VICENÇ BATALLA. Per a aquest Sant Jordi 2020, Balzac Éditeur havia previst de publicar les traduccions al francès de les novel·les en català La casa de la frontera, de Rafael Vallbona, i Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. Però la seva aparició es retarda a la tardor, tot i comptar ja amb el manuscrit a punt. Una altra novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols, que Seuil havia previst que sortís al maig, s’ha posposat a l’octubre. Símptoma de la sacsejada que ha provocat la pandèmia del coronavirus en el món editorial, dels llibreters i de la cultura en general a una banda i altra dels Pirineus. No totes aquestes estructures compten amb la possibilitat d’oferir les obres en digital ni la situació permet ara d’improvisar-ho. Es multipliquen les iniciatives per mantenir la fidelitat dels lectors, però les comparacions també són odioses entre les mesures que ràpidament es van posar en marxa a França per evitar l’apagada literària i les respostes lentes i desordenades a Catalunya i Espanya.
D’entrada a França, existeixen règims especials de cobertura social per a periodistes i treballadors culturals. En el primer cas se’ls anomena pigistes, i en el segon intermitents de l’espectacle. Els pigistes cotitzen sempre quan efectuen col·laboracions per als mitjans de comunicació i, per tant, ara tenen dret a atur si els seus mitjans els hi deixen d’encarregar articles o peces. Els intermitents de l’espectacle disposen d’una caixa de seguretat social pròpia perquè, tot i que no puguin treballar tot l’any, rebin indemnitzacions quan estan parats. El govern francès acaba d’alleugerir el nombre de dies mínims per cobrar. D’aquesta manera, milers de tècnics, actors i actrius, creador·e·s podran fer front a l’anul·lació de tots els festivals de primavera i estiu tal com està ocorrent, començant pel Festival d’Avinyó que dura tot el mes de juliol.
És més, el mateix 19 de març el ministre de Cultura Franck Riester va anunciar una primera ajuda directa de 22 milions d’euros per a tot el sector cultural, amb una partida específica de cinc milions per al circuit del llibre. No es tractava pas de crèdits. El Centre Nacional del Llibre va decidir destinar tot seguit mig milió d’euros a les editorials independents, un altre mig milió a les llibreries francòfones al món i un milió als autor·e·s. Aquest·e·s podran cobrar borses de fins a 1.500 euros. A això, s’hi afegeix la suspensió del retorn dels préstecs per part de les editorials. Evidentment, el Sindicat de Llibreries Franceses demana més ajudes i un protocol de desconfinament a partir de l’11 de maig perquè, a hores d’ara, la gent sí que pot comprar llibres en les grans superfícies comercials. Una més de les contradiccions d’aquest operatiu on tota la classe política llueix per la seva improvisació. A part del monopoli que pot exercir en aquests moments pels enviaments a domicili una multinacional com Amazon.
La precarització de la professió
Aquesta mobilització governamental del nord tot i ser insuficient és gaire bé un desert al sud. Cal recordar la desafortunada justificació del desconegut ministre de Cultura espanyol José Manuel Rodríguez Uribes dient que no hi hauria ajudes específiques al sector perquè aquestes s’entenien com a transversals per a totes les empreses i autònoms. I afegint-hi allò que, segons va dir Orson Welles, primer és la vida abans que el cinema. La cultura és un luxe? El cinquanta per cent dels treballadors culturals espanyols són precaris: un 30% no són assalariats; i un altre 19% són temporals. Si no hi ha pel·lícula, obra de teatre, concert, exposició o saló literari, no hi ha cap tipus d’ingrés. Perquè no existeix aquest règim d’intermitents de l’espectacle. La meitat dels treballadors de la cultura no poden ser autònoms perquè no poden pagar-se les cotitzacions quan no treballen. I en aquests moments s’hi passaran mesos. És clar que no estan curant malalts ni netejant hospitals, però tampoc no especulen amb els diners dels altres ni esperen fer-se rics. Busquen fer-nos una mica més feliços.
Ara s’ha aconseguit rebaixar el preu de les vendes digitals de llibres i diaris d’un 21% a un 4%. Però segueixen havent-hi taxes i impostos incomprensibles al món cultural. La Generalitat de Catalunya ha anunciat 31 milions d’euros per al sector (quatre milions són per comprar llibres per a les biblioteques), però la majoria són préstecs o subvencions a determinar i no ajudes directes i van a parar a les empreses sense que la meitat d’aquests treballadors precaris sàpiguen si els hi arribarà alguna cosa.
El projecte de les Llibreries Obertes, com d’altres ja existents com Libelista, corren a tapar l’emergència d’un Sant Jordi i un confinament sense llibres. Encara que sigui amb efecte diferit, al 23 de juliol. Una altra cosa són els dubtes que genera que siguin les pròpies editorials qui gestionin aquestes iniciatives. En el cas de Planeta o Penguin Random House, la temptació després de continuar fent una venda directa prescindint dels llibreters hi és. Com el fet que en els enviaments actuals s’està exposant a un risc els missatgers que, a la seva vegada, són els que pateixen les pitjors condicions laborals.
Miquel De Palol, Sergi Pàmies, Jaume Cabré i Alicia Korpf
Dit això, tornem a l’objectiu inicial de comentar les virtuals novetats editorials de llibres en català traduïts al francès. Els que sí ja estaven als prestatges eren una desena de títols publicats des de l’agost passat. És el cas de l’ambiciosa novel·la de Miquel de Palol El testament d’Alcestis (Empúries, 2009), convertida en Le testament d’Alceste per l’editorial Zulma i traduïda per François-Michel Durazzo, i del recull de contes autobiogràfics de Sergi Pàmies L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2018), transformada en L’art de porter l’imperméable per Jacqueline Chambon i la intermediació d’Edmond Raillard.
La casa mare de Jacqueline Chambon, Actes Sud, també ha estat l’encarregada de portar al francès el darrer recull de contes de Jaume Cabré Quan arriba la penombra (Proa, 2017), gràcies igualment a Edmond Raillard com a Quand arrive la pénombre. A més, aquest llibre es pot adquirir en versió digital. Ocorre el mateix amb la traducció de l’experimental Germà de gel (L’Altra Editorial, 2016) d’Alicia Kopf, a càrrec de Marie Vila Casas com a Frère de glace a Robert Laffont.
Teresa Colom, Alex Nogués/Sonia Pulido i Lluïsa Cunillé
Alhora, Jacqueline Chambon ha editat i complementat en versió digital el recull de contes interconnectats La senyoreta Keaton i d’altres bèsties (Empúries, 2015) de Teresa Colom com a Mademoiselle Keaton et d’autres créatures i feina de Claude Bleton. Marianne Millon ha estat la responsable de traduir els textos d’Alex Nogués pel llibre infantil Una morsa al meu jardí (Ekare, 2019), amb il·lustracions de Sonia Pulido, com a Une morse dans mon jardin per a Cambourakis.
En l’àmbit teatral, Les Solitaires Intempestifs ha convertit les peces Occisió (2001) i Islàndia (2013) de Lluïsa Cunillé en Massacre i Islande després que la primera d’elles entrés a principis d’any al repertori de La Comédie Française parisenca amb traduccions de Laurent Gallardo. D’altra banda, Islande ha passat a formar part del temari per a l’accés com a professorat de castellà a les universitats franceses.
Rafael Vallbona, Vicenç Pagès i Marta Orriols
A l’editorial Balzac de Perpinyà sí que li va donar temps de posar en circulació fa mesos Pau Casals: dades biogràfiques inèdites, cartes íntimes, i records viscuts (Pòrtic, 1979), del germà del compositor Enric Casals. Ho va dur a terme Marie-Noëlle Costa com a Pau Casals. Données biographiques inédites, cartes intimes et souvenirs vécus.
La mateixa Costa ha traduït per a Balzac La casa de la frontera (Edicions 62, 2017) de Rafael Vallbona, col·laborador de parisBCN, com a La maison sur la frontière i Carta a la reina d’Anglaterra (Estrella Polar, 2010) de Vicenç Pagès Jordà com a Lettre à la reine d’Anglaterre. La novel·la familiar des del segle XIX situada a la Cerdanya de Vallbona i el conte juvenil durant deu segles de Pagès havien d’aparèixer el 8 d’abril, però no han arribat a sortir de la impremta.
Una cosa semblant li ha passat a la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Pericospi, 2018) de Marta Orriols, que Seuil havia programat per al 14 de maig com a Apprendre à parler avec les plantes i que ha posposat per a l’u d’octubre. No hi ha notícies del poemari de la mallorquina Antònia Vicens Lovely (Moll, 2009), que Lanskine havia previst també per al maig.
De Salvador Espriu a Ramon Llull
I haurem d’esperar que no es vegin afectades les sortides a l’estiu del poemari de Salvador Espriu Final del laberint (1955), a càrrec de l’editorial quebequesa Éditions du Noroit, la primera novel·la d’Eva Baltasar Pergamel (Club Editor, 2018), per part de Verdier, i l’obra poètica medieval valenciana Escacs d’amor, per les Éditions de la Merci.
A la tardor, amb el risc que hi hagi de cop i volta una saturació de l’oferta, s’havien anunciat les traduccions de les novel·les Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019/Seuil) d’Irene Solà, Mare de mel i llet (Edicions 62, 2018/Verdier) de Najat El Hachmi, els poemaris El tren de Bagdad (Proa, 2004/La Rumeur Libre) de Manuel Forcano i Càntic d’ombres (Renga, 2017/Étoile de Limites) de Jaume Pont, la biografia De la Catalunya Nord a la Catalunya Sud. Història d’una família transfronterera (Pagès, 2015/Balzac) d’Ignasi Fortuny i la selecció de l’obra de Ramon Llull Contes i exemples (Edicions 62, 2013/Éditions de la Merci).
O sigui, més d’una vintena de traduccions al llarg d’un any i escaig que denota l’interès per la literatura catalana actual i històrica més amunt dels Pirineus però que topa amb la situació caòtica que ha creat el coronavirus i una quarantena de la qual encara no se sap ben bé com se’n sortirà. Els llibres i les diferents llengües haurien de continuar circulant com a garantia de salut pública.
Visits: 552