VICENÇ BATALLA. Tancats a La Fabrica, la sala creada fa set anys lluny de l’Avinyó intramurs, amb un joc d’actors/actrius, cantants, músics, llums i flames, servits pel mite d’Orfeu, l’òpera barroca de Monteverdi i la paraula viva de Valère Novarina, tot sota la batuta de Jean Bellorini al seu Le jeu des ombres (El joc de les ombres), conjuràvem la pandèmia. Era com a una comunió amb els déus i l’infern, amb el sagrat i el terrenal, allò que fa única una representació en directe entre l’escena i el públic i que obria d’alguna manera la Setmana d’Art a Avinyó (23-31 d’octubre) com un acte de resistència però també de generositat respecte al festival anul·lat a l’estiu. Vam assistir a cinc dels set espectacles programats, entre ells Mellizo doble d’Israel Galván-Niño de Elche, que ens transportaven més enllà de les mascaretes, la distanciació social i els tocs de queda. Crònica d’una celebració en temps d’angoixa.
El director del Festival d’Avinyó, Olivier Py, que acaba el seu mandat precisament en la setanta-cinquena edició del 2021, ja treballa amb el lema de l’any que ve: se souvenir de l’avenir (recordar-se de l’avenir). Una manera de no quedar-se atrapat per aquests temps tèrbols i imaginar, a través de la paraula del teatre, noves formes d’expressió artística que ens facin ser més forts i audaços.
L’edició del 2020 estava concebuda sota el leiv motiv d’Eros i Tànatos. Segons la dualitat freudiana que l’amor i la mort són indissociables. I és com si el destí s’hagués volgut apropiar d’aquest concepte fent impossible la manifestació de tres setmanes al juliol. “La mort s’est jouée des nous” (la mort s’ha rigut de nosaltres), resumia a l’obertura d’aquest certamen alternatiu d’octubre Py que confessa que durant el confinament ha escrit un guió cinematogràfic sobre els últims dies de Molière.
El mite romà d’Orfeu no és altra cosa que la baixada als inferns d’un fill de déus que encarna la figura de l’artista a la recerca de la seva estimada Eurídice, de qui plora desconsoladament la seva mort. Els déus el deixen anar a buscar-la per portar-la al cel, a canvi de no mirar-li la cara. En un moment de dubte, però, Orfeu es gira per mirar-se-la i la promesa es desfà. L’ambigüitat d’aquesta acció deixa oberta la qüestió de si Orfeu es gira intencionadament perquè prefereix el món dels mortals i les seves passions, i en conseqüència l’ús de la paraula, en comptes d’una eternitat sense canvis i monòtona.
La vintena d’actors/actrius, músics i cantants a l’escenari d’El joc de les ombres deambulen com si de múltiples fantasmes d’Orfeu es tractessin, en una coreografia que fa entrar per la vista les seves digressions i veus. El text escrit expressament per l’autor suís Valère Novarina és tan barroc com l’òpera de Monteverdi i sovint no sabem cap on ens vol portar pel recargolament de la llengua francesa que transforma les declamacions en tota una gimnàstica. Però el que importa és que aquestes paraules prenen vida en un conjunt visual que hipnotitza en aquest regne d’unes ombres tan inspiradores. Jean Bellorini n’ha fet un musical atemporal, amb Monteverdi però també temes de music-hall, i una escenografia on la decoració gaire bé es limita a tota una sèrie de pianos i teclats antics. Per a aquest brillant conjunt, s’ha valgut del coreògraf Thierry Thieû Niang, el director musical Sébastien Trouvé i l’original vestuari de Macha Makeïeff.
El centenari del Teatre Nacional Popular de Villeurbanne
Aquest dispositiu tan especial i que traspassa gèneres i èpoques s’havia d’estrenar la segona quinzena de juliol al Pati d’Honor del Palau dels Papes. Però la prolongació del confinament parcial ho va fer impossible. De fet, Bellorini s’ha convertit als seus 39 anys en el director del Teatre Nacional Popular de Villeurbanne (TNP), al costat de Lió. I aquesta obra havia de commemorar aquest mes de novembre els cent anys del TNP. La commemoració s’ha hagut de retardar a principis de l’any que ve, però almenys la peça està ja en marxa i s’ha pogut encabir a la Setmana d’Art a Avinyó.
Aquesta ha estat la solució de Py per poder donar sortida com a mínim a set del mig centenar d’espectacles programats a l’estiu. Recuperant els orígens del cèlebre festival de la Provença. El setembre del 1947, simultàniament a una exposició d’art modern al Palau dels Papes, el director teatral Jean Vilar va organitzar una Setmana d’Art a Avinyó amb representacions escèniques. L’any següent, ja s’anomenaria Setmana d’Art Dramàtic abans d’adoptar definitivament el 1949 el nom de Festival d’Avinyó, el qual mai no ha renunciat a l’art contemporani.
En aquesta Setmana del 2020, no era possible utilitzar espais tan grans a l’aire lliure com el Pati d’Honor de palau. Però sí d’altres de més petits i, en el cas de la La Fabrica, reduint la seva capacitat de 800 places a la meitat. En aquest sentit, no es troba pas a l’interior de les muralles i la ciutat històrica. És l’herència de l’anterior equip a Py (Hortense Archambault i Vincent Baudriller), que va voler deixar un espai de creació i residència que no existia la resta de l’any al municipi. I ho va fer enmig d’una zona que reflecteix de forma molt més fidel la realitat social d’Avinyó, amb nombrosos polígons de pisos per a les rendes baixes.
Discurs a les nacions africanes i diàleg al teatre nô
La pressió de les restriccions encara es va aguditzar el dia abans de l’obertura de la Setmana, amb l’anunci de l’extensió del toc de queda a França de les nou de la nit a les sis del matí en poblacions com Avinyó. L’organització es va veure obligada a avançar en tres hores la majoria dels espectacles. Els de la nit a la tarda, i els de la tarda al matí. El que obligava el públic i els professionals a trastocar la seva agenda en un moment en què les coses ja són més difícils que mai.
Per això, va ser força emocionant poder assistir a la una del migdia a la primera de les representacions de la Setmana amb Traces. Discours aux nations africaines (Traces. Discurs a les nacions africanes), de l’actor i activista teatral de Burkina Faso Étienne Minoungou. A l’auditori del museu contemporani Collection Lambert i acompanyat del seu compatriota músic Simon Winse (kora, n’goni, arc musical, flauta peul), Minoungou va desplegar aquest discurs escrit per l’intel·lectual senegalès Felwine Sarr. Entre paraula i música, la crida sorgida en rebel·lia contra la manera com Occident tracta l’Àfrica des d’una posició moral superior també és una invitació a la població del continent perquè es desfaci dels seus propis llasts a causa de la connivència amb qui perpetua aquesta jerarquització dels esperits. Minoungou, que farà una gira fins arribar al Festival Harmatán de Madrid el maig que ve, no podia retenir les llàgrimes pels aplaudiments del públic al final.
Des d’un altre continent, els japonesos residents a França Yoshi Oïda i Kaori Ito efectuen un diàleg intergeneracional lluny de la seva terra a Le tambour de soie. Un nô moderne (El tambor de seda. Un nô modern). Oïda és un veterà actor (87 anys) que ha participat en peces llegendàries de Peter Brook (Le Mahabharata), mentre que Ito ha estat ballarina per a Philippe Decouflé, Alain Platel o James Thierrée i ara posseeix la seva pròpia companyia Himé. Oïda, que va ser amic de l’escriptor Yukio Mishima, balla per primera vegada a la seva vida al costat d’Ito en aquesta adaptació que Mishima va fer de l’obra medieval de teatre nô on la noia fa creure que l’ancià la pot arribar a seduir abans que aquest no se li aparegui en fantasma. La confrontació, que compta amb les percussions en directe de Makoto Yakubi, dona moments de gran bellesa i la simplicitat d’un es complementa amb la virtuositat de l’altra.
Israel Galván i Niño de Elche en la foscor
En matèria de complementarietat, Mellizo doble d’Israel Galván i Niño de Elche arriba a un súmmum de gosadia i experimentació amb el ball i cant flamenc que segueix astorant el públic. La seva és una simple disposició escènica (un parell de cadires, un parell de caixons, petits rectangles i cercles per fer-hi percussions amb peus i mans), perquè el cant sincopat de Niño de Elche i el ball dislocat de Galván facin la resta. Francisco Contreras segueix traient or de la seva Antología del cante flamenco heterodoxo (Sony, 2018) i Galván, que el va incloure al seu espectacle La fiesta presentat al Pati d’Honor del Palau dels Papes el 2017, fa de Contreras el seu alter ego perfecte per a les performances.
El prefacio de la malagueña de El Mellizo és una simple excusa per a aquesta reunió de germans d’escena, que han passejat del Sonar barceloní a un tablao de Tòquio passant aquests mateixos dies per Lausana o Stuttgart i que es va transformant sobre la marxa. Respecte al que els hi havíem vist al Sónar el 2018, ara hi introdueixen a la meitat una escena completament a les fosques en què Niño de Elche deixa anar les seves lletanies mentre Galván balla sobre una superfície plena de grava en un crescendo que desemboca en una explosió de sentiment i ràbia amb la graveta disparada en totes direccions. És quan se’ns torna a aparèixer en el clar obscur la figura del bailaor. Fascinant.
I això ho feien dos dies seguits amb dues sessions per jornada. Els vam anar a saludar al camerino al final de la primera de les sessions i allà eren alimentant-se abans d’una sèrie d’entrevistes amb la premsa francesa. I adaptant-se als horaris avançats, que no els hi treu gens de la seva espontaneïtat i efervescència. “No ens preocupa pas el fet d’haver d’actuar a la una del migdia”, ens deia un Galván estirat al terra fent flexions de recuperació.
El darrer dels espectacles vistos va ser Andromaque à infini (Andròmaca a l’infinit), de Gwnaël Morin, a partir de la tragèdia lírica de Racine que recrea els amors no correspostos a la cort de Pirros enmig de les rivalitats a l’antiga Grècia. Si un text en alexandrins com aquest ja és de difícil seguiment si no s’adapta a un context actual, més ho és que Morin escolleixi que els seus actors i actrius joves accelerin la dicció i s’intercanviïn els rols en funció del moment. És una estratègia tancada en si mateixa que impedeix de connectar amb la peça. Però ens semblaria injust fer una crítica massa dura, entre d’altres raons per la gran voluntat d’aquests actors i actrius i el sol fet que la representació és itinerant en barris on no hi arriba tan sovint el teatre.
Les altres dues obres de la Setmana eren Moby Dick, de la marionetista Yngvild Aspeli, i Une cérémonie (Una cerimònia), dels belgues Raoul Collectif i el seu cabaret insubmís que en aquesta ocasió prenen com a model el Quixot. Malauradament, les representacions de Moby Dick es van haver d’anul·lar per un cas positiu de Covid d’un membre de la companyia. El que demostra la fragilitat amb la qual treballen en aquests moments tots els artistes, de teatre, de dansa o de música en general, i l’heroïcitat que ha suposat la celebració d’aquesta Setmana d’Art a Avinyó. Abans d’acabar-se, tot França es tornava a confinar i era impossible continuar representant la resta d’espectacles.
Visits: 133