Cinquanta crims en català: perill, n’hi haurà més

ARXIU | L'editor de la col·lecció Crims.cat i especialista en novel·la negra, Àlex Martín
ARXIU | L’editor de la col·lecció Crims.cat i especialista en novel·la negra, Àlex Martín

RAFAEL VALLBONA. Hereva per vocació i mèrits de la mítica La Cua de Palla, la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, editada per Alrevés i dirigida per Àlex Martín, arriba als primers cinquanta títols i s’acosta al nombre total de la seva mestra.

L’estiu de 2011 vaig rebre una convocatòria intrigant. Uns editors a qui no coneixia em citaven a mitja tarda en un bar de la Barceloneta, estaven decidits a posar en marxa una col·lecció de novel·la negra en català i volien conèixer la meva opinió. Jo llegeixo aquesta mena de novel·lotes de fa anys; com que sempre m’han atret les coses mal vistes (i de jove la novel·la negra ho estava molt entre els militants comunistes), doncs m’hi vaig enganxar. Però d’això a consultar-me sobre la viabilitat d’una Série noire catalana, no sé; tot plegat em feia pensar que aquella cita a cegues feia olor de socarrim.

A l’hora en punt era al lloc convingut. Com que hi havia coneguts i saludats, vaig pensar que una entabanada col·lectiva sempre és més lleugera de pair. Em van convidar a una canya, i després a una altra; feia molta calor. Parlaven d’escriptors d’aquí i de fora. Hi havia autèntics savis en la matèria que no paraven de dir noms que eren rebuts amb aclamació. Jo la majoria no els havia sentit a anomenar en ma vida. Però els editors estaven disposats a tirar endavant el projecte, i insistien que comptaven amb mi. Suava mentre buscava amb la mirada les possibilitats que tenia de fugir d’allà indemne, empenyent algun d’aquells tipus que bevien cervesa i feien bromes intel·lectuals que no entenia, i corrent cap a la platja per barrejar-me entre la multitud de turistes. Però no hi havia escapatòria. Em vaig preparar pel pitjor: allò no podia acabar bé de cap manera.

Ja fa nou anys d’aquella xafogosa tarda. A la col·lecció li van posar Crims.cat; ara acaben de publicar el títol que fa cinquanta, i la cosa no té pinta d’aturar-se.

La Cua.cat

ARXIU | La biblioteca personal de Rafael Vallbona, amb la col·lecció La Cua de Palla a dalt (en groc) i la col·lecció Crims.cat a baix (en negre i franja groga)
ARXIU | La biblioteca personal de Rafael Vallbona, amb la col·lecció La Cua de Palla a dalt (en groc) i la col·lecció Crims.cat a baix (en negre i franja groga)

L’any 1963 Manuel de Pedrolo es va atrevir a publicar en català Sébastien Japrisot, que acabava de guanyar el Grand Prix de Littérature Policière; autors contemporanis que començaven a ser molt coneguts com Patricia Highsmith, Stanley Ellin, John le Carré o Margaret Millar; i clàssics del gènere inèdits en català com Dashiell Hammett, Raymond Chandler o James M. Cain. Amb format de llibre de butxaca i un disseny radicalment pop i modern de Jordi Fornas, aquell va ser el corpus fundacional de La Cua de Palla, que va arribar a 71 títols abans de desaparèixer el 1970. Onze anys després, les seleccions de la Cua de Palla van editar 159 títols en dues etapes. La segona, dirigida per Xavier Coma, és encara avui una de les millors col·leccions de novel·la negra nord-americana que s’han publicat mai a Europa (amb permís de Gallimard, però).

Setze anys després, Crims.cat va espigolar entre el llegat de La Cua i en va prendre el que considerava més sostenible editorialment. Així va decidir publicar autors mai no traduïts al català (allò que ha fet eterna La Cua de Pedrolo) i escriptors catalans (allò que Pedrolo no va veure clar). El repte no era fàcil, el senzill era fotre’s la gran patacada.

A Crims.cat han publicat francesos com Sandrine Collette (Grand Prix de Littérature Policière 2013), François Thomazeau, Dominique Manotti i Marie Vindy; italians com Massimo Carlotto i Flavio Soriga; o el portuguès Mario Zambujal. I al seu costat, autors catalans com Agustí Vehí, que dona nom al premi que fa la col·lecció en la seva memòria; Sebastià Bennasar, príncep de la nova negror catalana; Teresa Solana, Jordi de Manuel, Xavier Aliaga, Lluís Llort o Susana Hernández, rescatada del castellà, entre molts d’altres. I posant en valor aquests noms actuals, Andreu Martín i Manuel de Pedrolo. Aquest és l’edifici sobre el qual Crims.cat se sosté nou anys després d’aquella tarda a la Barceloneta, quan uns quants saberuts van decidir que ja estava bé de lamentar-se per la falta d’una col·lecció que normalitzés el gènere.

Àlex Martín, un paio sospitós

ARXIU | El número 50 de la col·lecció, Escrits policíacs, de La Cua de Palla a Crims.cat, d'Àlex Martín
ARXIU | El número 50 de la col·lecció, Escrits policíacs, de La Cua de Palla a Crims.cat, d’Àlex Martín

El director de la col·lecció és l’Àlex Martín, un dels paios que no paraven de citar autors estrangers mentre xumàvem birres a la Barceloneta, i a qui, fins aquell dia, no tenia el gust de conèixer. Com que ja es veia que li anava això de xerrar pels colzes sobre novel·la negra, el número 50 de la cole el firma ell: Escrits policíacs, de La Cua de Palla a Crims.cat, es diu.

El llibre no pretén ser un manifest, ni una demostració de qui la té més llarga (un fet lamentable en tants professors universitaris), és un collage d’articles, textos i especulacions literàries i sociològiques cuinat amb traça i intel·ligència, com tot el que fa aquest individu, que es llegeix amb al mateix plaer que una novel·la, i que diu i argumenta amb claredat que la novel·la negra és un gènere tan propi de la literatura catalana com els versos de Carner (a qui li agradaven aquesta mena de novel·les).

L’Àlex Martín (Barcelona 1974) és doctor en llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca. Com hi va anar a parar no és de la nostra incumbència, però allà es va doctorar amb una tesi sobre novel·la negra catalana, hi organitza un exitós congrés de novel·la i cinema negre junt amb Javier Sánchez Zapatero, i té el suport intel·lectual i institucional que aquí no va trobar per investigar sobre el tema i publicar saberuts assaigs sobre el gènere i els seus pioners: Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster i d’altres com Catalana i criminal -amb Adolf Piquer- o La Cua de Palla, retrat en groc i negre -amb Jordi Canal-. Precisament ara té un afer a mitges amb aquest últim, Trets per totes bandes, un estudi poc canònic sobre l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca de la qual han publicat ja el primer volum.

Som un país una mica estrany” m’explicava l’Àlex un dia que vaig anar a Salamanca a menjar pernil amb l’excusa de visitar-lo. “Aquí la novel·la policíaca ha costat molt d’introduir. L’any 1947 Tasis ja defensava a la ‘Revista de Catalunya’ que aquest gènere era molt més que un mer entreteniment, que tenia unes possibilitats brutals d’explicar el que passava a la nostra societat i, sobretot, de fer una radiografia de la ciutat de Barcelona com ho havien fet Balzac a París i Dickens a Londres. Ell creia que el gènere tenia unes enormes possibilitats d’èxit a Catalunya. Primer perquè, des de la vessant d’entreteniment, ajudaria a eixamplar el nombre de lectors, que encara avui és el problema principal del català, i segon perquè era una literatura que ens podia ensenyar moltes coses de la nostra pròpia societat. Defensar aquesta idea a la ‘Revista de Catalunya’ fa seixanta-quatre anys, quan la novel·la policíaca era considerada una literatura de segona, i quan cap intel·lectual s’atrevia a confessar la seva afició al gènere, era agosarat”.

Rafael Tasis és el patriarca de la novel·la criminal a Catalunya. Manuel de Pedrolo el pare, Jaume Fuster el fill, i tota la rècula d’autors que avui publiquen a Crims.cat. i altres col·leccions que han sorgit, els nets perduts en la diàspora literària d’una cultura sovint massa primmirada. “Som el que som gràcies als que van creure en aquest gènere”, assegura Martín.