RAFAEL VALLBONA. Quan vaig acabar d’escriure l’assaig Fosa a negre. la glòria i l’infern d’una generació, vaig dedicar un matí a vagar sense rumb ni motiu per l’immens univers de YouTube. Era un simple passatemps, un deambular digital que no tinc per costum, però que, ho reconec, durant les llargues setmanes de tancament a casa he practicat de tant en tant.

Aquell migdia vaig trobar-me amb una versió impagable de Camino Soria, el clàssic de Gabinete Caligari, interpretat pel duet Jaime Urrutia/Eva Amaral a l’escenari del castís Joy Eslava. Per mi és una de les grans cançons de l’època de la movida madrilenya. Vaig enviar l’enllaç a la meva filla Teresa (1982, periodista dedicada a la comunicació cultural) i em va respondre que havia estat tot el dia amb la cançó enganxada als llavis, i que “la música de la vostra generació passarà a la història, i la de la meva no per l’ensulsida de la indústria i la rapidesa a cremar ídols de les xarxes socials”. Vaig copiar aquella frase i l’enllaç, i els vaig enviar a alguns amics de la meva quinta. Tots van estar entusiasmats de tornar a escoltar aquell tema que ja començava a perdre’s en la memòria col·lectiva. Era el 1987 quan el van publicar, teníem 20 i escaig.

Aquella mateixa tarda els vaig enviar un correu titulat Un encàrrec, on els demanava que em fessin la seva banda sonora generacional. Aquest és el resultat. No pretenc establir un cànon, ni fer uns grans èxits, ni pontificar sobre música. Només vull dibuixar un fresc sobre la realitat de la música de la generació que va omplir de jovent Espanya com mai no ho havia estat. És la realitat de cadascun dels amics que hi han col·laborat i, com és evident, la realitat té tantes cares com persones la miren, i totes són igual d’acceptables i han de ser respectades. El món és així, i així el canta la generació dels anys seixanta.

Cançons de la pell i l’ànima

Els cantautors poètics i compromesos, catalans i d’arreu del món, són una columna fonamental en l’educació sentimental d’aquest personal. En certa manera es pot considerar herència de la generació anterior, però és que la conquesta de la llibertat és un anhel transversal que, sovint entre línies, les cançons d’autor acostaven a l’imaginari dels joves de l’època.

Laura i Viatge a Itaca, de Lluís Llach, formen part de la ràdio mental del realitzador de documentals i Premi Ondas Josep Morell (1960) i de l’editora Adriana Pujol (1960). Morell també hi afegeix He mirat aquesta terra, de Raimon. L’escriptor i periodista Albert Calls (1966) escull així mateix Raimon, Jo vinc d’un silenci: “de totes les cançons del cantautor valencià és la que més em connecta amb la realitat que va viure la generació dels pares i la dels avis. La seva lletra és pura poesia”. Allò que dèiem de la connexió intergeneracional. Una cosa similar passa amb Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat, un tema que pertany a una altra anyada juvenil, però que la qualitat i el missatge universal l’han convertit en un hit global.

Homenatge a Teresa, d’Ovidi Montllor, i A Margalida, de Joan Isaac, retraten a la perfecció dos moments (postguerra i assassinat de Puig Antich) que conformen part del terreny minat en què es mou aquesta quinta. El pedagog i professor universitari Enric Prats (1959) les inclou a la llista de “les que oficialment havien d’agradar”.

Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa ve a dir que els somnis es poden fer realitat. La màgia de la cançó, la bellesa de la melodia i el transportar l’oient al món d’infantesa dels tebeos i les estretors, la converteixen en la cançó que, creiem molts, retrata d’una forma tendra i intel·ligent la generació del baby boom. El gestor cultural Xavier Moreno (1959) diu: “el meu imaginari fantàstic de tebeos i historietes, de pel·lícules i sèries de televisió reunits en una cançó, sorgida en una època què esclatava a la joventut i tenia moltes ganes de festa”.

Els cantautors internacionals afloren també pel mateix motiu hereditari que citàvem anteriorment. L’Enric Prats té una llarga llista, alguna compartida amb altres enquestats: Ma liberté (Georges Moustaki), Andaluces de Jaén (Paco Ibáñez) –l’Adriana Pujol diu Palabras para Julia–, Yolanda (Pablo Milanés), Las cuatro y diez (Luís Eduardo Aute), ella diu Al alba en versió de Rosa León o Suzane (Leonard Cohen).

També Te recuerdo Amanda (Víctor Jara) “una de les cançons que més m’emocionen”, diu Xavier Moreno, que afegeix així mateix la balada Here’s to you (de Sacco y Vanzetti), per Joan Baez, i Prosopo me prosopo, de la grega Eleftheria Arvanitaki. Més Cohen, Take this waltz, diu en Josep Morell, jo hi adjunto I’m your man i l’Adriana Pujol Dance me to the end of love.

No soc ningú per posar etiquetes, però em queden un seguit de cantants que, potser en algun moment van ser considerats cantautors, però que avui en dia són inclassificables i part essencial dels soundtracks intel·lectual i emocionalment més exigents. La llista abraça des de Jaques Brel, Amsterdam, a Pau Riba, un imprescindible.

Mar enllà, Desafinado (Tom Jobim/Joao Gilberto), Voglio vederti danzare/Yo quiero verte danzar (Franco Battiato), Hurricane o Like a rolling stone (Bob Dylan), i el cantautor que va fer entendre als dels seixanta que la vida és gossa, està feta de somnis trencats, però que cantar-los ajuda a viure; el Tom Traubert’s blues (Waltzing Matilda), de Tom Waits, ha obtingut majoria (amb permís de Downtown train).

It’s only rock ‘n’ roll (but I like it)

Els grans noms del rock que irrompen a l’escena musical i social dels seixanta són els principals referents generacionals, com el crit dolorós de Janis Joplin a Me and Bobby McGee. Entre les cançons escollides hi ha Have you ever seen the rain (Credence Clearwater Revival), Sympathy for the devil (Rolling Stones), Hey Joe (Jimi Hendrix), Light my fire, Riders on the storm i The end (The Doors) o Starman i Space oddity (David Bowie). Totes són cançons enfront les quals cal clavar el genoll a terra i cantar, com vaig fer un dissabte a la tarda a l’estació del carrer 14 escoltant la brillant interpretació d’un músic del metro de NYC.

La llista és llarga i sé que ens en deixem molts, què hi farem: Rockin’ all over the world, dels incombustibles Status Quo, la impressionant Layla, change the world, o Tears in heaven, d’Eric Clapton. “Aquesta balada demostra fins a quin punt la música arriba a commoure. Des de la primera nota et colpeja al cor”, diu l’Albert Calls.

I, és clar, no pot faltar Bruce Springsteen. El Josep Morell és incapaç d’escollir una sola cançó, per ell l’àlbum Nebraska (gravat al garatge de casa seva) és imprescindible. Jo, sprignstenià de la primera volada gràcies al mestratge de l’enyorat Jordi Tardà, imposo The river, Born in the USA, Born to run i Thunder road, situada al lloc 86 de les millors cançons de tots els temps de Rolling stone.

En Xavier Moreno reivindica la psicodèlia simfònica de Tarkus, d’Emerson, Lake and Palmer, jo hi afegeixo el Canterbury sound de Soft Machine (sobretot Six) i l’Albert Calls tira cap als clàssics: Another brick in the wall, Pink Floyd. “És un cant a enderrocar tot allò que ens reprimeix, ens aïlla o ens limita. Em fa pensar en les lluites que s’han produït al llarg de la història per trencar un ritme monòton i imposat”, diu el periodista i escriptor de Cabrera de Mar.

Però no tot és ment i ànima. Hi ha una col·lecció de cançons amb canya guitarrera, metàl·lica i dura: Highway star (Deep Purple), Wind of change (Scorpions i un emocionant himne al nou món sense murs), Can the can, de l’oblidada Suzy Quatro, o una d’aquelles que ben bé pot ser una oració col·lectiva per a funerals, Starway to heaven (Led Zeppelin).

Tots tenim un passat

Confessar que t’agrada una cançó tradicionalment considerada comercial, enganxosa o d’una qualitat lamentable era un pecat original molt mal portat, fins que un dia algú a qui tothom tenia per seriós, intel·lectual d’esquerres i compromès, es va deixar anar enmig d’una pista i ho va petar. Aquella matinada es van acabar les manies, i tothom va treure els seus gustos més grotescos de l’armari: Te amaré, Miguel Bosé; Un beso y una flor, Nino Bravo; Il giardino proibito/El jardín prohibido, Sandro Giacobe; Adesso tu, Eros Ramazzoti; Stayin’ alive, Bee Gees; Rivers of Babylon, Boney M; You’re the one that i want, BSO Grease; I will survive, Gloria Gaynor; o Hot stuff, Donna Summer, conformen un preciós i acolorit mosaic de secrets inconfessables fins que es van confessar i, lliures de prejudicis, tothom les ha continuat cantussejant sense manies. D’entre els enquestats -endevineu quin és el monstre de cadascun- s’imposa el Waterloo d’Abba.

Som el que som

Fins aquesta època, que cançons de pop i rock cantat en català i espanyol formessin part d’una llista de gustos musicals era una excentricitat. Ja hem citat al principi Gabinete Caligari, però n’hi ha molts més: homenatge als tiets amb Black is black, Los Bravos, i Si yo tuviera una escoba, Los Sírex. I ja mirant-nos el melic el Rock de una noche de verano, de Miguel Ríos; Gitanitos y morenos, de Gato Pérez; Maquillaje, de Mecano; No estamos lokos, de Ketama; o Ei Joan!, dels Ja T’ho Diré formen part de la playlist d’en Xavier Moreno. “La meva vida i el meu imaginari no els puc construir sense la presència permanent, en moments molt significatius, de Menorca”. Una declaració de principis generacionals.

Per en Josep Morell, un altre menorcòfil, el seu catàleg és: Quiero beber hasta perder el control, Los Secretos; Rock and roll en la plaza del pueblo, Tequila; Ai Jean Luc, Els Amics de les Arts; Mescalina, Los Rebeldes; i El boig de la ciutat, Sopa de Cabra, un altre himne transversal, en aquest cas vers la generació posterior. Anem construint lligams.

La llista de l’Adriana Pujol encara és més llarga. Comparteix el tema dels Tequila, però després se’n va cap a Camarera de mi amor, versió de l’Orquestra Plateria (l’Enric Prats tira pel Pedro Navaja); Malos tiempos para la lírica, Golpes Bajos; Boig per tu, Sau; Hoy no me puedo levantar, Mecano; Aviones plateados, El Último de la Fila; Si vens, Ja T’ho Diré (tornem-hi) i l’incomparable Ramoncín, amb Hormigón, mujeres y alcohol.

La joventut heavy d’Albert Calls esclata amb Los rockeros van al infierno, de Barón Rojo. Jo hi afegeixo Agradecido, de Rosendo, però el seu argumentari és demolidor: “de la meva joventut ‘metal’ aquest tema és el que s’endú la palma. La lletra defineix l’essència roquera”, assegura.

Escuela de calor, Radio Futura; Entre dos aguas, Paco de Lucia; i una insòlita i festera Chocolate per tutti, de Huapachà Combo, conformen la llista d’Enric Prats, que supleix l’escassedat d’autors locals amb una tirallonga d’italians que no s’haurien d’oblidar: Gelato al limon, De Gregori i Dalla; 1983, Lucio Dalla de nou; Pane e sale, Zucchero; i Azzurro, un tema de Paolo Conte que va popularitzar Adriano Celentano, “cantando en español en discos Belter”, deia la portada de l’EP.

Està clar que en queden molts a les llistes que amablement m’han facilitat tots ells. Tampoc no tractava de fer una enciclopèdia, que el món ja és ple de savis en possessió de la raó absoluta. Només volia dir que som una generació als quals la música ha il·luminat, i que entre tots nosaltres, amb els gustos diversos i dispersos, hem confegit un imaginari universal de cançoner que, segons diuen els joves que ens prossegueixen, “passarà a la història”.

Sincerament, amb que formi part de la nostra història ja en tenim prou. I ens ho passem molt bé rememorant-les als nostres vells plats, als caducats lectors de cd o, fent-nos els moderns que no som, al Spotify o al YouTube, com vaig fer jo alguns dies d’aquest confinament mentre assistia, amb banda sonora pròpia, a l’ocàs final de la generació dels nens i les nenes nascuts als anys seixanta escoltant, entre altres, Keith Jarret.

Llegir l’assaig Fosa a negre. La glòria i l’infern d’una generació

 

 

 

 

Visits: 225