RAFAEL VALLBONA. Que Barcelona és una de les grans capitals del flamenc és irrefutable. De Miguel Borrull i la seva filla, la bailaora Julia Borrull, a principis del segle XX, a artistes que formen part de l’imaginari flamenc contemporani com Miguel Poveda, Mayte Martín, Duquende o el guitarrista Juan Gómez Chicuelo, passant per l’eterna Carmen Amaya, Catalunya té una poderosa i reputada nòmina d’artistes flamencs que reforcen el cosmopolitisme cultural i el protagonisme d’aquest art en la societat barcelonina i catalana. El festival Ciutat Flamenco (del 24 al 31 d’octubre si l’estat d’alarma ho permet), que organitza fa vint-i-set anys el Taller de Músics, il·lustra aquesta viva realitat amb un programa on es pot escoltar el flamenc més innovador.

Quan Lluís Cabrera (Jaén, 1954) va fundar el 1979 el Taller de Músics ja era conscient que “l’evolució s’aconsegueix per contaminació”, segons m’ha repetit més d’una vegada. Quan els músics de rock es van barrejar amb els de jazz i, en aquells angosts locals del Raval, tots plegats van conèixer a cantaores i guitarristes, el foc es va encendre aviat, tal com assegura: “no és buscar per buscar. Si t’ajuntes amb altres músics que t’aporten coses diferents, de manera natural les portes a la música que fas. Sense forçar perquè forçar seria fer una cosa que no t’agrada i el resultat no seria bo”.

Aviat un nou estil jove, fresc, diferent, divers i que connectava amb un nou públic, va sacsejar l’encarcarat panorama del flamenc, on sembla que no tens dret a la vida si no obtens el vist-i-plau del purisme oficialista sevillà. Així Mayte Martín, Duquende, Miguel Poveda, Santiago Cañizares, Ginesa Ortega o Alba Guerrero van situar Barcelona en el mapa universal de les capitals d’aquest art, i l’Olimp del Festival del Cante de las Minas es va rendir al geni de cantaores de Badalona o el Poble Sec. El barceloní Matías López Expósito El Mati ha estat la última descoberta, en guanyar la prestigiosa Làmpada Minera en l’edició de 2019.

Al seu costat, un elenc del millor de la música local, encapçalat per Carles Benavent i Joan Albert Amargós, van aixecar un sòlid entrellat de composició, arranjament i producció que va contribuir decisivament a consolidar el jove talent del nou mestís flamenc català; tota una etiqueta.

Lluís Cabrera, Morente i Max Roach

“Enrique Morente es va atrevir a innovar i el van crucificar, però ell ja era molt Morente i no li importava”, sosté el guitarrista Juan Gómez Chicuelo. Precisament ha estat un espectacle a partir de Morente el que ha inaugurat el Ciutat Flamenco d’enguany, que tindrà el seu colofó divendres vinent en un concert amb el sabadellenc Duquende, la cantaora gaditana La Fabi i el guitarrista de Cornellà.

L’espectacle Morente & Roach in memoriam és un clar exemple d’aquesta forma oberta i diversa d’entendre el flamenc. L’any 1989, el Taller va organitzar un seminari en un hotel de Castelldefels. Allà van coincidir el bateria de jazz Max Roach i el cantaor granadí, autèntic germà de Lluís Cabrera. Van ser uns dies de descoberta, bogeria i música les 24 hores, i Morente no se’n va estar de cantar amb els músics de jazz. Uns anys després, el 1992, els dos artistes i la seva gent es van tancar en una finca de Cazalla de la Sierra, prop de Sevilla per encàrrec de la Bienal de Flamenco. D’allà en va sortir un espectacle irrepetible, extraordinari i transgressor, que es va estrenar a la Maestranza sevillana.

Ara, els joves músics del Taller i de l’ESMUC han unit esforços per reinterpretar, a la seva manera, aquell esperit lliure i mestís que va unir als dos grans genis de la música, ja traspassats. El resultat ha estat una vetllada apassionant. Sota la direcció i producció de David Leiva i David Albet, els nous talents de l’evolució musical del segle XXI (entre les que il·lumina amb llum pròpia la cantaora colomenca Queralt Lahoz) han entès, llegit i reinterpretat l’intercanvi entre Morente i Roach ara fa vint-i-vuit anys. “Morente sempre incorporava canvis, però la veu era sempre flamenca i el resultat també. Li va costar molt perquè estava sol, però per a les noves generacions els és més fàcil perquè ja han crescut en el mestissatge quotidià. Sobretot a Barcelona, on hi ha més possibilitats de contaminar-se”, diu Cabrera fent un dels seus provocatius jocs de paraules amb la realitat sanitària actual.

Els artistes que venen

L’endemà d’aquest aquelarre cultural, músics, aficionats, crítics i tafaners es van trobar a les Jornades de Flamencologia, on es va parlar d’això i de cap a on va la música: “A Barcelona l’ambient flamenc no és tan tancat. Quan jo encaro un treball no em moc només pel flamenc, sinó per la música. Em sento més músic que flamenc i la música és música, no té barreres”, deia Chicuelo al diari El País.

Abans de l’espectacle amb Duquende i la Fabi, que culminarà aquest Ciutat Flamenco, el programa té un atractiu cartell que combina la descoberta de nous valors com Marc Suárez, Las Noray, la perpinyanesa Mélodie Gimard o els joves estudiants de Tablao de Músics, amb artistes consagrats en la fusió del flamenc amb altres músiques, com el recent Premi Nacional Chano Domínguez, en formació de trio amb Carles Benavent de convidat; Alí Arango, que tocarà la guitarra Invencible del lutier Antonio de Torres, l’Stradivarius de les guitarres; o la institució del flamenc japonès, Kayoko Nakata, acompanyada del cantaor Salao.

I és que, a Barcelona, es fa el flamenc més desinhibit, aventurer, urbà i transgressor, i connecta amb el públic d’avui. Els espavilats i oportunistes productors que busquin noves Rosalías aviat cauran com mosques damunt la ciutat.

Visits: 157