Serebrennikov: “Aquesta guerra s’ha d’aturar!”

VICENÇ BATALLA | El realitzador rus Kirill Serebrennikov, a la roda de premsa del Festival de Canes per <em>L'esposa de Txaikovski</em>, amb l'actriu Alena Mikhailova a la seva dreta i l'actor Odin Biron a la seva esquerra
VICENÇ BATALLA | El realitzador rus Kirill Serebrennikov, a la roda de premsa del Festival de Canes per L’esposa de Txaikovski, amb l’actriu Alena Mikhailova a la seva dreta i l’actor Odin Biron a la seva esquerra

VICENÇ BATALLA. Feia dues pel·lícules a competició al Festival de Canes i una obra de teatre al Festival d’Avinyó que el rus Kirill Serebrennikov no havia pogut sortir de Moscou per presentar les seves obres a causa d’un judici imaginari del règim de Putin. Ara que s’ha pogut instal·lar recentment a Berlín, Serebrennikov va poder assistir personalment al seu film que obria la competició oficial, L’esposa de Txaikovski, sobre la convulsa relació d’aquesta dona amb el compositor homosexual. Un projecte ajornat de deu anys, precisament, perquè les autoritats russes no volien que es veiés aquest aspecte. “Aquesta guerra s’ha d’aturar!”, es va exclamar el director al final de la projecció emocionat com la resta de l’equip a propòsit de la invasió de Putin d’Ucraïna. Aquest és un crit que s’escolta des de la inauguració del festival el dimarts, 17, amb la intervenció per videoconferència a la cerimònia del president ucraïnès, Volodímir Zelenski. L’esposa de Txaikovski parla d’una Rússia de fa 150 anys que continua intentant curar els seus dimonis.

“Quan una pel·lícula neix, sempre és una mena de trauma”, va començar dient Serebrennikov a l’acabar la projecció al Gran Teatre Lumière de Canes. “I, aquí, asseguts, és com si estiguéssim morts”, va continuar abans d’enllaçar-ho amb la consigna que Putin no deixa expressar als seus conciutadans: “No a la guerra!”. “Estic absolutament convençut que la gent de la cultura és capaç de fer que aquesta guerra s’acabi… La seva fi s’acabarà produint i viurem en pau”, va concloure enmig dels aplaudiments del públic al seu film i a les seves paraules. I malgrat el fort debat que hi ha entre els realitzadors ucraïnesos, també presents amb pel·lícules a la selecció, sobre si s’ha boicotar o no qualsevol tipus d’obra russa.

“Cada obra d’art té un contingut polític”, havia dit a la televisió pública francesa el director de Rostov del Don, de mare ucraïnesa, quan pujava la catifa vermella. Perquè, és clar, cap obra és neutral. L’esposa de Txaikovski narra amb l’estil sovint oníric que caracteritza el treball de Serebrennikov l’impossible matrimoni de Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893) amb Antonina Miliukova (1849-1917) perquè el primer era homosexual però ho havia d’amagar per les convencions de l’època que, a la Rússia putinista, segueixen sent un tema conflictiu. Però el punt de vista és el de l’esposa, obsessiva i repudiada, mentre que la figura de Txaikovski apareix més en un segon pla.

HYPE FILM | Alena Mikhailova, en el rol d'Antonina Miliukova, i Odin Biron, en el del compositor, a L'esposa de Txaikovski, de Kirill Serebrennikov
HYPE FILM | Alena Mikhailova, en el rol d’Antonina Miliukova, i Odin Biron, en el del compositor, a L’esposa de Txaikovski, de Kirill Serebrennikov

A diferència de la seva pel·lícula a competició de l’any passat mateix, La febre de Petrov (no estrenada a l’Estat espanyol), aquest últim film és més sobri i concís, en guió i plantejament visual. La confrontació entre els dos actors, el russo-americà Odin Biron i l’excel·lent Alena Mikhailova, no deriva en crisis d’histèria com en l’anterior però l’angoixa, la melancolia i un destí tràgic hi són evidentment presents. Ho fa a través de plans-seqüència que salten en el temps i l’espai i, de vegades, entren directament en el capítol dels somnis o malsons. I no hi falta el capítol coreogràfic, que l’enllaça amb les seves performances teatrals. La pel·lícula no està a l’alçada de la captivadora Leto del 2017, sobre l’escena musical underground de Sant Petersburg als vuitanta amb el poder soviètic com a castrador, però demostra que Rússia disposa d’un autor que no vol callar i té moltes coses a dir.

El director ha pagat durant gairebé cinc anys la seva gosadia, amb una detenció domiciliària i una condemna per suposats desviaments de fons del Centre Gogol de teatre moscovita. Ara és en llibertat provisional i ha pogut marxar, però ell diu que és “per una qüestió de consciència” i no pas com a “dissident” perquè vol tornar a Rússia quan hagi parat la guerra. Aquest també és un punt de crítica per part de l’Acadèmia de Cinema Ucraïnesa, partidària d’aplicar la cancel culture a qualsevol realitzador rus. A la roda de premsa del seu film, Serebrennikov es va haver de defensar d’això, de fer una llargmetratge sobre Txaikovski, de rebre diners d’un oligarca rus i, fins i tot, del rol que pugui jugar en unes converses de pau el magnat Roman Abramóvitx.

Ell ho va encaixar esportivament i argumentant àmpliament cadascuna de les respostes. A principis de juliol, obre el Festival d’Avinyó al Patit d’Honor del Palau dels Papes amb la seva versió d’El monjo negre, de Txékhov. La va estrenar a Hamburg al gener passat i, quan parlem del certamen d’Avinyó d’aquest any, aprofitarem per reproduir una part important de les seves declaracions en aquesta roda de premsa.

La intervenció de Zelenski i els ucraïnesos

VICENÇ BATALLA | El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, adreçant-se des de Kíiv als espectadors de la cerimònia d'obertura del Festival de Canes 2022 el 17 de maig
VICENÇ BATALLA | El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, adreçant-se des de Kíiv als espectadors de la cerimònia d’obertura del Festival de Canes 2022 el 17 de maig

El cas és que el Festival de Canes es va obrir amb un missatge d’una desena de minuts de Zelenski des del seu búnquer a Kíiv, on aquest va fer un paral·lelisme entre El gran dictador, de Charlie Chaplin, rodada el 1941 sobre l’ascensió de Hitler, i el moment actual. Chaplin no va aconseguir parar la Segona Guerra Mundial, però al president ucraïnès, actor còmic també fins a ocupar el seu mandat ara fa tres anys, li va servir per desitjar que un altre dictador, Putin, perdi el més aviat possible el seu poder. Abans i després, tota la cerimònia va estar marcada per aquest conflicte bèl·lic a Europa. I així s’hi van referir tant la presentadora, l’actriu belga Virginie Efira; el president aquest any del jurat, l’actor francès Vincent Lindon, amb un sentit discurs; i l’actor estatunidenc Forest Whitaker, que va rebre una Palma d’Or honorífica i va recordar també la tragèdia que viu el continent.

Precisament, aquests dies a Canes l’ucraïnès Sergei Loznitsa presenta el documental The Natural History of Destruction, sobre els raids aeris a la Segona Guerra Mundial, i el seus compatriotes Maksym Nakonechny, a la secció Un Certain Regard, i Dmytro Sukholytkyy-Sobchuk, a la Quinzena de Realitzadors, dos primeres produccions de ficció: Butterfly Vision i Pamfir, respectivament. A més, es projecta Mariupolis 2, un documental del lituà Mantas Kvedaravičius que va ser assassinat per l’exèrcit rus a principis d’abril i ha acabat de muntar la seva dona.

Davant d’aquest panorama, a nosaltres no ens va cridar molt l’atenció sincerament l’estrena mundial de Top Gun: Maverick, una seqüela 36 anys més tard de la pel·lícula que va catapultar com a actor Tom Cruise. El estatunidenc va arribar en helicòpter a Canes, acompanyat de la Patrulla de França per a emular el film. Però, en el seu moment, ja vam desistir d’incorporar el tràiler d’aquesta seqüela a la web perquè les imatges que ens arriben per televisió cada dia des del cel europeu són bastant més eloqüents.

De la masculinitat a la Vall d’Aosta a una comèdia de zombis

ARXIU | Els dos personatges de Les vuit muntanyes, de Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch, en la seva primera edat d'infantesa
ARXIU | Els dos personatges de Les vuit muntanyes, de Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch, en la seva primera edat d’infantesa

Com a segona pel·lícula a competició, l’italiana Les otto montagne (Les vuit muntanyes), dels flamencs Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch, es deixa veure com a amistat tel·lúrica de dos nois des de la infància a la Vall d’Aosta però també arrossega una càrrega de clixés. La història i els diàlegs sonen naturals fins que s’incrusta una banda sonora de folk americà que hi és fora de lloc i es percep una excessiva fixació amb els models de les valls dels Estats Units. Van Groeningen es va donar a conèixer a nivell internacional el 2013 amb Alabama Monroe i la corealitzadora Vandermeersch explica que s’inspiren del western gai Brokeback Mountain. Aquest és el seu taló d’Aquiles d’una còpia que hagués guanyat allunyant-se d’aquest esquema.

Finalment, la primera pel·lícula del festival, fora de competició i projectada a la inauguració, Coupez! (Talleu!), va anar bé per desengreixar una mica l’atmosfera tan carregada com la que acabàvem de viure en connexió amb l’actualitat. La comèdia de zombis de Michel Hazanavicius, que inicialment es deia Z (comme Z) però que els tancs russos a Ucraïna que porten com a identificant aquesta lletra va aconsellar de canviar, és, de fet, un homenatge als films i sèries Z de baix pressupost i amateurisme desimbolt. Basat en l’èxit al Japó el 2017 de No talleu pas!, de Shin’ichirô Ueda, les tres parts de la cinta pretenen una reflexió meta del cinema que acaba per enganxar i provocar la riallada general malgrat que Hazanavicius hi emfatitzi massa la seva vessant autobiogràfica amb la seva dona Bérenice Bejo i la seva filla Simone com a actrius. L’alter ego del realitzador és Romain Duris, amb una breu aparició de Quentin Dupieux, i les seves víctimes corren a càrrec de Finnegan Olfield i Matilda Lutz, en una disbauxa ben interpretada encara que un pèl convinguda.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

Hits: 274