RAFAEL VALLBONA. Gronxa el temps i l’espai entre els quals escric aquestes ratlles una preciosa bulería de Mayte Martín anomenada Zafiro y Luna, i penso en quants anys i quantes precioses cançons s’han perdut fins que els discos de flamenc van començar a tenir un lloc a la discoteca d’un afeccionat al jazz o al rock.
Avui, trenta anys després de la mort de Camarón de la Isla, tots hem crescut i les coses del flamenc a Catalunya van ocupant el seu lloc natural. Alguns dels millors artistes són d’aquí i els escolten a Andalusia, Tòquio o Madrid. Hi ha molta feina de formigueta del Taller de Músics, les penyes de barri o les escoles de ball, i si no hi ha més flamenc en directe és perquè els programadors o les sales no creuen prou amb el públic local i aposten pel suposat diner guiri.
Després de morir Camarón, la Mina va ser el primer lloc en inaugurar un bust de l’artista. L’estela impressionant del geni del flamenc a Sant Adrià del Besòs va deixar un pòsit important en els incipients joves afeccionats del país, i l’any següent va néixer el festival Ciutat Flamenco; després va venir una llarga i fecunda llista d’artistes flamencs catalans que no s’esgota.
Divendres, 20 de maig, s’inaugura la 29èna edició del festival, que rendirà record, homenatge i estudi al capital primer concurs de cante jondo de Granada, que es va fer ara fa un segle. I això passarà a Barcelona. Avui les coses s’entenen així, amb normalitat, sense més. La riquesa cultural d’un lloc la fa la gent. I el dia a dia ens acaba clavant a la terra el nostre llegat cultural. I al final tots som terra de la qual emergeixen noves riqueses. Sempre és així. Olé!
Ciència i ‘cante’
Músic, compositor i musicòleg, David Leiva (Almeria, 1977) és el director del festival que respon al seu propi perfil. Amb una mà a la guitarra i l’altra als llibres, Leiva entén Ciutat Flamenco com un punt de trobada entre la investigació i l’espectacle i tot amb una certa bis pedagògica. “El festival té dues potes, la programació musical i el congrés de flamencologia. El congrés, dissenyat per un potent comitè científic, arriba a la quarta edició amb més debats, amb més doctors i doctorants, més universitats i escoles”, explica amb l’entusiasme de l’erudit. “De l’estranger i de moltes músiques del món, cada dia hi ha més gent interessada en conèixer les possibilitats rítmiques del flamenc. Nosaltres procurem donar aquesta visió moderna i oberta a través de les ponències presentades a les taules de pedagogia i les d’investigació”.
Consulteu la web ciutatflamenco.com i us adonareu del viu caràcter cosmopolita, divers i universal del flamenc d’avui en dia (que beu del de tota la vida, és clar). S’ha acabat allò dels puristes i els renovadors; ara el flamenc és de tothom i d’arreu del món. El mestissatge musical del que s’apropien els ritmes llatins ja fa anys que el practica la música flamenca. Joe Beck, Miles Davis, Chick Corea, John Mclauhgin o Max Roach es van contagiar de Sabicas, de Lucía o Morente per inaugurar un nou llenguatge musical que avui és tan global com el palo d’un cantaor en una penya de Cornellà o del Puerto de Santa María.
Aquesta realitat es fa amb músics, productors i sales de concerts, però és el treball intel·lectual el que li dona una dimensió irrefutablement original i universal. I tot això és Ciutat Flamenco.
El vèrtex entre la ciència i la música serà el primer festival de cante Ciutat Flamenco, un certamen que recupera la memòria d’aquell primer concurs de 1922 que van organitzar Manuel de Falla, Joaquín Turina i García Lorca a Granada. Llavors el guanyador va ser Diego Bermúdez Cala El Tenazas i va rebre una menció especial un joveníssim Manolo Caracol. Ara aquest concurs es reprèn dins el Ciutat Flamenco amb caràcter bianual, alternant-lo amb el concurs de guitarra. La història continua a qualsevol lloc, i una capital del flamenc com Barcelona li ha de donar continuïtat. “La gent de Granada ens feliciten per recuperar la memòria del concurs un segle després”, assegura David Leiva. “A més, es cantaran tots els ‘pals’ per fer-ho més atractiu al públic i més intens als artistes”. Olé!
Un cartell divers i pròxim
La programació d’espectacles flamencs té en la Suite de la Isla (dissabte 28, a l’Auditori) el seu zenit. Es tracta d’un concert d’homenatge a Camarón en forma de recorregut musical i emocional per la seva obra dirigit per Joan Albert Amargós i el propi Leiva. Una big band formada per estudiants del Taller de Músics i de l’ESMUC, amb artistes convidats de la talla de Chano Domínguez o Pedro el Granaíno, portarà l’espectador a paisatges sonors que elevaran la música de Camarón; una mica el que l’any passat van fer amb Paco de Lucía. “La ‘Suite de la Isla’ és una mena de continuïtat de la ‘Suite de Lucía’ de l’any passat, que aquest estiu es podrà escoltar al festival de la Porta Ferrada”, diu orgullós en Leiva.
Naike Ponce obre el certamen el 20 a La Casa Seat, i Flamenkbeat, espectacle cantat per Alba Morena acompanyada d’electrònica, el tanca diumenge 29 posant l’accent de fusió entre el flamenc i la música urbana.
El guitarrista Chicuelo presenta el seu projecte Caminos (divendres 27), amb una formació insòlita amb violoncel i bateria. Los Aurora porten el flamenc, jazz, rock del treball La balsa de la medusa al Luz de Gas (dimecres 25) i la companyia de Yolanda Cortés Colmao, un viatge retrospectiu a l’Espanya dels 40 a l’Artesà, la seu del Tradicionàrius. “La idea és portar el festival a diversos escenaris, alguns aliens al flamenc, i també fer concerts a migdia per obrir el ventall de públic i convidar les famílies perquè ho descobreixin”, afirma Leiva. “Però la resta de l’any els que han de fer la feina són els ‘tablaos’. Posar entrades cares no ajuda, i fa que el flamenc es continuï veient com un espectacle per a turistes”.
La noia que el dia que van inaugurar l’estàtua del Camarón a La Mina xumava un Ducados mentre es mirava allò amb menyspreu, pensant que el flamenc era cosa de vells, ara deu tenir uns 43 anys. La cabellera rossa i embullada d’aquella època avui se la renta en una perruqueria on sona la Rosalía i potser la Queralt Lahoz i tot. És la seva música i serà també la dels seus fills, que parlen un català que semblen sortits de TV3. Tot junt i barrejat és el que l’ha fet ser tal com és. Olé!
Visits: 827