts es van esforçar per fer-ho possible.

Els temps moderns van desvetllar la societat a ritme del foxtrot, del shimmy, del one step, del xarleston, del cake walk, del black bottom i del ragtime. Així va néixer el jazz: als anys vint tothom volia ballar.

Els vells cafès del Paral·lel, la Rambla o Conde del Asalto es van convertir en dàncings, i els tronats i rígids balls vuitcentistes acceleraven el compàs fins al paroxisme amb la introducció del jazz-band, l’instrument que va capgirar la sensibilitat musical del segle: bombos, timbals, plats, triangles, panderetes, caixes xineses i tota mena d’estris de percussió en impacte sonor constant, van convertir la música popular en un estrident esclat d’optimisme i vitalitat sens fi. A aquesta màquina rítmica aviat se li van afegir el saxofon, el trombó de vares, la trompeta de pistons, el banjo i el piano. Havien nascut les orquestrines de jazz, de cinc o set músics.

A Barcelona tot va començar l’octubre de 1919 als salons del recent inaugurat hotel Ritz. Un indret tan exclusiu havia de satisfer els desigs de la seva aristocràtica i cosmopolita clientela, per extravagants que fossin. Per això van contractar l’Orquestrina Nic-Fusly, una formació de set músics locals que va ser la primera d’incorporar un jazz-band. L’èxit va ser fulgurant, i els salons de l’hotel es van convertir en el lloc de moda de la burgesia barcelonina i dels seus visitants.

Capital de l’espectacle durant la guerra i refugi d’artistes, traficants, espies, i tota mena d’aventurers, la Barcelona alegre i enriquida gaudia de la vida a expenses d’una classe obrera miserable i abocada a la revolta. Però ni la convulsió social ni la dictadura de Primo de Rivera no van eixordar una música que maldava per ser moderna, tot i que sovint es quedava en un intent reeixit a mitges per l’evident falta de domini del temps i l’harmonia; no eren americans. L’autèntic jazz, tal i com l’havien creat i l’entenien els negres des de Nova Orleans a Chicago, encara era lluny de la ciutat, però a través dels ballables i els espectacles el seu esperit s’havia ensenyorit de la bulliciosa nit urbana dels anys vint.

De París arribaven els discos de la casa Pathé, i gràcies als que editaven aquí les companyies Gramófono i Odeón, l’Orquestra Ambassador de Paul Whiteman va popularitzar el tema Whispering, el primer hit de la història del jazz. És el tema que obre la playlist confegida expressament com a banda sonora per a la novel·la Swing. Allà on la vida venç, una novel·la sobre l’esperança i els anhels, un relat sobre l’epopeia col·lectiva del gènere humà per superar les velles estructures polítiques, socials, culturals i de costums del segle XIX.

Dels Red Ribbon’s al Cotton Club perseguint el somni

El protagonista de la novel·la, l’Enric Torres, és un fill de la burgesia empordanesa del suro que vol ser músic de jazz. El jovent de l’època va assumir que aquella música dels nous temps era la forma cultural genuïna de la llibertat d’expressió, estava creada per trencar barreres, simbolitzava la unitat i la pau, fomentava el diàleg entre cultures i creava un marc de comprensió mútua i tolerància. A més, el jazz posava per primer cop el jovent al capdavant del canvi social que s’estava produint.

Amb una colla d’amics del poble, Palafrugell, van crear l’orquestra Red Ribbon’s, que va debutar al Casino Sport de Figueres, a quatre passes de casa de Salvador Dalí, el mateix any que aquest, amb Lluís Muntanyà i Sebastià Gasch, van publicar el Manifest groc. Entre altres coses, el pamflet, defensava el jazz com la genuïna forma musical de la modernitat.

Els pioners Sam Wooding & His Chocolate Kiddies, la gran Joséphine Baker, el mestre Llorenç Torres i la Demon’s Jazz, la primera orquestra local amb autèntic swing, o d’altres avui oblidats com Napoleón Zayas & Su Orquesta, formen part d’aquesta playlist. Són els anys vint a Barcelona, el temps de construcció del somni.

Els grans Ella Fitzgerald, Louis Armstrong, Fletcher Henderson, Django Reinhardt, Fats Waller, Cab Calloway, Coleman Hawkins, Artie Shaw, Willie The Lion Smith, Benny Goodman, Cole Porter, Sidney Bechet, Glen Miller, a més dels ja esmentats Ellington i Basie conformen el tronc de la banda sonora que dona forma a la quimera del protagonista de la novel·la en els seus anys d’estada a Nova York. Harlem viu el punt culminant de la seva renaixença. Langston Hugues escriu Blues i esdevé el poeta afroamericà més important de tots els temps, Rockefeller construeix luxosos apartaments a Sugar Hill, la zona emergent del barri. El Cotton Club i el Smalls Paradise atrauen els joves de tota la ciutat. La negritud es consolida, Gershwin i Porter són al cim, i cançons com Autumn in New York o Night and day conformen el cançoner americà.

En aquesta ciutat en plena ebullició que es recupera del Crac del 29, el músic i compositor català Enric Madriguera inaugura, amb la seva orquestra, el saló del nou Waldorf Astoria, quins murals han estat pintats per un altre català, Josep Maria Sert. Madriguera, un músic amb una eminent formació clàssica, és l’introductor de la música llatina a Nova York, i Adiós, un gran èxit intemporal.

El somni s’ensorra, el swing persisteix

Si la República marca el zenit dels temps moderns (i el país progressa en tots els aspectes com mai ho ha tornat a fer), la Guerra Civil marca el declivi del somni dels joves dels anys vint. Els fills de l’esperança republicana es converteixen en adults frustrats per la guerra. Col·lapsat per la visió de les matances d’infants i de població civil que els bombardeigs provoquen a Barcelona, una ciutat que viu a ritme de jazz malgrat el conflicte armat, el protagonista de Swing, l’Enric Torres, fuig amb un amic italià cap a Torí.

Torí és la capital italiana de la indústria musical. Malgrat que es prohibeix tocar els músics jueus i tot i les campanyes en contra del jazz de certa premsa abrandada, es diu que Mussolini és amant del gènere. El Duce pretén atraure el jovent al seu ideari, i sap que aquella música moderna a la qual els italians s’hi han abocat amb passió, és un bon camí. La ràdio pública EIAR emet constantment jazz. Té el centre de producció a la capital piemontesa i una gran maquinària de producció i difusió que inclou orquestres, arranjadors, productors i la discogràfica CETRA, que distribueix la majoria de grans segells internacionals.

D’aquesta època, la playlist destaca el director Pippo Barzizza, pare de la cançó italiana i recordat a Sanremo amb una escultura, però també el popular cantant Gorni Kramer, Cinico Angelini i la seva orquestra i, en especial, les germanes Lescano i el músic i compositor d’origen hebreu Giuseppe Funaro, intèrprets i autor de Tornerai, un hit que va donar la volta al món, que aquí el vam conèixer en la versió francesa, J’attendrai, i que va enregistrar el mateix Frank Sinatra. Van ser els temps daurats de l’anomenat jazz a la italiana.

Tots ells van ser depurats pels nazis en l’obscura etapa de la República de Salò. Molts van ser detinguts i alguns deportats a camps d’extermini. Va ser l’ocàs final del somni de la modernitat dels anys vint. La versió que Funaro va fer del Tutto passa e si scorda, de Lina Termini, al camp, va ser la darrera alenada optimista d’un món en sotsobra i d’una època d’anhels que s’ensorrava.

Però en tot fracàs hi ha un renéixer, les Andrew Sisters, que van cantar amb el trio Lescano, i Renato Carosone van significar la primera alenada d’aires de llibertat en una Itàlia, i Europa, en ruïnes fumejants, i per això també són a la playlist. El swing no havia mort, ans al contrari. Després de la guerra, un cop rehabilitats els músics i convertida l’antiga EIAR en l’actual RAI, aquella peculiar barreja de música americana amb tarantel·la i cançó tradicional, va donar lloc a un dels gèneres fundacionals de la música europea actual: la cançó italiana (d’Adriano Celentano a Eros Ramazzotti i de Claudio Baglioni o Gianni Morandi a Lucio Dalla).

L’Orchestra Maniscalchi i les Sorelle Marinetti és un projecte musical i teatral que recupera de l’oblit del temps i la perversitat de la política actual, que blanqueja l’extrema dreta feixista, el brillant jazz a la italiana dels anys trenta. La seva música també apareix a la llista i és l’homenatge final a uns temps i unes persones que van creure en el jazz com a símbol de la llibertat i la modernitat i el bon viure. Tal com és.

 

‘Swing playlist’

1.- Whispering – Paul Whiteman & His Orchestra

2.- Black and blue – Sidney Betcher, Fats Waller, Andy Razaf, Harry Brooks

3.- Bull foot stomp – Sam Wooding & His Chocolate Kiddies

4.- J’ai deux amours – Joséphine Baker

5.- Autumn in New York – Ella Fitzgerald, Louis Armstrong

6.- Sing you sinners – Fletcher Henderson

7.- Adiós – Enric Madriguera

8.- Black and tan fantasy – Duke Ellington

9.- Minnie the Moocher – Cab Calloway

10.- Take the “A” train – Duke Ellington

11.- Jumping at the Woodside – Count Basie

12.- Begin the beguine – Artie Shaw

13.- Alligator crawl – Fats Waller

14. Passionette – Willie ‘The Lion’ Smith

15. Handful of keys – Fats Waller

16. Morning air – Willie ‘The Lion’ Smith

17. La Rosita – Coleman Hawkins

18. By, bye Blackbird – Chet Baker (per exemple)

19. Body and soul – John Coltrane (per exemple)

20. Night and day – Benny Goodman

21. April in Paris – Ella Fitzgerald, Louis Armstrong

22. Sophisticated lady – Duke Ellington

23. Si tu vois ma mère – Sidney Bechet, Claude Luter et son Orchestre

24. Night and day – Ella Fitzgerald

25. In the mood – Glenn Miller

26. The continental (You kiss me while you’re dancing) – Ray Coniff

27. Compadre Pedro Juan – Napoleón Zayas & Su Orquesta

28. Honolulu moon – Llorenç Torres & Orquesta Demon’s Jazz

29. Minor swing – Quintette du Hot Club de France, Django Reinhardt, Stéphane Grappelli

30. My funny valentine – Frank Sinatra

31. Sweet Georgia Brown – Nat King Cole Trio

32. Blue moon – Billie Holiday

33. Summertime – Louis Armstrong, Ella Fitzgerald

34. St. Louis blues – Bessie Smith, Louis Armstrong

35. Tornerai – Trio Lescano, Quartetto Funaro

36. Quel motivetto che mi piace tanto – Pipo Barzizza et la sua Orchestra Blue Star

37. Crapa pelada – Gorni Kramer

38. La Mehara – Orchestra Cinico Angelini

39. Oh! Ma-ma! – Trio Lescano

40. Tutto passa e si scorda – Lina Termini

41. Tulip time – The Andrew Sisters

42. Black & Johnny – Orchestra Barzizza, Ernesto Bonino

43. Tulipan – La Sorelle Marinetti e l’ Orchestra Maniscalchi

44. Tu vuò fà l’americano – Renato Carosone

 

Visits: 163