Imatges contra la propaganda

EVGENIY MALOLETKA/ASSOCIATED PRESS | Una dona davant d'un camió de bombers destruït per tirs d’obús, durant el setge de Mariúpol per part de l'exèrcit rus, el passat 10 de març
EVGENIY MALOLETKA/ASSOCIATED PRESS | Una dona davant d’un camió de bombers destruït per tirs d’obús, durant el setge de Mariúpol per part de l’exèrcit rus, el passat 10 de març

VICENÇ BATALLA. Les guerres, a Europa i arreu, es pateixen no només a causa de les armes sinó també per la propaganda de cada bàndol. El fet que hi hagi periodistes i fotoperiodistes sobre el terreny, independents de les files oficials, permet d’accedir a una informació real del que està passant, malgrat el risc que corren els que s’hi aventuren. Des que el president rus, Vladímir Putin, va llançar la criminal invasió d’Ucraïna el passat 24 de febrer, han mort vuit periodistes escrits i visuals en aquesta conflagració bèl·lica a data de 24 d’agost. Una vintena des que el conflicte va esclatar el 2014 al Donbass. Ho recorda el director del festival Visa pour l’Image de Perpinyà, Jean-François Leroy, en el seu editorial d’aquesta edició (27 d’agost-11 de setembre). Gràcies a l’equip d’investigació visual del The New York Times, existeix la prova de la massacre de Butxa, al nord-oest de Kíiv, per part de l’exercit rus. Però és el mateix equip qui ha demostrat, verificant l’autenticitat d’un vídeo, que soldats ucraïnesos també poden executar presoners russos. 

Aquesta és la feina del fotoperiodisme i d’un festival com el Visa que, evidentment, està encapçalat aquest any per la guerra d’Ucraïna, però que no oblida els altres conflictes al món que poden quedar soterrats. El mateix Leroy es refereix a la desena de periodistes morts a Mèxic des de principis d’any o l’assassinat, segons les proves i els testimonis, per part d’un soldat israelià de la palestina Shireen Abu Akleh quan treballava per a la televisió Al Jazeera. Més de vint exposicions donen testimoni de l’estat del planeta, amb algunes imatges més lleugeres, però sense oblidar un altre tipus de catàstrofe, la del canvi climàtic. I una especial incidència en els oceans, que són un indicador del nostre futur.

DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Tatiana Petrovna, una amiga de la família, descobreix els cossos de Serhiy, del seu cunyat Roman et d’un desconegut, morts per soldats russos, davant de casa seva a Butxa, al nord-oest de Kíiv, el passat 4 d’abril
DANIEL BEREHULAK/NEW YORK TIMES/MAPS | Tatiana Petrovna, una amiga de la família, descobreix els cossos de Serhiy, del seu cunyat Roman i d’un desconegut, morts per soldats russos, davant de casa seva a Butxa, al nord-oest de Kíiv, el passat 4 d’abril

“Durant més de quinze dies, van ser l’únic mitja de comunicació internacional present a la ciutat, els sols periodistes en mesura de transmetre vídeos i fotos al món exterior”, es llegeix a la presentació de l’exposició Mariúpol, Ucraïna, a càrrec dels fotògrafs Mstyslav Chernov i Evgeniy Maloletka (guanyador del Visa d’Or News 2022) per a l’agència Associated Press (AP) sobre el seu treball documental del setge a aquesta estratègica població del mar Negre que va acabar caient en mans russes el 20 de maig.

“Es trobaven allà quan es van produir els bombardejos a la maternitat… Es trobaven allà quan homes armats van començar a recórrer la ciutat per perseguir tots aquells que poguessin provar que la versió de Rússia era falsa”, es relata al text. En aquest sentit, l’ambaixada de Rússia a Londres va publicar les fotos d’AP ratllades amb la paraula FAKE. I, al Consell de Seguretat de l’ONU, un alt diplomàtic rus va exhibir les imatges de la maternitat afirmant que no eren autèntiques. Aquestes imatges mostraven la història de nadons, adolescents, dones, enterrats en fosses comunes perquè no hi havia temps d’una altra cosa abans del següent atac.

LUCAS BARIOULET/LE MONDE | Persones que van fugir els combats cap a l'est d'Ucraïna menjant al monestir ortodox de la Resurrecció, a Lviv, el passat 11 de mars
LUCAS BARIOULET/LE MONDE | Persones que van fugir els combats cap a l’est d’Ucraïna menjant al monestir ortodox de la Resurrecció, a Lviv, el passat 11 de mars

Els dos fotògrafs ucraïnesos van acabar fugint perquè els mateixos habitants de Mariúpol els hi demanaven que no es quedessin pel risc que els atrapessin i, així, no poder mostrar el que estava passant. “Ensenyeu això a Putin!”, els hi va cridar mirant fixe a la càmera un metge que portava una nena de sis anys en pijama a l’hospital plena de sang i a qui intentava reanimar. Chernov i Maloletka van aconseguir fugir amb les imatges. El primer és de Khàrkiv, el segon de Berdiansk; la primera ciutat segueix sent bombardeja per Rússia, la segona va ser ocupada només començar la guerra.

Les escenes que mostra Daniel Berehulak a Тут жили люди Hi ha gent que vivia aquí, la seva exposició sobre la massacre de Butxa per al diari The New York Times i l’agència MAPS, són igual d’esfereïdores. La inscripció люди, que vol dir gent, era per advertir que els que hi vivien eren civils. Quan a principis d’abril, les forces ucraïneses van aconseguir alliberar Butxa, es van trobar amb aquest panorama desolador i Berehulak, australià d’origen ucraïnès, va passar setmanes document-ho. “Cossos de civils per tot arreu, als carrers, als jardins, als soterranis i als salons; alguns amb una bala al cap, d’altres amb les mans lligades a l’esquena”, es detalla al text al·ludint també a les dones que van ser violades i “les seqüel·les psicològiques dels supervivents”.

SERGEI SUPINSKY/AFP | Una sessió d'entrenament de civils en una fàbrica abandonada de Kíiv amb kalàixnikovs de fusta, el passat 30 de gener, abans no es produís la invasió de Rússia
SERGEI SUPINSKY/AFP | Una sessió d’entrenament de civils en una fàbrica abandonada de Kíiv amb kalàixnikovs de fusta, el passat 30 de gener, abans no es produís la invasió de Rússia

Des del punt de vista d’aquestes conseqüències, el francès Lucas Barioulet per al diari Le Monde presenta el reportatge Ucraïna: la guerra diària, sobre el dia a dia de la població sota el clima de guerra i que ha merescut el Visa d’Or de la Ciutat de Perpinyà Rémi Ochlik 2022. “Una vida en amagatalls soterranis o en vagons replens, marcada per les sirenes, on la mort ve del cel, explica el mateix Barioulet, que ha anat de Lviv a Kíiv, passant per Borodianka. “Hi ha l’espera, l’avorriment, la por, el dubte, l’absurditat, la vida, la mort… Les imatges només representen, en definitiva, fraccions de segon del quotidià sobre el terreny, on la guerra en el seu cas és present en permanència”.

De context històric però sense oblidar imatges recents, es Ucraïna, de la independència a la guerra, de Sergei Supinsky, un veterà fotoperiodista ucraïnès que des de fa tres dècades il·lustra per a l’Agència France Presse (AFP) els convulsos canvis d’aquest país que ha de guanyar-se la seva sobirania vessant sang. El redactor en cap Europa de l’AFP, Karim Talbi, explica com ha estat el seu treball aquests últims sis mesos: “Supinsky és a peu d’obra per mostrar les primeres destruccions causades pels bombardejos russos. L’endemà, és al nord i l’est de la ciutat on es du a terme la batalla de Kíiv. Les seves fotos donen testimoni dels primers soldats russos morts intentant de prendre Kíiv. Des de llavors, Supinsky no ha parat de fotografiar”. 

A última hora, es va afegir l’exposició Darrera el teló de Z, de la russa Elena Chernyshova, una visió crítica des de dins de la guerra de Putin. Aquesta moscovita que viu a França, era el 24 de febrer a la seva ciutat d’origen i va començar a prendre imatges de la repressió del règim contra els oposants a la guerra, d’una banda, i de la militarització de la societat russa amb, per exemple, el moviment de joves cadets de l’exèrcit Iunarmia, creat el 2015, després de l’annexió de Crimea i l’ocupació del Donbass, i que ja compta amb més d’un milió de nois i noies. No cal recordar que Z és el símbol dels soldats russos a Ucraïna i una manera de donar suport a la invasió.

Des de la rereguarda

JEAN-CLAUDE COUTAUSSE/LE MONDE | El president francès, Emmanuel Macron, rebent el seu homòleg rus, Vladímir Putin, al palau de Versalles el 29 de maig del 2017
JEAN-CLAUDE COUTAUSSE/LE MONDE | El president francès, Emmanuel Macron, rebent el seu homòleg rus, Vladímir Putin, al palau de Versalles el 29 de maig del 2017

Des de les cancelleries, l’objectiu d’un polític hauria de ser el de fer servir la diplomàcia per evitar la guerra. Això és el que va intentar el president francès, Emmanuel Macron, durant el seu primer quinquenni rebent fins a dues vegades el seu homòleg rus, Putin, amb el resultat final que ja sabem. L’amo del Kremlin havia pres la seva decisió des de feia temps. El francès Jean-Claude Coutausse porta quatre dècades resseguint el bastidors del poder i la reacció dels seus seguidors, el que reflectix a Bany de masses. Són fotografies d’homes polítics fetes per a Le Monde, com a abans ho havia fet per al Libération. I una advertència sobre la estandardització d’aquest exercici: “Treballar per a una redacció permet d’escapar de la pressió dels comunicants, aquells que fan del fotoperiodisme polític un fotoperiodisme captiu… Jo fotografio la política per a no deixar la comunicació passar per davant del real”.

I, de vegades, aquests polítics es renten les mans, com han fet els Estats Units a l’Afganistan després de dues dècades en què van ser incapaços de desterrar els talibans. I aquests van tornar a recuperar el poder a l’agost de l’any passat. L’australià Andrew Quilty hi va arribar per primer cop el 2013 i, des de aleshores, ha vist com el país tornava a anar enrere fins a la calamitosa presa de Kabul. Aquest malaurat destí, amb els errors que van cometre els mateixos nord-americans, és el que es veu a La fi d’una guerra interminable per a l’agència Vu’, que es tanca amb les escenes de pànic a l’aeroport de Kabul intentant fugir i que es convertirà en llibre a finals d’any.

La junta birmana també utilitza la violència per reprimir l’oposició des del cop d’Estat del febrer del 2021, però aquesta s’ha organitzat en l’exèrcit de l’anomenat Govern en Exili i ha unit les seves forces als independentistes de l’Exèrcit Karenni lluitant des dels boscos de l’Estat de Kayah, a l’est del país, que fa frontera amb Tailàndia. L’italo-britànic Siegfried Modola s’hi ha endinsat i n’ha tret el reportatge Al cor de la rebel·lió birmana, que forma part d’un treball de llarg recorregut sobre la resistència del poble karenni des del 1947 contra el poder central. En treu testimonis de joves rebels en camps de desplaçats.

SIEGFRIED MODOLA | Soldats de l'Exèrcit Karenni travessant el riu Salween, a l’est de Birmània, el passat 18 de gener
SIEGFRIED MODOLA | Soldats de l’Exèrcit Karenni travessant el riu Salween, a l’est de Birmània, el passat 18 de gener
ANDREW QUILTY/AGENCE VU' | Combatents talibans a la seu de la policia de Shahr-e Naw, en el nord-oest de Kabul, a l'agost del 2021
ANDREW QUILTY/AGENCE VU’ | Combatents talibans a la seu de la policia de Shahr-e Naw, en el nord-oest de Kabul, a l’agost del 2021

Un altre veterà de les trinxeres, el serbi Goran Tomasevic, del polvorí dels Balcans a les Primaveres Àrabs i la posterior repressió a Síria i el fratricidi a Líbia, passant per d’altres conflictes a l’Àsia i l’Àfrica, presenta Entre guerra i pau, les fotos que ha fet des dels anys noranta per a l’agència Reuters. “Avui en dia massa sovint les paraules amaguen la veritat, la fotografia segueix estant del costat de la realitat”, afirma Tomasevic a la seva introducció afegint-hi que “una foto diu la veritat”. 

Per fer evident el sentiment d’injustícia que es viu al Líban, Tamara Saade reuneix a Sense descans les multitudinàries manifestacions del 2019 contra una casta política corrupta i la posterior demostració d’aquesta nefasta governança amb l’explosió, a l’agost del 2020, dels dipòsits de nitrat d’amoni emmagatzemats al port de Beirut que van causar 200 morts, 6.000 ferits i van deixar 300.000 persones sense casa. “El Líban ja no és un país en guerra; ho va ser i, actualment, és un país en conflicte, envoltat per la guerra i a la mercè d’actors estrangers”, defineix Saade que, malgrat la fallida del seu Estat, vol mantenir viva l’esperança i també realitza instal·lacions immersives per reivindicar la seva causa.

El cost de les migracions

SAMEER AL-DOUMY/AFP | Inmigrants a bord d'una canoa prop de Calais, al canal de la Mànega, intentant arribar al Regne Unit des de França, el 27 d'agost del 2020
SAMEER AL-DOUMY/AFP | Inmigrants a bord d’una canoa prop de Calais, al canal de la Mànega, intentant arribar al Regne Unit des de França, el 27 d’agost del 2020

Els que han viscut en la seva pròpia pell l’odissea de les migracions poden ser els millors situats per transmetre a la resta el que significa abandonar la seva llar per llançar-se en una trajecte amb final incert i que compta amb les fronteres cada cop més tancades de la Unió Europea. Ho sap el sirià Sameer Al-Doumy, que tenia tretze anys quan van començar les protestes contra Baixar al-Àssad i, sense solució de continuïtat, es va acabar convertint en fotògraf sota pseudònim per a l’AFP. La seva emigració va ser regulada, perquè des del 2018 treballa a França per a l’agència. Però això no vol dir que hagi deixat d’interessar-se pel que li ocorre als seus compatriotes o d’altres emigrants de països en guerra de l’Orient Mitjà. Les rutes de la mort, un títol prou eloqüent, és un reportatge sobre la cada vegada mes mortífera travessa del canal de la Mànega, des del port de Calais a la veïna Anglaterra.

Al novembre passat, 27 immigrants es van ofegar quan ho feien amb una d’aquestes precàries barques pneumàtiques en què més de 30.000 persones ho intenten cada any arriscant la seva vida perquè des del Brexit encara és més difícil aconseguir-ho per vies oficials o colant-se per l’Eurotúnel. Paguen 3.000 euros per cap als seus barquers, però més enllà del tràfic de persones el fracàs de la política migratòria europea que això suposa és clar. “Es pot témer que, després del Mediterrani, el canal de la Mànega no esdevingui un nou cementiri a cel obert”, escriu el mateix Al-Doumy que, amb aquest reportatge, ha obtingut el Visa d’Or Humanitari del Comitè Internacional de la Creu Roja.

SELENE MAGNOLIA | La núvia, abans del seu casament, al barri de Stolipinovo de la ciutat búlgara de Plovdid, al juliol del 2020
SELENE MAGNOLIA | La núvia, abans del seu casament, al barri de Stolipinovo de la ciutat búlgara de Plovdid, al juliol del 2020

Les discriminacions en funció dels orígens no cal anar-les a buscar només fora de la UE, perquè la comunitat gitana n’és un exemple i, especialment, al l’Europa de l’Est. La italiana Selene Magnolia ha fet una immersió al barri de Stolipinovo de la ciutat búlgara de Plovdiv, al centre del país, on hi viuen 80.000 gitanos d’origen turc. Des de la caiguda del règim comunista, els seus habitants van perdre la feina per la privatització de les empreses i han quedat socialment aïllats. Per això, Magnolia ho encapçala com a Zor. Al gueto gitano més gran d’Europa. I les fotos de la italiana reflecteixen aquesta misèria, però també els moments de festa amb els casaments que impliquen tota la comunitat. No cal anar tan lluny perquè el Convent de les Mínimes, on es podrà veure l’exposició, és al costat del barri de Sant Jaume dels gitanos de Perpinyà, que també viuen al marge de la resta de ciutat.

A l’altra banda de l’Atlàntic, la veneçolana Ana María Arévalo Gosen ha resseguit la població femenina a les presons de la seva regió a Días Eternos: Venezuela, Salvador, Guatemala (2017-2022). “Recordem que, quan s’empresona una dona, no és només un individu qui pateix sinó tota els estrats de la societat”, reprodueix la fotògrafa d’una cita de l’antropòloga equatoriana Lisset Coba. “Al segle XX, la caça de bruixes continua: a les dones excloses se les segueix castigant”. D’entrada, la fotògrafa recorda que a Veneçuela no hi ha centres de detencions específics per a dones o al Salvador aquests han estat pensats només per a homes, sense separació per crim o edat. Sovint, no hi ha cap sector reservat per a elles i els seus fills i, en tot cas, quan aquests tenen entre tres i sis anys, ja no els poden guardar més. Davant d’aquestes condicions, ho acaben compartint tot amb les altres convictes i, del seu propi cos, en fan un espai de resistència amb els seus tatuatges. Arévalo Gosen, que  actualment viu a Bilbao, va guanyar l’any passat amb aquest reportatge el Premi Camille Lepage.

ANA MARÍA ARÉVALO GOSEN | Presidiàries condemnades per formar part de gangs a Barrio 18, presó de dones d’Ilopango, a l’est de San Salvador, al març del 2021
ANA MARÍA ARÉVALO GOSEN | Presidiàries condemnades per formar part de gangs a Barrio 18, presó de dones d’Ilopango, a l’est de San Salvador, al març del 2021

Des d’un punt de vista masculí, l’italià Valerio Bispuri també porta treballant des de fa deu anys en el projecte Encerrados en presons sud-americanes. En aquest Visa, però, presenta el treball que va encetar el 2018 a Zàmbia i Kenya sobre malats mentals, a qui en aquests països sovint se’ls associa amb dimonis, i que després ha continuat al Benín i Togo, amb un parèntesi durant la pandèmia en una clínica psiquiàtrica italiana. Utilitzant el blanc i negre, ho ha batejat com a Cambres de l’esperit, dedicat al que ell anomena les persones invisibles. “Abans de prendre una foto, m’espero, intento seguir el temps de la persona que tinc davant meu”, detalla Bispuri. “Qui és aquesta persona? Que sent? Pateix mentalment?”.

El degà d’aquesta edició és l’estatunidenc Eugene Richards, ex Magnum i amb divuit llibres de fotografies al seu darrera sobre personatges marginals, els estralls de les drogues, els malats mentals, el cost de la guerra o el càncer d’una dona. Regirant del seu arxiu clixés que encara no havia ensenyat mai, també en blanc i negre, ha construït Al marge, que és la seva mirada personal sobre la humanitat des que va començar la seva feina a finals dels anys seixanta. Ara, ell en té 78. “Em semblava que, a excepció potser de les fotos de guerra, les imatges que es publiquen cada cop són menys naturals, i cada cop més posades en escena, construïdes, en col·laboració amb els temes”, es queixa a la presentació sobre la falta d’espontaneïtat en aquests moments en el fotoperiodisme fustigant la paraula col·laboració.

Pandèmies i medi natural

BRENT STIRTON/GETTY IMAGES/NATIONAL GEOGRAPHIC | Amb l'ajuda de xarxes pertot l'illa, no lluny de Brazzaville, la capital de la República Democràtica del Congo, caçadors de raps penats n'atrapen fins a 150 al dia per vendre després als mercats
BRENT STIRTON/GETTY IMAGES/NATIONAL GEOGRAPHIC | Amb l’ajuda de xarxes pertot l’illa, no lluny de Brazzaville, la capital de la República Democràtica del Congo, caçadors de raps penats n’atrapen fins a 150 al dia per vendre després als mercats

La pandèmia de la covid encara no ha desaparegut del tot, i el que ha demostrat aquesta crisi sanitària mundial, que ha sacsejat la societat, és que la mundialització anuncia nous episodis igual de dramàtics. El sud-africà Brent Stirton (guanyador del Visa d’Or Magazine 2022) ha anat al cor de catàstrofes com la que acabem de viure i n’ha tret Carn salvatge: a l’origen de les epidèmies. Un reportatge igual d’anguniós que les guerres perquè recorre les anomenades malalties zoonòtiques, quan un agent patogen passa d’un animal salvatge a l’home, com segurament va ser l’origen de la covid a la Xina. La carn salvatge és molt apreciada en zones rurals africanes, perquè es considera més sana i fins i tot és un producte de luxe. Els caçadors la venen als mercats mes propers, on el seu valor es triplica. I, d’allà, pot anar a parar a la diàspora africana d’Europa o al mercat asiàtic. L’epicentre del comerç mundial és la conca del Congo, entre Kinshasa i Brazzaville, una megalòpolis que no para de créixer.

Stirton, fins i tot, entra en detalls com que “el 33% dels raps penats són positius del virus d’Ebola o d’altres febres hemorràgiques virals”. Com alternativa a aquests costums ancestrals, el fotògraf, que ha realitzat el seu projecte d’acord amb el programa de gestió durable de fauna salvatge de la FAO (l’organització de l’ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura), planteja com alternativa la criança de corcs o “la nova tecnologia revolucionària de la carn ‘in vitro’, que es cultiva completament en laboratori i que aviat serà autoritzada als Estats Units i Xina”. De ben segur que, tots aquests elements, cridaran l’atenció a l’exposició que el sud-africà ha realitzat sota el paraigües de Getty Images per a la revista National Geographic.

GEORGE STEINMETZ | Caps de petits taurons s'assequen a Nouadhibou, el port més gran de Mauritània, per ser exportats en diferents parts a la Xina i Nigèria
GEORGE STEINMETZ | Caps de petits taurons s’assequen a Nouadhibou, el port més gran de Mauritània, per ser exportats en diferents parts a la Xina i Nigèria

En una altra dimensió, però també pendent de la desaparició d’espècies per l’acció de l’home, hi ha La Sisena Extinció, del francès Alain Ernoult. En la seva exposició, alerta que “dels vuit milions d’espècies d’animals estimats al planeta (dels qual, 5,5 milions són insectes), fins a un milió estan amenaçats d’extinció”. A més, no deixa de recordar que els oceans són grans reguladors del clima i que la contaminació del plàncton provoca l’asfíxia de la fauna, el que ha creat més de 400 zones mortes marines al món. I afegeix que els grans mamífers (el lleó, l’elefant, el goril·la… ) són espècies enginyeres per a la biodiversitat i, com a menys nombroses, també són més vulnerables. Per a conscienciar i amortir una mica la contundència d’aquestes dades, Ernault explica que el seu concepte fotogràfic “està basat en la transmissió de l’emoció”.

De transmissió d’emoció quan afrontem aquests temes per a no caure en el pessimisme més absolut, ens en fa falta. La manera de denunciar, en aquest cas, la pesca industrial i indiscriminada de l’estatunidenc George Steinmetz és utilitzant imatges zenitals des del cel i, darrerament, ajudant-se amb drons. Així ha confegit Pesques mundials, en el transcurs dels darrers deu anys en nou països en part amb el suport del National Geographic. D’aquesta forma, ha pogut retratar flotes internacionals de grans vaixells fàbriques que buiden les reserves de peixos dels mars. Segons estudis científics, el nombre de peixos pescats és superior en la meitat respecte a les xifres oficials de l’ONU perquè els països s’autodeclaren aquestes captures. I, així, el 1997 es va atènyer un màxim de 130 milions de tones. Des de llavors, s’ha baixat a 1,2 milions anuals. Senyal que les reserves de peixos salvatges són en caiguda lliure per aquesta sobreexplotació. 

“La pròxima vegada que compreu un producte del mar, mireu de saber com us ha arribat al vostre mercat local i recordeu-vos que els peixos i marisc de cultiu, com ara el salmó o les gambes, depenen de la pesca salvatge per a la seva alimentació”, avisa Steinmetz del circuit pesquer per acabar de dibuixar el quadre. Com a nota una mica més optimista, recorda que també ha descobert “pesques raonables que exploten de manera específica i de manera més durable”.

MAÉVA BARDY/ FONDATION TARA OCÉAN | La goleta científica Tara navega pel mar de Weddell, a l’est de l'Antàrtida, per prendre mostres d'aquest iceberg i estudiar l’impacte del seu desgel en els microbiomes marins
MAÉVA BARDY/ FONDATION TARA OCÉAN | La goleta científica Tara navega pel mar de Weddell, a l’est de l’Antàrtida, per prendre mostres d’aquest iceberg i estudiar l’impacte del seu desgel en els microbiomes marins

La UNESCO intenta contrarestar aquesta sobreexplotació marina amb l’anomenada Dècada de les Nacions Unides per a les Ciències Oceàniques al Servei del Desenvolupament Durable (2021-2030). I, per això, ha posat en marxa un projecte d’exploració dels fons marins que ha iniciat el fotògraf submarí francès Alexis Rosenfeld, que va arribar a treballar amb el comandant Cousteau. D’aquí n’ha sortit un primer reportatge, 1 Ocean, que dona a conèixer les profunditats marines més desconegudes, així mateix a través de documentals, “per transformar les consciències d’avui”.

Com a iniciativa de la societat civil, la també francesa Maéva Bardy ha documentat l’expedició de la goleta Tara al mar de Wedell, a l’est de la península Antàrtica. La batejada com a missió Microbiomes va salpar a finals del 2020 amb l’objectiu d’estudiar durant dos anys aquests organismes microscopis encara mal coneguts. Un dels seus destins era l’Antàrtida alhora per documentar el desgel de les glaceres, sabent que l’oceà austral és un dels principals captors de diòxid de carboni que emet l’activitat humana. En aquest sentit, al mes de març passat, es van registrar temperatures mai vistes abans a l’Antàrtida. 

L’exposició, amb la col·laboració de Le Figaro Magazine, es titula El dotzè viatge de la goleta Tara i també vol demostrar que es poden fer expedicions a bord de velers menys costosos, menys impacte mediambiental i, a la vegada, una major lleugeresa tècnica i logística”, segons explica el periodista Vincent Jolly. Així ho defensa la Fondation Tara Océan, promoguda des del 2003 per la dissenyadora de moda Agnès B., que vol emular els mítics HMS Beagle de Darwin o Endurance de Shackleton.

El feliç món de les pastilles

PAOLO WOODS/ARNAUD ROBERT | Un venedor ambulant el 2016 als carrers d'Haití que acumula una torre de medicaments, barreja de pastilles fabricades a Xina, contraban de la República Dominicana i fàrmacs caducats de ONG's
PAOLO WOODS/ARNAUD ROBERT | Un venedor ambulant el 2016 als carrers d’Haití que acumula una torre de medicaments, barreja de pastilles fabricades a Xina, contraban de la República Dominicana i fàrmacs caducats de ONG’s

El paradís artificial, per fugir de tota mena de conflictes planetaris i personals, l’ofereix avui en dia la indústria farmacèutica. Així ho certifiquen el periodista i realitzador suís Arnaud Robert i el fotògraf canadenc Paolo Woods a Happy Pills, que és un recorregut de cinc anys per tot el món i les xarxes socials per il·lustrar com els fàrmacs han substituït la religió, la filosofia o la política. “És la metàfora més perfecta d’una societat prometeica que ja només creu en la felicitat, la potència, la joventut i la competició”, s’ironitza en el text de presentació en què es compara l’efecte a Alícia al país de les meravelles o Matrix. I la veritat és que les imatges que s’hi veuen no deixen de sorprendre. L’exposició es desdobla, a més, en un llibre publicat per Delpire & Co i un documental produït per Intermezzo/Arte/RtS. 

Un altre món totalment diferent és el de les noies que aprenen l’Alcorà de memòria en escoles especials. A Turquia n’hi ha milers i Sabiha Çimen també hi va estudiar, amb la seva germana bessona, als dotze anys. D’aquesta experiència s’ha inspirat per a Hafizas, el nom de les escoles, que reflecteix aquest univers tan particular que recull una tradició antiga de quan la gent no sabia llegir ni escriure i s’aprenien així els 6.236 versets alcorànics. Començat el 2017, la galeria d’imatges vol mostrar que “aquestes noies també guarden els seus propis somnis i el mateix esperit d’aventura que totes les noies de la seva edat”, explica la mateixa Çimen que viu entre Istanbul i Nova York, acaba de fitxar per Magnum i per tirar endavant el projecte va rebre el 2020 la Borsa Canon de la Dona Fotoperiodista.

La beca també li van atorgar l’any passat a l’estatunidenca Acacia Johnson per realitzar Pilots connectant la remota Alaska, un reportatge sobre aquells aviadors que des dels anys vint del segle passat efectuen el transport d’una regió tocant l’Àrtic on només el 20% del territori és accessible per carretera. Davant el desenvolupament d’avions elèctrics i futurs drons que reemplaçaran les tasques de correu i enviament d’aliments i medicaments, Johnson ha volgut preservar la memòria visual d’aquests aviadors i els seus models com el Piper Super Cub o el De Havilland Beaver, que es transmeten de generació en generació. “La quasi totalitat d’Alaska és tributària de l’aviació, tant pel transport essencial entre les comunitats com per accedir a les regions salvatges més allunyades”, escriu com a homenatge la fotògrafa que és autòctona d’Anchorage.

FRANÇOISE HUGUIER/AGENCE VU' | Dona al bany d'un apartament comunitari, <em>kommunalka</em>, de Sant Petersburg, el 2007
FRANÇOISE HUGUIER/AGENCE VU’ | Dona al bany d’un apartament comunitari, kommunalka, de Sant Petersburg, el 2007

Res millor després d’un itinerari fotogràfic tan carregat i tenebrós com aquest  que tancar-lo amb l’exposició més atemporal de Françoise Huguier Tot en discreció, de l’agència Vu’. Bregada al diari Libération en tota mena de temàtiques socials i culturals arreu del món, la seva és una aproximació als protagonistes de gran humilitat, tal com descriu en la presentació el crític cinematogràfic i literari Gérard Lefort: “Des de fa quaranta anys, la fotògrafa Françoise Huguier oficia en aquesta posició discreta que no vol dir retirada… És la llogatera solitària d’aquesta cambra negra on ella fomenta imatges lluminoses… Als passadissos d’una desfilada de moda, als llimbs de l’Àfrica fantasma, als búnquers de Sibèria, als armaris dels últims apartaments comunitaris de Sant Petersburg o a les rebotigues de les boutiques de la societat coreana”. I Lefort ho arrodoneix amb un “és potser quan es troba més a prop d’un model fotogràfic que Huguier se n’allunya més”, com a paradoxa per, de fet, formular el que seria el seu propi autoretrat. 

Amb un text tan líric com aquest, només ens queda recordar que a més a més hi ha l’exposició anual Premsa Diària Internacional, amb una vintena de fotògrafs de mitjans de tot el món. La meitat també reflecteixen la guerra d’Ucraïna sobre el terreny: Lynsey Addario per al The New York Times; Asger Ladefoged per al Berlingske; Heidi Levine per al The Washington Post; Dominic Nash per al Neue Zürcher Zeitung; Mads Nissen per al Politiken; Philippe de Poolpiquet per a Le Parisien; Chloé Sharrock per a Le Monde; Adrienne Surprenant per a Les Jours.fr; Rafael Yaghobzadeh per al Libération; apart d’un reportatge sobre refugiats ucraïnesos a l’Avairon francès de José A. Torres per a Centre Presse.

Per la seva part, Ferran Nadeu d’El Periódico de Catalunya exposa el desnonament, quatre dies abans del Nadal del 2021 i en ple nou confinament per la covid, de Carlos i la seva mare de 72 anys d’un pis de l’Eixample de Barcelona propietat d’un fons bancari. Mentre que el nostre company Cristóbal Castro, per a la web El Món Terrassa, exhibeix cinc fotografies de la campanya de vacunació, des de les residències d’avis als adolescents i infants. Finalment, el Visa d’Or d’Honor del Figaro Magazine va ser per al veterà fotoperiodista francès Alain Keler (Clarmont d’Alvèrnia, 1945).

MADS NISSEN/POLITIKEN | Mads Nissen va guanyar el Visa d'Or de la Premsa Diària amb aquesta fotografia per al periòdic danès Politiken: la ucraïnesa Oksana Gonishuk i les seves dues filles Any, de 9 anys, i Illa, de 13, diuen adéu al seu marit i pare Yevgeni Gonishuk a l'estació de Lviv, on viatjaran cap a Polònia, després d'haver hagut d'abandonar Khàrkiv per la guerra i abans que Yevgeni no vagi cap al front
MADS NISSEN/POLITIKEN | Mads Nissen va guanyar el Visa d’Or de la Premsa Diària amb aquesta fotografia per al periòdic danès Politiken: la ucraïnesa Oksana Gonishuk i les seves dues filles Any, de 9 anys, i Illa, de 13, diuen adéu al seu marit i pare Yevgeni Gonishuk a l’estació de Lviv, on viatjaran cap a Polònia, després d’haver hagut d’abandonar Khàrkiv per la guerra i abans que Yevgeni no vagi cap al front

Visa pour l’Image 2022: exposicions amb accés gratuït a Perpinyà del 27 d’agost a l’11 de setembre. Del 12 al 16 i del 19 al 23 de setembre, les exposicions resten obertes, amb prioritat per als grups escolars. A l’Esplanade de la Villette de París, del 17 al 30 de setembre, amb dues projeccions el 23 i 24 de setembre a les 20h. En línia, la majoria d’exposicions del 27 d’agost al 30 de setembre www.visapourlimage.com 

 

Impactes: 106