Un Festival de Canes 2020 sota etiqueta

El logo de la Palma d'Or del Festival de Canes, que en aquesta 73 edició no tindrà guanyador
El logo de la Palma d’Or del Festival de Canes, que en aquesta 73 edició no tindrà guanyador

VICENÇ BATALLA. A falta de festival a La Croisette pel coronavirus, els responsables del certamen de cinema d’autor de referència al món han donat a conèixer la selecció d’al voltant mig centenar de pel·lícules que havien escollit per a la seva 73 edició al maig. Sota l’etiqueta Selecció Oficial del Festival de Canes, els films s’estrenaran a les sales comercials d’arreu del planeta a mesura que es tornin a obrir i, fins i tot, podran a anar a competició als festivals de Sant Sebastià i Toronto al setembre.

Entre els noms d’aquesta llista, hi ha Wes Anderson, Steve McQueen, Naomi Kawase, Thomas Vinterberg, François Ozon, Maïwen, Lucas Belvaux, Fernando Trueba, Yeon Sang-ho, Sharunas Bartas o Pete Docter. No hi són, però, d’altres cineastes esperats a Canes i que han decidit posposar la presentació dels seus films al 2021. Estaríem parlant de Paul Verhoeven (i la seva Benedetta sobre la pesta al segle XVIII que ja es aplaçar el 2019 per una operació del director holandès), Kirill Srebrennikov (i el seu Petrov’s flu, sobre un autor de còmics rus patint d’una enorme grip) o Leos Carax (en aquest cas, menys alarmant, amb la comèdia musical a Hollywood Annette).

Tampoc hi figura Tre piani de Nanni Moretti, sobre la turmentada vida de tres famílies burgeses d’un mateix edifici. El film italià podria acabar desembarcant a principis de setembre a la Mostra de Venècia, amb qui no hi ha hagut acord amb el festival francès. 

L’estel·lar repartiment de French dispatch, de Wes Anderson

Respecte a la llista de 56 pel·lícules de la selecció de Canes (i en aquesta ocasió, sense distinció entre la competició, la secció Un Certain Regard, Fora de Competició, Sessions Especials i Sessions de Mitjanit), hi destaca la forta presència francesa, seguida per la nord-americana, anglesa, escandinava, japonesa, coreana, xinesa, del Pròxim Orient i de països menys habituals com Geòrgia o la República Democràtica del Congo. Wes Anderson hagués obert el festival amb l’espectacular repartiment de The French dispatch i l’últim producte Pixar Soul, entorn el jazz i a càrrec de Pete Docter, l’hagués tancat.

A The French dispatch, rodada a Angulema i amb una estètica propera al còmic que ja és marca pròpia del realitzador, hi apareixen Bill Murray, Tilda Swinton, Frances McDormand, Adrien Brody, Elisabeth Moss, Owen Wilson, Willem Defoe, Christoph Waltz, Anjelica Huston, Benicio del Toro, Timothée Chalamet, Lea Seydoux i Mathieu Amalric, entre d’altres. Ens hem perdut una pujada a la catifa vermella estel·lar. El film recrea la imaginària redacció d’una revista nord-americana en una ciutat francesa al segle XX i, amb el tràiler que incloem al final de l’article, ens podem fer una idea de la seva explosiva posada en escena.

L’altra doble presència que hagués cridat l’atenció hagués estat la del britànic Steve McQueen amb dues pel·lícules històriques: Lovers rock, sobre la comunitat negra al Londres dels anys seixanta, i Mangrove, entorn les persecucions policials a Notting Hill. Dos temes molt d’actualitat. Una altra cinta que ja s’ha estrenat a França i ho fa a l’Estat espanyol el 9 d’octubre, després del passar pel Festival de Sant Sebastià, és Été 85, de François Ozon, on el prolífic director narra l’idil·li homosexual de dos adolescents a Normandia als anys vuitanta amb banda sonora de l’època de fons (tràiler). El delegat general del Festival de Canes, Thierry Frémaux, ha fet pública una breu entrevista en francès amb Ozon sobre el film.

De danesos alcoholitzats a zombies sud-coreans

El 14 d’octubre és la data escollida perquè surti a França Druk (another round), de Thomas Vinterberg, en què Mads Mikkelsen (tràiler) encarna amb d’altres actors danesos una colla de professors que decideixen d’experimentar amb la beguda. Un altre dogma? Precisament, el danès Viggo Mortensen s’estrena amb una primera pel·lícula, Falling (2 d’octubre a Espanya; 4 de novembre a França), sobre una família homosexual amb una filla adoptiva i un pare conservador als Estats Units. Va ser la clausura a Sundance al gener passat i es podrà veure a França aquest mateix mes d’octubre.

El 21 d’octubre, a França, i el 6 de novembre, a Espanya, arribarà la segona part dels zombies sud-coreans de Train to Busan, de Yeon Sang-ho, amb el títol de Peninsula (tràiler). L’autor que va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Sitges el 2016 amb la primera part continua la seva al·legoria sobre la deshumanització al seu país i de retruc a tot el planeta amb dosis de sang a dojo que no han d’amagar la càrrega política. Un altre sud-coreà, Im Sang-soo, en canvi muta el seu registre sobre les perversions que no sempre convencien per un de més lleuger a Heaven: to the land happiness.

Del cantó japonès, hi ha una habitual com Naomi Kawase que a Asa ga kuru (True mothers) es submergeix en tots els conflictes possibles d’una adopció. La responsable de la pel·lícula dels Jocs Olímpics de Tòquio no es troba es podria dir amb un any 2020 afortunat. El seu compatriota més novici Koji Fukada, després del premi Un Certain Regard 2016 per Harmonium (no estrenada a Espanya), empalma en aquests moments les sèries televisives i ha estat seleccionat per les gaire bé quatre hores de The real thing (5 de maig 2021, a França), adaptació d’un manga. Alhora, Goro Miyazaki (fill del mestre Hayao Miyazaki) presenta en animació 3D i els mateixos estudis Ghibli a Aya to Majo (Earwing and the witch) una aventura a Anglaterra a partir de la novel·la de Diana Wynne Jones.

Per la seva part, Hong Kong està representat per un film d’esquetxos (Septet, the history of Hong Kong), apadrinat per Johnnie To, en què hi participen set directors i ressegueix la història de l’ex-colònia i ara amb un futur incert amb la Xina. De les noves generacions de cineastes xinesos i amb un primer llargmetratge, emergeix Wei Shujun amb Strinding into the wind retratant la joventut del seu país.

Les ferides algerianes i europees

Una altra pel·lícula amb data d’estrena a França, l’11 de novembre, és Des hommes, de Lucas Belvaux, on el belga es val de Gérard Depardieu, Cathérine Frot i Jean-Pierre Darroussin per reflexionar dècades després sobre la guerra i la independència d’Algèria. Una qüestió també present a ADN de Maïwen (28 d’octubre), on l’autora franco-algeriana evoca aquesta doble identitat conjuntament amb Fanny Ardant i Louis Garrel.

Sobre la identitat europea parla Last words (21 d’octubre), del nòmada nord-americà Jonatahn Nossiter que, aquesta vegada, se situa en una Atenes post-apocalíptica l’any 2085 a partir d’un text de Santiago Amigorena i amb Charlotte Rampling, Nick Nolte, Alba Rohrwacher i Stellan Skarsgard. Per la seva banda, el lituà Sharunas Bartas poc conegut del gran públic però molt apreciat per la crítica tracta de la lluita dels partisans contra els soviètics el 1948 a In the dusk (febrer 2021).

Fernando Trueba a Colòmbia i Josep Bartolí en dibuixos animats

L’espanyol Fernando Trueba se n’ha anat a Colòmbia a filmar El olvido que seremos (frase de Jorge Luis Borges), basada en la novel·la d’Héctor Abad Faciolince sobre el seu pare Héctor Abad Gómez metge activista pels drets humans i assassinat a Medellín pels paramilitars el 1985. Javier Cámara encarna el protagonista i, a la cinta, també hi participa el nét. No hi ha encara data d’estrena per a aquesta pel·lícula finançada per Caracol Televisión. De fet, el cinema llatinoamericà és poc representat en aquesta selecció perquè, pròpiament, només hi ha el brasiler Joao Paulo Miranda Maria amb la seva òpera prima Casa de antiguidades.

El cas del gallec Pascual Sisto és ben curiós perquè ell s’ha forjat un nom a l’art contemporani i als Estats Units. I ha realitzat el seu primer film John and the hole en anglès, amb guió de l’argentí Nicolás Giacobone oscaritzat pel seu treball per a Alejandro González Iñárritu (Birdman). Giacobone hi fa una variant sobre dependències i segrestos de la seva novel·la El cuaderno tachado (Reservoir Dogs, 2018).

A la programació paralel·la ACID (Associació del Cinema per a la Difusió), que també ha decidit posar un segell 2020 davant la seva anulació, està inclòs el primer llargmetratge La última primavera d’Isabel Lamberti, que viu a cavall d’Espanya i Holanda. La directora, amb un estil documental, ha retratat els últims mesos dels habitants de les barraques de La Cañada Real, a l’est de Madrid, a partir de la família Gabarre-Mendoza abans que no els desallotgessin de les cases que ells mateixos havien construït per vendre les terres.

Com a exercici de restitució històrica Aurélien Froment Aurel ha realitzat el film d’animació barrejat d’imatges fixes Josep, que agafa la vida del dibuixant i pintor català Josep Bartolí (Barcelona, 1910-Nova York, 1995) en el moment en què aquest va haver de fugir com a centenars de milers de republicans a França i es va trobar empresonat en camps per a refugiats al llarg de les platges del Rosselló. Bartolí va poder exiliar-se a Mèxic i, allà, va ser amant de l’artista Frida Kahlo. La pel·lícula, que és una coproducció de Les Films d’Ici Mediterranée i la catalana Imagic TV, s’estrena a França el 30 de setembre i el 4 de desembre a Espanya i compta amb les veus de Sergi López per a Bartolí i Sílvia Pérez Cruz per a Frida Kahlo que també ha composat la banda sonora.

L’allau de pel·lícules franceses

La selecció d’autors francesos és la més extensa, més d’una tercera part, potser perquè d’altres noms internacionals han ajornat la sortida de les seves pel·lícules i això ha propiciat que hi entressin més signatures noves o encara inèdites al festival. És el cas d’Emmanuel Mouret amb Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait, una història triangular en medi rural amb Camélia Jordana, Niels Schneider i Vincent Macaigne. Té data de sortida a França el 16 de setembre.

Fins a quatre primers films francesos, dels disset de totes les nacionalitats, també disposen de calendari d’estrena al país: l’actor Laurent Lafitte es llança amb L’origin du monde (4 de novembre), on apareix ell mateix, Karin Viard i de nou Vincent Macaigne per explicar la misteriosa història d’un home a qui se li atura el cor però continua viu; l’alpina Charlène Favier llisca amb Slalom (4 de novembre), entorn la relació abusiva entre un entrenador (Jérémie Renier) i la seva alumna esquiadora (Noée Abita); Nicolas Maury presenta Garçon chiffon (28 d’octubre), sobre la crisi de la trentena amb la seva pròpia interpretació i Nathalie Baye; i amb només vint anys Suzanne Lindon (filla de Sandrine Kimberlain i Vincent Lindon) ja ha realitzat 16 printemps (9 de desembre), en què representa en pantalla una noia de 16 anys que s’enamora obsessivament d’un home bastant més gran que ella.

En el capítol que els organitzadors del certamen han batejat com a comèdies, els cinc títols escollits són francesos inclòs el de Lafitte. No és estrany, en aquest sentit, que la majoria compti amb data de sortida: Caroline Vignal situa al Massís Central Antoinette dans les Cévennes (1 de setembre) una trama adúltera amb Laure Calamy de protagonista; Emmanuel Courcol parla a Un triomphe (28 d’octubre) de l’experiència d’un actor en hores baixes que accepta d’animar un taller de teatre a una presó amb Kad Merad i Marina Hands. I s’estrenaran més tard o més dora: Les deux Alfred (13 de gener 2021), de Bruno Podalydès i un repartiment amb ell mateix, el seu germà Denis, Sandrine Kimberlain i Vanessa Paradis sobre un home en atur amb dues criatures i la seva dona en un submarí nuclear; i Le discours (23 de desembre), de Laurent Tirard, a propòsit de les dificultats de pronunciar un discurs en un sopar amb Benjamin Lavernhe i Sarah Giraudeau.

En un altre tipus de registre, Marie-Castille Mention-Schaar es val a A good man (3 de mars 2021) de Noémie Merlant (captivant actriu a Retrato de una mujer en llamas) per tractar en aquesta ocasió una història de transsexualitat juntament amb Soko. En el que també representen òperes primes, Samir Guesmi evoca a Ibrahim (9 de desembre) les relacions pare-fill, Fanny Liatard i Jérémy Trouilh posen en escena a Gagarine (18 de novembre) la lluita d’un noi al polígon de pisos del mateix nom als afores de París contra la seva destrucció i Peter Dourountzis desenvolupa a Vaurien (4 de novembre) un thriller a la capital francesa amb Pierre Deladonchamps i Ophélie Bau.

Un París nocturn és alhora l’escenari de Médecin de nuit, d’Elie Wajeman, en un recorregut pels marges socials amb els omnipresents Vincent Macaigne i Sarah Giraudeau. Per la seva part, Farid Bentoumi recrea un conflicte pare-filla dins d’una fàbrica química a Rouge (25 de novembre) amb Sami Bouajila, Zita Hanrot i Olivier Gourmet. I els germans Ludovic i Zoran Boukherma posen al dia la llegenda de l’home llop als Pirineus a Teddy (13 de gener 2021) amb Anthony Bajon, Noémie Lvovsky i… Vincent Macaigne en els rols principals.

Imatges del Pròxim Orient

Danielle Arbid és libanesa, però el seu llargmetratge Passion simple (13 de gener 2021) és en francès i transcorre a París entorn una passió amorosa entre Laetitia Dosch i Grégoire Colin a partir de la novel·la d’Annie Ernaux. Xavier de Lauzanne és francès, però el seu documental 9 jours à Raqqa (desembre) segueix durant nou dies Leia Mustapha, enginyera kurda encarregada de la reconstrucció de la ciutat siriana. En una primera pel·lícula, el libanès Jimmy Keyrouz sí que filma al Pròxim Orient a Broken keys la història d’un pianista encerclat per l’Estat Islàmic. En el seu cas, l’egipci Ayten Amin reflexiona a Souad sobre el suïcidi d’una noia de dinou anys en una família conservadora. Des d’Israel i en un primer film Dani Rosenberg parla a la seva vegada de la mort a The death of cinema and my father too (9 de desembre), mentre que el seu compatriota Nir Bergman desenvolupa un altre drama pare-fill autista a Here we are.

De forma compartida amb l’ACID, l’armènia Nora Martirosyan s’estrena amb Si le vent tombe (18 de novembre) situat en una autoproclamada república independent al Caucas que rep l’ajuda d’un expert francès. També suposa la seva posada de llarg el drama Beginning per a la georgiana Dea Kulumbegashvili.

El búlgar Kamen Kalev fa les seves pel·lícules a França, però el seu darrer treball February sobre la història d’un home als 8, 18 i 82 anys l’ha rodat al seu país d’origen. L’escocès Ben Sharrock va realitzar un primer film Pikadero en castellà al País Basc però aquesta vegada ubica Limbo a les seves terres amb un grup de sense papers bloquejats en un port. El britànic Francis Lee s’interessa a Ammonite (31 de mars 2021) per l’homosexualitat de la paleontòloga Mary Anning a mitjan del segle XIX i que és interpretada per Kate Winslet.

Figures femenines, refugiats i l’ànima de Pixar

Al segle XXI el suec Magnus von Horn segueix durant tres dies a Sweat la vida de la polonesa Sylvia Zajac, professora de fitness i influencer a les xarxes. La seva compatriota Ninja Thyberg, en el seu primer llargmetratge, filma a Pleasure una noia sueca que se’n va a Hollywood i acaba triomfant a la indústria porno.

Des del Canadà, Pascal Plante ausculta a Nadia, butterfly (abril 2021) la retirada d’una nedadora d’elit. I per tancar el cinema d’autor, l’alemany Oskar Roehler radiografia a Enfant terrible el precoç Rainer Werner Fassbinder i el seu antiteatre al Munic de 1967.

En l’apartat documental, els nord-americans Michael Dweck i Gregory Dershaw se’n van anar al Piamont italià per endinsar-se en el món dels buscadors de trufes a The truffle hunters, mentre que Dieudo Hamadi continua la seva feina de reflectir la realitat congolesa a En route pour le milliard. També té un component social el film d’animació Flee, del danès Jonas Poher Rasmussen, sobre la fugida d’una família afgana cap a Europa.

Gènere que ens dona peu a parlar d’un altre dels esdeveniments que hagués centrat tots els focus a Canes. És a dir la presentació mundial de Soul, la nova obra de Pixar de l’aclamat Pete Docter (Monsters, Inc., Up, Inside out). En aquesta ocasió, la imaginació de Docter amb corealització de Kemp Power transporta un professor de jazz a un món paral·lel perquè es replantegi què vol dir tenir ànima. L’actor que posa veu al protagonista és Jamie Foxx i l’estrena és a l’Estat espanyol el 20 de novembre, i a França el 25 (tràiler).

Els segells de la Setmana de la Crítica i l’ACID

En total, els organitzadors del festival havien rebut per a aquesta edició 2.067 llargmetratges. Per primera vegada, se superaven els dos milers, cosa que ja se sap que l’any que ve serà impossible per l’aturada i complicació actual dels rodatges. La proporció de dones seleccionades ha augmentat a prop del trenta per cent, amb un total de 16 films amb direcció femenina. Per la seva banda, la selecció de curtmetratges es compon d’onze títols amb cinc realitzadores i 12 països diferents. En aquest cas, hi haurà una veritable competició la tardor pròxima a Canes.

Paral·lement, les competicions de la Setmana de la Crítica i l’ACID han anunciat les seves seleccions respectives a falta de poder celebrar les seves programacions a la ciutat de la Costa Blava. A la Setmana de la Crítica, per a un primer o segon film, s’han seleccionat cinc llargmetratges que portaran el seu segell quan s’estrenin. Tots ells són francesos, excepte un de britànic. A la secció de curtmetratges hi destaca Forastera, de la madrilenya Lucía Aleñar Iglesias, que ha realitzat en català a Mallorca.

ARXIU | José María Riba
ARXIU | José María Riba

A l’ACID, amb primers films o encara sense distribuïdor, la llista amb la seva pròpia marca és de fins a nou pel·lícules. També són en la seva majoria franceses, tot i que transcorren en diferents llocs del món (Cambodja, Estats Units… ) i s’hi ha d’afegir la de l’espanyola Isabel Lamberti i unes altres dues d’italiana i lituana. El que sí l’ACID ha hagut de deixar per a l’any que ve és la seva programació especial sobre cinema xilè. Per la seva part, la Quinzena de Realitzadors ha decidit de no fer pública la selecció que havia previst i convida els escollits a poder-se presentar a la propera edició.

És el delegat general del Festival de Canes, Thierry Frémaux, qui ha establert les categories d’aquesta Selecció Oficial d’una manera que no és l’habitual perquè, de fet, no hi ha hagut festival aquest any i tampoc s’ha volgut fer online. En el seu comunicat per explicar els criteris de selecció, fa un recordatori de tots els membres i corresponsals del comitè. I, entre ells, cal esmentar la recent desaparició del basc José María Riba, una més de les víctimes col·laterals de la Covid-19. Riba havia estat responsable de la Setmana de la Crítica, va idear la plataforma d’ajuda a la indústria llatinoamericana Cine en Construcción entre el Festival de San Sebastià i el Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc, va revitalitzar l’Acadèmie des Lumières de la premsa estrangera a França, va fundar el festival Différent! de cinema espanyol a París i era el referent hispà per al Festival de Canes a qui va fer descobrir entre d’altres els mexicans Alejandro González Iñárritu i Guillermo del Toro. Vam treballar junts a l’Agència France Presse i des d’aquí l’hi rendim un sincer homenatge.

 

SELECCIÓ OFICIAL

  • Els fidels (presents almenys una vegada a la Selecció Oficial)

Wes Anderson (EEUU), The French dispatch

François Ozon (França), Eté 85

Naomi Kawase (Japó), Asa ga kuru (True mothers)

Steve McQueen (Regne Unit), Lovers rock

Steve McQueen (Regne Unit), Mangrove

Thomas Vinterberg (Dinamarca), Druk (another round)

Maïwenn (Algèria/França), ADN

Jonathan Nossiter (EEUU), Last words

Im Sang-soo (Corea del Sud), Heaven: to the land of happiness

Fernando Trueba (Espanya), El olvido que seremos

Yeon Sang-ho (Corea del Sud), Peninsula

Sharunas Bartas (Lituània), In the dusk

Lucas Belvaux (Bèlgica), Des hommes

Koji Fukada (Japó), The real thing

  • Primera presència a la Selecció Oficial

Danielle Arbid (Líban), Passion simple

Marie-Castille Mention-Schaar (França), A good man

Emmanuel Mouret (França), Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait

Ayten Amin (Egipte), Souad

Ben Sharrock (Regne Unit), Limbo

Farid Bentoumi (França), Rouge

Magnus von Horn (Suècia), Sweat

Ludovic i Zoran Boukherma (França), Teddy

Kamen Kalev (Bulgària), February

Francis Lee (Regne Unit), Ammonite

Elie Wajeman (França), Un médecin de nuit

Oskar Roehler (Alemanya), Enfant terrible

Pascal Plante (Canadà), Nadia, butterfly

Nir Bergman (Israel), Here we are

  • Film d’esquetxos

Ann Hui, Johnnie To, Tsui Hark, Sammo Hung, Yuen Woo-Ping, Patrick Tam et Ringo Lam, Septet: The Story of Hongkong

  • Primers films

Viggo Mortensen (EEUU), Falling

Ninja Thyberg (Suècia), Pleasure

Charlène Favier (França), Slalom

Joao Paulo Miranda Maria (Brasil), Casa de antiguidades

Jimmy Keyrouz (Líban), Broken keys

Samir Guesmi (França), Ibrahim

Dea Kulumbegashvili (Georgia), Beginning

Fanny Liatard i Jérémy Trouilh (França), Gagarine

Suzanne Lindon (França), 16 printemps

Peter Dourountzis (França), Vaurien

Nicolas Maury (França), Garçon chiffon

Nora Martirosyan (Armènia), Si le vent tombe

Pascual Sisto (EEUU), John and the hole

Wei Shujun (Xina), Striding into the wind

Dani Rosenbe (Israel), The death of cinema and my father too

  • Documentals

Dieudo Hamadi (República Democràtica del Congo), En route pour le milliard

Michael Dweck i Gregory Kershaw (EEUU), The truffle hunters

Xavier de Lauzanne (França), 9 jours à Raqqa

  • Comèdies

Caroline Vignal (França), Antoinette dans les Cévennes

Bruno Podalydès (França), Les Deux Alfred

Emmanuel Courcol (França), Un triomphe

Laurent Lafitte (França), L’Origine du monde 1er film

Laurent Tirard (França), Le Discours

  • Films d’animació

Goro Miyazaki (Japó), Aya to Majo (Earwig and the witch)

Jonas Poher Rasmussen (Dinamarca), Flee

Aurel (França), Josep 1er film

Pete Docter i Kemp Powers (EEUU), Soul

  • Curtmetratges

Sameh Alaa (Egipte), I am afraid to forget your place

Marie Jacotey i Lola Halifa-Legrand (França), Filles bleues, peur blanche

Evi Kalogiropoulou (Grècia), Motorway65

Sophie Littman (Regne Unit), Sudden light

Theo Montoya (Colòmbia), Hijo de Sodoma

Paul Nouhet (França), Camille sans contact

David Pinheiro Vicente (Portugal), O cordeiro de Deus

Lkhagvadulam Purev-Ochir (Mongòlia), Shiluus

Paul Shkordoff (Canadà), Benjamin, Benny, Ben

Leonardo Van Dijl (Bèlgica), Stéphanie

Zachary Woods (Estats Units), David

 

SELECCIONS PARAL·LELES

LABEL SETMANA DE LA CRÍTICA 2020 (1er o 2on film)

Aleem Khan (Regne Unit),  After love

Anna Cazenave Cambet (França), De l’or pour les chiens

Just Philippot (França), La Nuée

Chloé Mazlo (França), Sous le ciel d’Alice

Naël Marandin (França), La Terre des hommes

LABEL ACID 2020 (1er film o encara sense distribució)

Jessé Miceli (Cambodja/França), Les Affluents 

Ilan Klipper (França), Funambules

Nathan Nicholovitch (França), Les Graines que l’on sème 

Michele Pennetta (Suïssa/Itàlia), Il mio corpo

Diane Sara Bouzgarrou et Thomas Jenkoe (França/Qatar), The last hillbilly

Marie Dumora (França), Loin de vous j’ai grandi

Nora Martirosyan (França/Armènia/Bèlgica), Si le vent tombe (film copresentat amb la Selecció Oficial del Festival de Canes)

Isabel Lamberti (Holanda/Espanya), La última primavera

Bojena Horackova (França/Lituània), Walden