Daniel Berehulak: “A Butxa, vam documentar un horror d’històries”

VICENÇ BATALLA | El fotoperiodista australià, Daniel Berehulak, d'origen ucraïnès, al Visa pour l'Image de Perpinyà 2022 on presentava l'exposició Hi ha gent que vivia aquí
VICENÇ BATALLA | El fotoperiodista australià, Daniel Berehulak, d’origen ucraïnès, al Visa pour l’Image de Perpinyà 2022 on presentava l’exposició Hi ha gent que vivia aquí

VICENÇ BATALLA. No és fàcil l’exercici d’explicar les escenes que s’han viscut en descobrir la massacre d’Irpín i Butxa, a la perifèria nord-oest de Kíiv. El 30 de març passat, el president rus, Vladímir Putin, va donar l’ordre de retirar les seves tropes al voltant de la capital per a concentrar la guerra al Donbass. Quan les unitats ucraïneses, seguides dels periodistes, van entrar en aquestes dues poblacions es van trobar amb una reguera de cossos de persones que havien estat executades a sang freda durant l’ocupació d’un mes. Es calcula que almenys en van ser 1.300 a la regió, la qual cosa s’investiga com a crims de guerra. L’australià Daniel Berehulak (Sydney, 1975), d’origen ucraïnès, va ser un d’aquests primers fotoperiodistes a entrar en la zona per al diari The New York Times.

A la més tranquil·la població de Perpinyà, en ple festival Visa pour l’Image, parlem amb aquest afable i corpulent fotògraf que ens va fer un relat no sempre senzill de digerir a partir de la seva exposició Тут жили люди Hi ha gent que vivia aquí. A més, ens ho va fer en la seva llengua d’adopció, el castellà, que utilitza a la seva nova residència des de fa uns quants anys a Ciutat de Mèxic. I que dona peu, al final de l’entrevista, a una visió ràpida també de la guerra dels càrtels ara a Mèxic. No en va, Berehulak, que és membre del col·lectiu MAPS, acumula dos premis Pulitzer de fotografia, sis guardons World Press Photo, dos Photographer of the Year i el John Faber Award. Com a mestre, ell mateix es va col·locar en el millor lloc, posició i llum perquè li féssim la foto que il·lustra aquesta conversa.

Per què vas voler cobrir la guerra a Ucraïna?

“Perquè els meus pares són d’allà. El meu entorn familiar a Austràlia era gairebé tot ucraïnès. Els meus pares van fugir com a refugiats durant la Segona Guerra Mundial. I als meus avis, durant els temps de Stalin, els van deportar a Sibèria. I, quan van tornar, van haver de sobreviure a l’època de la fam (Holodomor, matar de fam) entre 1932 i 1933… L’actual guerra d’Ucraïna no és una cosa nova. La guerra del Donbass va començar el 2014, però és conseqüència del que el poder rus pensa sobre la identitat ucraïnesa. Creuen que aquest territori és part de Rússia. Portem dos-cents anys barallant-nos per la nostra pròpia cultura, per la nostra pròpia llengua”.

Amb la teva família, parlaves ucraïnès? 

“El meu pare va morir el 2005, però abans vam visitar Ucraïna. Havia nascut el 1926. Era la primera vegada que tornava a Ucraïna, després de 60 anys!… Jo, en aquest sentit, vaig créixer com a un ucraïnès, parlant ucraïnès a casa, ballant el ‘kozachok’ ucraïnès, cantant en un cor… El meu pare era del sud de la regió de Lviv, prop de Drohóbytx. I la meva mare és del Donbass, de Volnovakha (óblast de Donetsk, en mans russes des de la guerra del 24 de febrer). Els meus avis materns treballaven a les mines”.

A més ja havies fet un treball fotogràfic sobre Txernòbil per a Getty Images als anys 2000…

“Però el 2014, quan va esclatar el conflicte al Donbass, començava a treballar per al ‘New York Times’. I, en aquell moment, no vaig tenir el control del que m’hagués agradat fer. Els vaig dir que tenia una forta connexió amb el lloc, però estava cobrint l’epidèmia d’Ebola a Libèria per al diari. Vaig ser-hi més de cent dies. No vaig tenir l’oportunitat d’anar a Ucraïna”.

Ara sí…

“M’estava recuperant d’una operació en el genoll dret, a l’octubre passat. Era al final de la rehabilitació. El 24 de febrer (quan Putin va llançar la invasió d’Ucraïna) vaig contactar amb els meus editors del ‘New York Times’ i vam tornar a parlar de la meva connexió amb el país. I el 19 de març em van enviar a Ucraïna. Vaig arribar a Kíiv i vaig començar a treballar amb els nostres reporters per a entendre què estava passant en la perifèria d’Irpin i Butxa. Vam veure com els ucraïnesos feien retrocedir l’exèrcit rus. Els nostres primers treballs van ser amb els metges de les ambulàncies i amb voluntaris que ajudaven la gent a escapar d’aquestes dues poblacions. També ens vam posar d’acord amb soldats de les unitats militars Odin i Azov. Fins que el 28 de març vam entrar a Irpin amb setze soldats del primer regiment”.

L’entrada a Irpín

DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Un gos errant que Berehulak va fotografiar a Irpin al costat d'un combatent ucraïnès quan aquests repel·lien els darrers soldats russos el 29 de març passat
DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Un gos errant que Berehulak va fotografiar a Irpin al costat d’un combatent ucraïnès quan aquests repel·lien els darrers soldats russos el 29 de març passat

Encara hi havia atacs russos? 

“Sí. Vuit soldats de la unitat es van quedar allà a la nit. I quan la resta estàvem sortint, al cap de deu minuts, va haver-hi un intercanvi molt fort, amb tancs de l’altre costat. Crec que ens miraven quan caminàvem. La batalla va durar uns 55 minuts. El reporter, el nostre agent de seguretat i jo estàvem a un quilòmetre, però ho vam sentir tot. En aquell moment, la unitat ucraïnesa va fer volar un dron per a veure on estaven els altres soldats per a ajudar-los. Fins i tot vam sentir trets de morters a menys de cent, dos-cents metres. Entre nosaltres, caminàvem a una distància de tres metres. Els trets de morters els vam sentir com si fossin al nostre pit. Llavors, vam saltar per a amagar-nos en un edifici. Allà vam esperar com a mitja hora. Va ser llavors quan vaig prendre la foto del gosset que es va posar a mirar per la finestra igual que el soldat que apuntava”.

55 minuts és molt respecte a d’altres conflictes que has cobert?

“Depèn… Si els soldats se senten còmodes per a sortir, jo em sento còmode també… Tinc ja una experiència. I ells porten vuit anys lluitant, des de 2014”.

A Irpin, encara no havies vist cap cos…

“No”.

Va ser a partir del 30 de març, quan Putin va decidir retirar-se dels voltants de Kíiv per a concentrar-se en el Donbass i la mar Negra…

“Sí, el 30 van fugir d’allà”.

I les primeres fotos de Butxa, amb els cossos sense vida, són del 2 d’abril…

“Sí, el 2 d’abril entrem amb la unitat Azov”.

Quina va ser la relació amb els soldats d’Azov, a qui se’ls identifica com a milícies d’extrema dreta?

“Tenen aquesta fama però és una mica complex. Tenen aquesta reputació, però tampoc és cent per cent clar. A l’haver-hi molta gent que va entrar en aquest batalló, hi havia soldats de tota mena i llocs. Això també és una desinformació que els russos fan circular”.

En les fotos he vist que en aquestes unitats també hi havia estatunidenques i britànics. Amb Odin?

“Sí, entre els seus setze soldats, hi havia un britànic i tres estatunidencs com a voluntaris… No vam veure francesos, però n’hi ha de tot arreu”.

Execucions i tortures

DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Tatiana Petrovna, una amiga de la família, descobreix els cossos de Serhiy, el seu cunyat Roman i d’un desconegut, morts per soldats russos, davant de casa seva a Butxa, al nord-oest de Kíiv, el passat 4 d’abril
DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Tatiana Petrovna, una amiga de la família, descobreix els cossos de Serhiy, el seu cunyat Roman i d’un desconegut, morts per soldats russos, davant de casa seva a Butxa, al nord-oest de Kíiv, el passat 4 d’abril

Per què vau entrar amb els soldats d’Azov a Butxa?

“Perquè Butxa estava tancat. Hi havia moltes mines i els soldats necessitaven temps per a desactivar-les. Nosaltres vam acabar entrant amb la unitat Azov per a entendre què havia passat. Ens vam trobar, en un poble, amb gent amb fam. Els Azov repartien menjar. L’escena va ser molt impactant, veient avis, àvies barallant-se. No havien tingut pa durant més de trenta dies. No podien cuinar perquè, si sortia fum, els russos podien detectar-los. I tampoc podien escalfar les seves cases”.

Fins i tot estant a dins?

“No. La gent estava a dins de les seves cases, i a dins de les escoles. I, si es veia fum, els russos podien pensar què allà s’hi amagaven soldats ucraïnesos”.

El periodista del New York Times igual no parlava ucraïnès, però tu sí…

“Ell parla rus; jo parlo ucraïnès. Aquell dia, només vam entrar nosaltres dos, no anàvem amb traductor perquè no ens permetien més de dos seients al camió. El periodista podia comunicar-se amb els soldats, i jo també. Vam ser a Butxa dues o tres hores. No hi havia comunicació possible per telèfon. I, en el primer poble que van entrar, ja vam trobar el primer cos. I, després de cent, dos-cents metres, dos més. En una altra cantonada, dos o tres més tirats al carrer amb trets al cap. En vaig veure com cinc o sis així”.

Quina va ser la teva reacció i la del periodista?

“Era com entrar en una escena de guerra, en què no saps què ha passat. Anava pensat què més m’anava a trobar”.

Feies les fotos directament o et paraves a pensar?

“En aquest moment, em vaig preguntar si només eren aquests cossos o n’hi havia més. I el 4 d’abril ens vam trobar amb una fossa, no sé, de 150 cossos de persones que els russos havien matat. El primer dia vam ser-hi com a dues o tres hores i, després, hi tornàvem diàriament per a fer entrevistes. Per a investigar més i entendre què havia passat. Vam prendre testimonis dels supervivents. Va ser un horror d’històries”.

La gent amb qui parlàveu eren els que no s’havien pogut escapar?

“Clar, sobretot els més grans. Van ser testimoni de moltes execucions per part de soldats russos que buscaven persones amb marques, tatuatges, com a símbols de nacionalisme ucraïnès. Si tenien un tatuatge o alguna cosa semblant en el crani, els executaven”.

La identificació futura dels soldats russos

DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Iryna Abramova, davant les runes de casa seva a Butxa on vivia des de feia vint anys amb el seu marit Oleh, executat pels militars russos durant l'ocupació de març, en una foto del 22 d'abril passat
DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Iryna Abramova, davant les runes de casa seva a Butxa on vivia des de feia vint anys amb el seu marit Oleh, executat pels militars russos durant l’ocupació de març, en una foto del 22 d’abril passat

Això és un extermini, no? 

“Sí, és un genocidi. Al cap de dues setmanes, vam entrevistar una família que va veure irrompre l’exèrcit rus amb una llista d’objectius, buscant un avi i una àvia. Anaven preguntant si vivien allà, a les cinc persones. I ens van explicar històries de tortures. Van tallar la cama d’una dona davant del seu marit. Perquè els consideraven patriotes, perquè s’havien manifestat a favor de la revolució del Maidan del 2014 per facebook. Els soldats russos buscaven gent que consideraven que era un risc per a ells”.

D’on sortien aquestes llistes?

“No les vaig veure, però ho vaig sentir de les persones que van fugir. Els soldats russos disposaven de noms i direccions, com una llista de vint persones. La llista la podien haver donat gent que vivia allà com a talps, que feien costat als russos. Perquè els soldats tenien informació d’on anar. Setmanes, mesos abans de la guerra, havien anat recopilant aquesta informació”.

Per tant, hi havia una preparació des de feia temps…

“Molts testimonis ens van parlar que havien vist vist gent rara a Butxa. Un o dos dies abans, amb accent del Donbass”.

Creus que es podrà arribar a identificar als autors directes, els soldats d’aquesta massacre, a part de Putin com a màxim responsable? 

“Sí”.

Com?

“Una persona de seguretat el primer dia em va assegurar que els acabarien trobant tots. Jo li vaig preguntar com ho farien. De fet, els investigadors de guerra, que van anar als llocs on els soldats russos tenien les seves bases, van trobar documents seus que els havien deixat allà”.

Van sortir corrent quan Putin va decretar la retirada entorn de Kíiv?

“Sí, van sortir corrent. Van deixar allà targetes de mòbil, i així els poden arribar a identificar. Hi havia també documents de l’exèrcit, passaports, carnets d’identitat. I els investigadors disposen d’un document general amb tots els noms. I, alhora, rastregen els seus comptes a facebook i les xarxes socials. Poden saber a quin regiment i brigada pertanyien. A més, hi ha els vídeos de seguretat que poden fer reconeixements facials. I, així, van construint els casos. Però ho fan amb temps”.

Com la policia científica d’altres països que els han ofert ajuda…

“Jo vaig veure els investigadors francesos treballant amb els cossos per a fer les anàlisis forenses”.

El difícil testimoni de les violacions

En total, quant temps vau ser a la zona?

“La primera vegada, dos mesos i mig. Jo, entre març i juny”.

Has tornat?

“Sí, dues vegades. Vaig tornar d’allà fa com un setmana, després d’estar-ne sis entre juliol i agost. I, abans, havia tornat dues setmanes per a la revista ‘New Yorker’. La primera i la tercera vegada va ser per al ‘New York Times’”.

Quina diferència has vist durant aquests viatges respecte al primer? La gent està superant el trauma o els quedarà per a tota la vida?

“Vam parlar amb una mare que el seu fill va morir i el va estar buscant durant tres, quatre setmanes. El buscava caminant pels carrers. Anava sovint al dipòsit de cadàvers. I, per fi, el va trobar. Em va dir que no se n’aniria de Butxa perquè el seu fill ja es queda allà i que la seva vida està amb ell”.

En la introducció de l’exposició també expliques que moltes dones van ser violades…

“Vam trobar el cos d’una dona que havia estat violada en un soterrani amb patates. Hi havia dos matalassos. I, sota les cases, mai no hi ha matalassos. Hi ha patates i un altre tipus de menjar. La dona estava nua, amb un abric de pell al damunt i amb tres trets al cap. La van matar quan estaven fugint d’allà, creiem. Els investigadors van trobar condons usats…”.

És molt sinistre imaginar aquestes escenes…

“És el pitjor. Vam parlar amb la cap de recerca de drets humans de l’ONU (Matilda Bogner). I ens va explicar que les dones que havien estat violades encara no volen parlar amb els psicòlegs. El seu trauma encara és massa gran. No poden parlar. I passarà moltíssim temps abans que no comencin a compartir les seves històries. També ens van dir que va haver-hi un lloc a Butxa on van trobar 25 dones vives però violades. Vam preguntar si hi havia possibilitats de parlar amb elles i ens van respondre que no. Segueixen sense voler parlar amb els investigadors i els psicòlegs”.

Cada vegada que anàveu a Butxa, on dormíeu?

“A Kíiv. Anàvem i tornàvem cada dia. La primera vegada a principis d’abril, trigàvem entre una hora i mitja, dues hores per a cada trajecte. En total, eren gairebé quatre hores de viatge”.

I com es pot dormir a la nit després d’haver fotografiat tals barbaritats?

“Continuàvem editant el treball, però m’afectava moltíssim. A vegades, no podia dormir. A vegades, tenia malsons. A l’haver-hi d’altres amics periodistes i fotògrafs treballant a Butxa, podíem parlar entre nosaltres. A propòsit del que trobàvem, els detalls, coses per a entendre i processar la informació. I també per a compartir emocionalment tot això”.

La necessitat de comprendre les conseqüències

WIKIPEDIA | L'anomenada Batalla de Kíiv, a data de l'u d'abril del 2022
WIKIPEDIA | L’anomenada Batalla de Kíiv, a data de l’u d’abril del 2022

Com és ara la vida allà les següents vegades que hi has anat? Hi ha alguna cosa semblant a una vida normal o la gent té por que torni a ocórrer, que els llancin míssils?

“L’última vegada, vam ser a Butxa com cinc, sis setmanes i ha canviat moltíssim. Tot està verd, els carrers estan nets i arreglats. Totes les botigues han tornat a obrir. És una vida gairebé normal. La gent és molt forta. Recorden què va passar, en són conscients, però fan la seva vida diària. Els ucraïnesos tenen com a una resistència especial. La nostra història amb Rússia ha estat des de fa segles, encara que no sempre amb baralles, sí que protegint el territori. Sobrevivim i tirarem endavant amb les nostres vides. Viurem”.

Et volia preguntar sobre la informació, no sé si de tu o de companys teus del New York Times, segons explica el director del Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, en l’editorial d’aquesta edició, sobre que també hi ha proves periodístiques d’execucions de presoners russos per part de soldats ucraïnesos

“Hem sentit parlar de casos, però no en conec cap en concret”.

Tu no vas treballar en això?

“No, però ho he sentit. Crec que hi ha un periodista del diari, Thomas Guibbons-Neff, que sí que va trobar aquesta informació”.

I, ara, continuaràs viatjant a Ucraïna?

“Sí, torno a l’octubre i novembre”.

Estàs treballant a Ucraïna per al New York Times i el New Yorker, però per a tu m’imagino que aquest és un projecte que va més enllà, que vols continuar desenvolupant. No ho deixaràs per a anar-te a una altra guerra o un altre conflicte… 

“No, vaig tenir converses amb els meus editors del ‘New York Times’ i hem acordat que jo m’encarregui de la missió per a aquest tema. Disposo de les meves connexions a Ucraïna i vull treballar més allà. No deixaré aquesta història. Vull continuar fent recerques. Vull entendre les raons d’aquesta generació, quina és la seva situació psicològica i l’efecte que va tenir en ells. Sobre la generació més jove, però també sobre l’anterior. La meva mare va patir moltíssim. Recordo de nen, en el moment en què escoltava el soroll de les bombes veient pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, que li venia la imatge de quan va haver de fugir plorant de casa. Va haver de marxar amb la família quan tenia cinc anys. Aquestes dues, tres generacions anteriors ja van patir tot això. I, ara, em pregunto quin efecte tindrà en les noves generacions”.

Encara que sigui molt difícil de contestar, com creus que acabarà aquesta guerra?

“No ho sé (pensa un moment)… Podria acabar amb bombes nuclears (continua pensant)… Pot ocórrer, no m’estranyaria molt. Ja veurem si Putin usa aquestes armes. Mentre en el seu cos hi hagi sang, seguirà amb la guerra. Crec que està buscant deixar alguna cosa en la memòria perquè està prop de morir”.

Aquest rumor que està malalt, creus que és veritat?

“Crec que està pensant en el seu llegat. És com si volgués acabar la seva vida fent l’efecte que ha estat el major líder de l’Estat rus”.

Està boig…

“Clar! El que està passant ara no té cap sentit! Estem al 2022!”.

Està disposat, per tant, a portar això fins a l’últim extrem malgrat les conseqüències… Això de les armes nuclears són paraules majors…

“O encara que no les faci servir directament, pot fer veure que hi ha hagut un accident amb els reactors nuclears de Zaporíjia”.

Unes noces a Mèxic entre dues missions

DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES | Fotografia del fèretre del periodista Pedro Tamayo Rosas, assassinat davant de casa seva el juliol del 2016 a Tierra Blanca, Estat mexicà de Veracruz, dins del reportatge <em>És fàcil matar un periodista</em>
DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES | Fotografia del fèretre del periodista Pedro Tamayo Rosas, assassinat davant de casa seva el juliol del 2016 a Tierra Blanca, Estat mexicà de Veracruz, dins del reportatge És fàcil matar un periodista

Tu, amb la casa a Mèxic, vas i vens d’allà a Kíiv cada vegada?

“Sí, vaig de Ciutat de Mèxic a Francfort, i de Francfort a Polònia. I, d’allà, a Kíiv en tren”.

Quant fa que vius a Mèxic?

“Cinc o sis anys”.

I com és que vas acabar allà?

“El 2004, em vaig prendre una espècie d’any sabàtic viatjant pel meu compte al voltant del món. Me’n vaig anar a Espanya. Em va encantar. Després, vaig anar a Nova York i, després parlant amb els meus amics, els hi vaig dir que volia aprendre espanyol. Em van dir que me n’anés a Guatemala. Vaig prendre un avió amb aquesta intenció cap a Ciutat de Mèxic, però mai vaig arribar a Guatemala. Durant tres mesos, vaig estar aprenent espanyol en una universitat de Guadalajara. Més tard, em vaig posar a treballar de nou per a l’agència Getty, primer quatre anys a Londres i més endavant set a Nova Delhi. Entremig, durant un any vaig viure a Barcelona. I després del meu treball per a Getty, un reporter del ‘New York Times’ a Kabul del qual em vaig fer amic em va dir que anava a treballar a Mèxic i que tenia una casa gran. Perquè el cap anterior de la delegació tenia cinc fills. I em va proposar de compartir amb ell la casa. Allà vaig ser-hi quatre o cinc anys. I, aquest mateix any, em vaig casar amb una mexicana tres dies abans d’anar a Ucraïna”.

La teva dona ha de tenir molta paciència…

“És historiadora. Hem parlat molt de tot això, i de la importància del periodisme, de la importància de la fotografia. De com s’entén la història del món a través de les imatges. Saps que va ser ella qui em va empènyer fora de casa i em va dir que havia d’anar a Ucraïna? Em va dir que Ucraïna era important per a mi: ‘Has d’anar a Ucraïna, em va exclamar!’ (gran riallada)”.

Des de Mèxic, també cobreixes fotogràficament la guerra dels càrtels, veritat?

“Sí, quan va començar la guerra a Ucraïna, estava treballant a Michoacán, en el tema dels càrtels i el control que tenen de la producció d’alvocat. També estan venent les drogues a la gent que els conrea. I com ha canviat el seu negoci! Els càrtels s’estan ficant en tot, treuen diners als agricultors. Per a cada negoci, demanen diners i ho controlen. I el president AMLO (Andrés Manuel López Obrador) està obligat a triar un càrtel”.

Com, en el seu moment, l’històric PRI (Partit Revolucionari Institucional)…

“I ell va triar el càrtel de Sinaloa. Aquesta és la xafarderia, ara mateix, entre els periodistes a Mèxic. I es pot comprovar perquè AMLO està manant l’exèrcit d’anar contra el càrtel de Jalisco Nueva Generación. I només s’enfronta a ells. Aquest càrtel està perdent territori, mentre que els altres n’estan guanyant. Per això, ara mateix hi ha aquest nivell tan alt de violència. Fa dos, tres setmanes a Tijuana, a Ciudad Juárez i en d’altres llocs més petits va haver-hi matances de molta gent. I això és culpa d’aquesta guerra en què AMLO ha pres partit.

Per això, vaig trucar a la meva companya Alexa i li vaig dir que ens caséssim, perquè sabia que la vida és preciosa i no teníem temps que perdre. Sabia que m’anava a anar a Ucraïna. No sabia exactament quan, però sí molt aviat. Ens havíem promès quan va començar la pandèmia de la covid fa tres anys, i vam tenir molt de temps per a parlar de tot. I, quan vaig ser a Michoacán, la vaig trucar per a proposar-li el casament”.

Al març mateix?

“Sí, ens vam casar un dimarts i vaig marxar a Ucraïna el dissabte següent. Però, quan ens vam casar, no sabia encara el dia exacte que m’anava a anar. Esperava una mica més de temps per a gaudir de la lluna de mel!”. 

 

VICENÇ BATALLA | Els fotoperiodistes ucraïnesos Evgeniy Maloletka (guanyador del Visa d'Or News 2022) i Mstyslav Chernov, presenten a Perpinyà el seu reportatge sobre els primers vint dies de setge rus a Mariúpol. A la imatge, uns soldats transporten una dona ferida pel bombardeig aeri a la maternitat el 9 de març passat, i que acabaria morint ella i el fill que esperava
VICENÇ BATALLA | Els fotoperiodistes ucraïnesos Evgeniy Maloletka (guanyador del Visa d’Or News 2022) i Mstyslav Chernov, presenten a Perpinyà el seu reportatge sobre els primers vint dies de setge rus a Mariúpol. A la imatge, uns soldats transporten una dona ferida pel bombardeig aeri a la maternitat el 9 de març passat, i que acabaria morint ella i el fill que esperava

 

Impactes: 42